Gran angular

Zora Kovacic

Investigadora del Laboratori de Transformació Urbana i Canvi Global (TURBA Lab) de la UOC

“La digitalització invisibilitza problemes de sostenibilitat”

“No és gens clar que la transició verda i la digital vagin de bracet, ja que la digitalització comporta problemes ambientals”

“Amb els Next Generation, s’ha creat tot un mercat per a empreses que no procedeixen realment del treball per la sostenibilitat”

El món digital també és extractivista, molt intensiu en el consum d’energia, i té la seva petjada ecològica
La Comissió Europea publica un informe sobre els problemes de la doble transició i alhora la implementa
El debat, en lloc de ser tecnocràtic, hauria de ser participatiu, més democràtic

En la seva recerca, la doc­tora Zora Kova­cic alerta sobre el perill que en la doble tran­sició que vol empènyer la UE, verda i digi­tal, la qüestió medi­am­bi­en­tal quedi rele­gada.

En la vos­tra recerca, qüesti­o­neu que l’àmbit digi­tal pugui ser con­si­de­rat, ‘per se’, sos­te­ni­ble.
Dis­cu­tim sobre­tot la idea de la twin tran­si­tion (‘tran­sició doble’) i el fet que la digi­ta­lit­zació ha d’aju­dar la sos­te­ni­bi­li­tat, una idea molt pre­sent ara en les polítiques de la Unió Euro­pea. De fet, els fons Next Gene­ra­tion s’han arti­cu­lat amb aquesta pers­pec­tiva. No és clar que les dues tran­si­ci­ons vagin jun­tes, que s’aju­din l’una a l’altra. Es poden crear siner­gies entre totes dues, però també hi ha pro­ble­mes que la digi­ta­lit­zació crea per a la sos­te­ni­bi­li­tat, per exem­ple, el con­sum energètic dels cen­tres de dades i de mol­tes tec­no­lo­gies digi­tals en gene­ral. Qüesti­o­nem que la tran­sició verda i la digi­tal vagin de bra­cet.
Dues lògiques que es con­tra­po­sen: la digi­tal, sense límits, i l’ambi­en­tal i ecològica, que tracta pre­ci­sa­ment de posar límits.
Un dels debats clàssics del pen­sa­ment de la sos­te­ni­bi­li­tat, des de l’Informe del Club de Roma del 1972, fa referència als límits del crei­xe­ment, a si el crei­xe­ment econòmic pot ser infi­nit en el si d’un pla­neta finit. Si s’hi posen límits biofísics, també cal posar-ne al crei­xe­ment econòmic. A l’altra banda del debat, hi havia els que defen­sa­ven que aquests límits pla­ne­ta­ris no han de fre­nar necessària­ment l’acti­vi­tat econòmica amb l’ús de la inno­vació i les noves tec­no­lo­gies. Són dos argu­ments opo­sats, i el que fa la doble tran­sició és posar-los junts per fer veure que hi ha siner­gies entre dues lògiques que real­ment es con­tra­po­sen.
El món digi­tal es pre­senta com una alter­na­tiva imma­te­rial, no asso­ci­ada a l’extracció de recur­sos.
El món digi­tal també és extrac­ti­vista, i és inten­siu en el con­sum d’ener­gia. Té la seva pet­jada ecològica. Ho podem veure en el cas del cotxe elèctric, que es ven com una solució sos­te­ni­ble, i no és clar. És cert que con­ta­mina menys a la ciu­tat; ens va millor tenir el cotxe elèctric perquè així no res­pi­rem un aire tan dolent, però reque­reix bate­ries. Les bate­ries neces­si­ten mate­ri­als com el liti i les mine­ries de liti han pro­vo­cat des­as­tres ambi­en­tals impor­tants. L’extracció dels mate­ri­als que neces­si­ten mol­tes tec­no­lo­gies digi­tals té el seu impacte. Ara tenim una dependència del petroli, amb tota la geo­política que hi ha al vol­tant, però can­viar això per una dependència del liti... L’únic lloc d’Europa que té mines de liti és Sèrbia, on ha gene­rat molts pro­ble­mes ambi­en­tals. Arreu, per l’impacte que té, genera molts con­flic­tes soci­als, a més del geo­polític. S’han reproduït alguns patrons colo­ni­a­lis­tes.
El món digi­tal no s’ha d’iden­ti­fi­car necessària­ment amb l’eficiència energètica.
Mol­tes tec­no­lo­gies digi­tals estan en línia 24 hores, així que el con­sum energètic és molt gran. Esti­men que el con­sum de la IA al món és equi­va­lent al d’alguns països euro­peus. Les tec­no­lo­gies uti­lit­zen elec­tri­ci­tat, i l’elec­tri­ci­tat per si mateixa no és sos­te­ni­ble. Perquè es pot pro­duir amb fons reno­va­bles, però també amb fons no reno­va­bles, carbó i petroli. Pro­duir elec­tri­ci­tat i con­su­mir-la no és garan­tia de sos­te­ni­bi­li­tat. A Espa­nya, per exem­ple, hi ha un pro­grama esta­tal d’algo­rit­mes verds, jus­ta­ment per asse­gu­rar-se que l’elec­tri­ci­tat que es fa ser­vir per a tota la digi­ta­lit­zació és sos­te­ni­ble. Però el pro­blema és que mol­tes de les fonts més sos­te­ni­bles són inter­mi­tents, com la solar, i això no és com­pa­ti­ble amb les tec­no­lo­gies digi­tals, que neces­si­ten una ali­men­tació cons­tant. La xarxa elèctrica no està dis­se­nyada per a una pro­ducció inter­mi­tent. S’ha d’esta­bi­lit­zar, i com s’esta­bi­litza? Amb nuclear, que té la seva con­trovèrsia.
En el docu­ment de la vos­tra inves­ti­gació dieu que la Comissió Euro­pea no fa cas d’infor­mes gene­rats en el seu si que aler­ten d’una tran­sició mal feta.
El Joint Rese­arch Cen­ter, orga­nisme vin­cu­lat a la CE, va dedi­car el seu Stra­te­gic Fore­sight Report del 2022 a la doble tran­sició, que par­lava dels pro­ble­mes esmen­tats, en la mateixa època en què s’esta­ven donant els Next Gene­ra­tion. Es publica un informe que parla dels pro­ble­mes de la doble tran­sició, però alhora la imple­men­ten. Sabien des del prin­cipi que hi havia ris­cos, incer­te­ses. Està reco­ne­gut que hi ha pro­ble­mes lli­gats a qüesti­ons de con­sum energètic, de dependència de mate­ri­als rars, amb noves con­fi­gu­ra­ci­ons geo­polítiques. És interes­sant, perquè no és una pro­mesa que amb la digi­ta­lit­zació tot anirà bé. Però és una mica la jus­ti­fi­cació que la Comissió té la capa­ci­tat de ges­ti­o­nar aquests pro­ble­mes. La legi­ti­mi­tat de la política no és la pro­mesa que tot anirà bé, sinó saber com podem afron­tar tots els rep­tes que ja sabem que exis­tei­xen.
Es redu­eix el pro­blema ambi­en­tal a una qüestió de mesu­ra­ment, de para­me­trit­zació.
Hi ha una tendència a reconèixer els pro­ble­mes només si es poden quan­ti­fi­car, i n’hi ha que no són quan­ti­fi­ca­bles, i així es fan invi­si­bles. Hi ha pro­ble­mes de sos­te­ni­bi­li­tat que s’invi­si­bi­lit­zen amb l’ús de la digi­ta­lit­zació. Si par­lem d’ener­gia, se’n pot moni­to­rar la pro­ducció i el con­sum a par­tir de la digi­ta­lit­zació per ser més efi­ci­ents, però quan par­lem de bio­di­ver­si­tat, és difícil quan­ti­fi­car-ho tot. Aquí el que fa la digi­ta­lit­zació és sim­pli­fi­car, i això no és la millor eina per a la gover­nança. I una altra part del pro­blema és que els governs fan ser­vir la quan­ti­fi­cació a par­tir de l’eina digi­tal com a meca­nisme de legi­ti­mació, per mos­trar què han fet per resol­dre un pro­blema. És difícil renun­ciar a la quan­ti­fi­cació, perquè, si no, com jus­ti­fica la Comissió que ha inver­tit molts mili­ons en sos­te­ni­bi­li­tat?
Eina digi­tal per no afron­tar real­ment el pro­blema.
L’eina digi­tal pot ser­vir per opti­mit­zar, però no podem defi­nir el pro­blema ambi­en­tal a par­tir de la solució tec­nològica que tenim. Els pro­ble­mes ambi­en­tals no venen de tenir uns sis­te­mes de pro­ducció i con­sum poc opti­mit­zats, sinó que tenim uns patrons de pro­ducció i con­sum que no res­pec­ten els recur­sos natu­rals que tenim. Abans no érem sos­te­ni­bles perquè no estàvem digi­ta­lit­zats o no érem sos­te­ni­bles perquè con­su­mim massa aigua i no res­pec­tem els rit­mes de recu­pe­ració del sòl?
Dieu que els fons Next Gene­ra­tion són diners que es des­ti­nen a pro­jec­tes que no és clar que ser­vei­xin per resol­dre un pro­blema ambi­en­tal.
Sí. Per exem­ple, obser­vem que ha pas­sat amb el pla dedi­cat al cotxe elèctric: veiem que s’ha des­ti­nat una quan­ti­tat de diners enorme a pro­jec­tes de digi­ta­lit­zació, per a una cosa que se suposa que és sos­te­ni­ble. I els bene­fi­ci­a­ris són pro­duc­to­res de cot­xes, moltíssi­mes start-ups i tec­nològiques, i així es crea un mer­cat per a totes aques­tes empre­ses que no pro­ce­dei­xen del tre­ball per la sos­te­ni­bi­li­tat, que no és necessària­ment el seu objec­tiu. Per la banda de les ener­gies reno­va­bles, els diners van a con­sor­cis de mol­tes empre­ses lide­rats per les grans com­pa­nyies elèctri­ques. És clar que per trans­for­mar la xarxa elèctrica, digi­ta­lit­zar-la, cal comp­tar amb els seus pro­pi­e­ta­ris, però pen­sar que faran can­vis revo­lu­ci­o­na­ris, que la tran­sició verda implica finançar-los, és estrany.
Sem­bla que ens enfon­sem en la para­doxa de Jevons: més progrés tècnic, pri­mer, esti­mula l’eficiència, però, després, fa créixer la demanda.
Si la tec­no­lo­gia es torna molt més efi­ci­ent, i es con­su­meix menys, el que pro­voca és que molta més gent pot fer-la ser­vir, com va pas­sar amb els motors a carbó dels ini­cis de la Revo­lució Indus­trial: a mesura que s’ana­ven tor­nant més efi­ci­ents, se’n gene­ra­lit­zava l’ús, i així aug­men­tava el con­sum total d’ener­gia. En l’esfera digi­tal, és el que ha pas­sat amb els telèfons mòbils intel·ligents actu­als, que són més efi­ci­ents que els pri­mers, però és que ales­ho­res no en tenia tot­hom.
El dis­curs “tec­no­op­ti­mista” sem­bla ina­mo­vi­ble a la UE.
És una cons­tant de les polítiques euro­pees. Es pre­senta la solució tec­nològica com una solució que bene­fi­cia tot­hom. Mol­tes d’aques­tes pro­me­ses es basem en tec­no­lo­gies que no exis­tei­xen real­ment, exis­tei­xen al labo­ra­tori, com a pro­to­ti­pus. És com l’hidro­gen, sobre el qual s’espe­cula molt, però encara no sabem real­ment què se’n farà. Per si mateix, l’hidro­gen no és necessària­ment sos­te­ni­ble. El mateix passa amb els bio­com­bus­ti­bles, que poden gene­rar pro­ble­mes en la rege­ne­ració del sòl o pro­vo­car cri­sis de preus i, per tant, ali­mentàries, com va pas­sar el 2006 amb els de pri­mera gene­ració, els cere­als, fins al punt que la Comissió va haver de fer marxa enrere en els seus objec­tius sobre bio­com­bus­ti­bles. També hi ha la ini­ci­a­tiva en molts països de fer biogàs a par­tir de cul­tius, tot i que alguns països, com Ale­ma­nya i Dina­marca, ja sem­blen aban­do­nar aquesta estratègia pels pro­ble­mes ecològics que podria com­por­tar. Ara par­len de bio­com­bus­ti­bles de segona i de ter­cera gene­ració, i això només exis­teix al labo­ra­tori. Par­lem d’aques­tes solu­ci­ons perquè, si no, l’altra opció és dir que no tenim cap solució, i això per al gover­nant suposa per­dre tota la legi­ti­mi­tat.
Sem­bla que tot ple­gat vin­gui d’un com­plex d’infe­ri­o­ri­tat de la UE res­pecte als EUA i la Xina, que estan al cap­da­vant tec­nològica­ment.
És claríssim que Europa està per­dent com­pe­ti­ti­vi­tat econòmica, i la idea, pot­ser ingènua, és que farem la digi­ta­lit­zació verda i aquest serà el fac­tor per ser més com­pe­ti­tius. Tan­ma­teix, no res­pon a un pro­blema de sos­te­ni­bi­li­tat.
El pla Draghi con­ti­nua insis­tint en aquesta idea que es pot créixer econòmica­ment i ser sos­te­ni­ble.
Molts països euro­peus tenen un deute públic impor­tant. Finan­cen el seu estat del benes­tar amb el deute, i aquest deute es pot crear si hi ha una pro­mesa de crei­xe­ment. Per això és tan difícil sor­tir d’aquest dis­curs.
Té sen­tit una política ambi­en­tal neo­li­be­ral?
És un oxímoron. És clar que la pre­o­cu­pació és econòmica, de com­pe­ti­ti­vi­tat. És un dis­curs que acaba tenint un efecte en la gover­nança ambi­en­tal, que redu­eix el camp d’acció. Fa que no ens pre­o­cu­pem de qüesti­ons fona­men­tals com ara si l’ener­gia que fem ser­vir per a la digi­ta­lit­zació és veri­ta­ble­ment verda, i ens obli­dem d’altres pro­ble­mes ambi­en­tals.
Les solu­ci­ons, com remar­queu en la vos­tra recerca, hau­rien de ser espe­ro­nar els pro­ces­sos par­ti­ci­pa­tius, fer la gover­nança més democràtica.
Dis­cu­tir sobre com podem res­pec­tar el medi ambi­ent i alhora man­te­nir l’estat del benes­tar és molt difícil, i va molt més enllà de les solu­ci­ons tec­nològiques. El debat, en lloc de ser tec­nocràtic, ha de ser democràtic. I democràtic no vol dir que arri­ba­rem entre tots a esbri­nar les solu­ci­ons per­fec­tes, però és el millor sis­tema que tenim per incloure dife­rents pers­pec­ti­ves. Cal enfron­tar-nos als pro­ble­mes reals amb una deli­be­ració més par­ti­ci­pa­tiva si volem pren­dre’ns seri­o­sa­ment la qüestió de la sos­te­ni­bi­li­tat. Per tran­si­tar més enllà de solu­ci­ons tec­nològiques que diuen que ho reso­len tot.
Hauríem d’anar a alguna mena de pla­ni­fi­cació en què l’eco­no­mia s’ori­entés a solu­ci­o­nar pro­ble­mes ambi­en­tals reals?
No ho sé, estem par­lant de sis­te­mes com­ple­xos. Cre­iem que no s’ha de par­lar tant de gover­nar la com­ple­xi­tat com de gover­nar dins de la com­ple­xi­tat. Fer plans que pot­ser fun­ci­o­nen, o no. El que importa és saber adap­tar-se a par­tir dels errors come­sos. Les pro­pos­tes que es fan de pla­ni­fi­cació indi­ca­tiva tenen el pro­blema que estan sovint massa deter­mi­na­des per la neces­si­tat d’inno­var tec­nològica­ment.

Perfil

La interfície ciència-política

Zora Kovacic es va doctorar per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en la qüestió que ha ocupat bona part de la seva tasca de recerca, l’anàlisi, a través de la teoria de la complexitat, la ciència postnormal i l’avaluació de la incertesa, de com es mobilitza la ciència en els processos polítics. Té un interès especial pel paper de la mètrica i la innovació en la interfície ciència-política. A banda de ser investigadora Ramón y Cajal al Turba Lab de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ocupa una plaça de professora associada al Centre d’Estudis de les Ciències i la Humanitat (SVT) a la Universitat de Bergen (Noruega). També ha treballat al laboratori de Modelització Urbana i Avaluació del Metabolisme de la Universitat de Stellenbosch, Sud-àfrica. Té també una llicenciatura a l’Escola d’Estudis Africans i Orientals de la Universitat de Londres. Actualment es troba involucrada en el projecte Demo, que finança el govern de l’Estat, en què s’estudia el gir digital en la governança ambiental, focalitzat en els sistemes energètics i agroalimentaris. Entre les seves recerques anteriors, hi ha el projecte Magic, liderat per la UAB, en què va treballar sobre el vincle entre l’anàlisi quantitativa del metabolisme aigua-energia-aliments i els processos d’elaboració de determinades polítiques i narratives. També ha participat en el disseny de comunitats energètiques amb dones pobres de zones urbanes de Kenya, Uganda i Sud-àfrica, en el projecte Co-Dec. També a l’Àfrica, va ser a Participa, un projecte d’avaluació participativa de sistemes d’energies renovables.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.