Europa no fa empreses XXL

De debò les empre­ses euro­pees no tenen la talla? En la llista de For­bes sobre les empre­ses cotit­za­des més impor­tants del món, cal bai­xar fins a la posició 25 per tro­bar la pri­mera empresa de la UE, la fran­cesa Total Ener­gies; al davant té tretze com­pa­nyies dels EUA i cinc de xine­ses. “No hi ha cap empresa de la UE amb una capi­ta­lit­zació borsària supe­rior als 100.000 mili­ons d’euros que s’hagi creat des de zero en els dar­rers 50 anys, men­tre que als EUA les sis com­pa­nyies amb un valor supe­rior al bilió d’euros s’han creat en aquest període”, cons­tata Draghi en el seu informe.

Així, quan la clas­si­fi­cació es limita a les com­pa­nyies tec­nològiques més impor­tants del món, en el top 3 n’apa­rei­xen tres dels EUA: Alp­ha­bet (Goo­gle), Micro­soft i Apple. La cin­quena és Meta (Face­book, Ins­ta­gram, What­sApp). La pri­mera euro­pea és la con­sul­tora tec­nològica Accen­ture, amb seu a Irlanda, en el lloc 13. També hi ha la com­pa­nyia ale­ma­nya de pro­gra­mari per a empre­ses SAP, en el 16, i ASML Hol­ding dels Països Bai­xos, en el 18. Són les tres úniques euro­pees entre les vint pri­me­res; la resta són dels EUA o asiàtiques.

Una altra clas­si­fi­cació més: en la llista CBIn­sights d’uni­corns (start-ups valo­ra­des en més de 1.000 mili­ons de dòlars), l’ale­ma­nya Celo­nis ocupa el lloc 27 per valo­ració. Entre les vint pri­me­res, n’hi ha tretze dels EUA, qua­tre de la Xina –una de les quals, Byte­Dance (Tik­Tok), està en pri­mera posició–, i la resta són de Sin­ga­pur, el Regne Unit i Austràlia. Des del 2008 al 2021, 40 dels 147 uni­corns nas­cuts a la UE se n’han anat als Estats Units, on tro­ben millor finançament i un mer­cat més favo­ra­ble per esca­lar els nego­cis.

La pro­pensió que els nego­cis tenen per gua­nyar dimensió és gai­rebé con­subs­tan­cial, sobre­tot en alguns sec­tors. La teo­ria micro­e­conòmica va encu­nyar el terme eco­no­mies d’escala per expli­car aquesta neces­si­tat de créixer que tenen les orga­nit­za­ci­ons, i es basa en el fet que, a mesura que una empresa gua­nya capa­ci­tat pro­duc­tiva, els seus cos­tos mar­gi­nals es redu­ei­xen i els ren­di­ments aug­men­ten. Això és espe­ci­al­ment impor­tant en sec­tors en què les inver­si­ons són impor­tants com ara en el de les tele­co­mu­ni­ca­ci­ons i el dels labo­ra­to­ris far­macèutics. Ara bé, “a mesura que l’eco­no­mia mun­dial és cada vegada més com­plexa, el paper de les eco­no­mies d’escala cobra més importància i per això obser­vem com als Estats Units hi ha empre­ses tec­nològiques com ara Goo­gle, Micro­soft i Meta que són clara­ment domi­nants”, explica Joan Ramon Rovira, cap del gabi­net d’estu­dis econòmics de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona.

Cal recórrer a una altra teo­ria econòmica per enten­dre per què un únic proveïdor domina tan clara­ment el mer­cat: és la teo­ria de “qui gua­nya s’ho enduu tot” (win­ner-takes-all), que parla de mer­cats en què el com­pe­ti­dor més ben posi­ci­o­nat acon­se­gueix una quota de pene­tració acla­pa­ra­dora, gai­rebé de mono­poli, o, en tot cas, molt supe­rior a la del segon: això sol pas­sar en nego­cis digi­tals emer­gents, i sovint la diferència ve deter­mi­nada pel fet de ser el pri­mer a inno­var i esca­lar ràpida­ment. En aquests casos, el fet de tenir un mer­cat natu­ral gran és clau. La UE, els EUA i la Xina són mer­cats com­pa­ra­bles per dimensió; ara bé, l’euro­peu és un mer­cat frac­ci­o­nat i “això impe­deix apro­fi­tar al màxim les eco­no­mies d’escala que es donen en mer­cats moderns”, asse­nyala Rovira.

A Pimec han fet ban­dera del pro­blema del crei­xe­ment empre­sa­rial, que afecta espe­ci­al­ment les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses, però també les grans. Jacint Soler, direc­tor d’Afers Exte­ri­ors de la patro­nal, pensa que la UE és lluny de ser un únic mer­cat i posa l’exem­ple de la com­pa­nyia d’espec­ta­cles Cir­que du Soleil, que per mun­tar les seves car­pes ha de con­trac­tar una empresa local cada cop que passa fron­te­res perquè és tal la quan­ti­tat de reque­ri­ments i cer­ti­fi­ca­ci­ons dis­pars que hi ha en cada estat que voler fun­ci­o­nar amb una única empresa ins­tal·ladora a Europa esdevé ino­pe­ra­tiu. En canvi, Soler, que és expert en la inter­na­ci­o­na­lit­zació d’empre­ses, sobre­tot cap a l’Àsia, explica que a la Xina s’han esforçat a uni­fi­car i sim­pli­fi­car els tràmits per als nego­cis: “Hi tens unes faci­li­tats bru­tals; tot és digi­tal i la majo­ria dels tràmits es poden fer per inter­net, men­tre que aquí tot suposa un entre­banc”, es lamenta.

Mario Draghi ho resu­meix així: “Hi ha mol­tes bar­re­res que por­ten les empre­ses a Europa a ‘que­dar-se peti­tes’ i des­cui­dar les opor­tu­ni­tats del mer­cat únic. S’hi inclou l’alt cost de seguir unes regu­la­ci­ons naci­o­nals hete­rogènies, l’alt cost del com­pli­ment d’impos­tos i l’alt cost de seguir les regu­la­ci­ons que s’apli­quen un cop les empre­ses arri­ben a una mida deter­mi­nada.”

L’eco­no­mista Ramon Tre­mosa, que durant deu anys va ser par­la­men­tari euro­peu, veu enor­mes difi­cul­tats per superar aquesta frag­men­tació pel “naci­o­na­lisme econòmic” que exer­cei­xen sobre­tot alguns estats i asse­nyala París, Roma i Madrid: “Els cam­pi­ons naci­o­nals, l’acció d’or i la manera com Espa­nya pro­te­geix els seus valors de l’Ibex, que d’altra manera serien com­prats... Això no és lliure mer­cat, això és naci­o­na­lisme econòmic i Espa­nya, França i Itàlia fan que la UE esti­gui frag­men­tada”, asse­gura.

Per vèncer les resistències d’alguns estats, fa uns anys va néixer la idea de fer el règim 28è, una mena de nou estat de la UE, que té una legis­lació a part i al qual es podrien aco­llir les empre­ses sal­tant-se la legis­lació de l’estat que li és propi. Letta n’és un gran defen­sor per impul­sar l’har­mo­nit­zació d’un dret mer­can­til que superi el tren­ca­clos­ques actual: “El Codi Euro­peu d’Empre­ses dota­ria els actors econòmics d’un règim 28è per afa­vo­rir-ne l’europeïtzació”, diu. Ara bé, eco­no­mis­tes com Àngel Her­mo­si­lla, secre­tari gene­ral del Col·legi d’Eco­no­mis­tes de Cata­lu­nya, no creu que “el regne de Tai­fes” que és la UE hi acabés donant el vis­ti­plau: “Si més no, és una idea interes­sant que caldrà veure com es mate­ri­a­litza.” Joan Ramon Rovira pensa que ser­vi­ria “per fer sor­tir els colors a estats com l’espa­nyol”. I en aquest mateix sen­tit s’expressa Ramon Tre­mosa: “Jo munto una empresa i la dono d’alta a Brus­sel·les en aquest règim 28è vir­tual. És una idea molt bonica però mai l’Agència Tri­butària dei­xarà que les empre­ses esca­pin al seu con­trol.”

Cer­ta­ment, aquesta pro­posta també faria emer­gir el patchwork tri­bu­tari que és la UE i que fa que algu­nes acti­vi­tats esti­guin gra­va­des en alguns països i en d’altres, no, o d’una altra manera. Aquesta cir­cumstància, sumada a la falta d’un mer­cat de capi­tals uni­fi­cat, és un altre fac­tor que con­tri­bu­eix a que les empre­ses no crei­xin. Letta ha dimen­si­o­nat el pro­blema: cada any uns 300.000 mili­ons d’euros estal­vi­ats per les famílies euro­pees sur­ten a l’exte­rior i van, prin­ci­pal­ment, a finançar empre­ses esta­tu­ni­den­ques, que són més ren­di­bles que les euro­pees, segu­ra­ment perquè crei­xen més i perquè tenen un millor tracte fis­cal.

El tema de la política de la com­petència que obria aquest repor­tatge també hi inci­deix, però pot­ser no tant com es pensa. Ara bé, els dos infor­mes defen­sen una adap­tació a la rea­li­tat del mer­cat glo­bal i inter­con­nec­tat actual: “La UE no hau­ria d’uti­lit­zar la política de la com­petència per dis­se­nyar un resul­tat de mer­cat específic. El nos­tre objec­tiu ha de ser garan­tir que les nos­tres nor­mes con­tinuïn sent efec­ti­ves en un mer­cat que evo­lu­ci­ona ràpida­ment”, diu l’estudi de Letta. Draghi, per la seva banda, exhorta a incloure la millora en la capa­ci­tat d’inno­var en l’exa­men de les fusi­ons. En aquest sen­tit, el pre­si­dent de l’Auto­ri­tat Cata­lana de la Com­petència, Roger Lop­pac­her, des­taca que és “un ele­ment que ja es té en compte en la majo­ria dels pro­ces­sos, però que podria adqui­rir més pes en l’anàlisi de les con­cen­tra­ci­ons si s’apor­ten pro­ves que és així”. Ja hi ha una carta de man­dat de la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea, Ursula von der Leyen, que asse­nyala la neces­si­tat de moder­nit­zar la política de com­petència de la UE per garan­tir que ajudi les empre­ses euro­pees a inno­var, com­pe­tir i lide­rar a escala mun­dial. Això afecta tant la con­cen­tració d’empre­ses com els ajuts públics. Lop­pac­her rei­vin­dica la vigència de les auto­ri­tats de com­petència: “Adap­ta­des a les noves neces­si­tats, encara són impres­cin­di­bles per con­ti­nuar garan­tint la com­petència efec­tiva en els mer­cats.”

D’ajuts públics, en cal­dran i molts. L’informe Draghi cal­cula que l’eco­no­mia euro­pea neces­si­tarà uns 800.000 mili­ons d’euros cada any en inver­si­ons per superar la bretxa amb els EUA i la Xina. La idea és que Europa no pot des­cui­dar els sec­tors tra­di­ci­o­nals com ara l’auto­moció i els labo­ra­to­ris, però cal posar el focus en els sec­tors emer­gents perquè la UE tin­gui cam­pi­ons en la IA, la ciber­se­gu­re­tat, la quàntica i els semi­con­duc­tors.