Sempre he estat molt tranquil. Fèiem el que havíem de fer: enraonar amb tothom. Qui havia seguit la meva trajectòria internacional sabia que tot plegat era una anècdota. El que he fet i continuaré fent és posar el meu granet de sorra perquè el meu país aconsegueixi la independència. En tot cas, no és que em senti alliberat personalment, sinó sobretot per la Judit i pels meus fills. Quan veuen el seu pare emmanillat amb set anys, vulguis o no, el xoc emocional és molt gran. Després això sempre s’arrossega una mica.

Des dels nostres inicis com a organització i com a fundació CATmón, ens vam dedicar a la cooperació internacional, sobretot en conflictes bèl·lics, des de la guerra de Bòsnia fins a la de l’Afganistan. També teníem un altre vessant més centrat en les relacions internacionals. I aquí havíem fet allò que podríem anomenar proselitisme per explicar la realitat de Catalunya i per explicar que volíem ser un estat amb veu i vot al món, com els altres. Recordo que la primera campanya que vam fer es deia Que ens coneguin perquè ens reconeguin. Per tant, vam ser allà des de la primera línia d’un partit polític gran com era CDC, intentant transmetre a tot el món cap on anàvem, què volíem fer i per què ho volíem fer. Aquesta va ser la nostra tasca durant més de vint anys, que va anar in crescendo a mesura que ens acostàvem a l’1 d’octubre.

Nosaltres havíem parlat amb dirigents, representants i lobbies de molts països del món cercant l’efecte dominó. Els Estats Units, França... Jo tenia interès a parlar amb l’estat rus, però també és cert que hi vaig estar sobretot molt interessat després de la conferència que vaig fer a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona sobre la nova idea d’Europa. Jo era un gran seguidor de George Steiner. Però hi va haver un moment en què també vaig veure que Europa necessitava un gran capità per guiar aquesta Unió Europea que no funciona i que és un club d’estats. Per ser actor en aquest nou món que es dibuixa, has de ser poderós, tenir caràcter. Crec que hem de desmuntar la Unió Europea. La UE no va enlloc més enllà de la burocràcia. El meu projecte era i és crear l’Europa geogràfica. La incorporació de Rússia ens donaria aquesta oportunitat de tenir veu i vot al món, prendre decisions que ens interessin. Es veu que això ja va ser una proposta que va fer De Gaulle després de la Segona Guerra Mundial. La segona vegada, que és el que engega tot aquest muntatge judicial que s’ha volgut fer, és el dia 23 d’octubre del 2017. Cal recordar que en aquell moment tothom parlava amb el president Putin, hi negociava i hi feia acords, des d’Alemanya fins als Estats Units.

Des de feia mesos hi havia molta gent interessada a saber què passava a Catalunya i hi va haver un munt de reunions i contactes. En tot cas, aquell dia hi havia dos senyors russos que es van posar en contacte amb un bon amic i li van dir que volien veure el president de la Generalitat. Jo no tenia cap encàrrec ni depenia de cap administració o organització, però sabien que era molt a prop de Puigdemont i volien que els fes d’enllaç. I el que vaig fer va ser agafar el telèfon, trucar al president i transmetre-li el missatge. I poca cosa més, perquè és veritat que molts països del món no tenien gaire confiança que nosaltres tiréssim endavant un procés d’aquesta magnitud. El context en què ens movíem aleshores no era l’actual. En tot cas, aquests dos senyors van plantejar la possibilitat que, si reeixia la república catalana, es parlés sobre una legislació que pogués derivar en qüestions relacionades amb el rumb cap al qual semblava que anava el nou ordre i una de les qüestions econòmiques i financeres podia ser la criptomoneda. En tot cas, van fer una sèrie de propostes al president Puigdemont i ell no els va fer cas, com volent dir: “Mare de Déu! Què m’està dient, aquesta gent? No entén de quina manera som nosaltres.” Aquesta gent també va veure que el procés d’independència no anava enlloc. Molts països ho veien i t’ho comentaven, però aquests ho van constatar en directe.

Sempre dic el mateix. Perquè et reconeguin com a estat, primer has de demostrar que vols ser un estat. Demostrar que vols ser un estat no és només proclamar la república al Parlament de Catalunya. És moltes altres coses. Nosaltres havíem votat els diputats per aconseguir la independència, però la mateixa nit de l’1 d’octubre ja es veia el carro pel pedregar. La por és legítima i és humana. No hi ha gent valenta, tots tenim aquest punt de por. Però vam tenir més de deu anys per pensar en això. En deu anys, tu saps com ets tu, saps què pots fer tu i saps també, amb gairebé tota seguretat, què pot fer l’altre. Jo ho disculpo tot. Ara bé, el que ja no disculpo és que se n’hagi fet una mentida sistemàtica, de la política catalana, tan sols per mantenir l’statu quo dels que s’hi dediquen. Hem de canviar els professionals de la política per polítics vocacionals. La vocació és la base de l’èxit. S’ha de fer foc nou. Tota aquella gent que ens va dirigir durant deu anys va fer el seu servei, i li ho hem d’agrair, però cal donar pas a una nova generació de gent. Mentre tinguem taps a l’ampolla de vi, no sortiran nous lideratges, que és el que necessitem en aquest moment.