Entre els assa­jos novel·la La ben plan­tada, d’Eugeni d’Ors, i La ben nas­cuda, de Rodolf Llo­renç (vegeu El Punt Avui / L’Econòmic, 17-11-2024), es dis­para –a l’àrea cata­lana– el nom­bre d’inno­va­ci­ons pro­ta­go­nit­za­des per dones. En podem esco­llir algu­nes i pre­sen­tar-les per ordre d’apa­rició.

El 1909, Fran­cesca Bon­ne­mai­son (Bar­ce­lona, 1872-1949) va posar en fun­ci­o­na­ment, a Bar­ce­lona, una bibli­o­teca per al públic femení. La pri­mera d’Europa (la segona, el 1926, a Lon­dres; la ter­cera, el 1931, a París). El seu rapidíssim èxit va dur a la cre­ació, el 1910, de l’Ins­ti­tut de Cul­tura i Bibli­o­teca Popu­lar de la Dona. Un cen­tre –cone­gut com “La Cul­tura”– que esde­vin­dria, ben aviat, un espai d’ense­nya­ments artístics i tècnics, una escola d’idi­o­mes i una acadèmia de for­mació pro­fes­si­o­nal que dis­po­sa­ria d’una utilíssima borsa de tre­ball. Tot, per a dones. Una quasi uni­ver­si­tat feme­nina en uns anys en què era molt difícil l’accés de les dones a la uni­ver­si­tat. La dic­ta­dura del 1939 tancà La Cul­tura. La posà en mans de la Dipu­tació pro­vin­cial, que la cedí al par­tit únic de la dic­ta­dura. El 1970, esde­vingué la seu de l’Ins­ti­tut del Tea­tre i, el 2003, el Cen­tre de Cul­tura de Dones Fran­cesca Bon­ne­mai­son.

El 1910, Con­cepció Alei­xan­dre (València, 1862-1952), una de les pri­me­res doc­to­res en medi­cina i cirur­gia –i ginecòloga– del país, patentà dos models dels dis­po­si­tius cone­guts tècni­ca­ment com a “pes­sa­ris”. Uns implants a la vagina que històrica­ment s’han usat per reforçar els músculs del sòl de la pel­vis i con­tro­lar la incon­tinència urinària. En les memòries de les patents es posa, en part, l’accent en el fet que són uns pes­sa­ris total­ment metàl·lics. Però no s’hi parla, per prudència, del que pro­ba­ble­ment era el seu ús prin­ci­pal: fer les fun­ci­ons d’un anti­con­cep­tiu, d’un DIU. Con­cepció Alei­xan­dre no fabri­ca­ria mai el seu DIU. Ens va cal­dre espe­rar només unes quan­tes dècades.

La novel·lista i poe­tessa Dolors Mon­serdà (Bar­ce­lona, 1845-1919) va donar impuls a la cre­ació, el 1912, de la coo­pe­ra­tiva Obre­res de l’Agu­lla. Les sòcies hi podien adqui­rir una millor des­tresa pro­fes­si­o­nal; hi podien obte­nir fils, agu­lles i didals en con­di­ci­ons més bones, i tenien accés, gràcies a la borsa de tre­ball, a encàrrecs de més interès. La neces­si­tat d’una indústria del ves­tit, tal com suc­ce­eix en tots els altres sec­tors, pot ésser satis­feta, també, uti­lit­zant la fórmula del coo­pe­ra­ti­visme. L’autora de la novel·la La fabri­canta ho va ini­ciar. Entre d’altres.

Carme Biada (Bar­ce­lona, 1875-1959), bes­neta del pro­mo­tor del fer­ro­car­ril Mataró-Bar­ce­lona, quan tenia nou fills i va morir Artur Eli­zalde, marit seu i gran fabri­cant d’excel·lents automòbils, va pren­dre, el 1927, una decisió inno­va­dora. Es posa­ria al cap­da­vant de l’empresa (en aquest aspecte, tenia pre­de­ces­so­res, dins i fora del país), i opta­ria no per con­ti­nuar fent automòbils, sinó per fabri­car avi­ons. Com feia alguna altra empresa cata­lana. Des del 1901, amb Domènec Juandó. La inno­vació de Carme Biada era estratègica: una gran empresa pot esbor­rar d’un dia per l’altre el pro­ducte que fabrica amb èxit des de fa temps, i posar-se a pro­duir una cosa –per a ella– total­ment nova.

A Vila­nova i la Geltrú, el 1936, als 21 anys, Roser Fer­ran (Bar­ce­lona, 1915-2019), que, com aca­ben de lle­gir, va viure més de 100 anys, va esde­ve­nir la direc­tora d’una gran empresa ita­li­a­no­ca­ta­lana que havia estat col·lec­ti­vit­zada: Pire­lli. El seu objec­tiu era con­ti­nuar fabri­cant pneumàtics. Bàsics per al trans­port per car­re­tera. Però, el 1936, el seu destí era un altre: era la revo­lució i/o la guerra. La inno­vació fou diri­gir –amb 21 anys!– el pas d’una empresa capi­ta­lista a una empresa col·lec­tiva, d’una cli­en­tela pri­vada a un cli­ent públic, d’un marc rela­ti­va­ment tran­quil a un entorn política­ment tre­pi­dant.