Va ser a través del ser­vei d’estu­dis de Bankpyme. Com a eco­no­mista, fins ales­ho­res no havia tin­gut un interès espe­cial en la banca, però eren els vui­tanta i començava a desen­vo­lu­par-se en el sec­tor ban­cari tota la qüestió dels mer­cats finan­cers. Em va interes­sar i el banc em va donar l’opor­tu­ni­tat de mun­tar el ser­vei de tre­so­re­ria i mer­cats. En aquells moments, això era total­ment dis­rup­tiu res­pecte a l’estruc­tura tra­di­ci­o­nal dels bancs, en què en una banda hi havia els crèdits, els ris­cos, i, en l’altra, els dipòsits, sense tenir en compte la des­in­ter­me­di­ació finan­cera. Vaig créixer amb el desen­vo­lu­pa­ment d’aquesta nova acti­vi­tat, que ens va dur a crear fons d’inversió i altres ins­tru­ments per por­tar l’estalvi no cap als dipòsits tra­di­ci­o­nals, sinó cap a altres eines que es nego­ci­a­ven als mer­cats finan­cers, que crei­xien expo­nen­ci­al­ment.

La clau sem­pre ha estat escol­tar els mer­cats, que no sem­pre tenen raó, però sí que et donen una tendència del que es pot esde­ve­nir. I això ho has de con­tra­po­sar amb el teu per­fil, el teu mapa de ris­cos, la teva capa­ci­tat de resiliència, d’aguan­tar deter­mi­na­des estratègies. No et pots dei­xar arros­se­gar pel mer­cat, però tam­poc anar-hi en con­tra, perquè t’hi estam­paràs. Cal bus­car ele­ments d’adap­tació al con­text, mode­lar el teu nivell de risc, de dependència que tens del mer­cat. Has de tenir molt cri­teri propi per ges­ti­o­nar fac­tors com la pujada i la bai­xada de tipus, si la vola­ti­li­tat a les bor­ses és més alta o més baixa, etc.

En aquells moments, Caixa Engi­nyers era una enti­tat molt tra­di­ci­o­nal, però tenia una cosa que la feia molt atrac­tiva, aquesta vin­cu­lació del soci. L’enti­tat vivia una situ­ació com­pli­cada, amb un cas de frau, però hi havia una enorme con­fiança del soci per superar aquest moment difícil. D’acord amb el que havia après a Bankpyme, el pri­mer que vaig deci­dir va ser con­fiar en l’equip que havia por­tat l’enti­tat fins ales­ho­res. Vaig incor­po­rar la moder­nit­zació de les meto­do­lo­gies, per estruc­tu­rar més l’enti­tat, tot sent molt trans­pa­rent amb l’equip, perquè un dels nos­tres valors és la clare­dat. Vaig adap­tar la meva mirada, perquè fos molt més social, és a dir, no ets aquí per fer un compte de resul­tats, sinó per donar un ser­vei al soci, evi­dent­ment, a través d’un negoci que sigui via­ble.

Crec que el sis­tema de cai­xes català s’hau­ria pogut sal­var si s’hagues­sin trans­for­mat en coo­pe­ra­tiva, perquè el con­cepte de banca social té molt de pres­tigi en el con­junt de la soci­e­tat. Nosal­tres no vam patir la crisi perquè no vam seguir la tra­jectòria de les cai­xes, bàsica­ment no vam optar pel desen­vo­lu­pa­ment de la xarxa d’ofi­ci­nes. En aque­lla època, nosal­tres teníem set vega­des menys ofi­ci­nes de les que ens per­to­ca­ven: si teníem set ofi­ci­nes, ens en cor­res­po­nien segons la mit­jana del sec­tor unes 45 o 50. No vam entrar en el negoci immo­bi­li­ari, en les hipo­te­ques, al cent per cent. En aquell moment, si bé no podies anar con­tra el mer­cat, sí que havies de dei­xar ben clar a què jugues i a què no jugues. No faríem el negoci de les pro­mo­ci­ons perquè no es con­si­de­rava que fos un negoci de coo­pe­ra­tiva, una altra cosa és finançar una coo­pe­ra­tiva d’habi­tatge, com s’havia fet en alguna ocasió. No vèiem valor a obrir ofi­ci­nes, però en canvi vam tre­ba­llar molt en tot el que era banca en línia. Vam pre­fe­rir faci­li­tar les ope­ra­ci­ons als socis que tenir més presència ter­ri­to­rial.

Quan vaig acce­dir a la direcció gene­ral, el pri­mer pro­jecte relle­vant que vaig plan­te­jar dins del pla estratègic va ser la cre­ació de la com­pa­nyia de vida, que ens per­me­tria poder ges­ti­o­nar i admi­nis­trar tot el que és el ser­vei de pro­tecció social, la part de fons i plans de pen­si­ons. Una altra fita va ser la cre­ació de la fun­dació, amb l’impuls del pre­si­dent Ramon Fer­rer, per cana­lit­zar els recur­sos del fons d’edu­cació i pro­moció que es genera cada any, el 10% dels resul­tats de l’enti­tat. La fun­dació era una eina que ens per­me­tria impli­car-nos en dife­rents orga­nit­za­ci­ons i ins­ti­tu­ci­ons per desen­vo­lu­par tot el que és l’accés social, tot el que és l’àmbit del desen­vo­lu­pa­ment pro­fes­si­o­nal, la inserció labo­ral i també la sos­te­ni­bi­li­tat, que després ha pas­sat a ser un tar­get del negoci. Un altre moment relle­vant va ser, en un moment de res­tricció cre­ditícia en què els socis ens dema­na­ven finançament per a les seves empre­ses, posar en marxa la banca d’empre­ses, el 2014. En l’ante­rior pla estratègic ho vam des­car­tar perquè crèiem que tindríem difi­cul­tats, però quan ens ho dema­nen els socis i veient que l’enti­tat havia anat crei­xent, gua­nyant diners, vam fer-ho, també per reforçar la diver­si­fi­cació de Caixa Engi­nyers, en una mirada a llarg ter­mini. Va ser dis­rup­tiu, sem­pre havíem fet un model de banca de per­so­nes, no d’empresa. També cal­dria des­ta­car que Caixa Engi­nyers ha cres­cut de manera orgànica; poques enti­tats poden dir que no han cres­cut via fusi­ons, en com­pres i ven­des. Ha cres­cut euro a euro, soci a soci.

Van ser moments difícils. Hi va haver tot un tre­ball intern de debats cons­truc­tius, en clau de codi­recció i con­sell, per tre­ba­llar quina havia de ser la posició de l’enti­tat, tot con­si­de­rant fona­men­tal­ment els interes­sos de socis i sòcies i pre­ser­var l’esta­bi­li­tat de l’enti­tat. Tot això va con­fluir en la idea que la decisió que vam pren­dre era la més con­sis­tent i cohe­rent, tant tècni­ca­ment, des del punt de vista finan­cer, com del que podien espe­rar els socis en un moment tan con­vuls, de molt de soroll, quan les enti­tats finan­ce­res l’únic que no volem és fer soroll, ser port segur. Hi va haver pres­si­ons, però nosal­tres sem­pre hem estat enfo­cats a la relació amb els nos­tres socis, i hem tin­gut una inde­pendència estratègica que ens l’ha pro­te­gida el ser­vei al nos­tre soci.

La quota de mer­cat de la banca coo­pe­ra­tiva està crei­xent. Aquí ja estem per sobre del 10%, tant en crèdit com en dipòsit. Quan vaig començar, teníem el 5% de quota de mer­cat, i ara, el doble. A Europa també con­ti­nua crei­xent, i tant en crèdit com en dipòsits ja es troba en el 23% de quota de mer­cat. Els temps estan, d’una banda, en con­tra i, de l’altra, a favor del nos­tre model. En con­tra, en el sen­tit que s’està bana­lit­zant una mica el que són les finan­ces, amb un clic ho tens tot, i això és un error. Estem també en una soci­e­tat molt ludi­fi­cada, en què hi ha una bana­lit­zació de l’impacte del que vol dir un bon com­por­ta­ment finan­cer o no. Tan­ma­teix, d’altra banda, hi ha una neces­si­tat d’esta­bi­li­tat, que és el que com a sec­tor nosal­tres apor­tem. Com a sec­tor, no ens posem a fer cam­pa­nyes de cap­tació, per com­prar cli­en­tela; són els matei­xos socis els que ens reco­ma­nen, per la seva experiència per­so­nal amb l’enti­tat. Nosal­tres el que pres­tem és el nos­tre ser­vei. Es parla molt d’edu­cació finan­cera, ara; tot­hom s’adona com és d’impor­tant ges­ti­o­nar bé els ris­cos, i això va abso­lu­ta­ment a favor del nos­tre model, que és de pro­xi­mi­tat, amb les per­so­nes i amb les empre­ses.

Jo crec que tot­hom té espai. A Europa la unió bancària no s’ha produït, i tri­garà. El para­digma de la banca no és la dimensió, és el model de negoci, i crec que totes les enti­tats són necessàries i impor­tants, perquè la diver­si­tat de models de negoci, d’enti­tats, de dimen­si­ons, és el que per­met al final donar ser­vei a tot­hom. Tor­nant a la crisi de les cai­xes, van des­a­parèixer perquè mol­tes van tenir un com­por­ta­ment simi­lar dins de la pandèmia de totxo i de gover­nança que esta­ven vivint. Nosal­tres no podem pre­ten­dre tre­ba­llar amb grans mul­ti­na­ci­o­nals, perquè no tenim la mida, però altres enti­tats molt grans poden fer aquesta tasca. En canvi, tenim una capa­ci­tat d’acos­tar-nos a les per­so­nes, a les pimes, que altres models d’enti­tat finan­cera no poden tenir. Aquesta diver­si­tat és la que hau­ria de per­me­tre en un futur que una crisi no s’emporti tot el sec­tor finan­cer.

La con­fi­gu­ració del model de crei­xe­ment sem­bla que està can­vi­ant, per la qüestió geo­política i també perquè hi ha un procés de des­glo­ba­lit­zació. El feno­men de la glo­ba­lit­zació que hem expe­ri­men­tat durant aquests dar­rers vint anys, tan deter­mi­nat pels crei­xe­ments tan espec­ta­cu­lars de la Xina i l’Índia, ara es comença a tan­car. Hi haurà una altra manera de fer, no serà cer­car l’últim cèntim de reducció de cost, sinó que es bus­carà una auto­no­mia estratègica, l’auto­a­bas­ta­ment. Això farà que també canviïn les polítiques monetàries. Cada cop veiem més com­por­ta­ments dis­pars dels dife­rents bancs cen­trals. Els Estats Units, per una banda; la UE, per una altra; el Japó, també... Crec que el món pot entrar en un període d’asin­cro­nies molt dife­ren­ci­als. Sí que entenc que aque­lla situ­ació que vam viure de tipus d’interès nega­tius és una cosa que en abso­lut hauríem de tor­nar a tenir. Va durar massa temps, va ser un error man­te­nir aque­lla política tant de temps per després fer una pujada galo­pant que no ha petat perquè els bancs cen­trals han aju­dat que això no passés. A Europa, entrem en una etapa de tipus més esta­bles, al vol­tant d’aquesta taxa d’inflació que s’està plan­te­jant com a objec­tiu. És rao­na­ble, en un temps d’esta­bi­li­tat, que els tipus d’interès es bellu­guin a par­tir d’ara en un inter­val entre el 2,5% i el 5%.

Sí, cal­dria una altra mirada, per veure que aquest poten­cial d’estalvi, bru­tal, s’està vehi­cu­lant a través de vehi­cles de bancs ame­ri­cans, quan Europa té uns rep­tes enor­mes d’inversió que no s’estan con­cre­tant. Fal­ten pro­jec­tes d’inversió a Europa. De recur­sos, n’hi ha; l’estalvi hi és. El diagnòstic a què arri­ben tant Enrico Letta com Mario Draghi en els seus infor­mes és total­ment encer­tat, i ara la qüestió és com podem arri­bar a la capa­ci­tat de decisió per tirar enda­vant aquest pro­jecte. Cal acon­se­guir un lide­ratge polític per poder fer aquest canvi. Ja s’està par­lant de l’Europa de la Savings and Invest­ments Union (SIU) més que de la Capi­tal Markets Union (CMU). És una qüestió que pre­ci­sa­ment estem tre­ba­llant des de l’Asso­ci­ació Euro­pea de Banca Coo­pe­ra­tiva, per donar suport a aquesta ini­ci­a­tiva, ja que crec que Europa no sols ha de pen­sar en el mer­cat de capi­tals, ha de pen­sar que té una estruc­tura d’estalvi molt gran que cal apro­fi­tar.

Cer­ta­ment, les auto­ri­tats no estan aju­dant gaire a fer-ho àgil i fàcil. És veri­tat que fal­ten pro­jec­tes, i així veiem que la inversió se n’està anant cap als “set magnífics”, les grans empre­ses del mer­cat de valors o, fora de les nos­tres fron­te­res, cap a pro­jec­tes que tenen el seu atrac­tiu. Aquí som incapaços de repro­duir-los i d’impli­car-nos-hi d’una manera més directa. En aquest sen­tit, Europa té un repte com a àrea econòmica, i és ser capaços d’empènyer pro­jec­tes d’inversió per recu­pe­rar la soli­desa indus­trial.