Administracions

David Bondia

Síndic de Greuges de Barcelona

“A Barcelona hi ha inseguretat, però això no cal magnificar-ho”

“Ens alegra que en l’àmbit local, autonòmic i estatal es digui que l’habitatge és la qüestió clau i que s’hi ha de fer alguna cosa”

“Som una ciutat mediterrània que no ha posat fi al botellot en 40 anys de sancions. Cal buscar fórmules més imaginatives”

No hem de ser criminalitzadors amb el turisme, sinó protectors dels residents de la ciutat
No es pot regular sobre absolutament tot el que passa en l’espai públic. Perquè l’espai públic és vida
En una urbs com Barcelona sempre et trobaràs convivència, però també problemàtiques

Segons la seva pròpia defi­nició acadèmica, la Sin­di­ca­tura de Greu­ges de Bar­ce­lona és una ins­ti­tució ads­crita a l’admi­nis­tració muni­ci­pal que vet­lla “per la defensa dels drets fona­men­tals i les lli­ber­tats públi­ques” dels con­ciu­ta­dans. Des d’aquesta posició, el síndic, David Bon­dia, és algú que pot fer un retrat a escala de les pre­o­cu­pa­ci­ons i els pro­ble­mes que tena­llen una urbs, Bar­ce­lona, que si una cosa té és que està cofoia de deba­tre cons­tant­ment sobre si mateixa.

Què és el que més amoïna el síndic?
Tota la ciu­tat i, sobre­tot, ens amoïna començar a tre­ba­llar d’una manera dife­rent. El que legi­tima la nos­tra actu­ació és el dret a la ciu­tat i els drets humans de pro­xi­mi­tat. I, per tant, ens amoïna molt donar a conèixer a la ciu­ta­da­nia quins són els drets que té. Perquè per poder rebre una queixa, pri­mer has de saber els drets. I, per tant, estem fent peda­go­gia de quins són els drets humans de pro­xi­mi­tat que té la ciu­ta­da­nia. Aquesta ins­ti­tució sem­pre havia tre­ba­llat per matèries. Això feia que si una per­sona es quei­xava, per exem­ple, sobre un con­te­ni­dor, de manera automàtica la queixa anava a neteja. I ara no, ara estem dient que una queixa sobre un con­te­ni­dor també pot afec­tar mobi­li­tat, un tema de soroll o de salut, entre altres temes. Una altra cosa que ens pre­o­cupa és el tema de la cor­res­pon­sa­bi­li­tat. Perquè tenim uns drets com a ciu­ta­dans, però també tenim unes res­pon­sa­bi­li­tats. Per exem­ple, ara hem fet una reso­lució sobre el tema de la caval­cada des­ti­nada a nens amb dis­ca­pa­ci­tat. Perquè s’han habi­li­tat espais per a ells, però hi ha un pro­blema, que és que els adults aca­ben ocu­pant aquests espais per a nens amb mobi­li­tat reduïda. Per tant, s’ha insis­tit molt en el tema de la cor­res­pon­sa­bi­li­tat de la gent adulta perquè els altres puguin gau­dir dels seus drets.
El síndic és una figura que, per defi­nició, ha de pal­par els temes, o pro­ble­mes, que més pre­o­cu­pen els bar­ce­lo­nins. Quins serien ara mateix?
Els que afec­ten l’espai públic i l’habi­tatge, que és el gran tema, tot i que nosal­tres no hi podem inter­ve­nir. Aques­tes són polítiques que es deci­dei­xen des d’àmbits polítics, ja sigui l’Ajun­ta­ment, la Gene­ra­li­tat o l’Estat, i les nos­tres com­petències són força reduïdes en aquest aspecte. Però sí que entrem a ana­lit­zar les con­seqüències que té la falta d’habi­tatge. Per exem­ple, quan hi ha des­no­na­ments.I quan n’hi ha, hi ha una obli­gació per part de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que és faci­li­tar una solució habi­ta­ci­o­nal. I quina és la millor? Depèn de quin tipus de des­no­na­ment sigui, ja que no és el mateix si és d’una per­sona sola o d’una família. I el que hem de bus­car és la ideal. I la ideal seria que pogues­sin entrar a la mesa d’emergència, que sabem que està satu­rada. Lla­vors, el que s’habi­lita són els allot­ja­ments tem­po­rals d’urgència. I això ens pre­o­cupa molt, perquè el seu nom indica que aquesta és una sor­tida tem­po­ral i d’urgència, però ens ado­nem que mol­tes famílies que estan sent des­no­na­des entren en una solució habi­ta­ci­o­nal en pen­si­ons i albergs i mol­tes s’hi estan fins a dos i tres anys. I cre­iem que això no és la millor solució per a la vida fami­liar. D’altra banda, també veiem que des de fa diver­sos man­dats l’Ajun­ta­ment ha dele­gat la gestió d’això a un ope­ra­dor turístic. I tam­poc cre­iem que sigui la millor solució que això ho ges­ti­oni un ope­ra­dor turístic des de dos punts de vista, des del de drets humans de pro­xi­mi­tat, ja que així no es pot desen­vo­lu­par la vida pri­vada i fami­liar, i també des del punt de vista econòmic, ja que, com a Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, ens estem gas­tant molts diners, quasi 38 mili­ons d’euros anu­als, en la gestió d’aquesta pro­blemàtica. I fent números, es veu que pot­ser no surt a compte perquè pot­ser per a una família de qua­tre mem­bres en una pensió estàs pagant 4.000 euros al mes, quan a aquesta família l’han des­no­nat perquè no podia pagar, per exem­ple, 600 euros o 800 euros. Per això hem creat un grup de tre­ball sobre els allot­ja­ments tem­po­rals d’urgència per pro­po­sar solu­ci­ons. Una de les pos­si­bles solu­ci­ons inclou avançar i fer ajuts al llo­guer. Nosal­tres no podem pro­po­sar crear més habi­tatge, això no ens per­toca a nosal­tres, però per exem­ple també un altre tema en què hem d’inter­ve­nir més és el parc públic d’habi­tatge. Aquest parc ha anat crei­xent, però s’està ges­ti­o­nant amb els matei­xos recur­sos que fa deu anys. I per tant hi ha una gran des­a­fecció entre la gent que està en el parc públic d’habi­tatge amb qui ho ges­ti­ona, bàsica­ment perquè diuen que se sen­ten desa­te­sos perquè no hi ha prou per­so­nal. Per tant, ente­nem que aquesta aposta per un parc públic d’habi­tatge és una molt bona aposta de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, però que també s’hau­rien d’incre­men­tar els recur­sos per ges­ti­o­nar-lo.
L’habi­tatge ja és una emergència ara com a ciu­tat?
Si parléssim d’un tren­ca­clos­ques, la peça clau ara mateix seria l’habi­tatge. I tot­hom ho està dient. Política­ment, l’habi­tatge és la clau de tot. I per què? No només pel preu de l’habi­tatge, del qual es parla molt, sinó pels sala­ris de la gent. Si tu des­ti­nes més del 30% del teu sou a pagar el llo­guer, això va en detri­ment d’altres drets de pro­xi­mi­tat, ja que hauràs de reta­llar des­pesa en ali­men­tació, lleure o cul­tura. I, a més, al preu del llo­guer, hi has de sumar els sub­mi­nis­tra­ments bàsics. Per tant, ens ale­grem que en l’àmbit muni­ci­pal, autonòmic i esta­tal s’esti­gui dient que l’habi­tatge és la qüestió clau i que s’hi ha de fer alguna cosa. Dit tot això, no tenim tan clar que tot es resol­gui cons­truint-ne més. Perquè abans, pot­ser, s’hau­ria d’audi­tar quin és l’habi­tatge que hi ha a la ciu­tat de Bar­ce­lona que no està des­ti­nat a un ús resi­den­cial. I, un cop fet això, sabràs quant n’has de cons­truir. També tenim el pro­blema dels pisos turístics. El 2028 no n’hi podrà haver més, i què pas­sarà ales­ho­res? Es posa­ran al mer­cat? I com s’hi posa­ran, al mer­cat lliure? Qui ho con­tro­larà? Hi haurà un acom­pa­nya­ment de l’Ajun­ta­ment perquè aquests pisos puguin ser a preu social?
De manera recur­rent, i sobre­tot quan surt l’enquesta del baròmetre muni­ci­pal, s’emfa­titza que a Bar­ce­lona hi ha una gran pre­o­cu­pació social sobre la inse­gu­re­tat. Això és així o és un debat una mica esbi­ai­xat?
Són per­cep­ci­ons. Que hi hagi gent que té por, o neguit, per qüesti­ons de segu­re­tat és legítim i no podem dir que això no sigui cert. El que hem de com­ba­tre són aques­tes pors, i posar xifres sobre la taula. La inse­gu­re­tat és una per­cepció, però no és el prin­ci­pal pro­blema que té la ciu­tat de Bar­ce­lona. N’hi ha un de mul­ti­rein­cidència, que política­ment es vol com­ba­tre amb penes més dures. Sobre això es va crear una comissió en què vam par­ti­ci­par i la meva posició va ser defen­sar que amb penes més dures no com­batríem la mul­ti­rein­cidència, sinó que has d’anar a l’ori­gen. Si vols que la gent no sigui mul­ti­rein­ci­dent, has de veure per què delin­queix de manera rei­te­rada. Hem d’anar a les cau­ses estruc­tu­rals i com­ba­tre-les. On hi ha més inse­gu­re­tat, és també on hi ha més turisme. Per tant, el que hem de veure és que aquests fac­tors es con­ju­guen. I nosal­tres hem fet reso­lu­ci­ons sobre el turisme, i diem que no hi estem en con­tra. El que s’ha de fer és ges­ti­o­nar-lo de manera cor­recta. Per tant, són peces que van encai­xant i que no es poden trac­tar de manera aïllada. És inse­gu­re­tat que hi hagi gent dor­mint al car­rer? I com es com­bat, això? Amb mesu­res poli­ci­als? Doncs no, s’ha de com­ba­tre amb mesu­res de caràcter estruc­tu­ral, bus­cant solu­ci­ons al sen­se­lla­risme, inten­tar erra­di­car-lo, i, men­tre no ho acon­se­guei­xis, inten­tar evi­tar com a mínim que es cro­ni­fi­qui. Hem dema­nat que s’abordi mit­jançant un pro­jecte de llei, perquè la mei­tat de per­so­nes sense llar a Cata­lu­nya es tro­ben a Bar­ce­lona. Per tant, no pots adop­tar una llei sobre el sen­se­lla­risme sense com­petències muni­ci­pals. Dit tot això, jo vinc del món dels drets humans i he tre­ba­llat molt a l’Amèrica Lla­tina i a l’Àfrica, i que em diguin que Bar­ce­lona és inse­gura... D’inse­gu­re­tat, n’hi ha, però no s’ha de mag­ni­fi­car.
Un altre debat amb el qual Bar­ce­lona s’enreda espe­ci­al­ment és el de l’inci­visme. Aquesta és una qüestió que va, només, d’una orde­nança i com s’ha de modi­fi­car?
Sobre això vam obrir una actu­ació d’ofici en què el pri­mer que dèiem és que cal sepa­rar l’inci­visme del que és la con­vivència. Els actes incívics és clar que han de ser san­ci­o­nats, però el que no hem de bar­re­jar com a actes incívics són actes pro­pis de la con­vivència. Per exem­ple, que una per­sona sense llar dormi al car­rer no és inci­visme, perquè hi ha gent que hi està abo­cada con­tra la seva volun­tat. També cal tenir clar que no es pot regu­lar sobre abso­lu­ta­ment tot el que passa en l’espai públic. Perquè l’espai públic és vida. És on els nens juguen a pilota i ara, per exem­ple, a Sarrià-Sant Ger­vasi ens ha entrat una queixa en què es demana que en una plaça es posi un car­tell que ho pro­hi­beixi, com el que ja hi ha en altres espais simi­lars. I la nos­tra idea és que no hi hagi cap plaça on es pro­hi­beixi jugar a pilota i fer peda­go­gia amb els pares i els nens. Per això ente­nem que aquesta orde­nança de civisme hau­ria d’anar per una línia simi­lar. Però pri­mer, la par­ti­ci­pació per revi­sar-la ha estat escassa, ja que molt poca gent ha par­ti­ci­pat en la redacció. I després hi ha una cosa molt posi­tiva, que són les mesu­res alter­na­ti­ves a la sanció. Perquè ens hem ado­nat que qui com­pleix aquesta mesura alter­na­tiva després rein­ci­deix molt poc. Per això pro­po­sem inver­tir l’ordre de pri­o­ri­tats i que pri­mer sigui la mesura alter­na­tiva i, en tot cas, després la sanció. Però per què? Perquè tenim un ins­tru­ment impor­tant per fer peda­go­gia i per evi­tar que es repro­du­ei­xin certs com­por­ta­ments.
En el seu informe del 2023 hi ha una frase seva que diu “la ciu­tat és alhora con­vivència i con­flicte”. A Bar­ce­lona aquest equi­li­bri s’està des­com­pen­sant cap al segon aspecte?
Si l’hagués de fer avui, jo modi­fi­ca­ria un pèl la frase i diria que Bar­ce­lona és con­vivència i pro­ble­mes. Trau­ria la paraula con­flicte, ja que és molt de l’àmbit dels par­tits polítics, que viuen del con­flicte, en què, a més, hi ha un gua­nya­dor i un per­de­dor. Per això ara pre­fe­rim par­lar de pro­ble­mes i rep­tes. Per què? Perquè els pro­ble­mes tenen solu­ci­ons i, per tant, les hem de bus­car des del con­sens. En una ciu­tat sem­pre et tro­baràs con­vivència i pro­blemàtiques. I per què, això? Perquè al mateix espai públic con­vi­uen per­so­nes i col·lec­tius amb dife­rents valors.I per això hem de bus­car solu­ci­ons que siguin de caràcter con­sen­suat, però hem d’insis­tir en el tema de bus­car solu­ci­ons. Perquè amb el tema del con­flicte ens enca­lla­rem sem­pre.
Una de les últi­mes actu­a­ci­ons de la sin­di­ca­tura és sobre Vall­carca. No clama una mica al cel que després de no sé quan­tes dècades aquell tram de la ciu­tat con­tinuï sense endreçar?
Aquesta reso­lució no ha estat gens fàcil i n’és una prova que ens han cai­gut crítiques de totes les parts. I quan això passa, pot­ser és que ho estàs fent bé. Hem visi­tat la zona i ens hem reu­nit amb un veïnat que està pola­rit­zat res­pecte a això. Una de les pro­blemàtiques de Vall­carca són els assen­ta­ments que hi ha just a la sor­tida del metro. Ho ana­lit­zem i diem que el pro­blema és que els col·lec­tius que hi són han ocu­pat aquests solars, i ha estat així perquè un pro­jecte de desen­vo­lu­pa­ment urbanístic que data de l’any 2001 no s’ha exe­cu­tat. I això genera con­flicte entre els veïns. I els que no volen aquests assen­ta­ments tenen raó de no voler-los, perquè això els genera por. Cal des­en­ca­llar el pro­blema urbanístic i bus­car una solució habi­ta­ci­o­nal per a aquests assen­ta­ments, que no són ni de bon tros els únics que hi ha ara a Bar­ce­lona. I com a soci­e­tat no ens podem per­me­tre el luxe que la gent vis­qui en aques­tes con­di­ci­ons. Hem de bus­car aquesta solució con­sen­su­ada. Però això costa i molt. Perquè la decisió política no és fàcil.
La sin­di­ca­tura és prou cone­guda?
Ens estem fent cone­guts, però no a cop de titu­lar mediàtic. Volem que ens cone­guin per la feina que fem. L’any pas­sat el que vam fer és fer veure quin impacte té la sin­di­ca­tura per a la ciu­ta­da­nia, fer visi­ble com les nos­tres actu­a­ci­ons pro­vo­quen can­vis a l’Ajun­ta­ment que rever­tei­xen en els bar­ce­lo­nins. I el que vam detec­tar són dinou ítems de coses que nosal­tres havíem fet que havien aca­bat bene­fi­ci­ant i que han can­viat polítiques públi­ques muni­ci­pals. I amb això ens estem fent cone­guts. El que fem és política fora dels par­tits. No exe­cu­tem polítiques públi­ques, però sí que fem pro­pos­tes de polítiques públi­ques.
La seva actu­ació a l’hora de pro­pi­ciar la repa­ració de vícti­mes d’abu­sos a l’Església va ser pio­nera. Els ha aju­dat a tenir més visi­bi­li­tat?
He de con­fes­sar que, d’entrada, no vaig pen­sar que aquesta ini­ci­a­tiva tin­dria tanta volada com la que ha aca­bat tenint. El novem­bre del 2021, poc després d’entrar, es va des­ta­par un cas en una escola pública de Bar­ce­lona. Ho vam començar a ana­lit­zar i vam deter­mi­nar que hi havia una res­pon­sa­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal després que aquests nens que als anys vui­tanta, noranta i durant la pri­mera dècada del segle XXI van denun­ciar la direcció a l’escola, i no es va fer res. I vàrem fer una reco­ma­nació en què plan­tejàvem que s’hau­ria de crear una comissió de repa­ració. L’Ajun­ta­ment s’hi va com­pro­me­tre, però no la va fer. Lla­vors vam deci­dir fer-la nosal­tres. És l’única comissió de repa­ració de l’àmbit muni­ci­pal a la qual poden acu­dir vícti­mes de casos que han pres­crit. I ens va venir gent d’altres esco­les. El 20 de novem­bre, a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, l’alcalde, la Gene­ra­li­tat, la direcció de l’escola i el Fut­bol Club Bar­ce­lona van dema­nar perdó a uns nens que van ser vícti­mes d’abu­sos, però, és clar, perquè vin­guin, has de crear una relació de con­fiança. I això ens ha donat a conèixer.
Algu­nes de les seves pro­pos­tes no dei­xen indi­fe­rent, com ara plan­te­jar que Bar­ce­lona tin­gui espais més o menys defi­nits per fer-hi bote­llots, que ago­sa­rat ja ho és, no?
Aquesta és una altra matèria en què em van caure pals de totes ban­des. El que plan­te­java no és fer botellòdroms. Durant 40 anys a Bar­ce­lona se n’han fet, de bote­llots, fins al punt que es crea la Taula per una Nit Cívica i Segura per regu­lar el tema, perquè sortíem de la pandèmia i hi havia hagut els dos grans bote­llots de Boga­tell i de Maria Cris­tina. I en aque­lla taula hi havia ope­ra­dors de l’oci noc­turn, asso­ci­a­ci­ons de veïns, par­tits polítics..., però no hi havia gent jove. I el que nosal­tres vam creure és que esta­ven regu­lant sobre els joves sense que hi tin­gues­sin veu. Hi vam plan­te­jar una sèrie de pro­pos­tes, com ara allu­nyar els bote­llots del cen­tre, però les noies ens deien que, si fèiem això i els posàvem en zones poc il·lumi­na­des, hi hau­ria més agres­si­ons sexu­als. El que diem és que això es faci amb cons­ci­en­ci­ació, amb lava­bos, amb més llocs per dei­xar la dei­xa­lla i amb punts lila a prop. I si mirem les acci­ons que ha apli­cat l’Ajun­ta­ment en actes mas­sius, es veu que ens ha aca­bat donant la raó. Per exem­ple, la nit de Sant Joan la gent que acaba a la Bar­ce­lo­neta hi acce­deix per un indret peri­me­trat per no moles­tar els veïns, i s’hi van posar més punts per llençar escom­bra­ries i lava­bos.
El dia de Nadal a Man­dri s’hau­ria de fer el mateix, doncs?
Man­dri jo ho trac­ta­ria a part. Pot­ser hi ha una certa per­mis­si­vi­tat, allà, però només és un dia a l’any, el de Nadal, i hi ha veïns que estan afec­tats, però també n’hi ha que no hi estan en con­tra. El que sí que es genera, és cert, és molta brossa. També hem de ser capaços de sepa­rar els bote­llots. Per als menors de 18 anys, és la festa en si, perquè després no poden entrar a un local, men­tre que per als majors de 18 anys és un moment previ a la festa. Hem de saber ana­lit­zar-ho i l’Ajun­ta­ment hau­ria de ser capaç d’ana­lit­zar en quina cir­cumstància ens tro­bem. I també no és el mateix quan tu por­tes la beguda de casa que quan t’estan venent les begu­des al local i les con­su­mei­xes fora. Hem de ser cons­ci­ents que som una ciu­tat medi­terrània on no hem posat fi al bote­llot en 40 anys de san­ci­ons. Cal bus­car fórmu­les més ima­gi­na­ti­ves.
Les ins­ti­tu­ci­ons són per­me­a­bles a la crítica en gene­ral, els costa dige­rir-la?
A tot­hom li costa, per això cal fer una crítica cons­truc­tiva. Per sort, les nos­tres reco­ma­na­ci­ons no són vin­cu­lants i, per tant, ens podem apar­tar de la norma vigent i pro­po­sar solu­ci­ons que siguin molt més rea­lis­tes. Tot i així, el 86% de les nos­tres reco­ma­na­ci­ons s’aca­ben com­plint. Per tant, el que veiem és que l’Ajun­ta­ment ens valora com una ins­ti­tució que super­visa però que també col·labora.
Hi ha bar­ce­lo­nins que mani­fes­ten un pro­blema de coha­bi­tació amb el turisme. La ‘con­lle­van­cia’, en això, és ine­vi­ta­ble?
És un fet que s’ha de ges­ti­o­nar. Nosal­tres vam fer una inter­venció molt bona a Sagrada Família i que, de fet, ha ser­vit de refe­rent a les Canàries, on plan­tejàvem qui­nes afec­ta­ci­ons pro­du­eix el turisme en àmbits com l’ocu­pació de l’espai públic, el comerç de pro­xi­mi­tat i el sen­ti­ment de des­a­fecció al barri, per bus­car després solu­ci­ons con­cre­tes. I veiem que l’Ajun­ta­ment ens ha anat fent cas. Perquè, de què par­lem? De turis­mofòbia? No, turis­mofòbia, no; de turis­ti­fi­cació. És a dir, que hi ha zones de gran afluència, com la Sagrada Família i la Bar­ce­lo­neta, que han d’obte­nir una espe­cial atenció de l’Ajun­ta­ment. Per això hi ha el con­cepte de resi­den­tofília. En con­tra­po­sició amb la turis­mofòbia, resi­den­tofília. Amor al resi­dent. Les mesu­res que tu prens com a ins­ti­tució no han de ser cri­mi­na­lit­za­do­res del turisme, sinó pro­tec­to­res amb els resi­dents.

k

L’entre­vista sen­cera, a www.​elpuntavui.​cat

El perfil

Un garant dels drets humans

David Bondia Garcia (Barcelona, 1969) és doctor en dret i professor de dret internacional públic a la Universitat de Barcelona, i en el seu currículum hi consta haver estat president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, membre del Patronat de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, de l’equip de treball del Mecanisme Català per a la Prevenció de la Tortura, vicepresident de l’Estructura de Drets Humans de Catalunya i vocal del Consell Català de Foment de la Pau, entre d’altres. Com a acadèmic expert acreditat en la temàtica dels drets humans, Bondia també ha participat en diverses missions internacionals amb institucions com el Consell d’Europa, i ha col·laborat en la redacció de la Carta de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i del pla de drets humans de Catalunya. També és autor de diverses obres i tractats sobre temàtiques diverses, com ara el conflicte viscut a Colòmbia. El setembre del 2021 va ser escollit síndic de greuges de Barcelona, en substitució d’Assumpció Vila, després d’un llarg procés que no va estar exempt de tibantors entre els partits polítics representats al consistori, tot i que 57 entitats van avalar la seva candidatura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.