Arts escèniques

Àlex Ollé

Artista resident al Liceu i un dels membres fundadors de La Fura dels Baus

“El futur Liceu Mar vol generar una fàbrica de creació europea”

En 175 anys, mai la direcció artística del Liceu havia tingut un artista resident amb qui repensar la renovació de l’òpera

Liceu i Lliure plantegen que la “segona oportunitat” a la nova autoria sigui amb una producció d’una hora a Montjuïc

Els polítics no han tingut una mirada de futur cultural: pensen a atraure empreses, però no artistes
En una creació d’òpera, cal generositat i coherència, com en tot treball en equip

Entu­si­asta de la seva feina (no es cansa mai), va entrar a l’òpera gràcies a un rebot poste­rior a la cerimònia dels Jocs Olímpics. Ara està com­ple­tant la seva etapa d’artista resi­dent al Liceu (fins al 2025/26; és el pri­mer cop que hi ha aquest càrrec en la vida d’un tea­tre de 175 anys). El seu repte és que el seu públic s’interessi per títols fora del reper­tori clàssic i seduir els forans a l’òpera perquè des­co­brei­xin “l’espec­ta­cle total” que aplau­dia Wag­ner.

Com es pot moder­nit­zar l’òpera? El pro­jecte Òh!pera els brinda un tast. Però se suposa que això ha de tenir una certa con­tinuïtat per als artis­tes, no?
Fa tres anys que es fa, però encara estem veient la punta de l’ice­berg. Això neix perquè el Liceu acorda amb el Museu del Dis­seny DHub un pro­jecte que lli­gui les arts escèniques amb les esco­les del ram de la ciu­tat. Bar­ce­lona s’està con­ver­tint en un refe­rent en esco­les de dis­seny. S’hi van afe­gint cen­tres d’Europa que hi posen una escola i d’altres com la Bau del car­rer Puja­des, que no para de créixer; Eli­sava; Eina; la Mas­sana... La idea era que l’alum­nat tingués una experiència pràctica dins del món de les arts escèniques, amb esce­no­gra­fia, ves­tu­ari, vídeo… Hem anat sumant còmpli­ces. No s’ente­nia que no hi hagués l’Ins­ti­tut del Tea­tre en el pro­jecte [s’hi va inte­grar l’any pas­sat: hi aporta il·lumi­na­dors]. Aquest any, hi incor­po­rem Eòlia, que faci­li­tarà aju­dants de direcció. Més enda­vant, hi haurà equip per al vídeo i per a la pro­ducció de cada pro­jecte. El direc­tor artístic, Víctor Gar­cia de Gomar, tria els com­po­si­tors, men­tre que Anna Llo­part, Anna Ponce i jo triem els lli­bre­tis­tes (dra­ma­turgs) i els direc­tors d’escena. En aquests tres anys, hi han pas­sat poe­tes com Martí Sales, la novel·lista Laura Fer­rero i el dra­ma­turg Pau Miró. Aquest any tenim tres cracs: Anna Pazos (l’autora de Matar el nervi); Car­lota Gurt (premi Mercè Rodo­reda de con­tes curts) i la dra­ma­turga Clàudia Cedó (d’Esce­na­ris Espe­ci­als). És un pro­jecte que vol ser una porta al món de l’òpera per als que no hagin fet òpera (joves, prin­ci­pal­ment, però no només). Nor­mal­ment estan per sota dels 40 anys, però és una manera de repen­sar l’òpera del segle XXI.
Què és més impor­tant, per a l’espec­ta­dor d’avui, la música o la trama?
És un tot. Si tens una història atrac­tiva però la música no arrenca... A l’òpera de reper­tori la música és fantàstica però és habi­tual que tin­gui unes històries molt pri­mes.
Abans era el com­po­si­tor que tri­ava un lli­bret per com­pon­dre la seva música. Ara ve tot junt, no?
Per a Wag­ner, que va encu­nyar el con­cepte d’òpera com a “espec­ta­cle total”, és un art mul­ti­dis­ci­pli­nari, fet que implica, més que en altres arts escèniques, un tre­ball d’equip molt potent (que ja és un grup ampli que inclou tècnics, per­so­nal de pro­ducció, ves­tu­ari…). Cal coherència i gene­ro­si­tat, perquè tre­ba­llar en equip vol dir que hi ha diver­sos punts de vista: s’han de tro­bar con­sen­sos. Ara hem pre­sen­tat Lady Mac­beth de Mtsensk. Gent que no havia anat mai a l’òpera va al·luci­nar. Els ho vaig acla­rir, no totes les òperes tenen un lli­bret com aquest: super­po­tent, actual, amb una crítica que ara domina el debat en els mit­jans de comu­ni­cació: el patri­ar­cat, el mas­clisme. I la música evoca una banda sonora perquè et deixa espai per actuar. El que ha de bus­car l’òpera con­tem­porània és un tipus de lli­bret que ens inter­pel·li, com a Ale­xina B. Les impul­so­res van triar el tema perquè els interes­sava. Per això va fun­ci­o­nar tan bé amb la gent jove. Òh!pera ha d’anar cap aquí. Per això és tan impor­tant l’elecció d’un dra­ma­turg, o novel·lis­tes o un poeta. I per què no?, ho podem encar­re­gar a un peri­o­dista que és cor­res­pon­sal de guerra. El que és clau és la inves­ti­gació; no tenir por entre els cre­a­dors amb la nova dis­ci­plina(que passa amb molts direc­tors de tea­tre: tenen tant res­pecte a l’òpera que aca­ben sent més papis­tes que el papa).
I com es pro­duirà el pas dels que ara debu­ten cap a la segona obra?
És un pro­jecte cen­tral per al Liceu. Per al 2025/26 o 2026/27 ja s’ha par­lat amb el Tea­tre Lliure que a les auto­ries amb més bon resul­tat se’ls pos­si­bi­liti aquesta segona opor­tu­ni­tat. Ara, la peça no seria de 15 minuts sinó d’entre 40 i 60. Això es farà, i hi haurà un nou pas per a qui demos­tri la seva vàlua: arri­bar al Tea­tre del Liceu, en un pro­grama doble. I que entri dins de l’abo­na­ment. Que el públic del Liceu s’ho trobi. Que els nous títols for­min part d’aquesta volun­tat.
Per què ara les microòperes s’estan fent en espais no con­ven­ci­o­nals del Liceu i amb molt poques repre­sen­ta­ci­ons. És molt pun­tual.
Sí, però pensa que al prin­cipi no vam fer sold outs. L’any pas­sat sí que ho vam ven­dre tot. Ara amb els noms que tenim l’any vinent, i que segui­rem al Grec, demos­trem que està crei­xent.
Heu notat el buit que ha dei­xat Leti­zia Martín Ruiz ara que ha assu­mit la nova direcció del Grec?
Ara hi entrarà una nova per­sona, després d’un pro­ces de selecció. Era una per­sona impor­tant adjunta a la direcció, ate­nent la pro­gra­mació i pro­ducció. Jo soc artista resi­dent i no visc el dia a dia de la casa. Hi soc sovint per fer asses­so­ra­ment però qui ho deu notar més és l’equip diari. Sem­pre és un buit quan un d’aquests càrrecs salta. Però ara ja està reso­lent-se.
Per obrir el Liceu també hi heu vol­gut incor­po­rar públic i artis­tes. Està fun­ci­o­nant molt bé la recepció de públic jove amb l’Under35 i també va ser molt cele­brada l’òpera comu­nitària de ‘La gata per­duda’.
Entenc que la volun­tat del tea­tre (des que m’aga­fen com a artista resi­dent, un càrrec que no havia exis­tit abans) és apro­par el gènere. El cas de La gata per­duda va per­me­tre impli­car pro­jec­tes comu­ni­ta­ris de Bar­ce­lona amb el Liceu. També hi ha una volun­tat d’ampliar els gus­tos de l’espec­ta­dor del Liceu. Exem­ples poden ser Ale­xina B, les meves pro­pos­tes com a artista resi­dent o les que puguem por­tar d’artis­tes escènics relle­vants actu­als. És un tot. El Liceu vol refle­xi­o­nar sobre l’òpera del futur i aquí aga­farà molta força el Liceu Mar. Aquest nou espai ens per­metrà fer aque­lles òperes que no es poden fer al Liceu com ara Història d’un sol­dat i Edipo rex, a més d’incor­po­rar dansa con­tem­porània i música.
El Liceu Mar, que és indis­pen­sa­ble, pot ser un perill, que faci bom­bo­lla: que la dansa con­tem­porània quedi al Liceu Mar i no hi càpiga al Liceu (quan ara se’n pro­grama pun­tu­al­ment).
El futur Liceu Mar vol gene­rar una fàbrica de cre­ació euro­pea. Obrir un espai d’inves­ti­gació sobre l’òpera con­tem­porània. Hi entra­ran totes les dis­ci­pli­nes. El Liceu ha pro­gra­mat Afa­na­dor de Mar­cos Morau, perquè on ho por­tes si es volia pre­sen­tar a Bar­ce­lona? El llac dels cig­nes també està bé que esti­gui al Liceu. El nou equi­pa­ment és un espai de cre­ació amb sales molt més peti­tes d’afo­ra­ment i amb més pos­si­bi­li­tats tècni­ques (com si fos un Tea­tre Lliure o un Mer­cat de les Flors) que una sala con­ven­ci­o­nal. Vol ser un espai d’assaig i de cre­ació. No està pen­sat per a Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol, sinó que la seva pre­tensió és euro­pea i mun­dial. El pro­blema d’aquests equi­pa­ments és el man­te­ni­ment. Ara està pen­sada com una sala de tre­ball. Hi pot haver fun­ci­ons per a 100-150 per­so­nes, però que ser­vei­xin de labo­ra­tori. Per això, estem plan­te­jant-ho com un cen­tre euro­peu per tenir el suport de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. Seria impor­tant que Bar­ce­lona fos un focus de l’òpera con­tem­porània i hi apropés artis­tes de tot el món. L’Òh!pera, que ha estat fins ara un pro­jecte més local, ara emprendrà un pes inter­na­ci­o­nal. Inten­tar-ho suposa fer una reflexió cons­tant sobre el tipus d’espai, també de pro­gra­mació, direcció... Que hi hagi un equip pen­sant-hi ja és posi­tiu.
Per demo­cra­tit­zar la cul­tura, el més fàcil seria que s’integrés en els estu­dis reglats, no? Perquè la gent es podrà emo­ci­o­nar en una sessió de l’Under35 però li fal­ta­ran claus per enten­dre millor per què s’emo­ci­ona.
Per això cal que les esco­les entrin a veure òperes i que les assig­na­tu­res de música ho nor­ma­lit­zin. L’Under35 arrasa en cada sessió. Veig gent que després de veure una òpera dife­rent s’interessa per escol­tar òpera a casa o bus­car a la Viquipèdia la infor­mació bàsica del que vas a veure. Apro­par-hi públic costa. La clau és l’interès per­so­nal i la importància que li dona un país, una família o una per­sona a la cul­tura.
Si par­lem de famílies, cons­tata que hi ha un esglaó impos­si­ble per a la demo­cra­tit­zació de la cul­tura. Qui no ho coneix, mai hi acce­dirà. Per això, cal que es nor­ma­litzi a Ense­nya­ment.
Total­ment. Això depèn de la política i d’evi­tar la política papa­razzi: pen­sar només en la foto d’inau­gu­ració dels equi­pa­ments, o del que sigui. A Cata­lu­nya, hi ha poca pro­jecció política cul­tu­ral de futur. Encara em sor­prenc quan veig que els joves al·luci­nen amb una òpera. M’adono que no s’ha pre­ser­vat la memòria. Aquells a qui els agrada des­co­nei­xen la car­rera de Car­les San­tos i l’aposta de La Fura dels Baus dels anys vui­tanta, amb uns espec­ta­cles que ara esta­rien pro­hi­bits.
Fa poc més d’un any rei­vin­di­cava un espai físic per al MAE.
Vaig estar amb Cesc Gela­bert defen­sant el Museu de les Arts Escèniques (MAE). Ara ha que­dat enca­llat. I és una llàstima. Perquè és una opor­tu­ni­tat de pre­ser­var mate­rial de les com­pa­nyies històriques i també una àgora; no és només un museu. Ima­gina’t que poguéssim mos­trar mate­rial de la cre­ació de Lady Mac­beth de Mtsensk, o que pre­sentés pro­ces­sos Calixto Bieito. Seria cab­dal fer acci­ons de divul­gació pel país i per tot el món. Els polítics només volen treure’n un rèdit imme­diat. Per això, detecto que hi ha poc interès. És impor­tantíssim pre­ser­var la memòria. Això et per­met no haver de començar sem­pre de zero. Ara les noves gene­ra­ci­ons podrien crear a par­tir del que ja hem fet els de les últi­mes dècades.
Sorprèn que tot­hom s’ompli la boca par­lant del talent que hi ha a Cata­lu­nya quan no edu­quem des de la base i tam­poc som capaços de pre­ser­var i difon­dre la memòriaI costa donar-los un espai perquè s’expres­sin els emer­gents. Com s’explica? És aquesta man­cança el que fa esprémer la geni­a­li­tat?
Crec que sí que hi ha talent a Cata­lu­nya, com a tot arreu. És cert que a Cata­lu­nya la tra­dició d’asso­ciar-se, de fer col·lec­tius, ho pro­pi­cia. No crec que hi hagi una capa­ci­tat cre­a­dora com la dels grups inde­pen­dents dels setanta i els vui­tanta: Come­di­ants, Dagoll Dagom, Zotal, Tri­ci­cle, Vol Ras, La Fura… Hi ha mol­tes com­pa­nyies que van néixer ales­ho­res, però que hagin per­du­rat 30 o 40 anys, n’hi ha molt poques, lamen­ta­ble­ment. Deu tenir a veure amb el fet que els polítics no han donat prou suport a estruc­tu­res i espais d’auto­gestió cre­a­tiva. Ni al TNC se li ha donat la volada que hau­ria d’haver tin­gut, hau­ria de viat­jar molt més pel món.
Ara s’hi han posat. Pot­ser tard, però ja arrenca…
Hi ha d’haver una volun­tat (com la d’anar al gimnàs o la d’apri­mar-te). Els nos­tres polítics, des del punt de vista cul­tu­ral, no han tin­gut mirada de futur. No tro­bes espais de cre­ació com a Berlín i sí que tro­bes espais de coworking perquè vin­guin empre­ses. Em sem­bla molt bé, però hi ha un dese­qui­li­bri i, lamen­ta­ble­ment, és molt difícil tor­nar a l’època de l’esplen­dor de Bar­ce­lona quan l’alcalde era Pas­qual Mara­gall. Cal gent d’aquest per­fil, d’una gran gene­ro­si­tat. Avui ni els joves saben què repre­sen­tava Pas­qual Mara­gall. A les esco­les s’hau­ria d’estu­diar Car­les San­tos i Pas­qual Mara­gall.

La catapulta de la cerimònia dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

La carrera operística dels fundadors de La Fura dels Baus neix a Montjuïc

La Fura dels Baus arriba a l’òpera per un cúmul de casualitats. És, alhora, el resultat d’un intens treball en equip de risc i experimentació. Ollé adverteix que fa prop d’un any s’ha desvinculat de la companyia, sense cap discussió pel mig: “Ens hem anat distanciant. Ara, jo em continuo sentint furero.” Karlus Padrissa i Ollé es van encarregar de la part central de l’espectacle d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona: “Creem la idea del mar olímpic amb les onades i el barco. Deixem puntualment la transgressió habitual de La Fura. Demostrem que una cerimònia pot tenir trama mitològica, pot no ser Disney.” Quatre anys més tard, els criden del Festival de Música i Dansa de Granada (entre l’equip hi havia el director musical, Josep Pons) i els encarreguen fer una cantata escènica de l’Atlàntida de Manuel de Falla, “un espectacle maleït” que, d’entrada, l’autor va deixar inacabat. [El primer llibret encarregat a Claudel no havia convençut el músic]. En el primer projecte hi havia prevista l’escenografia del muralista Sert. Es basava en el llibre de Mossèn Cinto Verdaguer. L’actuació es va fer a la plaça, a l’entrada de la catedral. “Va resultar un èxit absolut”, recorda. “Vam tenir la sort que Gerard Mortier (no sabíem ni qui era) va venir a l’estrena de l’Atlàntida. Mortier era un personatge inquiet capaç de viatjar a Granada per veure-ho. Ell ens porta a Salzburg i això ens obre el camí internacional.”

“El fenomen Fura és únic. És cert que Comediants va anar per tot el món, però espectacles com Tier Mon es van fer a Tòquio, Nova York, Londres, París, Berlín, Milà… És allò de la memòria: la gent no s’adona del que va significar La Fura”, lamenta. “Quan voltaves fora d’Espanya, et parlaven de Pedro Almodóvar i de La Fura.” Molts dels espais que la companyia va obrir per fer els seus espectacles es van convertir en espais culturals.

D’aquí arriben a la cerimònia dels Jocs Olímpics: “Passem a un públic majoritari. Ens vam arriscar. El nostre repte era oferir un espectacle de qualitat per a tots els públics. Els comentaristes entenien allò que estaven retransmetent. Sortia un personatge ensangonat (absolutament inimaginable, fins llavors, en una cerimònia d’aquest tipus). I entenien que significava la guerra de Iugoslàvia, que estava produint-se aquells dies” la repercussió dels Jocs va ser “brutal”. Això va obrir la porta als macroespectacles que encara fa la companyia avui. De l’òpera es van traslladar al teatre de text, amb peces com el Faust 3.0 (“més tard, jo encara vaig fer La metamorfosi de Kafka i el Boris Godunov al TNC”), i després encara al cinema: Faust 5.0, “que va guanyar un grapat de premis”. La Fura ha tingut sempre una capacitat de reinventar-se de manera intel·ligent perquè no s’ha limitat: “Per sobre del nostre llenguatge, s’imposa el risc i la capacitat de treballar en equip.” Quan hi havia un camp que no coneixien, triaven gent amb talent que els ajudés: “A l’òpera sempre treballo amb Alfons Flores, Lluc Castells… He traslladat la idea d’equip de La Fura a l’òpera amb uns col·laboradors estables”. La importància del treball en equip en l’òpera es demostra en el llibre que hem publicat fa uns mesos: ‘Ópera, manual de instrucciones, escrit entre Ollé i el dramaturg i periodista Pablo Ley.La Fundació Épica és la fórmula de La Fura dels Baus per traspassar el coneixement als joves i indagar junts. Pep Gatell ho dirigeix. Vol preservar la memòria a partir de la vigència. Fent cursos i tallers. “Tot allò que es genera, es reinverteix en la mateixa generació, és molt altruista”, celebra Ollé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.