Al llarg de la meva vida, he après a accep­tar que el temps és un mes­tre silenciós però impla­ca­ble. Cada experiència, sigui dolça o amarga, es trans­forma amb el pas dels anys. Mol­tes vega­des he afron­tat situ­a­ci­ons on sem­blava que tot s’ensor­rava. El desig de resol­dre-ho tot de manera imme­di­ata, de tro­bar res­pos­tes a l’ins­tant, m’omplia de frus­tració. No obs­tant això, va ser el temps, amb la seva len­ti­tud a vega­des insu­por­ta­ble, qui em va ense­nyar a enten­dre el veri­ta­ble sen­tit del que vivim.

En els èxits, i també en els fra­cas­sos, he vist que res passa perquè sí. El temps és qui ens ofe­reix la pers­pec­tiva necessària per com­pren­dre que tot té un propòsit, encara que no ho veiem en el moment. Les der­ro­tes, que tant ens fan mal al prin­cipi, amb el temps es con­ver­tei­xen en lliçons. El que una vegada sem­blava una pèrdua o una porta tan­cada, real­ment era una pre­pa­ració per a alguna cosa millor. Només el temps per­met aquesta visió, ja que ens obliga a dis­tan­ciar-nos emo­ci­o­nal­ment dels esde­ve­ni­ments, obrint-nos la porta a una com­prensió més pro­funda i madura de les cir­cumstàncies que vivim.

Con­fio en el temps perquè és l’únic recurs que real­ment tenim per pro­ces­sar les nos­tres experiències. No es tracta de ren­dir-se a l’espera, sinó d’apren­dre a cami­nar al seu cos­tat, sabent que, encara que no tin­guem con­trol sobre totes les cir­cumstàncies, tenim con­trol sobre com les afron­tem. El temps ens ajuda a adap­tar-nos, a sanar, a madu­rar, i ens ofe­reix l’opor­tu­ni­tat de trans­for­mar el que sem­blava un caos en una font de for­ta­lesa. Això no sig­ni­fica que la paciència sigui fàcil d’acon­se­guir, però el seu poder trans­for­ma­dor és inne­ga­ble. El temps actua com un bàlsam que sua­vitza els con­torns de les nos­tres emo­ci­ons més vives, donant-nos l’espai neces­sari per refle­xi­o­nar amb clare­dat.

He après que la vida no és una cursa. No hi ha pressa per arri­bar enlloc. Al prin­cipi, pot sem­blar que cada decisió i cada pas ens han de por­tar a un objec­tiu clar i con­cret. Però amb els anys, he entès que la riquesa de la vida no es troba en els des­tins, sinó en els camins recor­re­guts, en les cor­bes ines­pe­ra­des i en els moments de pausa. El temps ens con­vida a atu­rar-nos, a refle­xi­o­nar i a accep­tar que el que avui no ente­nem, demà tindrà un sen­tit que encara no podem veure. És a les pau­ses, en aquests moments apa­rent­ment buits, on real­ment crei­xem, on apre­nem a escol­tar-nos a nosal­tres matei­xos i a com­pren­dre les lliçons més pro­fun­des que la vida ens ofe­reix.

Aquesta reve­lació és la que ens con­du­eix a una vida més plena i amb més sen­tit. Els fra­cas­sos, els moments d’incer­tesa i les pèrdues són ine­vi­ta­bles, però quan dei­xem que el temps faci la seva feina, des­co­brim que aques­tes experiències dolo­ro­ses poden esde­ve­nir fonts de savi­esa i de crei­xe­ment per­so­nal. Allò que avui sem­bla insu­pe­ra­ble es con­ver­teix, amb el temps, en un punt d’inflexió en el nos­tre camí, una opor­tu­ni­tat per rein­ven­tar-nos i avançar amb més força.

En aquest sen­tit, el poema de Rudyard Kipling, “Si”, il·lus­tra per­fec­ta­ment aquesta lliçó:

“Si pots espe­rar i no can­sar-te en l’espera,

o, sent enga­nyat, no pagar amb men­ti­des,

o, sent odiat, no tor­nar l’odi…”

Aques­tes parau­les reflec­tei­xen la importància de no dei­xar-nos con­su­mir per la urgència del moment, sinó de man­te­nir la calma i la con­fiança en el temps perquè les coses cai­guin al seu lloc. És una lliçó difícil d’apren­dre en una soci­e­tat que pre­mia la imme­di­a­tesa, però és pre­ci­sa­ment aquesta paciència activa, aquesta capa­ci­tat de resis­tir la pressió del temps pre­sent, el que ens per­met créixer i com­pren­dre el valor pro­fund de les nos­tres experiències.

Con­fiar en el temps no vol dir espe­rar pas­si­va­ment, sinó actuar amb la consciència que cada pas que donem, cada acció que pre­nem, té el seu lloc i la seva importància en el mosaic de la nos­tra vida. És accep­tar que els pro­ble­mes es resol­dran d’una manera o altra, i que el que avui sem­bla una càrrega pot ser, en el futur, una font de savi­esa. Perquè, mal­grat les pres­ses i els desit­jos d’imme­di­a­tesa, el temps és l’únic capaç de mos­trar-nos el valor real de cada pas que hem donat. I és en aquesta espera activa, en aquest cami­nar cons­ci­ent al cos­tat del temps, on real­ment tro­bem la pau i el sen­tit pro­fund de la nos­tra existència.