Res de res. Com a la majo­ria, a mi em va agra­dar el que vaig estu­diar i tenia mol­tes ganes de divul­gar allò mateix que havia après, que ho tro­bava extra­or­dinària­ment interes­sant. La pri­mera des­ti­nació, durant un tri­mes­tre, em va anar prou bé. La següent va ser un ins­ti­tut de for­mació pro­fes­si­o­nal. Eren estu­di­ants d’FP1 d’elec­tri­ci­tat, quan s’hi feia l’assig­na­tura de català. Tenia mol­tes ganes d’expli­car Ausiàs March i Ramon Llull, la meva passió. Ei, i eren al temari! Però l’interès no el com­par­tien els alum­nes. La cas­ta­nya va ser majúscula.

De seguida! Em pre­pa­rava les clas­ses a consciència i quan sor­tia em deia: “Reina santa, no ho pots pas expli­car, això.” Vaig veure que el seu món era un altre i que m’hi havia d’adap­tar. Després, com que tinc caràcter, de seguida vaig apren­dre a orde­nar la classe. Sem­pre ho he fet així; els pri­mers dies de curs els vaig donar qua­tre o cinc indi­ca­ci­ons d’orga­nit­zació que man­tin­dria i recor­da­ria tot l’any. I el currículum ben pràctic, d’ús de la llen­gua.

Doncs aque­lla classe la pas­sava com podia, però lla­vors a aquell noi l’havia d’aga­far, sem­pre en pri­vat. I hi par­lava, sense ànim de cas­ti­gar-lo, només per pro­var d’enten­dre’l i arri­bar a com­par­tir els desit­jos, els seus, però també els meus. Si par­les, i par­les, i par­les, aca­bes esta­blint un vin­cle que ja no es pot tren­car i després, sigui per deferència, sigui pel vin­cle, sigui perquè et veuen gran, sigui perquè ente­nen que tu saps bé el que vols, aca­ben seguint. Són ado­les­cents! 

I sem­pre he triat grups com­ple­xos. I als alum­nes amb difi­cul­tats espe­ci­als els volia ben a prop, sovint els deia: hem de mirar d’enten­dre’ns, com ho farem? És bàsic com­pren­dre que al dar­rere d’un alumne inso­lent hi ha un pou de pro­ble­mes per­so­nals i fami­li­ars, a vega­des insu­por­ta­bles i una neces­si­tat d’atenció. Com a mínim, jo sem­pre ho he vis­cut així.

No soc cap experta en peda­go­gia ni vull pre­su­mir de conei­xe­ments espe­ci­als sobre com exer­cir la docència. Sí que m’he pre­o­cu­pat pels meus alum­nes i les seves neces­si­tats, i sem­pre m’ha agra­dat com­par­tir les meves pre­o­cu­pa­ci­ons i acor­dar mane­res de fer amb els com­panys amb qui tre­ba­llava. I, és evi­dent, vaig acu­mu­lar experiència i molts anys de relació amb l’ado­lescència i m’agrada pen­sar que tenia i tinc sen­tit comú.

És bàsic crear vin­cle amb l’alum­nat i gene­rar con­fiança. Només després podran enten­dre que si tu dius A serà A, pot­ser a la pri­mera no s’ho cre­uen, perquè des­con­fien, però a la ter­cera ja ho han après. Serà A perquè anirà bé per a tu, per a aquell, per al grup, perquè som un grup, la cohesió del grup és deter­mi­nant, ens aju­dem, jo tinc una difi­cul­tat, però ell en té tres, col·labo­rem, ho tre­ballàvem a les tuto­ries i a les clas­ses.

No ho és. L’ofici d’ense­nyar i d’edu­car no és sen­zill. Reque­reix presència, com­promís, dedi­cació, fer­mesa en la presa de deci­si­ons, coherència, segu­re­tat en les actu­a­ci­ons, tracte res­pectuós sem­pre, i una bona dosi d’empa­tia. I estima per als alum­nes, a banda de tota la paciència necessària. Totes aques­tes acti­tuds són les que et donen l’auto­ri­tat que neces­si­tes davant dels nois i noies per exer­cir la teva res­pon­sa­bi­li­tat. A més, no pot ser una feina indi­vi­dual, es neces­sita l’equip, els com­panys, edu­car sem­pre és una tasca col·lec­tiva.

Massa sovint l’edu­cació és el refugi on acaba tot­hom, per la idea mal entesa de pen­sar que fer de pro­fes­sor és anar a expli­car la lliçó. Es con­si­dera una feina còmoda, pràctica, amb un sou accep­ta­ble, amb bones con­di­ci­ons soci­als..., i no és res d’això, perquè tre­ba­llem amb ado­les­cents, que tran­si­ten per un període vital de molta efer­vescència i com­ple­xi­tat, a vega­des de dolor, que tu has de conèixer bé i has de saber rela­ci­o­nar-t’hi. A més els tens en grup!  

El sis­tema es pot cri­ti­car des de mol­tes pers­pec­ti­ves, jo també el cri­tico, perquè es diu que l’ense­nya­ment és obli­ga­tori i com­pren­siu fins als 16 anys i, en canvi, no és capaç d’assu­mir tota la població esco­lar i molts alum­nes, sobre­tot nois, se sen­ten al marge. Això em genera frus­tració i des­encís pro­fes­si­o­nal. El que no veig és que la solució sigui el retorn al pas­sat.

L’edu­cació no interessa, si interessés de veri­tat s’hi dedi­ca­ria el 10% del PIB. A banda d’això, a mi em dol que hi hagi tan poc interès a fer recerca sobre què cal ofe­rir en l’edu­cació obli­gatòria fins als 16 anys, recerca entre els matei­xos docents i també recerca a la uni­ver­si­tat, des d’on s’ofe­rei­xen molt poques res­pos­tes. I lla­vors hi ha la gestió política, i m’he tor­nat una mica des­cre­guda amb la volun­tat política de fer una aposta real per l’edu­cació. A Sils, fa 13 anys que estan amb bar­ra­cons, flo­rits per din­tre. No té perdó.

Allà hi vàrem poder dur a la pràctica el que feia molts anys que anàvem dis­cu­tint i per­fi­lant amb un grup de pro­fes­so­rat inquiet i des­con­tent amb relació jus­ta­ment a la quan­ti­tat d’alum­nes que deixàvem pel camí. Teníem una població esco­lar com­plexa, amb pocs alum­nes “acadèmics” i molts que se sen­tien exclo­sos del sis­tema. Amb molt d’esforç, vàrem acon­se­guir acos­tar-nos a tots els alum­nes i a les seves neces­si­tats. Va ser una experiència molt gra­ti­fi­cant. Penso que col·lec­ti­va­ment també.