Medi ambient

Mireia Banqué

Coordinadora de la xarxa de monitoratge de l’estat dels boscos (DeBosCat) i investigadora del CREAF

“Els boscos són molt agraïts: s’han refet així que han tingut aigua”

“Les pluges del 2024 no han servit per omplir pantans però sí per millorar moltíssim la situació de la vegetació”

“El 2023 ha estat la bandera vermella: al sud, on la vegetació viu amb poca aigua, també hem vist afectacions importants”

Al Garraf ha quedat tot sec. Les espècies que han patit són pins, coníferes. I les coníferes no rebroten
Tiraran més l’alzina i roures mediterranis que creixen sota boscos de pi roig que s’estan morint
La Catalunya Central, el Solsonès, el Berguedà o les muntanyes de Prades ja no són el lloc òptim per al pi roig
El pi negre, sota els prats subalpins, els darrers anys té processionària perquè fa menys fred

DeBos­Cat és la xarxa de moni­to­ratge de l’estat dels bos­cos de Cata­lu­nya, una ini­ci­a­tiva de la Gene­ra­li­tat que coor­dina el Cen­tre de Recerca Ecològica i Apli­ca­ci­ons Fores­tals (Creaf) i que es fa amb la col·labo­ració dels agents rurals. Tal com explica la coor­di­na­dora de DeBos­Cat, Mireia Banqué, la xarxa fa cada any un regis­tre geo­re­fe­ren­ciat dels epi­so­dis de decaïment fores­tal lli­gat a la sequera i altres epi­so­dis climàtics extrems.

Què és el decaïment fores­tal que moni­to­reu?
De vega­des es con­fon decaïment amb mor­ta­li­tat i lla­vors els números són molt dramàtics. Si tot el decaïment fos mor­ta­li­tat seria molt greu. Ens refe­rim als símpto­mes que fan visi­ble que el bosc està patint estrès per sequera. Els inter­pre­tem quan veiem un bosc que té defo­li­ació; per tant, té menys fulles de les que hau­ria de tenir a la capçada. Per exem­ple, els pins, que són peren­ni­fo­lis i no hau­rien de per­dre les fulles, pot ser que en per­din algu­nes quan l’estrès per sequera és molt palès. Això també passa en els pla­ni­fo­lis –rou­res, alzi­nes, sure­res, etc.– inde­pen­dent­ment que siguin de fulla perenne o caduca. Amb estrès poden per­dre part de la fulla. Un altre símptoma és la des­co­lo­ració. Les fulles per­den el color verd habi­tual, el color que hau­rien de tenir, i nor­mal­ment passa a ser marró. Sense con­fon­dre-ho amb l’habi­tual canvi de colors de tar­dor, que acos­tu­men a ser colors molt més gro­go­sos i ver­me­llo­sos. Quan hi ha una des­co­lo­ració gene­ral­ment és molt ràpida. Final­ment, també ava­luem la mor­ta­li­tat. Quan par­lem de decaïment els tres símpto­mes van alhora. Com deia al prin­cipi, no tot és mor­ta­li­tat. Hi ha defo­li­ació i des­co­lo­ració que es recu­pera, espe­ci­al­ment en pla­ni­fo­lis. No tota la superfície en decaïment és símptoma que estem per­dent aquesta massa fores­tal.
Entenc que el prin­ci­pal símptoma que tro­beu és el decaïment i no la mor­ta­li­tat.
Vam començar aquest segui­ment l’any 2012 i de decaïment n’hem anat mesu­rant sem­pre. L’any 2012 va ser molt dolent, l’any 2016 és un altre pic en la nos­tra sèrie. Bona part d’aquest decaïment es recu­pera. Però per la per­sistència de la sequera el 2023 hem començat a veure mor­ta­li­tats que no havíem vist fins ara, espe­ci­al­ment en pins.
Suposo que en l’ela­bo­ració que esteu fent de l’informe del 2024 heu vist millora perquè ha plo­gut.
Tot apunta que serà un any sem­blant al 2022, molt millor que el 2023. Les plu­ges del 2024 no han ser­vit per omplir pan­tans però sí per millo­rar moltíssim la situ­ació de la vege­tació. La vege­tació res­pon molt més de pressa que els pan­tans. Els bos­cos no es refan en un pim-pam. És una dinàmica lenta, però sí que s’ha acon­se­guit tren­car la tendència d’anar empit­jo­rant, s’ha atu­rat el decaïment i part del que teníem ha millo­rat.
Quant temps pot tar­dar a recu­pe­rar-se un arbre si les con­di­ci­ons mete­o­rològiques l’afa­vo­rei­xen?
Un exem­ple molt fàcil de veure són les sure­res. El 2023 van patir una defo­li­ació bru­tal, del 80 o 90% de la capçada. Els van que­dar tres fulles a la capçada, i és un arbre de fulla perenne que, per tant, no hau­ria d’haver per­dut les fulles. El que ha fet el 2024 gràcies a les plu­ges és treure noves fulles, però no té el cent per cent de la capçada que tenia. Pot pas­sar que tre­gui algu­nes fulles repar­ti­des per tota la capçada o que alguna part de la capçada hagi que­dat morta. És com si renunciés de forma natu­ral a algu­nes bran­ques. És clar, aquesta branca ja no es refarà, però amb els anys, si les cir­cumstàncies ho per­me­ten, la capçada s’anirà recu­pe­rant. El que volen els arbres és ocu­par el màxim espai pos­si­ble per tenir la màxima llum. Això no es recu­pera ni en un any ni en dos. Neces­si­taríem uns quants anys bons perquè l’arbre tornés a ser vigorós.
El 2023 registràveu una afec­tació rècord: 66.500 hectàrees, de les quals 25.000 eren nous focus, i que­dava afec­tada el 60% de la massa fores­tal dels focus antics. Aquests bos­cos van arri­bar al límit de la super­vivència?
Fa de mal dir perquè no sabem què hau­ria pas­sat si no hagués plo­gut el 2024. El 2023 veia una situ­ació fran­ca­ment dolenta. Recordo la pri­ma­vera, amb molta calor i pen­sant que anàvem de cara a l’abisme pel que fa als bos­cos. Però el 2024 una cosa que m’ha sorprès agra­da­ble­ment és que els bos­cos són molt agraïts. Així que han tin­gut aigua, de seguida s’han refet. Hi ha hagut rebrots en zones on sem­blava que tot estava dat i beneït, on totes les capçades de les alzi­nes eren de color marró i resulta que han rever­dit. Fa de mal dir si estàvem arri­bant a un punt de no retorn. Però és un fet que en algu­nes zones s’han mort alzi­nes, un extrem gens freqüent perquè és una espècie tot ter­reny.
Els epi­so­dis nous de decaïment del 2023 són a la Selva, l’Empordà i el Gironès. Com és que no pas­sava abans en aquesta zona?
Sí que pas­sava. Hi ha hagut anys no tan dolents com el 2023 en què, per exem­ple, la Gar­rotxa ha estat una de les comar­ques més afec­ta­des.
La comarca on més plou.
Perquè a la zona on més plou els arbres estan acos­tu­mats a unes con­di­ci­ons d’abundància i l’any que no plou patei­xen més.
Han resis­tit dos anys secs però el ter­cer ja no han pogut més?
Sí, però aques­tes comar­ques ja les teníem iden­ti­fi­ca­des com a punts calents. El que ha pas­sat el 2023 és que comar­ques del sud que con­si­deràvem que afron­ta­ven millor la sequera –el pi blanc està molt acos­tu­mat a patir seque­res impor­tants– han començat a donar senyals de decaïment. Fins al 2022-2023 les comar­ques del nord ja eren al nos­tre focus perquè sabem que els bos­cos que comen­cen a patir pri­mer són els que estan acos­tu­mats a les millors con­di­ci­ons. Però el 2023 ha estat la ban­dera ver­me­lla: ep!, cap al sud, on ens pensàvem que la vege­tació estava molt més adap­tada i acos­tu­mada –els arbres ja hi nei­xen i crei­xen, amb poca aigua–, hi hem començat a veure afec­ta­ci­ons més impor­tants que les regis­tra­des fins ara.
El 2023 també regis­treu l’afec­tació en molts arbres nous en mas­ses fores­tals ja decai­gu­des de la Selva, el Ber­guedà o el Pallars Jussà.
Res­pon al que comentàvem. Són comar­ques que de seguida que les con­di­ci­ons són dolen­tes patei­xen. Estan acos­tu­ma­des a pluja però nosal­tres ja les iden­ti­ficàvem com a zones que patei­xen pri­mer, les pri­me­res a mos­trar els símpto­mes de decaïment.
Recordo l’estiu del 2023 que els Bom­bers aler­ta­ven del gran risc d’incendi al Gar­raf i el Penedès.
Al Gar­raf ha que­dat tot sec. Les espècies que han patit són pins, coníferes. I les coníferes no rebro­ten. Els pins del Gar­raf que moren no es recu­pe­ren i, en con­di­ci­ons d’humi­tats rela­ti­ves baixíssi­mes com les de lla­vors, s’entén la pre­o­cu­pació.
Quan tens pins morint difícil­ment pots tenir una situ­ació pit­jor?
Depèn dels pins. El pi blanc és de molt poca aigua, però, per exem­ple, el pi roig és una espècie euro­si­be­ri­ana que, a Cata­lu­nya, es troba al límit sud de la dis­tri­bució mun­dial. Les con­di­ci­ons d’aug­ment de tem­pe­ra­tura i canvi de règim hídric està can­vi­ant la dis­tri­bució del pi roig. Estem que­dant fora del límit. Pot­ser el pi roig deixa de tenir la seva zona d’estació a la Cata­lu­nya Cen­tral, el Sol­sonès, el Ber­guedà i fins i tot les mun­ta­nyes de Pra­des. Ja no és el lloc òptim per a ell. El pi roig és el para­digma de la tran­sició, del canvi d’unes espècies per les altres.
El 2022 regis­treu el per­cen­tatge més gran d’arbres afec­tats d’una mateixa massa fores­tal, de fins al 41,4%. Té relació amb les diver­ses ona­des de calor d’aquell any?
Aquell any la cor­re­lació de les afec­ta­ci­ons amb la tem­pe­ra­tura era ele­vadíssima a l’estiu. Quan pen­sem en decaïment el rela­ci­o­nem més amb la pre­ci­pi­tació, però d’encà del 2022 la tem­pe­ra­tura és una vari­a­ble que ha pres pro­ta­go­nisme en el nos­tre moni­to­ratge. Hi havia zones menys cas­ti­ga­des per la manca de pluja i on hi havia molta més afec­tació, segu­ra­ment per les ona­des de calor tan inten­ses.
Dieu que es des­co­neix quina serà la dinàmica dels eco­sis­te­mes que han patit mor­tal­dat en una situ­ació poste­rior àrida. No teniu pis­tes?
Només fa deu anys que fem aquest segui­ment. Estem començant a moni­to­rar situ­a­ci­ons que no teníem fins ara. És com els models climàtics: estan entre­nats en una rea­li­tat que està can­vi­ant. Els models gri­nyo­len perquè la rea­li­tat és dife­rent d’aque­lla a par­tir de la qual han estat cre­ats. En els models de dinàmica fores­tal passa una mica el mateix. Ens basem en unes dinàmiques que seran dife­rents perquè el clima ho can­viarà tot. Fa de mal dir, però és veri­tat que tot apunta que tin­drem eco­sis­te­mes més àrids. Ten­di­rem més a eco­sis­te­mes medi­ter­ra­nis que a eco­sis­te­mes euro­si­be­ri­ans. Cata­lu­nya té una diver­si­tat fores­tal enorme que s’anirà veient modi­fi­cada cap a la tendència més àrida i a la pèrdua d’espècies. El pi roig ja està patint molt. El faig no té un futur gaire esplen­dorós pre­vi­si­ble­ment. I espècies com l’alzina i rou­res medi­ter­ra­nis que crei­xen sota aquests bos­cos de pi roig que s’estan començant a morir tira­ran més. Però com seran els bos­cos d’aquí a 50 anys no ho sabem.
Qui­nes zones i espècies pati­ran més can­vis en el futur?
Hi ha can­vis molt diver­sos. El pi negre –l’espècie de pi més alta, que creix sota els prats sub­al­pins– mai havia estat afec­tat per pro­ces­sionària i en els dar­rers anys tenen impor­tants afec­ta­ci­ons perquè, com que fa menys fred, la cota alti­tu­di­nal de la pro­ces­sionària ha pujat. Al final la pro­ces­sionària no fa que hi hagi o no pi negre, però els eco­sis­te­mes són estruc­tu­res molt com­ple­xes amb mili­ons de vari­a­bles inter­re­la­ci­o­na­des. Fa de mal dir. Apun­tem la tendència cap a espècies més xeròfiles –alzi­nes, rou­res medi­ter­ra­nis– que són capa­ces de viure en con­di­ci­ons més àrides. Això fa pen­sar que les alzi­nes seran les gua­nya­do­res davant d’un bosc de faig que neces­sita molta humi­tat. Però depèn molt dels can­vis. No és el mateix un epi­sodi de decaïment fores­tal que un incendi. Els fajos, per exem­ple, són capaços de rebro­tar després d’un incendi però són molt més sen­si­bles a la sequera.
La gestió dels bos­cos és impor­tant?
Molt. L’exem­ple més clar són mas­ses nas­cu­des després d’un incendi. Per exem­ple, a la Cata­lu­nya Cen­tral hi ha mas­ses molt homogènies, den­ses, gens ges­ti­o­na­des...
A l’espera d’un nou gran incendi.
Exacte. Fins que això no passi aques­tes mas­ses estan sot­me­ses a uns nivells altíssims de com­petència per l’aigua. La gestió és una eina útil per reduir aquesta com­petència per l’aigua. Si tenim una massa molt densa, en què els arbres estan molt junts, on l’aigua que cau s’ha de repar­tir entre molts arbres, si entrem i tra­iem alguns d’aquests arbres, l’aigua que cai­gui es repar­tirà entre menys. Reduir la com­petència sem­pre és una bona idea. De fet, algu­nes zones on es va detec­tar mor­ta­li­tat el 2016 han por­tat millor la sequera el 2023 perquè ja hi va haver una acla­rida natu­ral. Alguns dels arbres s’havien mort i, per tant, hi havia menys com­petència per l’aigua. Això és una forma de gestió natu­ral. Però es pot fer de forma antròpica, deci­dint quin tipus de gestió, on la fem, quins arbres tra­iem, quins dei­xem. Afa­vo­rir la bio­di­ver­si­tat és una pri­o­ri­tat en les actu­a­ci­ons actu­als de gestió perquè el que no supera una espècie pot­ser ho superarà una altra. És com les per­so­nes: si som exac­ta­ment iguals ens posem malalts del mateix. Si som diver­sos, el virus que agafa l’un, el supera l’altre. La gestió és real­ment una eina impres­cin­di­ble per fer aquest acom­pa­nya­ment als bos­cos perquè s’adap­tin i facin la tran­sició cap al canvi que ja és aquí.

El perfil

Ambientòloga de vocació

Mireia Banqué i Casanovas, de 41 anys, va néixer a Barcelona però viu a Santa Maria de Palautordera, als peus del Montseny. “Ambientòloga per vocació”, Banqué explica que de petita anava d’excursió amb els pares, aficionats a la muntanya. Amb els anys, a l’escola “m’interessaven els temes relacionats amb les ciències naturals”. Va acabar estudiant ciències ambientals a la UB. Tot i que no era el seu objectiu quan estudiava la carrera, ha acabat dedicant-se a la recerca, “una mica per casualitat”. Va començar al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (Creaf) el 2008 com a tècnica fent fotointerpretació per al Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya. “D’allà vaig saltar a dedicar-me a l’estudi de la sequera i el decaïment forestal.” Posteriorment ha fet recerca en serveis ecosistèmics forestals per a projectes en què el Creaf col·labora amb l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic: Canvibosc, Forestime i Foresfuture, que estudien com canviarà la dinàmica dels boscos fins a final de segle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.