El 2020 es publicava el llibre del filòsof i teòleg Francesc Torralba Paraules de consol. En la mort d’un ésser estimat (Angle Editorial). Quatre anys després, el mateix autor presenta No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill (Ara Llibres, 2024), en què desgrana el dol per la mort del seu fill Oriol el 2023. Crida l’atenció el pas de “paraules de consol” del primer al “no hi ha paraules” del segon. És significatiu: si hi ha un tret característic del dol, és que és únic, individual, i les paraules sempre queden curtes. Tot i ser individual, l’entorn compta i pot ser guaridor o feridor, mai innocu. “No hi ha fórmules màgiques, ni protocols d’acció per assumir una experiència límit com la que he viscut, però el testimoni de l’altre ajuda a afrontar la pròpia situació, perquè ningú no neix ensenyat, i quan el petit món que ens sosté s’esfondra, tots ens trobem igualment perduts i trencats”, diu Torralba.

Una característica elemental del dol: es produeix sobre situacions que impliquen un “mai més”. Les conseqüències de la dana al País Valencià ho han posat damunt la taula: vivim travessats per dols, per diversos “mai més”. Hi ha el dol en majúscules, que seria el de la mort. Però no és, necessàriament, el més dur de passar, perquè depèn del pes de les persones a la nostra vida i de com ens la canviarà la seva absència. Frases com “és llei de vida” o “ja tenia una edat”, aplicades a la mort d’un pare d’un fill adult –per no parlar de l’“ell [o ella] no et voldria veure així”–, volen ser frases de consol que, tot i la bona voluntat, poden tenir l’efecte d’una escopinada a la cara. Ningú pot mesurar la quantitat de dolor que ha de sentir algú.

La dana que ha assolat el País Valencià ha recordat tots els dols, que barregen aspectes materials i immaterials. Mai més el poble que era, mai més l’escola. Perduts la feina, la casa, les joguines, la roba, els records. I, com aquests, desenes d’altres dols: ruptura de la parella, trencament d’una amistat, trasllat de casa o país –fins i tot desitjat–, envelliment, canvis físics. Es parla d’emocions com mai, i com mai, també, s’insisteix que som nosaltres, cadascú, qui escull ser feliç. La tristesa, i, per tant, la seva funció de protecció, per assumir i acceptar els danys, per regular-nos i refer-nos, queda proscrita. Hi ha una obsessió malaltissa a invalidar el dolor i la pèrdua. Ja sabeu: “S’ha de girar full.”

Míriam Vázquez és psicòloga, porta el servei d’atenció al dol a Pompes Fúnebres Badalona; també hi coordina els dos grups de dol actuals. Als serveis funeraris, qui ho demana rep atenció. No podrà fer teràpia, però; els recursos són els que són. “Fem una primera entrevista, d’exploració, per veure com està la persona i si cal donar alguna indicació. Detectem si s’està en un moment normal del dol, que no hi ha res patològic, encara que hi hagi molt de dolor.” Disposen d’una intervenció més llarga i intensiva, a través dels grups de dol. Per formar-ne part no s’ha d’estar en un estadi concret del procés, perquè són grups terapèutics, no d’autoajuda. “Si en tot aquest procés es veiés que una persona necessita més ajuda, se li faria saber. És veritat, però, que en l’àmbit públic no hi ha recursos. És el gran quid de la salut mental.” Depèn molt de la capacitat econòmica.

Un dol sol comportar diverses pèrdues –pensem en una viduïtat, amb fills petits, préstecs a pagar–. “El que valoro primer són les circumstàncies que envolten la mort i el vincle. Aquesta informació em diu si pot ser un dol més complicat.” Per exemple, si s’han encadenat morts, gairebé sense poder tancar processos, caldrà estar més alerta. El dol és una ferida, que pot ser més greu o menys: “En funció del vincle, del moment en què es produeix, de si l’entorn és cuidador o no, de les teves característiques, dels teus recursos personals...” Una de les emocions més recurrents en el dol és la culpa: pensar si podríem haver fet alguna cosa perquè el desenllaç fos diferent, haver anat “a temps” al metge, per exemple. A vegades, la culpa ve quan estem una mica millor: “Com pot ser que estigui rient si X no hi és?”