Yerai Cortés: Jo estic entusiasmat i molt agraït, la veritat. Estem molt contents i flipant alhora. Em sembla tot com un somni. Mentre fèiem la pel·lícula i gravàvem el disc, no tenia temps de pensar en aquest tipus de coses. M’ha agafat una mica de sorpresa. La meva mare es va posar a plorar d’alegria.

Antón Álvarez: Va ser una alegria molt gran. Per a una pel·lícula completament alternativa, que hem aixecat entre Little [la productora de cinema] i jo, i per a tota la gent que s’ha ficat en l’aventura de fer-la, és un premi molt gran. I mola veure que una pel·lícula completament independent pugui ser en els Goya.

A.A.: Perquè és la millor música que existeix, ho és tot! El que em sembla més increïble, i no sé si passa en cap altra cultura, és que el flamenc no és en la producció sinó en la pràctica. Vivim en una societat hiperproductiva i allò cultural ja s’ha convertit també en producte, però el flamenc de veritat continua sent en el moment en què s’està tocant, perquè hi ha un desenvolupament de la improvisació. Fins i tot en el jazz, que era el més improvisat, quan han quedat enrere el bebop i els músics més bojos i més abstractes, la improvisació és en un lloc molt quadriculat. El flamenc es produeix en el moment en què es fa i s’acaba aquí. Perquè el flamenc sigui present s’ha d’estar fent, permet menys ser reproduït. En aquest sentit és molt espectacular per a tothom. I després, és exòtic i estrany, perquè ve d’estructures, harmonies, melodies i ritmes que són molt extravagants per a l’oïda moderna. Ho té tot, estic absolutament fascinat!

A.A.: Doncs jo he començat a creure en el destí amb aquesta pel·lícula. Abans no creia en res i de fet la pel·lícula té una mica de realisme màgic, amb les coses que diu la María, la història del tretze que explica la Tania... Són coses que no pertanyen al meu món ni al meu univers estètic. Però és que el Yerai m’ha obligat a creure en el destí. Em sembla que són massa coincidències: haver-nos trobat aquell dia, que hi hagués tant de simbolisme, que jo visqués en un número 13 just quan m’explicava tota aquesta història... Hi ha un munt de coses que m’han portat a creure-hi. Almenys si parlem del Yerai, de la María i de la Tania, jo sé que allà la màgia funciona.

Y.C.: Sí, és clar, jo soc qui l’estic convencent tota l’estona. Sí, jo acostumo a pensar en el destí, que les coses estan escrites. Després també em dic el contrari, perquè sembla que els edificis es construeixen des de la base i vas pujant cap a dalt, i després no tens possibilitat de canviar la base que has construït. En aquest cas em contradic una mica, perquè he tingut la possibilitat i la sort, gràcies a Pucho, de reescriure aquesta història. Tinc com la sensació d’haver canviat el terra de la casa i és molt bonic. Però sí que penso que hi ha coses que llancen espurnes, i penso que hi ha ànimes, hi ha energies, hi ha una cosa que no es veu però que se sent, que existeix, i com et posis una miqueta a mirar així al detall, crec que n’hi ha força.

A.A.: La música és una sublimació d’un munt de coses que li han passat a la vida. Entendre aquestes coses t’acosten a la música i et fan veure’l de manera més profunda. No ho entenc com un bosc i un arbre, sinó més aviat com entrar a dins, no quedar-te a la superfície. El que hem fet és com entrar-hi a dins i aprofundir en les coses que han succeït a la seva vida perquè aquesta música existeixi.

Y.C.: He sentit que m’entraven a dins. He sentit que jo entrava dins de mi, també, per aprendre coses; he sentit que entrava dins dels meus pares, que els meus pares entraven dins meu. O sigui, no ha estat una cosa com que una càmera entrés dins teu, sinó com que nosaltres entràvem dins de nosaltres mateixos i ho rodàvem amb una càmera. Ha estat molt bonic, i sento que la gent no entra dins de la meva història, sinó que se l’emporta, i després tothom surt i em diu que té una mare, un germà... Aleshores m’adono que la gent no entra a casa meva ni a la meva família, la gent hi continua entrant a dins. La pel·lícula serveix una mica de mirall o d’inspiració i tothom acaba dient que li han vingut ganes de trucar a la xicota i dir-li no sé què, o ganes de trucar al pare i dir-li que l’estima. I això és força bonic.

A.A.: Hi ha una part conceptual de com entén el Yerai el flamenc que ara t’explicarà ell. Pel que fa a la part més tècnica, de direcció, et diria que hi ha dues coses molt importants. Una és que en clau estructural teníem clar que tots els temes havien de venir de la trama, per dir-ho així. En aquest sentit, ens hem deixat moltes trames fora. Hi ha una part d’aquestes històries que han quedat fora i que pertanyien al disc. Hem optat perquè totes les cançons procedeixin d’una trama, perquè així et vas enganxant a l’emoció i aleshores entra la cançó que la condensa, té aquest punt de sublimació del que acabes de veure. I després ho hem rodat tot com si fos un pla seqüència. Hem utilitzat la càmera com si fos el punt de vista de l’àudio, de manera que tu ets a dins del que està passant i de la música, ets al lloc on l’estem fent. No és com si estiguessis escoltant la música gravada en un estudi i no com si fos una gravació de directe que després la pintes bonica, sinó fent servir l’espai. Crec que amb el so de la pel·lícula hem aconseguit una cosa relativament nova, perquè jo mai havia sentit en música una utilització de l’espai com la que hem fet, ni havia vist el punt de vista de l’àudio que és a la càmera, que ha estat un problema tècnic. Tot això no se’ns acudeix des de la part de la direcció, sinó que ve de la idea del flamenc que té el Yerai. I com ell ja volia...

Y.C.: Jo el que volia era gravar, o intentar gravar, tot allò que no pertanyia al guitarrista, a la guitarra en si. Em molava més el fet que si jo estic tocant per tarantas, que se sentís el frec dels pantalons, el peu, si arrossegueu els peus, per quin canvi de posició... Totes aquestes coses, tota aquesta part del soroll al voltant de la guitarra, que és la persona que la toca, era allò que més m’interessava i allò que em feia més il·lusió que sonés en aquest disc. Si he arrencat a tocar i la presa està molt bé i a mitjan presa m’he equivocat, doncs que el fet d’equivocar-te no vulgui dir que hagis de parar, sinó que segueixes i a veure... I aquesta humanitat, aquesta cosa de desmitificar el guitarrista i engrandir la persona que toca la guitrarra o la manera de tocar-la, m’interessava molt. Jo crec que hi ha moments en què per a mi la càmera a la pel·lícula és molt flamenca en la manera com t’està enquadrant així i no t’agafa, però t’espera... em sembla que va molt lligat.

A.A.: Em sento molt ben rebut i m’esperava que fos més difícil, que la gent fos una mica més antipàtica, però han estat molt bons companys i ens han abraçat un munt. Sí, sí.

Y.C.: A mi m’estan escrivint molts actors i gent del cinema, que són amics de la Tania [la seva parella, surt en el film], amics de Pucho [sobrenom d’Antón Álvarez] per donar-me les gràcies per haver fet aquesta pel·lícula, per obrir-me, uns comentaris... No m’imaginava que aquestes coses passarien. Els flamencs també em feliciten, se senten molt identificats per la història, però també pel flamenc, em diuen que és molt guapo que el flamenc vagi de la mà d’una pel·lícula tan bonica.