De debò les empreses europees no tenen la talla? En la llista de Forbes sobre les empreses cotitzades més importants del món, cal baixar fins a la posició 25 per trobar la primera empresa de la UE, la francesa Total Energies; al davant té tretze companyies dels EUA i cinc de xineses. “No hi ha cap empresa de la UE amb una capitalització borsària superior als 100.000 milions d’euros que s’hagi creat des de zero en els darrers 50 anys, mentre que als EUA les sis companyies amb un valor superior al bilió d’euros s’han creat en aquest període”, constata Draghi en el seu informe.

Així, quan la classificació es limita a les companyies tecnològiques més importants del món, en el top 3 n’apareixen tres dels EUA: Alphabet (Google), Microsoft i Apple. La cinquena és Meta (Facebook, Instagram, WhatsApp). La primera europea és la consultora tecnològica Accenture, amb seu a Irlanda, en el lloc 13. També hi ha la companyia alemanya de programari per a empreses SAP, en el 16, i ASML Holding dels Països Baixos, en el 18. Són les tres úniques europees entre les vint primeres; la resta són dels EUA o asiàtiques.

Una altra classificació més: en la llista CBInsights d’unicorns (start-ups valorades en més de 1.000 milions de dòlars), l’alemanya Celonis ocupa el lloc 27 per valoració. Entre les vint primeres, n’hi ha tretze dels EUA, quatre de la Xina –una de les quals, ByteDance (TikTok), està en primera posició–, i la resta són de Singapur, el Regne Unit i Austràlia. Des del 2008 al 2021, 40 dels 147 unicorns nascuts a la UE se n’han anat als Estats Units, on troben millor finançament i un mercat més favorable per escalar els negocis.

La propensió que els negocis tenen per guanyar dimensió és gairebé consubstancial, sobretot en alguns sectors. La teoria microeconòmica va encunyar el terme economies d’escala per explicar aquesta necessitat de créixer que tenen les organitzacions, i es basa en el fet que, a mesura que una empresa guanya capacitat productiva, els seus costos marginals es redueixen i els rendiments augmenten. Això és especialment important en sectors en què les inversions són importants com ara en el de les telecomunicacions i el dels laboratoris farmacèutics. Ara bé, “a mesura que l’economia mundial és cada vegada més complexa, el paper de les economies d’escala cobra més importància i per això observem com als Estats Units hi ha empreses tecnològiques com ara Google, Microsoft i Meta que són clarament dominants”, explica Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Cal recórrer a una altra teoria econòmica per entendre per què un únic proveïdor domina tan clarament el mercat: és la teoria de “qui guanya s’ho enduu tot” (winner-takes-all), que parla de mercats en què el competidor més ben posicionat aconsegueix una quota de penetració aclaparadora, gairebé de monopoli, o, en tot cas, molt superior a la del segon: això sol passar en negocis digitals emergents, i sovint la diferència ve determinada pel fet de ser el primer a innovar i escalar ràpidament. En aquests casos, el fet de tenir un mercat natural gran és clau. La UE, els EUA i la Xina són mercats comparables per dimensió; ara bé, l’europeu és un mercat fraccionat i “això impedeix aprofitar al màxim les economies d’escala que es donen en mercats moderns”, assenyala Rovira.

A Pimec han fet bandera del problema del creixement empresarial, que afecta especialment les petites i mitjanes empreses, però també les grans. Jacint Soler, director d’Afers Exteriors de la patronal, pensa que la UE és lluny de ser un únic mercat i posa l’exemple de la companyia d’espectacles Cirque du Soleil, que per muntar les seves carpes ha de contractar una empresa local cada cop que passa fronteres perquè és tal la quantitat de requeriments i certificacions dispars que hi ha en cada estat que voler funcionar amb una única empresa instal·ladora a Europa esdevé inoperatiu. En canvi, Soler, que és expert en la internacionalització d’empreses, sobretot cap a l’Àsia, explica que a la Xina s’han esforçat a unificar i simplificar els tràmits per als negocis: “Hi tens unes facilitats brutals; tot és digital i la majoria dels tràmits es poden fer per internet, mentre que aquí tot suposa un entrebanc”, es lamenta.

Mario Draghi ho resumeix així: “Hi ha moltes barreres que porten les empreses a Europa a ‘quedar-se petites’ i descuidar les oportunitats del mercat únic. S’hi inclou l’alt cost de seguir unes regulacions nacionals heterogènies, l’alt cost del compliment d’impostos i l’alt cost de seguir les regulacions que s’apliquen un cop les empreses arriben a una mida determinada.”

L’economista Ramon Tremosa, que durant deu anys va ser parlamentari europeu, veu enormes dificultats per superar aquesta fragmentació pel “nacionalisme econòmic” que exerceixen sobretot alguns estats i assenyala París, Roma i Madrid: “Els campions nacionals, l’acció d’or i la manera com Espanya protegeix els seus valors de l’Ibex, que d’altra manera serien comprats... Això no és lliure mercat, això és nacionalisme econòmic i Espanya, França i Itàlia fan que la UE estigui fragmentada”, assegura.

Per vèncer les resistències d’alguns estats, fa uns anys va néixer la idea de fer el règim 28è, una mena de nou estat de la UE, que té una legislació a part i al qual es podrien acollir les empreses saltant-se la legislació de l’estat que li és propi. Letta n’és un gran defensor per impulsar l’harmonització d’un dret mercantil que superi el trencaclosques actual: “El Codi Europeu d’Empreses dotaria els actors econòmics d’un règim 28è per afavorir-ne l’europeïtzació”, diu. Ara bé, economistes com Àngel Hermosilla, secretari general del Col·legi d’Economistes de Catalunya, no creu que “el regne de Taifes” que és la UE hi acabés donant el vistiplau: “Si més no, és una idea interessant que caldrà veure com es materialitza.” Joan Ramon Rovira pensa que serviria “per fer sortir els colors a estats com l’espanyol”. I en aquest mateix sentit s’expressa Ramon Tremosa: “Jo munto una empresa i la dono d’alta a Brussel·les en aquest règim 28è virtual. És una idea molt bonica però mai l’Agència Tributària deixarà que les empreses escapin al seu control.”

Certament, aquesta proposta també faria emergir el patchwork tributari que és la UE i que fa que algunes activitats estiguin gravades en alguns països i en d’altres, no, o d’una altra manera. Aquesta circumstància, sumada a la falta d’un mercat de capitals unificat, és un altre factor que contribueix a que les empreses no creixin. Letta ha dimensionat el problema: cada any uns 300.000 milions d’euros estalviats per les famílies europees surten a l’exterior i van, principalment, a finançar empreses estatunidenques, que són més rendibles que les europees, segurament perquè creixen més i perquè tenen un millor tracte fiscal.

El tema de la política de la competència que obria aquest reportatge també hi incideix, però potser no tant com es pensa. Ara bé, els dos informes defensen una adaptació a la realitat del mercat global i interconnectat actual: “La UE no hauria d’utilitzar la política de la competència per dissenyar un resultat de mercat específic. El nostre objectiu ha de ser garantir que les nostres normes continuïn sent efectives en un mercat que evoluciona ràpidament”, diu l’estudi de Letta. Draghi, per la seva banda, exhorta a incloure la millora en la capacitat d’innovar en l’examen de les fusions. En aquest sentit, el president de l’Autoritat Catalana de la Competència, Roger Loppacher, destaca que és “un element que ja es té en compte en la majoria dels processos, però que podria adquirir més pes en l’anàlisi de les concentracions si s’aporten proves que és així”. Ja hi ha una carta de mandat de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que assenyala la necessitat de modernitzar la política de competència de la UE per garantir que ajudi les empreses europees a innovar, competir i liderar a escala mundial. Això afecta tant la concentració d’empreses com els ajuts públics. Loppacher reivindica la vigència de les autoritats de competència: “Adaptades a les noves necessitats, encara són imprescindibles per continuar garantint la competència efectiva en els mercats.”

D’ajuts públics, en caldran i molts. L’informe Draghi calcula que l’economia europea necessitarà uns 800.000 milions d’euros cada any en inversions per superar la bretxa amb els EUA i la Xina. La idea és que Europa no pot descuidar els sectors tradicionals com ara l’automoció i els laboratoris, però cal posar el focus en els sectors emergents perquè la UE tingui campions en la IA, la ciberseguretat, la quàntica i els semiconductors.