Focus

Del residu, fer-ne foc nou

L’estratègia catalana del biogàs aspira a convertir el residu orgànic en un recurs energètic

Cal veure si el model es recolzarà en grans plantes o en d’altres de petites i mitjanes distribuïdes pel territori

Cal que la regulació canviï perquè el biogàs es pugui orientar cap a l’autoconsum
El biogàs pot esdevenir una indústria transformadora per a l’entorn rural
Els experts veuen l’hidrogen per a la indústria, i el biogàs, per al sector residencial
Al territori es queixen que la planificació és massa laxa amb els projectes proposats

El pla d’acció del biogàs 2024-2030 és en rea­li­tat una estratègia doble, i si d’una banda apro­fun­deix en la cerca de solu­ci­ons per abor­dar el pro­blema ambi­en­tal sistèmic que supo­sen les dejec­ci­ons rama­de­res, fracció prin­ci­pal objecte d’aquesta pla­ni­fi­cació, de l’altra és una sor­tida per al sec­tor gasista, que en aquesta tran­sició energètica cap a la des­car­bo­nit­zació ha d’albi­rar necessària­ment el més enllà dels gasos fòssils, i tro­bar en el biogàs i el bio­metà (biogàs depu­rat que pot anar a xarxa) una subs­ti­tució pos­si­ble, a banda d’un diges­tat –matèria orgànica que resta després de la digestió anaeròbica– que es valo­rit­zarà en bio­com­bus­ti­bles o bio­fer­ti­lit­zants, entre altres solu­ci­ons pos­si­bles.

El nou model de gestió que es vol implan­tar, pel qual està pre­vist inau­gu­rar dotze plan­tes noves cada any, s’imposa com a objec­tiu per al 2030 una pro­ducció de biogàs de 2 TWh per any, amb una potència tèrmica ins­tal·lada de MW, per mul­ti­pli­car per 3,4 la pro­ducció actual de biogàs, de 580 GWh. Un gas reno­va­ble que per­metrà reduir anu­al­ment 350.000 tones de CO2 equi­va­lent. Per asso­lir aquesta meta, caldrà arri­bar a pro­ces­sar 8.908.400 tones per any, que pro­dui­ran 7.767.580 tones per any de diges­tat. Un pla que la Gene­ra­li­tat dota, per als exer­ci­cis 2024, 2025 i 2026, amb 80 mili­ons d’euros.

Aquesta estratègia cata­lana del biogàs, que ha con­cer­nit diver­sos depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat, així com asso­ci­a­ci­ons rama­de­res, cen­tres de recerca, empre­ses energètiques i admi­nis­tra­ci­ons locals, “a més d’aspi­rar a una gestió ade­quada de la matèria orgànica, en qual­se­vol dels seus tipus, afe­geix un nou vec­tor energètic per tal de com­plir amb la nor­ma­tiva d’emis­si­ons”, com explica Neus Fer­rete, sub­di­rec­tora d’Agri­cul­tura de la Gene­ra­li­tat. Reco­neix que les fites que s’imposa l’estratègia pot­ser no són tan ambi­ci­o­ses com alguns espe­ra­rien –el sec­tor gasista, sense anar gaire lluny–, però això és així perquè, “mal­grat el gran poten­cial que hi ha”, han vol­gut “ser rea­lis­tes i fer que, per damunt de tot, el residu sigui acces­si­ble, i tot tenint en compte que la matèria orgànica ja rep altres tipus de gestió.” El pla vol dibui­xar un mapa de diges­tors rurals en gran­ges, plan­tes peti­tes i mit­ja­nes de codi­gestió, plan­tes de trac­ta­ment públi­ques per a la fracció orgànica i fangs de depu­ra­dora o plan­tes de valo­rit­zació de resi­dus pro­pis de la indústria que esde­vin­gui una trama dis­tribuïda al ter­ri­tori. Atès que “Cata­lu­nya té uns trets ter­ri­to­ri­als molt diver­sos, hi tro­ba­rem tant peti­tes plan­tes com d’altres amb capa­ci­tat de ges­ti­o­nar 20.000 tones, i fins i tot alguna de 200.000 tones”. Remarca que el pla “és un gran salt per esti­mu­lar la gestió anaeròbica en indrets que ara estan ten­si­o­nats, on es veuen obli­gats a trans­por­tar el purí, i per això la solució és la gestió mit­jançant el biogàs”. En vista dels temors que algu­nes plan­tes aca­bin rebent residu de lluny per ser ple­na­ment ren­di­bles, recorda que “en les con­vo­catòries d’ajuts per cons­truir una planta, es demana que el 50% del residu uti­lit­zat sigui pro­ce­dent de dejec­ci­ons rama­de­res, i això pres­su­posa pro­xi­mi­tat; cap rama­der de l’Empordà por­tarà els seus purins a una planta de la Noguera, per exem­ple”.

Fer­rete reco­neix, però, que per obte­nir un ple rèdit energètic del biogàs cal­dria ade­quar la regu­lació actual: “Si volem pro­duir elec­tri­ci­tat per a l’auto­con­sum, cal­dria can­viar nor­mes com la distància mínima de pro­xi­mi­tat de la planta al nucli habi­tat, que ara és de 500 metres. Ara sem­bla que el govern espa­nyol s’ho està mirant.”

Par­lem d’un poten­cial de 2 TWh per al 2030, però és que el poten­cial pot arri­bar als 8-9 TWh. “Atès que un pla d’aquesta mena és una nove­tat, pot­ser el millor era ser rea­lis­tes”, comenta Xavier Flo­tats, pro­fes­sor emèrit d’engi­nye­ria ambi­en­tal de la UPC, que ha estat un dels experts que han col·labo­rat en el dis­seny d’aquesta estratègia.

Quan li pre­gun­ten sobre com evo­lu­ci­o­narà la geo­gra­fia de plan­tes de pro­ducció de biogàs al país, adver­teix d’entrada que “quan fas una ins­tal·lació, la faràs de la mida que et surti més a compte, i la Gene­ra­li­tat no té eines per con­tro­lar el mer­cat, cosa que es pot asso­lir si tens capa­ci­tat de fixar les tari­fes per MWh”. Xavier Flo­tats fa referència a la situ­ació de França, en què les peti­tes plan­tes que hagin tirat enda­vant un grup de petits rama­ders es poden bene­fi­ciar d’un millor preu del MWh. A casa nos­tra, “el regu­la­dor ho podria fer, però no acaba de veure-ho clar, i hi ha por de tor­nar a engrei­xar el dèficit tari­fari”. La pro­ducció de bio­metà de Cata­lu­nya i Espa­nya té la par­ti­cu­la­ri­tat que, tot i que s’injecta a la nos­tra xarxa, de facto es jus­ti­fica per la demanda pro­ce­dent del cen­tre i el nord d’Europa. “Gai­rebé un 90% del bio­metà que es pro­du­eix aquí es jus­ti­fica per les quo­tes que s’impo­sen a empre­ses de diver­sos països euro­peus, obli­ga­des a reduir les seves emis­si­ons de gasos d’efecte hiver­na­cle (GEH) perquè subs­ti­tu­ei­xin el gas natu­ral per un gas verd, així que adqui­rei­xen cer­ti­fi­cats de bio­metà que els per­me­ten fer una decla­ració sobre ús d’un gas 100% reno­va­ble i repor­tar una reducció d’emis­si­ons.” En alguns casos, l’ús del gas verd s’acom­pa­nya d’exemp­ci­ons fis­cals. Així doncs, si volem empènyer de debò la pro­ducció de biogàs a casa nos­tra, “el pas següent hau­ria de ser imple­men­tar el cer­ti­fi­cat verd perquè les nos­tres indústries adqui­rei­xin bio­metà per reduir les seves emis­si­ons”. Aquest seria el camí que per­me­tria que féssim un aggi­or­na­mento pel que fa a Europa, pels ter­ri­to­ris de la qual s’escam­pen 20.000 plan­tes, més de 1.600 de les quals injec­ten bio­metà a la xarxa (arreu de l’Estat, amb prou fei­nes hi ha més d’una desena de punts d’injecció).

En qual­se­vol ini­ci­a­tiva per bas­tir una indústria del biogàs, hi simul­ta­ni­e­gen diver­ses acci­ons, com la gestió de resi­dus, l’auto­su­ficiència energètica, la lluita con­tra el canvi climàtic i –no menys impor­tant– el desen­vo­lu­pa­ment rural. Com expressa el pro­fes­sor emèrit de la UPC, “el biogàs ha d’esde­ve­nir una indústria trans­for­ma­dora per als entorns rurals. Així ho van veure a França, on el seu pla d’acció per desen­vo­lu­par el biogàs clara­ment estava con­ce­but per evi­tar el des­po­bla­ment”. Per tal que aquesta indústria trans­for­ma­dora arreli de debò al ter­ri­tori, Flo­tats té clar que una mesura intel·ligent seria “impli­car els rama­ders en els pro­jec­tes empre­sa­ri­als de plan­tes, que en siguin socis, i així podríem acon­se­guir que s’esfor­ces­sin a fer millo­res a les seves gran­ges, cosa que per­me­tria dis­po­sar de dejec­ci­ons fres­ques, i evi­tar així emis­si­ons prèvies a la digestió tant de GEH com d’amoníac”. Al seu parer, només com­pro­me­tent-hi els pro­duc­tors es pot evi­tar que s’acabi con­fi­gu­rant un mer­cat espe­cu­la­tiu aliè a les neces­si­tats locals. Un exem­ple de com­promís màxim el dona­rien les 150 famílies rama­de­res que han aixe­cat un pro­jecte de planta de biogàs a Alcarràs (Segrià), amb capa­ci­tat per trans­for­mar 70.000 tones anu­als.

Per Ricard Car­re­ras, res­pon­sa­ble de trans­ferència i pro­jec­tes sec­to­ri­als i ter­ri­to­ri­als a Beta Tech­no­lo­gi­cal Cen­ter (UVic-UCC) i coor­di­na­dor de la comissió del biogàs al Clúster de la Bio­e­ner­gia de Cata­lu­nya, sobre si és més impor­tant millo­rar les polítiques de gestió dels resi­dus de les dife­rents frac­ci­ons o avançar en la sobi­ra­nia energètica, “és més trans­cen­den­tal millo­rar la gestió dels resi­dus, sobre­tot els pro­ce­dents de dejec­ci­ons rama­de­res, que obte­nir un nou recurs energètic.” “El gran objec­tiu és expan­dir la gestió anaeròbia, prin­ci­pal­ment en les dejec­ci­ons rama­de­res, que supo­sen el 86% del total de resi­dus orgànics que es gene­ren”, hi afe­geix. Tot i que el focus està posat en les dejec­ci­ons rama­de­res, “serà necessària la codi­gestió, que incor­pora res­tes de la indústria ali­mentària, d’escor­xa­dors, perquè només amb les dejec­ci­ons rama­de­res no es poden obte­nir els volums neces­sa­ris per acon­se­guir els ren­di­ments econòmics desit­jats. Cal pro­cu­rar arri­bar a un equi­li­bri en què el purí sigui la fracció més impor­tant”.

Car­re­ras creu que el que s’obtin­gui del ves­sant energètic ha de supor­tar inver­si­ons perquè sigui ren­di­ble el diges­tat: “Ara que el preu del bio­metà és prou interes­sant –es mou en un inter­val entre 45 euros/MWh i 65 euros/MWh–, s’han de diri­gir part dels bene­fi­cis a la gestió poste­rior del diges­tat, perquè l’explo­tació tin­gui la capa­ci­tat d’expor­tar nutri­ents.” Per Car­re­ras és clau que al final del procés “sapi­guem què fer-ne, del diges­tat, si real­ment volem reei­xir en la millora de la gestió dels resi­dus orgànics”. Mal­grat que la con­versió de nutri­ents en bio­fer­ti­lit­zants de qua­li­tat reque­reix tec­no­lo­gies no pas bara­tes, “és fona­men­tal rei­vin­di­car els pro­duc­tes del camp, com un bio­fer­ti­lit­zant que no sigui d’ori­gen mine­ral, amb un marc legal adi­ent, i així ens podríem estal­viar impor­tar fòsfor de les mines del Mar­roc”.

En nom dels pro­duc­tors de porcí, Ricard Parés, pre­si­dent de Por­cat, l’asso­ci­ació que els aplega, cele­bra l’impuls al biogàs, ja que “si bé els pro­duc­tors han anat apli­cant durant els dar­rers anys mol­tes solu­ci­ons de gestió, el cert és que amb el biogàs arri­bem a una solució d’eco­no­mia cir­cu­lar molt interes­sant per als rama­ders”. Amb el benentès que “a Cata­lu­nya s’ha anat impo­sant un model de granja gran d’inte­gració, perquè la petita ja no és via­ble. A més, perquè la pro­ducció de biogàs sigui via­ble, caldrà afe­gir-hi altres resi­dus, cosa que suposa donar solució a diver­sos pro­ble­mes”. En aquest sen­tit, el pre­si­dent de Por­cat té clar que “com més volum de resi­dus pugui aple­gar una planta de resi­dus, més garan­ties tin­drem de la seva via­bi­li­tat”.

El pro­duc­tor també troba interes­sant que “amb el diges­tat podem obte­nir un sub­pro­ducte que fins ara no havíem uti­lit­zat per a adobs o altres pro­duc­tes bio, i que, en comar­ques d’alta den­si­tat quant a pro­ducció rama­dera, pot ser interes­sant”. Per Parés, els únics dub­tes que poden aflo­rar sobre l’èxit de l’estratègia “poden venir de l’accep­tació local, i en aquest sen­tit hem dema­nat a la Gene­ra­li­tat que es facin tots els pos­si­bles perquè no s’eter­nit­zin en el temps les con­ces­si­ons de la llicència muni­ci­pal”, cosa que ja passa quan volen ampliar gran­ges per fer-les més sos­te­ni­bles. “Al seu moment, el govern ja va dir que es tre­ba­lla­ria a fons la coor­di­nació amb els muni­ci­pis”, hi afe­geix.

Però el pla també es pot inter­pre­tar com una ini­ci­a­tiva per avançar en la tran­sició energètica, tot gua­nyant inde­pendència energètica. Aquí hi posa­ria el focus Antoni Peris, pre­si­dent del grup de tre­ball de des­car­bo­nit­zació i ener­gies primàries d’Engi­nyers Indus­tri­als de Cata­lu­nya (EIC). “Cer­ta­ment, Cata­lu­nya té un pro­blema de purins, però no obli­dem que aquest és un pla inte­gral que aplega tota mena de resi­dus. L’objec­tiu del pla és tenir una font energètica pròpia.” Al seu parer, con­vin­dria arri­bar a una com­bi­nació energètica prou equi­li­brada “entre auto­con­sum i injecció a xarxa, en què plan­tes mit­ja­nes i peti­tes puguin abas­tir comu­ni­tats locals i les plan­tes d’unes cer­tes dimen­si­ons injec­tin a xarxa”. Però, si dis­cu­tim sobre si importa més o menys la grandària, “és clar que, en ter­mes d’eco­no­mia d’escala, la planta petita de menys pro­ducció difícil­ment tro­barà inver­sors, pels cos­tos que com­porta de man­te­ni­ment, logística, etc. És pre­vi­si­ble que els grups inver­sors, ja siguin com­pa­nyies gasis­tes, empre­ses de resi­dus o fons d’inversió, s’esti­ma­ran més inver­tir en pro­jec­tes que puguin injec­tar a xarxa.”

En un futur no gaire llunyà, ens tro­ba­rem bio­metà i hidro­gen com­pe­tint en la subs­ti­tució del gas natu­ral? “Pot­ser el que tin­dria més sen­tit és ori­en­tar l’hidro­gen verd cap als grans con­sums indus­tri­als, pel seu ele­vat poder calorífic, que el fa ser molt efi­ci­ent, men­tre que el bio­metà es pot adreçar a la pime i el mer­cat resi­den­cial.” Val a dir que, si adju­dicàvem al bio­metà un preu d’entre 55 i 65 euros/MWh, diver­sos estu­dis, com el d’Aco­gen, fixen el preu de l’hidro­gen, per al 2030, en un inter­val entre els 45 i els 99 euros/MWh.

El biogàs ha de ser per a la indústria gasista el vehi­cle per seguir nave­gant durant la tran­sició energètica. En una de les seves pros­pec­ti­ves més notòries, la patro­nal del sec­tor, Sedi­gas, par­lava d’un poten­cial de pro­ducció de bio­metà per a Espa­nya de 163 TW, dels quals 15 TW cor­res­pon­drien a Cata­lu­nya. Com explica Rubén Martínez, direc­tor de la Zona Medi­terrània de Gasos Reno­va­bles de Naturgy, “si tinguéssim 200 plan­tes a Cata­lu­nya i cap­turéssim tot aquest metà per con­ver­tir-lo en bio­metà, seria pos­si­ble des­car­bo­nit­zar totes les cases que tenen gas natu­ral, 2,2 mili­ons de llars”. Des de la seva posició, González con­si­dera que “cal donar senyals clars de mer­cat, perquè avui el preu del bio­metà no és com­pe­ti­tiu. Cer­ta­ment, quan hi hagi massa crítica el preu bai­xarà, però si no hi ha incen­tius...” Però què incen­ti­vem? La pro­ducció, la demanda o les dues coses? Pel direc­tiu de Naturgy, és clar que “no pots des­car­bo­nit­zar si no hi ha plan­tes”.

González anima els muni­ci­pis a ser pro­ac­tius per acon­se­guir que s’hi ins­tal·li la infra­es­truc­tura del biogàs. “Un muni­cipi amb una planta de bio­metà té una carac­te­rit­zació res­pecte al del cos­tat: està cap­tu­rant emis­si­ons de CO2, però també llocs de tre­ball.” El por­ta­veu de Naturgy creu que hi ha el perill que emer­geixi un mer­cat espe­cu­la­tiu: “El residu no és un bé pel qual s’hagi de pagar, és un recurs que s’ha de trans­for­mar i fer ser­vir. No pot haver-hi sub­hasta, i per això cal una regu­lació que com­pro­meti l’inver­sor que cons­tru­eix en un indret una planta per pro­duir bio­metà i bio­fer­ti­lit­zant i que estarà ope­ra­tiu durant 15 o 20 anys.” A ter­ri­tori, infra­es­truc­tu­res com aques­tes aixe­quen recel. A les Ter­res de l’Ebre, els pro­jec­tes de planta de biogàs a la Galera (Montsià), Camar­les i Cam­predó (Baix Ebre) han topat amb l’opo­sició veïnal, ja fora per pro­ble­mes de pudors o per l’afec­tació al medi. Com acla­reix Joa­quim Estellé, por­ta­veu de l’enti­tat eco­lo­gista GEPEC-EdC, “d’entrada, hom veu posi­tiu pro­duir biogàs a par­tir del residu, però si hi ha un pla real, que no hi és; sí que hi ha plan­tes que es cons­tru­ei­xen on volen, allà on es donin les millors con­di­ci­ons, amb una certa pro­ducció de purins i altres resi­dus i ter­res bara­tes, en àrees rurals, és clar. No hi ha una veri­ta­ble orde­nació ter­ri­to­rial, que fixi on fal­ten plan­tes, quan­tes, i si s’hi poden ins­tal·lar”. En els casos de Camar­les i Cam­predó, “les plan­tes es volen ubi­car en àrees que el pla ter­ri­to­rial par­cial de les Ter­res de l’Ebre con­si­dera que cal pro­te­gir pel seu interès agrari o pai­satgístic. És cert que el pla dona marge a actu­a­ci­ons, però el que havia de ser una excepció acaba sent la norma”. I són veri­ta­ble­ment sos­te­ni­bles, aques­tes plan­tes? “Perquè siguin ver­des i evi­tin emis­si­ons de GEH, cal que hi hagi molt residu local, i ens tro­bem que a la Galera han por­tat resi­dus de 100 km lluny, i així es perd la cir­cu­la­ri­tat desit­jada. Pri­mer, ali­ments cadu­cats; després, purins, i, ara, residu d’escor­xa­dor.” Una altra pre­o­cu­pació ve de l’efecte crida: “Si tenim grans plan­tes, podem fer més macro­gran­ges, que jus­ta­ment són la causa del pro­blema.” A la Sen­tiu de Sió (Noguera) també hi ha hagut rebom­bori, pel pro­jecte de planta La Sen­tiu Bio­e­nergy, que ocu­pa­ria 10 ha i amb capa­ci­tat de trac­tar 500.000 tones de resi­dus. Com diu Joel Álva­rez, de la pla­ta­forma Pobles Vius, “no és una planta, és una macro­planta, que no té res a veure amb la planta que al poble té una granja de porc per trac­tar els seus pro­pis purins, en un model que sem­bla més cohe­rent”. Álva­rez creu que aquesta planta, finançada pel fons d’inversió danès CIP, “no es jus­ti­fica, atès que en 10 km a la rodona no es genera prou volum de resi­dus per nodrir-la, i tam­poc tenim un pro­blema de con­ta­mi­nació d’aqüífers com els que es donen a la Segarra i al Segrià”. Com diu, “en aquesta zona hi ha gran­ges, però no tan­tes, i els purins que es gene­ren es fan ser­vir com a fer­ti­lit­zants per al con­reu, en aquests anys en què ha aug­men­tat el preu dels fer­ti­lit­zants de síntesi”. A més, afirma, “els rama­ders de la zona no han sig­nat cap acord per dur-hi purins, atès que se’ls cobra­ria. S’esti­men més apli­car el seu propi pla de dejec­ci­ons rama­de­res”. També és del parer que “el pla d’acció no és real­ment pla­ni­fi­cació; en tots els pobles sur­ten pro­jec­tes com bolets, que s’apro­ven de manera enco­berta, sense ana­lit­zar on hi ha una pro­blemàtica i quina és la solució que s’hi escau”.

2 TWh
Producció
de biogàs per any prevista en l’estratègia de biogàs 2030.
8,9 M
Tones per any
de materials orgànics processats en el pla.
7,7 M
Tones per any
de digestat produït en l’horitzó del 2030.

Alemanya, Dinamarca i França, les referències

Hi ha diversos països que apareixen com a models a seguir en l’impuls del biogàs.

Alemanya lidera el sector a Europa, i el biogàs representa prop del 15% de l’electricitat que es produeix al país. Ara està desenvolupant una estratègia per expandir l’ús del biometà a la indústria i la mobilitat, tot actualitzant les plantes existents de biogàs. Combina grans instal·lacions en àrees rurals amb petites plantes en granges i stadtwerkes, empreses energètiques públiques municipals i comunitats energètiques. Si al principi s’utilitzaven cultius energètics com a matèria primera, ara promou les dejeccions ramaderes. Per llei fixa tarifes atractives per al biogàs.

Dinamarca, un altre país pioner, ha aconseguit que el biometà ja sigui el 25% del gas de la xarxa, i ha previst arribar al 100% de substitució el 2045. El seu model és centralitzat, amb plantes de gran potència, i fa servir fonamentalment com a matèria primera dejeccions ramaderes, amb el pla de prohibir els cultius energètics el 2030. En la seva estratègia, vol impulsar el biometà per a usos domèstics, industrials i el transport. A banda de subvencionar generosament la inversió per construir plantes, té un rigorós impost de combustibles fòssils que ha estimulat l’expansió de l’energia verda.

França, que ha avançat amb molta pressa del 2021 ençà, té un model descentralitzat, de plantes petites, desenvolupades per ramaders que s’han constituït en cooperatives energètiques. Per normativa, els cultius energètics no poden superar el 15%. L’Estat remunera el biometà directament als productors, i un sistema tarifari premia el biogàs produït a partir d’una planta agrícola amb poca capacitat respecte a una planta gran.

Projeccions molt generoses de cara al 2030

Els plans de la UE per potenciar el biogàs, inclosos en el pla Repower EU, pretenen arribar als 35.000 milions de me tres cúbics de biogàs el 2030, per estalviar 17.000 milions en importacions de gas fòssil. Marina Gros, biotecnòloga i coordinadora de l’àrea d’Energia d’Ecologistes en Acció, creu que aquesta projecció “no té el suport de criteris ambientals; la mateixa Comissió Europea fixava en uns estudis del 2021 que la producció màxima que es podia obtenir de manera sostenible era de 24.000 milions”. La projecció ha animat la indústria europea del biogàs, que ara publica estudis en què parla de 44.000 milions per al 2030 i 65.000 milions per al 2040. En el cas de l’Estat, el Pniec ha revisat previsions, i si demanava 10,41 TWh/any per al 2030, en la revisió ja situa el repte en 20. I Sedigas també especula que el 45% del que ara es cobreix amb gas fòssil es podria substituir per biometà. “Però ho fan incorporant una gran fracció de cultius energètics, font del 60% del que es produiria. Això ens recorda el mal que van fer en tercers països els cultius de palma i soja per obtenir biocombustibles”, explica Gros, que creu que les projeccions són poc realistes, “ja que els recursos de matèria orgànica estan massa repartits pel territori i la recollida no és senzilla”. Gros creu que “l’autoconsum ha de ser prioritari en l’ús del biogàs, més que la injecció a xarxa, per donar valor al territori”.

Al seu parer, més que parlar de substituir el gas fòssil per biometà, “hauríem de pensar en una descarbonització real de la producció de l’electricitat, apostant per un emmagatzematge adequat”. També cal reflexionar sobre “si el biogàs pot legitimar el sistema de ramaderia industrial”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.