Tota la ciu­tat i, sobre­tot, ens amoïna començar a tre­ba­llar d’una manera dife­rent. El que legi­tima la nos­tra actu­ació és el dret a la ciu­tat i els drets humans de pro­xi­mi­tat. I, per tant, ens amoïna molt donar a conèixer a la ciu­ta­da­nia quins són els drets que té. Perquè per poder rebre una queixa, pri­mer has de saber els drets. I, per tant, estem fent peda­go­gia de quins són els drets humans de pro­xi­mi­tat que té la ciu­ta­da­nia. Aquesta ins­ti­tució sem­pre havia tre­ba­llat per matèries. Això feia que si una per­sona es quei­xava, per exem­ple, sobre un con­te­ni­dor, de manera automàtica la queixa anava a neteja. I ara no, ara estem dient que una queixa sobre un con­te­ni­dor també pot afec­tar mobi­li­tat, un tema de soroll o de salut, entre altres temes. Una altra cosa que ens pre­o­cupa és el tema de la cor­res­pon­sa­bi­li­tat. Perquè tenim uns drets com a ciu­ta­dans, però també tenim unes res­pon­sa­bi­li­tats. Per exem­ple, ara hem fet una reso­lució sobre el tema de la caval­cada des­ti­nada a nens amb dis­ca­pa­ci­tat. Perquè s’han habi­li­tat espais per a ells, però hi ha un pro­blema, que és que els adults aca­ben ocu­pant aquests espais per a nens amb mobi­li­tat reduïda. Per tant, s’ha insis­tit molt en el tema de la cor­res­pon­sa­bi­li­tat de la gent adulta perquè els altres puguin gau­dir dels seus drets.

Els que afec­ten l’espai públic i l’habi­tatge, que és el gran tema, tot i que nosal­tres no hi podem inter­ve­nir. Aques­tes són polítiques que es deci­dei­xen des d’àmbits polítics, ja sigui l’Ajun­ta­ment, la Gene­ra­li­tat o l’Estat, i les nos­tres com­petències són força reduïdes en aquest aspecte. Però sí que entrem a ana­lit­zar les con­seqüències que té la falta d’habi­tatge. Per exem­ple, quan hi ha des­no­na­ments.I quan n’hi ha, hi ha una obli­gació per part de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que és faci­li­tar una solució habi­ta­ci­o­nal. I quina és la millor? Depèn de quin tipus de des­no­na­ment sigui, ja que no és el mateix si és d’una per­sona sola o d’una família. I el que hem de bus­car és la ideal. I la ideal seria que pogues­sin entrar a la mesa d’emergència, que sabem que està satu­rada. Lla­vors, el que s’habi­lita són els allot­ja­ments tem­po­rals d’urgència. I això ens pre­o­cupa molt, perquè el seu nom indica que aquesta és una sor­tida tem­po­ral i d’urgència, però ens ado­nem que mol­tes famílies que estan sent des­no­na­des entren en una solució habi­ta­ci­o­nal en pen­si­ons i albergs i mol­tes s’hi estan fins a dos i tres anys. I cre­iem que això no és la millor solució per a la vida fami­liar. D’altra banda, també veiem que des de fa diver­sos man­dats l’Ajun­ta­ment ha dele­gat la gestió d’això a un ope­ra­dor turístic. I tam­poc cre­iem que sigui la millor solució que això ho ges­ti­oni un ope­ra­dor turístic des de dos punts de vista, des del de drets humans de pro­xi­mi­tat, ja que així no es pot desen­vo­lu­par la vida pri­vada i fami­liar, i també des del punt de vista econòmic, ja que, com a Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, ens estem gas­tant molts diners, quasi 38 mili­ons d’euros anu­als, en la gestió d’aquesta pro­blemàtica. I fent números, es veu que pot­ser no surt a compte perquè pot­ser per a una família de qua­tre mem­bres en una pensió estàs pagant 4.000 euros al mes, quan a aquesta família l’han des­no­nat perquè no podia pagar, per exem­ple, 600 euros o 800 euros. Per això hem creat un grup de tre­ball sobre els allot­ja­ments tem­po­rals d’urgència per pro­po­sar solu­ci­ons. Una de les pos­si­bles solu­ci­ons inclou avançar i fer ajuts al llo­guer. Nosal­tres no podem pro­po­sar crear més habi­tatge, això no ens per­toca a nosal­tres, però per exem­ple també un altre tema en què hem d’inter­ve­nir més és el parc públic d’habi­tatge. Aquest parc ha anat crei­xent, però s’està ges­ti­o­nant amb els matei­xos recur­sos que fa deu anys. I per tant hi ha una gran des­a­fecció entre la gent que està en el parc públic d’habi­tatge amb qui ho ges­ti­ona, bàsica­ment perquè diuen que se sen­ten desa­te­sos perquè no hi ha prou per­so­nal. Per tant, ente­nem que aquesta aposta per un parc públic d’habi­tatge és una molt bona aposta de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, però que també s’hau­rien d’incre­men­tar els recur­sos per ges­ti­o­nar-lo.

Si parléssim d’un tren­ca­clos­ques, la peça clau ara mateix seria l’habi­tatge. I tot­hom ho està dient. Política­ment, l’habi­tatge és la clau de tot. I per què? No només pel preu de l’habi­tatge, del qual es parla molt, sinó pels sala­ris de la gent. Si tu des­ti­nes més del 30% del teu sou a pagar el llo­guer, això va en detri­ment d’altres drets de pro­xi­mi­tat, ja que hauràs de reta­llar des­pesa en ali­men­tació, lleure o cul­tura. I, a més, al preu del llo­guer, hi has de sumar els sub­mi­nis­tra­ments bàsics. Per tant, ens ale­grem que en l’àmbit muni­ci­pal, autonòmic i esta­tal s’esti­gui dient que l’habi­tatge és la qüestió clau i que s’hi ha de fer alguna cosa. Dit tot això, no tenim tan clar que tot es resol­gui cons­truint-ne més. Perquè abans, pot­ser, s’hau­ria d’audi­tar quin és l’habi­tatge que hi ha a la ciu­tat de Bar­ce­lona que no està des­ti­nat a un ús resi­den­cial. I, un cop fet això, sabràs quant n’has de cons­truir. També tenim el pro­blema dels pisos turístics. El 2028 no n’hi podrà haver més, i què pas­sarà ales­ho­res? Es posa­ran al mer­cat? I com s’hi posa­ran, al mer­cat lliure? Qui ho con­tro­larà? Hi haurà un acom­pa­nya­ment de l’Ajun­ta­ment perquè aquests pisos puguin ser a preu social?

Són per­cep­ci­ons. Que hi hagi gent que té por, o neguit, per qüesti­ons de segu­re­tat és legítim i no podem dir que això no sigui cert. El que hem de com­ba­tre són aques­tes pors, i posar xifres sobre la taula. La inse­gu­re­tat és una per­cepció, però no és el prin­ci­pal pro­blema que té la ciu­tat de Bar­ce­lona. N’hi ha un de mul­ti­rein­cidència, que política­ment es vol com­ba­tre amb penes més dures. Sobre això es va crear una comissió en què vam par­ti­ci­par i la meva posició va ser defen­sar que amb penes més dures no com­batríem la mul­ti­rein­cidència, sinó que has d’anar a l’ori­gen. Si vols que la gent no sigui mul­ti­rein­ci­dent, has de veure per què delin­queix de manera rei­te­rada. Hem d’anar a les cau­ses estruc­tu­rals i com­ba­tre-les. On hi ha més inse­gu­re­tat, és també on hi ha més turisme. Per tant, el que hem de veure és que aquests fac­tors es con­ju­guen. I nosal­tres hem fet reso­lu­ci­ons sobre el turisme, i diem que no hi estem en con­tra. El que s’ha de fer és ges­ti­o­nar-lo de manera cor­recta. Per tant, són peces que van encai­xant i que no es poden trac­tar de manera aïllada. És inse­gu­re­tat que hi hagi gent dor­mint al car­rer? I com es com­bat, això? Amb mesu­res poli­ci­als? Doncs no, s’ha de com­ba­tre amb mesu­res de caràcter estruc­tu­ral, bus­cant solu­ci­ons al sen­se­lla­risme, inten­tar erra­di­car-lo, i, men­tre no ho acon­se­guei­xis, inten­tar evi­tar com a mínim que es cro­ni­fi­qui. Hem dema­nat que s’abordi mit­jançant un pro­jecte de llei, perquè la mei­tat de per­so­nes sense llar a Cata­lu­nya es tro­ben a Bar­ce­lona. Per tant, no pots adop­tar una llei sobre el sen­se­lla­risme sense com­petències muni­ci­pals. Dit tot això, jo vinc del món dels drets humans i he tre­ba­llat molt a l’Amèrica Lla­tina i a l’Àfrica, i que em diguin que Bar­ce­lona és inse­gura... D’inse­gu­re­tat, n’hi ha, però no s’ha de mag­ni­fi­car.

Sobre això vam obrir una actu­ació d’ofici en què el pri­mer que dèiem és que cal sepa­rar l’inci­visme del que és la con­vivència. Els actes incívics és clar que han de ser san­ci­o­nats, però el que no hem de bar­re­jar com a actes incívics són actes pro­pis de la con­vivència. Per exem­ple, que una per­sona sense llar dormi al car­rer no és inci­visme, perquè hi ha gent que hi està abo­cada con­tra la seva volun­tat. També cal tenir clar que no es pot regu­lar sobre abso­lu­ta­ment tot el que passa en l’espai públic. Perquè l’espai públic és vida. És on els nens juguen a pilota i ara, per exem­ple, a Sarrià-Sant Ger­vasi ens ha entrat una queixa en què es demana que en una plaça es posi un car­tell que ho pro­hi­beixi, com el que ja hi ha en altres espais simi­lars. I la nos­tra idea és que no hi hagi cap plaça on es pro­hi­beixi jugar a pilota i fer peda­go­gia amb els pares i els nens. Per això ente­nem que aquesta orde­nança de civisme hau­ria d’anar per una línia simi­lar. Però pri­mer, la par­ti­ci­pació per revi­sar-la ha estat escassa, ja que molt poca gent ha par­ti­ci­pat en la redacció. I després hi ha una cosa molt posi­tiva, que són les mesu­res alter­na­ti­ves a la sanció. Perquè ens hem ado­nat que qui com­pleix aquesta mesura alter­na­tiva després rein­ci­deix molt poc. Per això pro­po­sem inver­tir l’ordre de pri­o­ri­tats i que pri­mer sigui la mesura alter­na­tiva i, en tot cas, després la sanció. Però per què? Perquè tenim un ins­tru­ment impor­tant per fer peda­go­gia i per evi­tar que es repro­du­ei­xin certs com­por­ta­ments.

Si l’hagués de fer avui, jo modi­fi­ca­ria un pèl la frase i diria que Bar­ce­lona és con­vivència i pro­ble­mes. Trau­ria la paraula con­flicte, ja que és molt de l’àmbit dels par­tits polítics, que viuen del con­flicte, en què, a més, hi ha un gua­nya­dor i un per­de­dor. Per això ara pre­fe­rim par­lar de pro­ble­mes i rep­tes. Per què? Perquè els pro­ble­mes tenen solu­ci­ons i, per tant, les hem de bus­car des del con­sens. En una ciu­tat sem­pre et tro­baràs con­vivència i pro­blemàtiques. I per què, això? Perquè al mateix espai públic con­vi­uen per­so­nes i col·lec­tius amb dife­rents valors.I per això hem de bus­car solu­ci­ons que siguin de caràcter con­sen­suat, però hem d’insis­tir en el tema de bus­car solu­ci­ons. Perquè amb el tema del con­flicte ens enca­lla­rem sem­pre.

Aquesta reso­lució no ha estat gens fàcil i n’és una prova que ens han cai­gut crítiques de totes les parts. I quan això passa, pot­ser és que ho estàs fent bé. Hem visi­tat la zona i ens hem reu­nit amb un veïnat que està pola­rit­zat res­pecte a això. Una de les pro­blemàtiques de Vall­carca són els assen­ta­ments que hi ha just a la sor­tida del metro. Ho ana­lit­zem i diem que el pro­blema és que els col·lec­tius que hi són han ocu­pat aquests solars, i ha estat així perquè un pro­jecte de desen­vo­lu­pa­ment urbanístic que data de l’any 2001 no s’ha exe­cu­tat. I això genera con­flicte entre els veïns. I els que no volen aquests assen­ta­ments tenen raó de no voler-los, perquè això els genera por. Cal des­en­ca­llar el pro­blema urbanístic i bus­car una solució habi­ta­ci­o­nal per a aquests assen­ta­ments, que no són ni de bon tros els únics que hi ha ara a Bar­ce­lona. I com a soci­e­tat no ens podem per­me­tre el luxe que la gent vis­qui en aques­tes con­di­ci­ons. Hem de bus­car aquesta solució con­sen­su­ada. Però això costa i molt. Perquè la decisió política no és fàcil.

Ens estem fent cone­guts, però no a cop de titu­lar mediàtic. Volem que ens cone­guin per la feina que fem. L’any pas­sat el que vam fer és fer veure quin impacte té la sin­di­ca­tura per a la ciu­ta­da­nia, fer visi­ble com les nos­tres actu­a­ci­ons pro­vo­quen can­vis a l’Ajun­ta­ment que rever­tei­xen en els bar­ce­lo­nins. I el que vam detec­tar són dinou ítems de coses que nosal­tres havíem fet que havien aca­bat bene­fi­ci­ant i que han can­viat polítiques públi­ques muni­ci­pals. I amb això ens estem fent cone­guts. El que fem és política fora dels par­tits. No exe­cu­tem polítiques públi­ques, però sí que fem pro­pos­tes de polítiques públi­ques.

He de con­fes­sar que, d’entrada, no vaig pen­sar que aquesta ini­ci­a­tiva tin­dria tanta volada com la que ha aca­bat tenint. El novem­bre del 2021, poc després d’entrar, es va des­ta­par un cas en una escola pública de Bar­ce­lona. Ho vam començar a ana­lit­zar i vam deter­mi­nar que hi havia una res­pon­sa­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal després que aquests nens que als anys vui­tanta, noranta i durant la pri­mera dècada del segle XXI van denun­ciar la direcció a l’escola, i no es va fer res. I vàrem fer una reco­ma­nació en què plan­tejàvem que s’hau­ria de crear una comissió de repa­ració. L’Ajun­ta­ment s’hi va com­pro­me­tre, però no la va fer. Lla­vors vam deci­dir fer-la nosal­tres. És l’única comissió de repa­ració de l’àmbit muni­ci­pal a la qual poden acu­dir vícti­mes de casos que han pres­crit. I ens va venir gent d’altres esco­les. El 20 de novem­bre, a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, l’alcalde, la Gene­ra­li­tat, la direcció de l’escola i el Fut­bol Club Bar­ce­lona van dema­nar perdó a uns nens que van ser vícti­mes d’abu­sos, però, és clar, perquè vin­guin, has de crear una relació de con­fiança. I això ens ha donat a conèixer.

Aquesta és una altra matèria en què em van caure pals de totes ban­des. El que plan­te­java no és fer botellòdroms. Durant 40 anys a Bar­ce­lona se n’han fet, de bote­llots, fins al punt que es crea la Taula per una Nit Cívica i Segura per regu­lar el tema, perquè sortíem de la pandèmia i hi havia hagut els dos grans bote­llots de Boga­tell i de Maria Cris­tina. I en aque­lla taula hi havia ope­ra­dors de l’oci noc­turn, asso­ci­a­ci­ons de veïns, par­tits polítics..., però no hi havia gent jove. I el que nosal­tres vam creure és que esta­ven regu­lant sobre els joves sense que hi tin­gues­sin veu. Hi vam plan­te­jar una sèrie de pro­pos­tes, com ara allu­nyar els bote­llots del cen­tre, però les noies ens deien que, si fèiem això i els posàvem en zones poc il·lumi­na­des, hi hau­ria més agres­si­ons sexu­als. El que diem és que això es faci amb cons­ci­en­ci­ació, amb lava­bos, amb més llocs per dei­xar la dei­xa­lla i amb punts lila a prop. I si mirem les acci­ons que ha apli­cat l’Ajun­ta­ment en actes mas­sius, es veu que ens ha aca­bat donant la raó. Per exem­ple, la nit de Sant Joan la gent que acaba a la Bar­ce­lo­neta hi acce­deix per un indret peri­me­trat per no moles­tar els veïns, i s’hi van posar més punts per llençar escom­bra­ries i lava­bos.

Man­dri jo ho trac­ta­ria a part. Pot­ser hi ha una certa per­mis­si­vi­tat, allà, però només és un dia a l’any, el de Nadal, i hi ha veïns que estan afec­tats, però també n’hi ha que no hi estan en con­tra. El que sí que es genera, és cert, és molta brossa. També hem de ser capaços de sepa­rar els bote­llots. Per als menors de 18 anys, és la festa en si, perquè després no poden entrar a un local, men­tre que per als majors de 18 anys és un moment previ a la festa. Hem de saber ana­lit­zar-ho i l’Ajun­ta­ment hau­ria de ser capaç d’ana­lit­zar en quina cir­cumstància ens tro­bem. I també no és el mateix quan tu por­tes la beguda de casa que quan t’estan venent les begu­des al local i les con­su­mei­xes fora. Hem de ser cons­ci­ents que som una ciu­tat medi­terrània on no hem posat fi al bote­llot en 40 anys de san­ci­ons. Cal bus­car fórmu­les més ima­gi­na­ti­ves.

A tot­hom li costa, per això cal fer una crítica cons­truc­tiva. Per sort, les nos­tres reco­ma­na­ci­ons no són vin­cu­lants i, per tant, ens podem apar­tar de la norma vigent i pro­po­sar solu­ci­ons que siguin molt més rea­lis­tes. Tot i així, el 86% de les nos­tres reco­ma­na­ci­ons s’aca­ben com­plint. Per tant, el que veiem és que l’Ajun­ta­ment ens valora com una ins­ti­tució que super­visa però que també col·labora.

És un fet que s’ha de ges­ti­o­nar. Nosal­tres vam fer una inter­venció molt bona a Sagrada Família i que, de fet, ha ser­vit de refe­rent a les Canàries, on plan­tejàvem qui­nes afec­ta­ci­ons pro­du­eix el turisme en àmbits com l’ocu­pació de l’espai públic, el comerç de pro­xi­mi­tat i el sen­ti­ment de des­a­fecció al barri, per bus­car després solu­ci­ons con­cre­tes. I veiem que l’Ajun­ta­ment ens ha anat fent cas. Perquè, de què par­lem? De turis­mofòbia? No, turis­mofòbia, no; de turis­ti­fi­cació. És a dir, que hi ha zones de gran afluència, com la Sagrada Família i la Bar­ce­lo­neta, que han d’obte­nir una espe­cial atenció de l’Ajun­ta­ment. Per això hi ha el con­cepte de resi­den­tofília. En con­tra­po­sició amb la turis­mofòbia, resi­den­tofília. Amor al resi­dent. Les mesu­res que tu prens com a ins­ti­tució no han de ser cri­mi­na­lit­za­do­res del turisme, sinó pro­tec­to­res amb els resi­dents.