Gran angular

Eduardo Dávila

Professor d’Economia a la Universitat de Yale i Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Econòmica

“Cal una política econòmica amb menys perdedors”

“La discussió sobre què cal fer no està tan a la vora dels fonaments econòmics com caldria que estigués”

“Si Donald Trump guanya les eleccions, la incertesa en les decisions en economia s’incrementarà substancialment”

Hem d’entendre qui hi guanya i qui hi perd quan hi ha una intervenció en política econòmica
Té sentit ser més lax amb els deutors, en regulació financera, segons diverses anàlisis
A les universitats espanyola i europea, hi falta una millor detecció de l’excel·lència

En la seva recerca, el pro­fes­sor d’eco­no­mia a Yale (Con­nec­ti­cut, EUA) Edu­ardo Dávila, guar­do­nat recent­ment amb el XXIII Premi Fun­dació Banc Saba­dell a la inves­ti­gació econòmica, té tres camps fona­men­tals d’estudi: situar en pri­mer terme el benes­tar a l’hora d’enten­dre la ciència econòmica; iden­ti­fi­car les vari­a­bles estadísti­ques que són real­ment de qua­li­tat per res­pon­dre als inter­ro­gants, i la defi­nició de què causa els guanys i les pèrdues de benes­tar en l’eco­no­mia.

Què hem d’enten­dre per “pri­ma­cia del benes­tar”?
És enten­dre l’eco­no­mia, pen­sar-la, a través de l’impacte que té en les per­so­nes. La recerca s’enfoca en deci­si­ons de con­sum i deci­si­ons d’oferta labo­ral. La idea és enten­dre qui hi gua­nya i qui hi perd quan hi ha una inter­venció i per què sor­gei­xen pos­si­bles guanys o pèrdues de benes­tar.
Així doncs, podem dir que els ges­tors econòmics no tenen prou en compte qui hi gua­nya i qui hi perd?
El nos­tre objec­tiu és tenir un marc, tant teòric com quan­ti­ta­tiu, per poder enten­dre quina és la font del benes­tar i les raons dels guanys i les pèrdues. En alguns sec­tors es tre­ba­lla millor amb aques­tes eines, i en d’altres no tant. Al meu parer, i res­po­nent al que em dius, es prac­tica molt menys del que cal­dria. Sem­pre hi ha dis­cus­si­ons sobre qui­nes polítiques cal imple­men­tar, però no es fa prou, i per això hi ha aquesta pro­posta.
En quins sec­tors no es té prou en compte això de “gua­nya­dors” i “per­de­dors”?
Bona part de la meva recerca, per la qual m’han pre­miat, està cen­trada en el sec­tor finan­cer, que és molt com­pli­cat; hi ha mol­tes fric­ci­ons. Els mer­cats finan­cers són molt impor­tants, però no fun­ci­o­nen per­fec­ta­ment. Abans de la crisi del 2008, hi va haver una tendència molt forta a la des­re­gu­lació en el sec­tor. Podem con­cloure que pot­ser ales­ho­res les eines no esta­ven tan desen­vo­lu­pa­des com en els dar­rers anys, en què hi ha hagut una tendència a la regu­lació, que ha tin­gut un cost impor­tant per a les ins­ti­tu­ci­ons, perquè regu­lar no surt de franc, i pot gene­rar un altre tipus de casos excep­ci­o­nals. Al meu parer, encara falta molt per a l’apli­cació d’aques­tes noves tècni­ques per millo­rar el dis­seny de les polítiques. La dis­cussió sobre què cal fer no està tan a la vora dels fona­ments de l’eco­no­mia com cal­dria.
En el sec­tor finan­cer, quins camps que­da­rien pen­dents en l’estudi de guanys i pèrdues?
Per posar-ne un exem­ple, cal tro­bar un dis­seny òptim per als fons de garan­tia de dipòsits, quant cal asse­gu­rar, qui cal asse­gu­rar i qui ha d’asse­gu­rar, pel que fa als dipòsits ban­ca­ris. Fins ara no hi havia un marc teòric per resol­dre-ho. En gene­ral, molta regu­lació, tot i que s’aplica i en un cert sen­tit fun­ci­ona, no està per­fec­ta­ment jus­ti­fi­cada. Recor­deu el que va pas­sar amb Sili­con Valley Bank: si els bancs tenen molts dipòsits que no estan asse­gu­rats, són més fràgils. És una cosa de la qual els regu­la­dors no s’havien ado­nat. Amb el marc teòric es podria haver evi­tat el pro­blema o, almenys, acon­se­guir que no fos tan impor­tant.
Una de les con­clu­si­ons de la seva recerca és que, en el món finan­cer, cal donar faci­li­tats als deu­tors.
Hi ha una con­fron­tació entre el sis­tema euro­peu –que dona més garan­ties al pres­ta­dor, al banc, i, quan algú no pot pagar, no se li per­dona el deute– i l’ame­ricà –que dona faci­li­tats per entrar en con­curs de cre­di­tors o decla­rar-se en fallida–. Hi ha una dis­jun­tiva, ja que si entrem en un sis­tema en què és més fàcil que es per­doni el crèdit o tenir la pos­si­bi­li­tat de no pagar, el crèdit serà molt més car i serà més difícil endeu­tar-se. La meva recerca posa tot això en un marc analític quan­ti­ta­tiu, i el resul­tat és que tin­dria sen­tit ser una mica més lax amb els deu­tors.
Aquí estem molt pre­o­cu­pats per la pos­si­ble fusió entre el BBVA i Banc Saba­dell. És bona, la con­cen­tració bancària?
Mal­grat que hi ha hagut una tendència glo­bal a la con­cen­tració, tant als EUA com a la UE, cal dir que la com­petència és impor­tant sem­pre, mal­grat les pos­si­bles falla­des que es puguin regis­trar en el mer­cat.
El benes­tar pot que­dar res­sen­tit a causa dels oli­go­po­lis que veiem en diver­sos sec­tors com ara les tele­co­mu­ni­ca­ci­ons?
Per des­comp­tat. Cal pen­sar que el benes­tar al final sem­pre emana del con­su­mi­dor, l’empresa és un meca­nisme d’assig­nació de recur­sos. Quan estu­diem el benes­tar, l’únic que ens importa és l’indi­vidu. Mer­cats con­cen­trats gene­ra­ran un seguit de bene­fi­cis per a les empre­ses i no gene­ra­ran guanys de benes­tar per als indi­vi­dus. La con­cen­tració pot gene­rar guanys en inno­vació, però és impor­tant man­te­nir mer­cats amb com­petència, perquè qui se’n bene­fi­cia és el con­su­mi­dor.
Es basa la regu­lació més en l’interès polític del moment que en els aspec­tes pura­ment científics?
Res del que faig té un com­po­nent polític. En la meva recerca el que faig és ser con­sul­tor del benes­tar, perquè és cert: mol­tes deci­si­ons es pre­nen per un motiu polític i no es jus­ti­fi­quen des d’un punt de vista tècnic. En un món ideal, cada llei que s’aprova hau­ria de tenir un informe tècnic que demostrés sota quins supòsits es jus­ti­fica, des del punt de vista del benes­tar gene­ral i en ter­mes de gua­nya­dors i per­de­dors. Hi ha dues coses que cal­dria remar­car: l’una és la noció d’eficiència i l’altra, la de redis­tri­bució. Tot i que sem­pre hi haurà per­de­dors, cal bus­car polítiques en què, de per­de­dors, n’hi hagi com menys millor i l’eficiència sigui gran. I a qui hi perdi, que se’l pugui com­pen­sar.
Ha refle­xi­o­nat sobre la pre­cisió en l’eina estadística.
El que ano­me­nen “estadístics sufi­ci­ents” és una manera meto­dològica d’afron­tar molts pro­ble­mes. Les pre­gun­tes que es plan­te­gen són molt com­pli­ca­des, hi ha molts fac­tors. Cal tenir l’habi­li­tat de poder-ho resu­mir tot en dues o tres vari­a­bles que són molt impor­tants i que ens per­me­ten arri­bar a con­clu­si­ons sense depen­dre dels detalls. En el cas de la fallida, tor­nant a la qüestió del deu­tor, una vari­a­ble molt impor­tant que cal tenir en compte és l’elas­ti­ci­tat del tipus d’interès a l’hora de con­cre­tar la fallida. Val a dir que mesu­rar les vari­a­bles sovint és difícil, i el mesu­ra­ment és una tasca que pot tri­gar anys.
Un dels des­a­fi­a­ments de futur, que està inves­ti­gant, és l’enve­lli­ment de la població.
Tot fent ser­vir l’enfo­ca­ment que hem fet ser­vir per ana­lit­zar els mer­cats finan­cers, ens hem enfron­tat a la qüestió de l’enve­lli­ment. En aquest cas, hem de veure com podem fer com­pa­ra­ci­ons entre indi­vi­dus de gene­ra­ci­ons dife­rents, desen­vo­lu­par un mètode que per­meti fer com­pa­ra­ci­ons entre els guanys i les pèrdues de la nos­tra gene­ració i la dels nos­tres fills i nets, i d’altres que no arri­ba­rem a conèixer. Un dels resul­tats interes­sants és fer ser­vir aquesta noció dels bons per­pe­tus, dels quals nosal­tres tin­drem una valo­ració, i les gene­ra­ci­ons que ens suc­cei­ran, també. A través dels bons per­pe­tus, podem fer una com­pa­ració de benes­tar. Si ara apli­quem una política deter­mi­nada de canvi climàtic o segu­re­tat social, cal una uni­tat de mesura per saber quin impacte pot tenir en gene­ra­ci­ons amb les quals no coin­ci­di­rem, i aquesta valo­ració ens la poden donar els bons per­pe­tus, sota un seguit de supòsits.
Cal tenir pers­pec­tiva de futur en el dis­seny de polítiques per com­ba­tre el canvi climàtic?
Sí. Si fem una forta inversió avui, els bene­fi­cis hau­ran de ser per als nos­tres nets i bes­nets. Així doncs, crec que poden ser útils aquests mètodes de mesura.
Quin futur hi veu, a la UE, ara que refle­xi­ona sobre la seva com­pe­ti­ti­vi­tat, amb el pla Draghi?
La UE ha acon­se­guit grans fites, tant des del punt de vista del comerç com de la inte­gració per crear mer­cats més grans, uni­fi­cats. Però, és clar, la inte­gració sem­pre pot com­por­tar alguna mena de fricció. Estic fent una altra recerca sobre el dis­seny d’euro­bons en què la qüestió és com es pot pen­sar en polítiques d’endeu­ta­ment con­junt en què hi ha diver­ses dimen­si­ons. Cal fer una anàlisi tècnica per veure on és el guany de benes­tar, en aquesta mena d’emis­si­ons de deute con­junt. I, si hi ha pèrdues, on es gene­ren i qui les pateix. Hi ha molts detalls sub­tils, perquè cal tenir sem­pre en compte els com­po­nents redis­tri­bu­tius, sobre­tot entre diver­sos països. La idea és cer­car en quin punt es poden gene­rar guanys per l’enfor­ti­ment d’uns mer­cats que siguin més efi­ci­ents i inte­grats, amb una millor assig­nació de ris­cos. Els euro­bons poden tenir raó de ser per com­par­tir ris­cos. Però això no és gens fàcil: quan a algú no li van bé les coses i un altre ha d’aju­dar, sem­pre és pro­blemàtic, sem­pre por­ten asso­ci­ats moments de tensió.
Fa pocs dies se’ns infor­mava que el deute públic al món havia arri­bat a un pic pre­o­cu­pant. Què caldrà fer si les polítiques d’aus­te­ri­tat no queda clar que vagin enlloc?
La veri­tat és que la situ­ació del deute sem­bla difícil de sos­te­nir a molt llarg ter­mini. Pot gene­rar una ines­ta­bi­li­tat econòmica glo­bal molt forta. Però no crec que hàgim arri­bat a aquesta situ­ació. En tot cas, tots hi hem de pen­sar com a soci­e­tat.
Què pot can­viar en la política econòmica dels EUA en funció de si gua­nya Donald Trump o Kamala Har­ris?
Si gua­nya Har­ris, pre­vi­si­ble­ment man­tindrà una política con­ti­nu­ista, tot serà molt sem­blant al que es va veure amb Biden. En canvi, si surt ele­git Donald Trump, la incer­tesa s’incre­men­tarà subs­tan­ci­al­ment, perquè sem­pre ha fet polítiques més volàtils. Si gua­nya Trump, podríem tor­nar a una etapa des­re­gu­la­dora. Ja ho va fer en la seva pri­mera fase com a pre­si­dent, amb casos com el Con­su­mer Finan­cial Pro­tec­tion Bureau. El cert, però, és que tot i que la seva admi­nis­tració va voler eli­mi­nar algu­nes regu­la­ci­ons, al meu parer no va ser un feno­men de grans dimen­si­ons. No sé si perquè no els interes­sava o perquè no ho podien fer. Un dels trets dis­tin­tius de la política als Estats Units és que el Senat, el Congrés i la Casa Blanca acos­tu­men a estar en mans dife­rents, i això fa molt difícil que hi hagi can­vis impor­tants. Així doncs, podríem dir que, gua­nyi qui gua­nyi, les coses no can­vi­a­ran gaire.
Qui­nes diferències veu entre l’entorn uni­ver­si­tari dels EUA i el nos­tre?
Penso que la Pom­peu Fabra està en un nivell d’excel·lència, tant a escala euro­pea com mun­dial, que vol dir també esta­tu­ni­denca. Al meu parer, l’edu­cació supe­rior a Espa­nya és d’un nivell alt. Jo pro­ce­deixo de la Uni­ver­si­tat de Las Pal­mas, on vaig apren­dre molt. També vaig apren­dre molt a la Pom­peu. Quan vaig anar a doc­to­rar-me a Har­vard, no vaig tenir cap pro­blema. Pel que fa a la recerca, sí que hi tro­ba­ria diferències impor­tants, perquè als Estats Units es valora molt més. Jo vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de sal­tar a la Pom­peu, que podem con­si­de­rar una de les millors uni­ver­si­tats del món en l’estudi de l’eco­no­mia, i que està vin­cu­lada als cir­cuits inter­na­ci­o­nals, però el cert és que, per a la gent de fora de Bar­ce­lona o Cata­lu­nya, tot és molt més difícil si la uni­ver­si­tat de la teva comu­ni­tat no és un cen­tre de referència. El que fal­ta­ria en el sis­tema uni­ver­si­tari espa­nyol i euro­peu és més meca­nis­mes d’iden­ti­fi­cació de l’excel·lència. El sis­tema uni­ver­si­tari espa­nyol, com l’euro­peu, és de tenir mol­tes uni­ver­si­tats amb un nivell sem­blant. El dels EUA té uni­ver­si­tats molt cap­da­van­te­res i després d’altres que són una mica dife­rents. Al meu parer, crec que la pos­si­bi­li­tat que la gent es pugui anar movent és fona­men­tal. Cal empènyer més la mobi­li­tat dels alum­nes caps als cen­tres de pri­mer nivell.

Perfil

El talent ha de viatjar

El periple acadèmic del canari Eduardo Dávila s’inicia el 2004 a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, a Santander, quan, seleccionat com un dels 50 millors expedients de batxillerat a Espanya, va participar en l’aula d’estiu Ortega y Gasset d’iniciació a la universitat. D’allà va anar a iniciar la llicenciatura en economia a la Universitat de Las Palmas de Gran Canària. Allà va ser ajudant de recerca del professor Ginés de Rus, persona decisiva en la seva trajectòria, ja que el va animar a marxar cap a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Allà el va rebre Andreu Mas-Colell, que també el va alliçonar, aquest cop per anar als Estats Units a fer el doctorat, un cop acabada la carrera a la UPF, d’on Dávila destaca el mestratge de Xavier Freixas, Antonio Ciccone, Humberto Llavador, Jaume Ventura i Jordi Galí, entre d’altres. Mas-Colell, de qui fou alumne en el curs de jocs i disseny de mecanismes, li va fer una carta de recomanació que li va permetre ser admès en els millors programes de doctorat dels EUA. Amb 21 anys, Arturo Dávila aterra a Harvard per fer el doctorat sota la supervisió de John Campbell, el qual li va inculcar que la teoria econòmica ha d’aspirar a ser no només general, sinó també empíricament rellevant. A Harvard van ser especialment influents en la seva formació Emmanuel Farhi, Jeremy Stein i Oliver Hart. Professor a la Universitat de Nova York del 2014 al 2017, del 2018 ençà exerceix la docència a la Universitat de Yale. Regularment signa articles de finances i macroeconomia en publicacions com ara Review of Financial Studies, Journal of Political Economy, Review of Economic Studies i Journal of Finance.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.