Sí, al cap de quinze dies.

D’entrada vull dir una cosa: el fet de tenir acti­vi­tat labo­ral és bàsic per no que­dar col­gat en un pou; en certa manera, fa que el teu cap foca­litzi l’atenció en una altra cosa i que no et vin­gui aque­lla tris­tesa tan immensa que tens, espe­ci­al­ment el pri­mer any. Després hi ha una altra cosa: és veri­tat que tu vas a fer una con­ferència i no vols fer pena, no vols gene­rar llàstima. Però la gent sent pena i la gent sent llàstima. I ales­ho­res la gent té una acti­tud amb tu curi­osa: hi ha qui vol mos­trar la soli­da­ri­tat, l’afecte, l’estima i no troba les parau­les, i d’altres fugen, t’evi­ten. N’hi ha que que­den estu­pe­fac­tes perquè veuen que “a aquest senyor se li ha mort el fill fa quinze dies i ja està par­lant de Nietz­sche”. El que no saben és tot el procés intern, de con­tenció, de tre­ball espi­ri­tual.

Això va pas­sar en quasi totes les con­ferències: “Aquest senyor ha vin­gut però han de saber que està vivint aquesta cir­cumstància...” Hi havia la volun­tat de no ama­gar-ho, però de no con­ver­tir-ho en l’objecte de la tro­bada. Això can­via arran d’aquest lli­bre, en què parlo en pri­mera per­sona d’aquesta experiència, del dol que he vis­cut. Per a mi ha estat terapèutic i molt alli­be­ra­dor escriure’l i penso que pot fer bé a mol­tes per­so­nes. Si m’hagués sor­tit un lli­bre ple de ràbia, hau­ria estat un alli­be­ra­ment però no l’hau­ria publi­cat. He estat molt curós en els detalls més interns, no he estat exhi­bi­ci­o­nista sinó molt con­tin­gut en la nar­ració dels fets, els apre­nen­tat­ges i els pen­sa­ments que m’ha sug­ge­rit aquesta experiència.

Hi ha hagut un boom de per­so­nes des­co­ne­gu­des que m’han escrit i m’han agraït com els ha aju­dat en el procés d’assu­mir la mort d’un fill, la mort de la pare­lla, d’un pare, d’un germà...

Hi he pen­sat molt, però en el moment en què ho escric, es pro­du­eix un abans i un després. En el moment en què em poso davant de l’ordi­na­dor, ple de llàgri­mes, penso que he de fer l’esforç d’expli­car els últims ins­tants de la vida del meu fill, perquè jo en soc l’únic tes­ti­moni i vull que els seus dar­rers moments els cone­guin les ger­ma­nes, la mare, la pro­mesa, els amics..., i que es cone­gui que va ser un dia mera­vellós, en un entorn natu­ral preciós: vam veure cérvols, vam men­jar, vam riure, vam córrer… Érem immen­sa­ment feliços fent aque­lla excursió que ell havia pla­ni­fi­cat amb cura; per tant, vull que tot­hom sigui cons­ci­ent que va ser un dia d’una gran ple­ni­tud. Un cop he nar­rat el que va pas­sar aquell dia, hi he tor­nat a pen­sar molt poc. Molta gent queda atra­pada en la cir­cu­la­ri­tat: “si no hagués fet això”, “si no haguéssim aga­fat aque­lla cruïlla”... En el meu cas, aquest pen­sa­ment cir­cu­lar tor­tu­ra­dor no s’ha produït.

Parlo del cas d’una dona que l’última cosa que va dir al seu fill va ser una esbron­cada. Encara és pit­jor quan tu ets el res­pon­sa­ble d’aque­lla mort: “si no hagués anat amb el mòbil i con­duint”, “si no m’hagués dis­tret”... Entenc que això ha d’enter­bo­lir molt els pro­ces­sos de dol. En el meu cas, ni m’han cul­pa­bi­lit­zat ni jo m’he sen­tit cul­pa­ble. La família ens hem sen­tit molt units, hem madu­rat molt. Les meves filles han madu­rat més en un any que en tota la seva vida. La manera de pen­sar el futur, com no mal­ba­ra­ten el temps en estu­pi­de­ses... S’han ado­nat que la vida és molt efímera i que tot és molt incert. Cada dia compta.

Ho ha estat. Jo crec que el dol té una dimensió espi­ri­tual. Per a mi, la pregària no és “Déu, aparta’m les pedres del camí”, sinó “Déu, ajuda’m, dona’m força, dona’m coratge per afron­tar les adver­si­tats, les con­tra­ri­e­tats de la vida”. En aquest cas, una con­tra­ri­e­tat majúscula, la més gran de les con­tra­ri­e­tat que he hagut d’afron­tar. Hi ha gent que no aixeca el cap i la tris­tesa se li fa crònica. Jo he inten­tat que no em passi això, perquè la tris­tesa crònica és una mort espi­ri­tual.

Jo vaig tenir mol­tes més ona­des de tris­tesa l’any pas­sat que aquest any. L’any marca un abans i un després. Has fet el seu ani­ver­sari, has fet Nadal, has tor­nat als llocs... Et diré una cosa: el temps no ho cura tot si no fas res. Si et que­des al sofà de casa mirant la seva foto, pas­sarà un any i estaràs igual. En canvi, el temps cura si tens una acti­tud espi­ri­tu­al­ment activa. La tris­tesa que sento ara no té res a veure amb la tris­tesa de fa un any. El dol l’entenc molt dialèctic: has d’afron­tar el sofri­ment, però també has de tenir espais d’evasió. No pot ser que inten­tis eva­dir-te sem­pre, perquè ales­ho­res el nucli pro­blemàtic no es desfà, però tam­poc pots estar sem­pre afron­tant el dol, has d’eva­dir-te. Hem de plo­rar, però també hem de poder riure.

És una experiència comu­nitària, un món. La meva filla hi anava i al seu grup només hi ana­ven dones, tot i estar obert a tot­hom. I és que els homes plo­rem sols, ens fa molta ver­go­nya plo­rar davant dels altres, expres­sar la nos­tra fra­gi­li­tat. Les dones expres­sen amb molta més natu­ra­li­tat les feble­ses.

Efec­ti­va­ment, tot se’n pot anar en orris demà mateix. Per això s’ha de donar molt de valor a cada ins­tant. Això ja ho sabia, però ara ho sé més. I també sé que s’ha de dir “t’estimo” a les per­so­nes que esti­mes i agrair a les per­so­nes el que han fet per tu. Jo hau­ria agraït mol­tes coses al meu fill si hagués sabut que era l’últim dia, però no ho sabia, ni ell ho sabia. Ara, què he fet? He agraït a mol­tes per­so­nes tot el que han fet per mi.

Hi ha fes­tes que gene­ren un sotrac. Sem­pre dic que després de la mort d’un ésser esti­mat aquest ésser no es perd, és absent i a la taula de Nadal hi haurà una absència. Hi serà i no s’ha de tapar, però, ep!, l’absència no pot eclip­sar les presències. No podem que­dar xuclats per l’absència, perquè hem de cele­brar que nosal­tres sí que hi som.