He triat aquesta història perquè en els dar­rers anys m’apas­si­ona la idea que totes les vides són èpiques. La vida de cadas­cun de nosal­tres, a causa de la seva durada, de la seva ampli­tud, de les seves con­tra­dic­ci­ons, esdevé una vida èpica. I cadascú de nosal­tres és un heroi o una heroïna de la pròpia vida. En el cas de les dones, encara més que els homes, perquè sem­pre afron­ten difi­cul­tats més grans. La dona ten­deix, sobre­tot els últims anys, a ser més heroica.

Cert, però no és només una història sobre la bellesa. És una història sobre una dona que recorda el que és impor­tant per a la seva vida, allò que és sagrat per a la seva vida. I les coses sagra­des són, en la vida d’aquesta dona, i també en la meva vida, els amors per­duts, les il·lusi­ons, els moments en què ens dei­xem anar, quan ens tor­nem res­pon­sa­bles en fer-nos més grans...

Crec que la memòria té a veure amb un con­cepte religiós. Tots bus­quem alguna cosa divina que és en nosal­tres i ho bus­quem en la memòria. La memòria se cen­tra a bus­car els records sagrats de la nos­tra vida. A la vida de cadascú hi ha coses que són total­ment pres­cin­di­bles i obli­da­bles, i d’altres que són sagra­des. De fet, un dels records més forts que tenim tots sem­pre és el dels nos­tres pares, que són sagrats per a nosal­tres.

El que tinc en comú amb Part­he­nope és la passió per la lli­ber­tat, per l’espon­taneïtat, per l’ero­tisme, per la seducció, per la malen­co­nia de la vida i també per les ganes de llançar-se als braços del futur.

Un gran escrip­tor italià que es diu Giu­seppe Pon­tig­gia diu que res no és tan ocult com l’evi­dent. I és cert. Tant aquest per­so­natge com Nàpols es mos­tren davant del món i en rea­li­tat ama­guen un gran mis­teri. I és aquesta con­tra­dicció que fa fas­ci­nants, al meu enten­dre, Nàpols i aquesta dona.

En aque­lla pel·lícula, la ciu­tat de Nàpols apa­reix com a con­seqüència, perquè el que està mos­trant són els llocs de la seva infància, però no era una pel·lícula sobre Nàpols. Part­he­nope sí que parla del que conec, del que m’ima­gino i del que sento per Nàpols. I és la dar­rera, no en faré més!

Perquè volia que ella fos una mica com jo, que d’una manera una mica més estra­nya, a la meva manera, també em sento com un antropòleg, que intenta enten­dre què fan les per­so­nes, per què ho fan i com ho fan. Estu­diar antro­po­lo­gia per­met al per­so­natge entrar fàcil­ment en ambi­ents, en cases, en sub­mons on d’una altra manera no hi entra­ria, com per exem­ple el món de la cri­mi­na­li­tat a Nàpols, o la festa d’una diva. És una cosa que també tinc en comú amb Part­he­nope, perquè ser direc­tor de cinema m’ha permès entrar amb faci­li­tat en mons, en cases, en per­so­nes, als quals no hau­ria tin­gut accés.

Sí, hi estic com­ple­ta­ment d’acord. El final de la pel·lícula és el tema que plan­teja. Sem­pre m’ha interes­sat molt, però ara que he fet una pel·lícula sobre aquest tema, ja m’he alli­be­rat, ara ja no és impor­tant. Ara vull fer coses sobre el futur.

Són una mica menys mis­te­ri­o­ses perquè he bus­cat no cen­trar-me tant en les diferències, sinó en el que tenim en comú. És curiós, perquè la soci­e­tat avui dia se cen­tra molt en les diferències entre homes i dones. Bus­cant el que ens uneix, després de la pel·lícula em sem­blen una mica menys mis­te­ri­o­ses però encara més fas­ci­nants, o pot­ser la paraula més encer­tada és més entra­nya­bles; em com­mo­uen molt

La relació ha estat per­fecta. És un gran actor i l’única relació que hi pots tenir és per­fecta. Sem­pre que he tre­ba­llat amb actors i actrius real­ment bons, la relació ha estat la més fàcil del món. Els millors són fàcils. El vaig triar perquè fa un parell d’anys va dir en una entre­vista que volia tre­ba­llar amb mi i al cap de dues hores ja l’estava tru­cant per telèfon, perquè és un dels cinc actors més grans que hi ha a la Terra. Si Mara­dona diu que vol jugar a fut­bol amb tu, vas i jugues amb ell.

No puc res­pon­dre aquesta pre­gunta perquè per a mi no és gaire impor­tant si un pel·lícula és bella o lletja, o si parla d’una cosa o de l’altra. La diferència impor­tant per mi és si una pel·lícula és vital o mori­bunda. I a mi m’agra­den les pel·lícules vitals, òbvi­a­ment. Pot­ser visc en una època equi­vo­cada perquè estan molt de moda les pel·lícules mori­bun­des. El cinema avui dia té una obsessió amb les pel·lícules rigo­ro­ses, i jo odio el rigor. Per a mi, el rigor és a tocar amb el raqui­tisme. I per això vaig poc al cinema, perquè és ple de pel·lícules raquítiques. A mi m’agra­den les pel·lícules exces­si­ves, grans, inco­he­rents, que diva­guen, una mica caòtiques... I tot això s’està per­dent o s’ha per­dut.

No sento cap nostàlgia per aquesta gene­ració. Pot­ser l’únic que trobo a fal­tar és que anti­ga­ment érem molt més lliu­res perquè, quan come­ties un error, el màxim que podia pas­sar és que et poses­sin verd a la cuina d’una casa o de dues. Avui dia, un error es pot con­ver­tir en un drama uni­ver­sal a través de les xar­xes soci­als, es pot con­ver­tir en motiu de ver­go­nya pública. I això és molt perillós per a tots i totes perquè tots come­tem errors.