“En vint dies vaig passar de treballar en un diari a fer-ho al Cirque du Soleil”

Un amic em va dir: “Nano, saps què? He vist que al Cir­que du Soleil bus­quen tenors.” A mi, aques­tes coses, solen entrar-me per una ore­lla i sor­tir-me per l’altra, però aque­lla vegada vaig entrar al web una tarda que tenia lliure, vaig veure que el procés era fàcil i, de seguida, em van con­tes­tar dient-me que els agra­da­ria veure’m en un càsting en directe. Em van venir a veure can­tar a l’Esmuc, que és on es feia aquell càsting, i em van dir que els agra­dava la meva expres­si­vi­tat i com can­tava, i que em posa­ven en una borsa de tre­ball. Jo ja me n’havia obli­dat, però dos anys més tard, el 2019, em van tru­car.

Sí, estàvem dis­se­nyant no recordo què amb un com­pany i vaig veure com m’entrava un cor­reu electrònic. Me’l vaig mirar i vaig dir: “Ostres, nano, m’aca­ben de dir els del Cir­que du Soleil que d’aquí a vint dies em volen a Mon­treal.” L’endemà ja estava fent una vide­o­tru­cada amb ells, ja que neces­si­ta­ven sen­tir que real­ment n’estava con­vençut. M’expli­ca­ven una mica com era la vida estant de gira, no volien que m’espantés.... Però, cinc anys després, aquí estem! Al començament recordo pen­sar sovint: “Què carai hi faig, jo, aquí?” Al cap d’un parell de mesos ja m’havia ado­nat, però, que, si ets algú amb el cul inquiet, aquesta pot ser una vida mera­ve­llosa.

Vaig començar a can­tar quan tenia 17 o 18 anys. Era un heavy metal d’aquests amb gre­nyes fins al cul a qui li agra­da­ven Dream The­a­ter (als quals, per cert, vaig anar a veure fa uns mesos quan estava a Munic), Iron Mai­den, Blind Guar­dian... Vaig començar a fer cant, però, i vaig anar a parar a un profe de Navar­cles, en Jordi Noguera, que fa tècnica clàssica i amb qui faig clas­ses des de fa 25 anys. En paral·lel, però, vaig anar fent heavy, rock, jazz, gòspel… he anat can­tant mili­ons de coses en pro­jec­tes molt dife­rents: un duet acústic, un cor gòspel, un grup de ver­si­ons que tenia amb un col·lega que és gai­rebé com un germà i que es deia Fil­ferro... Ofi­ci­al­ment, doncs, soc un tenor, però, extra­o­fi­ci­al­ment, soc el que sigui [riu].

Som dos can­tants, una noia i jo. La història de Cor­teo gira al vol­tant d’un pallasso, en Mauro, que s’ima­gina com seria el seu fune­ral i, a par­tir d’aquí, comença a recor­dar tota la seva vida: pare­lles, amics, fami­li­ars… Jo soc un d’aquests amics, al quals en Mauro coneix tre­ba­llant, tot i que això no està escrit enlloc, sinó que és una idea que et cons­tru­ei­xes tu, la qual cosa m’agrada. Canto mol­tes cançons, a l’espec­ta­cle. Hi ha un esce­nari gran i, ales­ho­res, n’hi ha qua­tre de més peti­tons al vol­tant, que és on ens situem els músics. Jo estic sem­pre a la vista i tinc el públic sem­pre molt a prop, que és una de les coses que m’agra­den d’aquest xou...

Em sor­tia el cor per la boca. Estava a Flo­rida i feia només vint dies que havia rebut aquell cor­reu que et deia. És a dir, en vint dies vaig pas­sar de tre­ba­llar en un diari a fer-ho al Cir­que du Soleil! A vega­des em pre­gunto com he aca­bat en una cosa així, però ja són tres anys (en vam estar dos atu­rats per la pandèmia) i quasi 800 actu­a­ci­ons.

Sí, va ser una boge­ria que encara no em crec, una d’aque­lles experiències que et fan pen­sar que estàs dins d’una pel·lícula…. Vam anar-hi a can­tar l’himne abans que comencés el par­tit, en una d’aques­tes coses que cal fer per pro­mo­ci­o­nar els espec­ta­cles. I, és clar, als EUA són tan naci­o­na­lis­tes que pen­sava: “Només falta que la caguis amb una paraula perquè tot l’estadi et comenci a xiu­lar...”

Labo­ral­ment estic en unes con­di­ci­ons que, a Cata­lu­nya, no havia vist mai. Entre els hotels i els vols xàrter, sem­blem una mica el Barça. Jo més aviat venia d’una cul­tura de festa major. Tenia un grup que es deia La Banda del Coche Rojo i ens ho passàvem teta. Però, a vega­des, tocàvem a les cinc del matí, demanàvem una ampo­lla d’aigua als de la comissió de fes­tes i ens deien que ens la compréssim nosal­tres. Quan algun dia s’acabi això del circ ja em bus­caré la vida, però sé per­fec­ta­ment que tro­bar res que s’hi assem­bli serà com­pli­cat. Ara bé: sense totes les experiències que he vis­cut a Cata­lu­nya, jo ara no seria aquí.