Sem­pre he estat molt tran­quil. Fèiem el que havíem de fer: enra­o­nar amb tot­hom. Qui havia seguit la meva tra­jectòria inter­na­ci­o­nal sabia que tot ple­gat era una anècdota. El que he fet i con­ti­nuaré fent és posar el meu gra­net de sorra perquè el meu país acon­se­gueixi la inde­pendència. En tot cas, no és que em senti alli­be­rat per­so­nal­ment, sinó sobre­tot per la Judit i pels meus fills. Quan veuen el seu pare emma­ni­llat amb set anys, vul­guis o no, el xoc emo­ci­o­nal és molt gran. Després això sem­pre s’arros­sega una mica.

Des dels nos­tres ini­cis com a orga­nit­zació i com a fun­dació CATmón, ens vam dedi­car a la coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal, sobre­tot en con­flic­tes bèl·lics, des de la guerra de Bòsnia fins a la de l’Afga­nis­tan. També teníem un altre ves­sant més cen­trat en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals. I aquí havíem fet allò que podríem ano­me­nar pro­se­li­tisme per expli­car la rea­li­tat de Cata­lu­nya i per expli­car que volíem ser un estat amb veu i vot al món, com els altres. Recordo que la pri­mera cam­pa­nya que vam fer es deia Que ens cone­guin perquè ens reco­ne­guin. Per tant, vam ser allà des de la pri­mera línia d’un par­tit polític gran com era CDC, inten­tant trans­me­tre a tot el món cap on anàvem, què volíem fer i per què ho volíem fer. Aquesta va ser la nos­tra tasca durant més de vint anys, que va anar in cres­cendo a mesura que ens acostàvem a l’1 d’octu­bre.

Nosal­tres havíem par­lat amb diri­gents, repre­sen­tants i lob­bies de molts països del món cer­cant l’efecte dominó. Els Estats Units, França... Jo tenia interès a par­lar amb l’estat rus, però també és cert que hi vaig estar sobre­tot molt interes­sat després de la con­ferència que vaig fer a l’Aula Magna de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona sobre la nova idea d’Europa. Jo era un gran segui­dor de George Stei­ner. Però hi va haver un moment en què també vaig veure que Europa neces­si­tava un gran capità per guiar aquesta Unió Euro­pea que no fun­ci­ona i que és un club d’estats. Per ser actor en aquest nou món que es dibuixa, has de ser poderós, tenir caràcter. Crec que hem de des­mun­tar la Unió Euro­pea. La UE no va enlloc més enllà de la burocràcia. El meu pro­jecte era i és crear l’Europa geogràfica. La incor­po­ració de Rússia ens dona­ria aquesta opor­tu­ni­tat de tenir veu i vot al món, pren­dre deci­si­ons que ens interes­sin. Es veu que això ja va ser una pro­posta que va fer De Gau­lle després de la Segona Guerra Mun­dial. La segona vegada, que és el que engega tot aquest mun­tatge judi­cial que s’ha vol­gut fer, és el dia 23 d’octu­bre del 2017. Cal recor­dar que en aquell moment tot­hom par­lava amb el pre­si­dent Putin, hi nego­ci­ava i hi feia acords, des d’Ale­ma­nya fins als Estats Units.

Des de feia mesos hi havia molta gent interes­sada a saber què pas­sava a Cata­lu­nya i hi va haver un munt de reu­ni­ons i con­tac­tes. En tot cas, aquell dia hi havia dos senyors rus­sos que es van posar en con­tacte amb un bon amic i li van dir que volien veure el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Jo no tenia cap encàrrec ni depe­nia de cap admi­nis­tració o orga­nit­zació, però sabien que era molt a prop de Puig­de­mont i volien que els fes d’enllaç. I el que vaig fer va ser aga­far el telèfon, tru­car al pre­si­dent i trans­me­tre-li el mis­satge. I poca cosa més, perquè és veri­tat que molts països del món no tenien gaire con­fiança que nosal­tres tiréssim enda­vant un procés d’aquesta mag­ni­tud. El con­text en què ens movíem ales­ho­res no era l’actual. En tot cas, aquests dos senyors van plan­te­jar la pos­si­bi­li­tat que, si reei­xia la república cata­lana, es parlés sobre una legis­lació que pogués deri­var en qüesti­ons rela­ci­o­na­des amb el rumb cap al qual sem­blava que anava el nou ordre i una de les qüesti­ons econòmiques i finan­ce­res podia ser la crip­to­mo­neda. En tot cas, van fer una sèrie de pro­pos­tes al pre­si­dent Puig­de­mont i ell no els va fer cas, com volent dir: “Mare de Déu! Què m’està dient, aquesta gent? No entén de quina manera som nosal­tres.” Aquesta gent també va veure que el procés d’inde­pendència no anava enlloc. Molts països ho veien i t’ho comen­ta­ven, però aquests ho van cons­ta­tar en directe.

Sem­pre dic el mateix. Perquè et reco­ne­guin com a estat, pri­mer has de demos­trar que vols ser un estat. Demos­trar que vols ser un estat no és només pro­cla­mar la república al Par­la­ment de Cata­lu­nya. És mol­tes altres coses. Nosal­tres havíem votat els dipu­tats per acon­se­guir la inde­pendència, però la mateixa nit de l’1 d’octu­bre ja es veia el carro pel pedre­gar. La por és legítima i és humana. No hi ha gent valenta, tots tenim aquest punt de por. Però vam tenir més de deu anys per pen­sar en això. En deu anys, tu saps com ets tu, saps què pots fer tu i saps també, amb gai­rebé tota segu­re­tat, què pot fer l’altre. Jo ho dis­culpo tot. Ara bé, el que ja no dis­culpo és que se n’hagi fet una men­tida sis­temàtica, de la política cata­lana, tan sols per man­te­nir l’statu quo dels que s’hi dedi­quen. Hem de can­viar els pro­fes­si­o­nals de la política per polítics voca­ci­o­nals. La vocació és la base de l’èxit. S’ha de fer foc nou. Tota aque­lla gent que ens va diri­gir durant deu anys va fer el seu ser­vei, i li ho hem d’agrair, però cal donar pas a una nova gene­ració de gent. Men­tre tin­guem taps a l’ampo­lla de vi, no sor­ti­ran nous lide­rat­ges, que és el que neces­si­tem en aquest moment.