Seré res­pectuós amb les esme­nes si dic que d’una banda és un full de ruta que pro­posa la uni­la­te­ra­li­tat, perquè tenim clar des del 2017 que tot procés de nego­ci­ació amb l’Estat espa­nyol, governi qui governi, és un cul-de-sac sense sor­tida. D’altra banda, la radi­ca­lit­zació de la deso­bediència no vio­lenta, és a dir, la deso­bediència cívica per obli­gar l’Estat a reconèixer els nos­tres drets. I les noves for­mes de lluita, perquè hem d’enten­dre l’immens apre­nen­tatge que podem treure de totes les experiències des del 17 cap aquí, i fins i tot d’abans. Aques­tes tres coses seran molt impor­tants. Tenim també una situ­ació molt estra­nya, perquè des de l’últim full de ruta les con­te­ses elec­to­rals han sigut cada vegada més min­vants per als par­tits inde­pen­den­tis­tes, ha arri­bat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat un espa­nyo­lista recal­ci­trant com Illa... I tot això fa que ens hàgim de replan­te­jar la manera de llui­tar per la inde­pendència i el que pretén ser aquest full de ruta.

Els que estàvem en actiu política­ment ja el 2012 i vèiem l’evo­lució havíem somiat un procés curt, però la veri­tat és que els pro­ces­sos d’inde­pendència dels països són bas­tant com­ple­xos, i hem d’accep­tar que la com­pli­cació actu­al­ment és bas­tant grossa. Però el procés només s’aca­barà amb la inde­pendència, la resta són espe­cu­la­ci­ons. Ara, si con­si­de­res la repressió, el fracàs ins­ti­tu­ci­o­nal, les bara­lles inter­nes... quasi que hem de can­viar perquè ens ho merei­xem.

Sí, la gent està molt desen­ga­nyada i molt indig­nada, però al mateix temps tot això s’ha de con­fron­tar amb un altre fac­tor impor­tantíssim, i és que mai havíem tin­gut tants motius, els mili­tants inde­pen­den­tis­tes, per posar-nos a la lluita. La des­na­ci­o­na­lit­zació que ha patit el país a través de la repressió de l’Estat, del 155 i deri­va­des; el com­por­ta­ment dels par­tits inde­pen­den­tis­tes amb majo­ria abso­luta, que això ja és el súmmum, i també l’abs­ten­ci­o­nisme, que ha sigut un bon avís per a ells... tot això són apre­nen­tat­ges que hem de posar en la pràctica de la nos­tra lluita diària. Si volem la inde­pendència, neces­si­tem una nació forta. I per enfor­tir-la, què hem de fer? Llui­tar perquè els paràmetres que defi­nei­xen la con­vivència naci­o­nal tor­nin a estar forts, des de la sani­tat fins a l’edu­cació, la recu­pe­ració de tot el que se’ns roba cada any, la llen­gua... La gent inde­pen­den­tista no tenim excusa per que­dar-nos a casa. No pot ser que la lluita per la llen­gua avui sigui quasi més necessària que quan jo vaig entrar a Els Setze Jut­ges. No pot ser en una Espa­nya, diguem, en plena democràcia. No pot ser que les infra­es­truc­tu­res patei­xin fins a con­di­ci­o­nar la nos­tra rea­lit­zació econòmica, social i col·lec­tiva per culpa d’un espoli que empo­breix contínua­ment les pos­si­bi­li­tats de rea­lit­zació estruc­tu­ral del país. És mas­todòntica la feina que tenim. Hem d’expli­car i pren­dre consciència que tot això són con­seqüències de la nos­tra dependència i que estem al llin­dar del punt de no retorn. Més enllà de decep­ci­ons i empre­nya­men­tes, els mili­tants inde­pen­den­tis­tes ens hem de posar a la feina i a picar pedra imme­di­a­ta­ment.

Jo plan­tejo que la inde­pendència no la tenim en l’albir de mesos, hem de ser rea­lis­tes. Per fer un nou embat amb l’Estat espa­nyol neces­si­tem que la nos­tra nació esti­gui molt enfor­tida. I hem de llui­tar per això, perquè, a més a més, és peda­go­gia pura que la inde­pendència no és un pro­blema de ban­de­res o sen­ti­ments, sinó d’inten­tar tenir les eines per millo­rar la con­vivència dels ciu­ta­dans, la praxi de com podem resol­dre els pro­ble­mes del país. Per tant, per mi no és cap con­tra­dicció. Ni tam­poc una nove­tat, perquè en el fons l’inde­pen­den­tisme sem­pre ho ha expli­cat. Avui més que mai se’ns està ense­nyant que, tal com anem, amb la dependència de la metròpoli cas­te­llana-espa­nyola no tenim solució per als pro­ble­mes soci­o­e­conòmics i cul­tu­rals de la nació. Per tant, hem de fer l’embat per tots els mit­jans que sigui, i al mateix temps hem d’enfor­tir aquesta nació.

I tant, i tant! Però sense obli­dar que l’objec­tiu final i imme­diat, com més imme­diat pos­si­ble millor, és la inde­pendència. I mirar de posar en con­tra­dicció l’Estat. I que a les comar­ques, a les assem­blees ter­ri­to­ri­als, hi hagi consciència de la defensa del ter­ri­tori. Anem més enllà.

No, amb Òmnium, l’AMI i totes les enti­tats inde­pen­den­tis­tes l’ANC mirarà de coor­di­nar-s’hi tant com pugui, men­tre no hagi de con­tra­dir els seus prin­ci­pis. Però nosal­tres l’únic fron­tis­pici i objec­tiu que tenim és la inde­pendència. I això no vol dir que no col·labo­rem amb enti­tats que tenen altres mane­res i estratègies. Amb algu­nes coin­cidències evi­dents, el nos­tre full de ruta i el que ha expres­sat Òmnium no té gaire res a veure.

Sem­pre s’ha de mirar d’influ­en­ciar-los, però cre­iem que la manera més directa de fer-ho és pre­ci­sa­ment tre­ba­llar la massa social inde­pen­den­tista, que hi és, i reac­ti­var-la. La relació amb els par­tits no és la pri­o­ri­tat. Són sobi­rans i han de pren­dre les seves deci­si­ons. El “pre­si­dent, posi les urnes” es pot dir perquè tens una massa crítica social que t’ho per­met dir. Nosal­tres sols tenim quasi més mili­tants que tots els par­tits inde­pen­den­tis­tes junts. El que hem de fer és tre­ba­llar sobre l’inde­pen­den­tisme social, orga­nit­zar-lo, inten­tar moti­var-lo, ori­en­tar-lo i donar-li eines en les noves for­mes de lluita a par­tir dels apre­nen­tat­ges del 2017 fins avui, gua­nyar espais de lli­ber­tat –que és com en el món democràtic s’ha gua­nyat sem­pre la lli­ber­tat, a base de deso­bediències cíviques– i fer d’avant­guarda si cal. Si això fun­ci­ona, els par­tits d’alguna manera es veu­ran con­di­ci­o­nats. Cal enten­dre que les orga­nit­za­ci­ons cíviques han de tenir un altre tarannà i que la deso­bediència a vega­des també vol dir a deci­si­ons ins­ti­tu­ci­o­nals. Què hagués pas­sat si el 3-O haguéssim desobeït quan ens van dir d’anar a casa? Què hagués pas­sat el 10-O si, quan el pre­si­dent ens diu d’anar a casa, haguéssim exi­git anar al Palau de la Gene­ra­li­tat i que pro­clamés la inde­pendència? El que hagués pas­sat si el 27-O els dipu­tats en comp­tes de plo­rar hagues­sin bai­xat la ban­dera i hagues­sin exi­git des del legis­la­tiu a l’exe­cu­tiu que posés en marxa la inde­pendència? Això és també un altre apre­nen­tatge, i això és tot el que ha refle­xi­o­nat l’Assem­blea i posa en el full de ruta com una manera d’inten­tar no caure en els matei­xos errors quan vin­gui aquest embat futur, que quan aquest país sigui prou fort per plan­te­jar-lo, plan­te­jarà. El que passa és que, evi­dent­ment, és un full de ruta que pensa en les cir­cumstàncies actu­als, és una espe­cu­lació sobre com som, on estem, què ens envolta a nivell naci­o­nal, esta­tal i inter­na­ci­o­nal i com podem actuar dins d’aquests paràmetres en els pro­pers mesos i pot­ser anys.

Inten­ta­rem col·labo­rar amb totes les enti­tats inde­pen­den­tis­tes, per començar amb les soci­als, l’AMI, Òmnium, el Con­sell de la República i els sin­di­cats inde­pen­den­tis­tes, i espe­rem que això sigui un exem­ple també per als par­tits polítics. Però en rea­li­tat la nos­tra feina és amb la soci­e­tat, amb la gent, i la resta ha de venir per la nos­tra capa­ci­tat de mobi­lit­zar-la. Si asso­lim que la gent es mobi­litzi, la relació amb els par­tits serà molt més fàcil. Perquè ara, què els hem d’anar a dir? Si estan encara bara­llats, refor­mant-se, mirant com han d’actuar venint d’uns períodes inde­pen­den­tis­tes majo­ri­ta­ris al Par­la­ment que han sigut un des­as­tre i han por­tat a una des­na­ci­o­na­lit­zació bes­tial del ter­ri­tori, de les nos­tres estruc­tu­res.

Tor­nar a l’auto­no­misme i el peix al cove és, d’alguna manera, el termòmetre del nos­tre fracàs col·lec­tiu, sobre­tot dels par­tits polítics. Nosal­tres no cre­iem que cap pacte amb l’Estat ens porti a la inde­pendència. Estem inten­tant rede­fi­nir això pre­ci­sa­ment, i et diria que el nos­tre paper és estar per la uni­la­te­ra­li­tat. Nosal­tres hem de plan­te­jar un altre tipus de lluita, que no és l’auto­no­mista. Si tu em dius l’ANC què ha de fer, és la con­fron­tació amb l’Estat.

Home, la pre­gunta pres­su­posa que amb el PSOE anem millor. I, sin­ce­ra­ment, de resul­tats fins ara no se’n veu ni un. L’amnis­tia és un fracàs, la presa de pèl amb els espo­lis fis­cals o les inver­si­ons de l’Estat no acom­pler­tes és un escàndol... No fotem. El PP és una amenaça d’a més a més, però no anem con­tra el PP o el PSOE, anem con­tra l’Estat. I això vol dir que els punts de par­tida i els horit­zons no han de ser dife­rents en funció de si mana un o l’altre, perquè és el mateix, tenim un pro­blema d’estat.

El que l’ha de deto­nar és pren­dre consciència que, o som pro­ta­go­nis­tes del nos­tre futur a través de la mobi­lit­zació social, o estem abo­cats a la nos­tra des­a­pa­rició com a col·lec­tiu naci­o­nal, gai­rebé. Això ens ha de moti­var per posar-nos-hi, i com a enti­tat que només té la inde­pendència com fina­li­tat és el que hem de tre­ba­llar. Pen­sar que amb el PSOE estem gua­nyant alguna cosa... No neces­si­tem que vin­gui el PP per tenir consciència de fins a quin punt la nos­tra des­na­ci­o­na­lit­zació és tan greu que, o ens hi posem de seguida o cor­rem perill de deses­truc­tu­ració total soci­o­e­conòmica, cul­tu­ral i política.

El dia 25 ho pre­sen­ta­rem a l’Ate­neu Bar­ce­lonès i con­vi­da­rem totes les enti­tats i par­tits de caire inde­pen­den­tista per dir-los com plan­te­gem la nos­tra lluita futura, ani­mar-los a par­ti­ci­par-hi o, si més no, bus­car les com­pli­ci­tats per fer aquest camí que és, evi­dent­ment, difícil però molt moti­va­dor. Perquè vol­dria insis­tir que mai, mai, ni en els temps més glo­ri­o­sos del 15, 16 i 17, les neces­si­tats de defensa dels nos­tres paràmetres naci­o­nals havien sigut tan peremptòries com ara.

Jo crec que sí, sin­ce­ra­ment. Pri­mer, perquè és un pro­blema esta­tu­tari: els esta­tuts diuen molt clara­ment que aquest no és l’objec­tiu de l’ANC. Després, perquè l’última votació bas­tant recent també va ser nega­tiva. I després, perquè la majo­ria a l’actual secre­ta­riat naci­o­nal entén que con­ver­tir l’ANC en una pla­ta­forma elec­to­ral és un suïcidi. Això no vol dir que si hi ha quar­tes o cin­que­nes llis­tes no ho puguem veure amb sim­pa­tia, oi tant! Veig amb sim­pa­tia que tot inde­pen­den­tista pugui vehi­cu­lar la seva força elec­to­ral a través d’una eina útil per a l’inde­pen­den­tisme. Però que l’ANC sigui la pro­mo­tora o es con­ver­teixi, com es pre­te­nia, en una pla­ta­forma elec­to­ral, un par­tit polític, és suïcida, i jo m’hi opo­saré tant com pugui. Ara, és veri­tat que din­tre del secre­ta­riat naci­o­nal hi ha una gent que prové sobre­tot de l’ante­rior i segueix amb aquesta idea, crec que molt equi­vo­cada.

Els can­tants fem volar coloms, però tant, no. De moment hem de replan­te­jar tots els esque­mes men­tals per a l’inde­pen­den­tisme i reco­mençar de nou mol­tes coses. I que s’intenti tro­bar punts de col·labo­ració, això sí! I com a ANC hem de par­ti­ci­par en tots els esforços que hi hagi per bus­car pla­ta­for­mes unitàries de lluita per a la inde­pendència. Això és claríssim. Ara, diguem que el pano­rama actu­al­ment no sem­bla aquest.

Com a pre­si­dent em reu­niré amb qui l’Assem­blea pensi que és con­ve­ni­ent que em reu­neixi. Ara, crec que tots els par­tits inde­pen­den­tis­tes han de començar a cami­nar i demos­trar que real­ment van cap a la inde­pendència, i l’acti­tud de l’ANC serà en funció d’aques­tes acti­tuds. O sigui, no en base a acti­tuds per­so­nals de l’un o de l’altre, sinó de quina feina soci­o­política cada par­tit vol dur a terme per asso­lir la inde­pendència. Per tant, hem d’ana­lit­zar-ho, mirar quins punts de con­fluència o de col·labo­ració hi pot haver, o no.

S’ha d’inter­pre­tar com una pobresa de reacció davant dels fra­cas­sos que hem tin­gut, però els par­tits són sobi­rans, i si deci­dei­xen això, les enti­tats podem ser més crítiques o no, però no tenim res a fer-hi. Hem de men­ta­lit­zar-nos des de la crítica i l’exigència i mirar de tro­bar camins de col·labo­ració si són pos­si­bles. Perquè men­tre no siguin pos­si­bles i no ho veiem clar, l’ANC tenim una pri­o­ri­tat, que és tre­ba­llar la gent inde­pen­den­tista.

És un moment perquè pre­ci­sa­ment el Con­sell de la República torni a tro­bar el seu paper en el món de la lluita per la inde­pendència. El paper ante­rior està en unes cir­cumstàncies difícils de con­ti­nu­isme, i per tant ha de tro­bar una reno­vació, i això ho ha de deci­dir la gent que par­ti­cipa en les seves elec­ci­ons. I des de l’ANC ho hem de mirar amb tot el res­pecte. Som enti­tats que col·labo­rem quan cal però no tenim cap mena d’inter­secció en la nos­tra feina. El Con­sell de la República tindrà futur o no en funció d’en quina opció es con­ver­teixi a par­tir d’ara, perquè la des­a­pa­rició de la per­so­na­li­tat del pre­si­dent Puig­de­mont és impor­tant, que si Junts o no Junts... S’ha de rede­fi­nir quin paper vol tenir dins l’inde­pen­den­tisme i que la gent ho accepti. Màxim res­pecte.