El pla d’acció del biogàs 2024-2030 és en realitat una estratègia doble, i si d’una banda aprofundeix en la cerca de solucions per abordar el problema ambiental sistèmic que suposen les dejeccions ramaderes, fracció principal objecte d’aquesta planificació, de l’altra és una sortida per al sector gasista, que en aquesta transició energètica cap a la descarbonització ha d’albirar necessàriament el més enllà dels gasos fòssils, i trobar en el biogàs i el biometà (biogàs depurat que pot anar a xarxa) una substitució possible, a banda d’un digestat –matèria orgànica que resta després de la digestió anaeròbica– que es valoritzarà en biocombustibles o biofertilitzants, entre altres solucions possibles.

El nou model de gestió que es vol implantar, pel qual està previst inaugurar dotze plantes noves cada any, s’imposa com a objectiu per al 2030 una producció de biogàs de 2 TWh per any, amb una potència tèrmica instal·lada de MW, per multiplicar per 3,4 la producció actual de biogàs, de 580 GWh. Un gas renovable que permetrà reduir anualment 350.000 tones de CO2 equivalent. Per assolir aquesta meta, caldrà arribar a processar 8.908.400 tones per any, que produiran 7.767.580 tones per any de digestat. Un pla que la Generalitat dota, per als exercicis 2024, 2025 i 2026, amb 80 milions d’euros.

Aquesta estratègia catalana del biogàs, que ha concernit diversos departaments de la Generalitat, així com associacions ramaderes, centres de recerca, empreses energètiques i administracions locals, “a més d’aspirar a una gestió adequada de la matèria orgànica, en qualsevol dels seus tipus, afegeix un nou vector energètic per tal de complir amb la normativa d’emissions”, com explica Neus Ferrete, subdirectora d’Agricultura de la Generalitat. Reconeix que les fites que s’imposa l’estratègia potser no són tan ambicioses com alguns esperarien –el sector gasista, sense anar gaire lluny–, però això és així perquè, “malgrat el gran potencial que hi ha”, han volgut “ser realistes i fer que, per damunt de tot, el residu sigui accessible, i tot tenint en compte que la matèria orgànica ja rep altres tipus de gestió.” El pla vol dibuixar un mapa de digestors rurals en granges, plantes petites i mitjanes de codigestió, plantes de tractament públiques per a la fracció orgànica i fangs de depuradora o plantes de valorització de residus propis de la indústria que esdevingui una trama distribuïda al territori. Atès que “Catalunya té uns trets territorials molt diversos, hi trobarem tant petites plantes com d’altres amb capacitat de gestionar 20.000 tones, i fins i tot alguna de 200.000 tones”. Remarca que el pla “és un gran salt per estimular la gestió anaeròbica en indrets que ara estan tensionats, on es veuen obligats a transportar el purí, i per això la solució és la gestió mitjançant el biogàs”. En vista dels temors que algunes plantes acabin rebent residu de lluny per ser plenament rendibles, recorda que “en les convocatòries d’ajuts per construir una planta, es demana que el 50% del residu utilitzat sigui procedent de dejeccions ramaderes, i això pressuposa proximitat; cap ramader de l’Empordà portarà els seus purins a una planta de la Noguera, per exemple”.

Ferrete reconeix, però, que per obtenir un ple rèdit energètic del biogàs caldria adequar la regulació actual: “Si volem produir electricitat per a l’autoconsum, caldria canviar normes com la distància mínima de proximitat de la planta al nucli habitat, que ara és de 500 metres. Ara sembla que el govern espanyol s’ho està mirant.”

Parlem d’un potencial de 2 TWh per al 2030, però és que el potencial pot arribar als 8-9 TWh. “Atès que un pla d’aquesta mena és una novetat, potser el millor era ser realistes”, comenta Xavier Flotats, professor emèrit d’enginyeria ambiental de la UPC, que ha estat un dels experts que han col·laborat en el disseny d’aquesta estratègia.

Quan li pregunten sobre com evolucionarà la geografia de plantes de producció de biogàs al país, adverteix d’entrada que “quan fas una instal·lació, la faràs de la mida que et surti més a compte, i la Generalitat no té eines per controlar el mercat, cosa que es pot assolir si tens capacitat de fixar les tarifes per MWh”. Xavier Flotats fa referència a la situació de França, en què les petites plantes que hagin tirat endavant un grup de petits ramaders es poden beneficiar d’un millor preu del MWh. A casa nostra, “el regulador ho podria fer, però no acaba de veure-ho clar, i hi ha por de tornar a engreixar el dèficit tarifari”. La producció de biometà de Catalunya i Espanya té la particularitat que, tot i que s’injecta a la nostra xarxa, de facto es justifica per la demanda procedent del centre i el nord d’Europa. “Gairebé un 90% del biometà que es produeix aquí es justifica per les quotes que s’imposen a empreses de diversos països europeus, obligades a reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) perquè substitueixin el gas natural per un gas verd, així que adquireixen certificats de biometà que els permeten fer una declaració sobre ús d’un gas 100% renovable i reportar una reducció d’emissions.” En alguns casos, l’ús del gas verd s’acompanya d’exempcions fiscals. Així doncs, si volem empènyer de debò la producció de biogàs a casa nostra, “el pas següent hauria de ser implementar el certificat verd perquè les nostres indústries adquireixin biometà per reduir les seves emissions”. Aquest seria el camí que permetria que féssim un aggiornamento pel que fa a Europa, pels territoris de la qual s’escampen 20.000 plantes, més de 1.600 de les quals injecten biometà a la xarxa (arreu de l’Estat, amb prou feines hi ha més d’una desena de punts d’injecció).

En qualsevol iniciativa per bastir una indústria del biogàs, hi simultaniegen diverses accions, com la gestió de residus, l’autosuficiència energètica, la lluita contra el canvi climàtic i –no menys important– el desenvolupament rural. Com expressa el professor emèrit de la UPC, “el biogàs ha d’esdevenir una indústria transformadora per als entorns rurals. Així ho van veure a França, on el seu pla d’acció per desenvolupar el biogàs clarament estava concebut per evitar el despoblament”. Per tal que aquesta indústria transformadora arreli de debò al territori, Flotats té clar que una mesura intel·ligent seria “implicar els ramaders en els projectes empresarials de plantes, que en siguin socis, i així podríem aconseguir que s’esforcessin a fer millores a les seves granges, cosa que permetria disposar de dejeccions fresques, i evitar així emissions prèvies a la digestió tant de GEH com d’amoníac”. Al seu parer, només comprometent-hi els productors es pot evitar que s’acabi configurant un mercat especulatiu aliè a les necessitats locals. Un exemple de compromís màxim el donarien les 150 famílies ramaderes que han aixecat un projecte de planta de biogàs a Alcarràs (Segrià), amb capacitat per transformar 70.000 tones anuals.

Per Ricard Carreras, responsable de transferència i projectes sectorials i territorials a Beta Technological Center (UVic-UCC) i coordinador de la comissió del biogàs al Clúster de la Bioenergia de Catalunya, sobre si és més important millorar les polítiques de gestió dels residus de les diferents fraccions o avançar en la sobirania energètica, “és més transcendental millorar la gestió dels residus, sobretot els procedents de dejeccions ramaderes, que obtenir un nou recurs energètic.” “El gran objectiu és expandir la gestió anaeròbia, principalment en les dejeccions ramaderes, que suposen el 86% del total de residus orgànics que es generen”, hi afegeix. Tot i que el focus està posat en les dejeccions ramaderes, “serà necessària la codigestió, que incorpora restes de la indústria alimentària, d’escorxadors, perquè només amb les dejeccions ramaderes no es poden obtenir els volums necessaris per aconseguir els rendiments econòmics desitjats. Cal procurar arribar a un equilibri en què el purí sigui la fracció més important”.

Carreras creu que el que s’obtingui del vessant energètic ha de suportar inversions perquè sigui rendible el digestat: “Ara que el preu del biometà és prou interessant –es mou en un interval entre 45 euros/MWh i 65 euros/MWh–, s’han de dirigir part dels beneficis a la gestió posterior del digestat, perquè l’explotació tingui la capacitat d’exportar nutrients.” Per Carreras és clau que al final del procés “sapiguem què fer-ne, del digestat, si realment volem reeixir en la millora de la gestió dels residus orgànics”. Malgrat que la conversió de nutrients en biofertilitzants de qualitat requereix tecnologies no pas barates, “és fonamental reivindicar els productes del camp, com un biofertilitzant que no sigui d’origen mineral, amb un marc legal adient, i així ens podríem estalviar importar fòsfor de les mines del Marroc”.

En nom dels productors de porcí, Ricard Parés, president de Porcat, l’associació que els aplega, celebra l’impuls al biogàs, ja que “si bé els productors han anat aplicant durant els darrers anys moltes solucions de gestió, el cert és que amb el biogàs arribem a una solució d’economia circular molt interessant per als ramaders”. Amb el benentès que “a Catalunya s’ha anat imposant un model de granja gran d’integració, perquè la petita ja no és viable. A més, perquè la producció de biogàs sigui viable, caldrà afegir-hi altres residus, cosa que suposa donar solució a diversos problemes”. En aquest sentit, el president de Porcat té clar que “com més volum de residus pugui aplegar una planta de residus, més garanties tindrem de la seva viabilitat”.