De vega­des es con­fon decaïment amb mor­ta­li­tat i lla­vors els números són molt dramàtics. Si tot el decaïment fos mor­ta­li­tat seria molt greu. Ens refe­rim als símpto­mes que fan visi­ble que el bosc està patint estrès per sequera. Els inter­pre­tem quan veiem un bosc que té defo­li­ació; per tant, té menys fulles de les que hau­ria de tenir a la capçada. Per exem­ple, els pins, que són peren­ni­fo­lis i no hau­rien de per­dre les fulles, pot ser que en per­din algu­nes quan l’estrès per sequera és molt palès. Això també passa en els pla­ni­fo­lis –rou­res, alzi­nes, sure­res, etc.– inde­pen­dent­ment que siguin de fulla perenne o caduca. Amb estrès poden per­dre part de la fulla. Un altre símptoma és la des­co­lo­ració. Les fulles per­den el color verd habi­tual, el color que hau­rien de tenir, i nor­mal­ment passa a ser marró. Sense con­fon­dre-ho amb l’habi­tual canvi de colors de tar­dor, que acos­tu­men a ser colors molt més gro­go­sos i ver­me­llo­sos. Quan hi ha una des­co­lo­ració gene­ral­ment és molt ràpida. Final­ment, també ava­luem la mor­ta­li­tat. Quan par­lem de decaïment els tres símpto­mes van alhora. Com deia al prin­cipi, no tot és mor­ta­li­tat. Hi ha defo­li­ació i des­co­lo­ració que es recu­pera, espe­ci­al­ment en pla­ni­fo­lis. No tota la superfície en decaïment és símptoma que estem per­dent aquesta massa fores­tal.

Vam començar aquest segui­ment l’any 2012 i de decaïment n’hem anat mesu­rant sem­pre. L’any 2012 va ser molt dolent, l’any 2016 és un altre pic en la nos­tra sèrie. Bona part d’aquest decaïment es recu­pera. Però per la per­sistència de la sequera el 2023 hem començat a veure mor­ta­li­tats que no havíem vist fins ara, espe­ci­al­ment en pins.

Tot apunta que serà un any sem­blant al 2022, molt millor que el 2023. Les plu­ges del 2024 no han ser­vit per omplir pan­tans però sí per millo­rar moltíssim la situ­ació de la vege­tació. La vege­tació res­pon molt més de pressa que els pan­tans. Els bos­cos no es refan en un pim-pam. És una dinàmica lenta, però sí que s’ha acon­se­guit tren­car la tendència d’anar empit­jo­rant, s’ha atu­rat el decaïment i part del que teníem ha millo­rat.

Un exem­ple molt fàcil de veure són les sure­res. El 2023 van patir una defo­li­ació bru­tal, del 80 o 90% de la capçada. Els van que­dar tres fulles a la capçada, i és un arbre de fulla perenne que, per tant, no hau­ria d’haver per­dut les fulles. El que ha fet el 2024 gràcies a les plu­ges és treure noves fulles, però no té el cent per cent de la capçada que tenia. Pot pas­sar que tre­gui algu­nes fulles repar­ti­des per tota la capçada o que alguna part de la capçada hagi que­dat morta. És com si renunciés de forma natu­ral a algu­nes bran­ques. És clar, aquesta branca ja no es refarà, però amb els anys, si les cir­cumstàncies ho per­me­ten, la capçada s’anirà recu­pe­rant. El que volen els arbres és ocu­par el màxim espai pos­si­ble per tenir la màxima llum. Això no es recu­pera ni en un any ni en dos. Neces­si­taríem uns quants anys bons perquè l’arbre tornés a ser vigorós.

Fa de mal dir perquè no sabem què hau­ria pas­sat si no hagués plo­gut el 2024. El 2023 veia una situ­ació fran­ca­ment dolenta. Recordo la pri­ma­vera, amb molta calor i pen­sant que anàvem de cara a l’abisme pel que fa als bos­cos. Però el 2024 una cosa que m’ha sorprès agra­da­ble­ment és que els bos­cos són molt agraïts. Així que han tin­gut aigua, de seguida s’han refet. Hi ha hagut rebrots en zones on sem­blava que tot estava dat i beneït, on totes les capçades de les alzi­nes eren de color marró i resulta que han rever­dit. Fa de mal dir si estàvem arri­bant a un punt de no retorn. Però és un fet que en algu­nes zones s’han mort alzi­nes, un extrem gens freqüent perquè és una espècie tot ter­reny.

Sí que pas­sava. Hi ha hagut anys no tan dolents com el 2023 en què, per exem­ple, la Gar­rotxa ha estat una de les comar­ques més afec­ta­des.

Perquè a la zona on més plou els arbres estan acos­tu­mats a unes con­di­ci­ons d’abundància i l’any que no plou patei­xen més.

Sí, però aques­tes comar­ques ja les teníem iden­ti­fi­ca­des com a punts calents. El que ha pas­sat el 2023 és que comar­ques del sud que con­si­deràvem que afron­ta­ven millor la sequera –el pi blanc està molt acos­tu­mat a patir seque­res impor­tants– han començat a donar senyals de decaïment. Fins al 2022-2023 les comar­ques del nord ja eren al nos­tre focus perquè sabem que els bos­cos que comen­cen a patir pri­mer són els que estan acos­tu­mats a les millors con­di­ci­ons. Però el 2023 ha estat la ban­dera ver­me­lla: ep!, cap al sud, on ens pensàvem que la vege­tació estava molt més adap­tada i acos­tu­mada –els arbres ja hi nei­xen i crei­xen, amb poca aigua–, hi hem començat a veure afec­ta­ci­ons més impor­tants que les regis­tra­des fins ara.

Res­pon al que comentàvem. Són comar­ques que de seguida que les con­di­ci­ons són dolen­tes patei­xen. Estan acos­tu­ma­des a pluja però nosal­tres ja les iden­ti­ficàvem com a zones que patei­xen pri­mer, les pri­me­res a mos­trar els símpto­mes de decaïment.

Al Gar­raf ha que­dat tot sec. Les espècies que han patit són pins, coníferes. I les coníferes no rebro­ten. Els pins del Gar­raf que moren no es recu­pe­ren i, en con­di­ci­ons d’humi­tats rela­ti­ves baixíssi­mes com les de lla­vors, s’entén la pre­o­cu­pació.

Depèn dels pins. El pi blanc és de molt poca aigua, però, per exem­ple, el pi roig és una espècie euro­si­be­ri­ana que, a Cata­lu­nya, es troba al límit sud de la dis­tri­bució mun­dial. Les con­di­ci­ons d’aug­ment de tem­pe­ra­tura i canvi de règim hídric està can­vi­ant la dis­tri­bució del pi roig. Estem que­dant fora del límit. Pot­ser el pi roig deixa de tenir la seva zona d’estació a la Cata­lu­nya Cen­tral, el Sol­sonès, el Ber­guedà i fins i tot les mun­ta­nyes de Pra­des. Ja no és el lloc òptim per a ell. El pi roig és el para­digma de la tran­sició, del canvi d’unes espècies per les altres.

Aquell any la cor­re­lació de les afec­ta­ci­ons amb la tem­pe­ra­tura era ele­vadíssima a l’estiu. Quan pen­sem en decaïment el rela­ci­o­nem més amb la pre­ci­pi­tació, però d’encà del 2022 la tem­pe­ra­tura és una vari­a­ble que ha pres pro­ta­go­nisme en el nos­tre moni­to­ratge. Hi havia zones menys cas­ti­ga­des per la manca de pluja i on hi havia molta més afec­tació, segu­ra­ment per les ona­des de calor tan inten­ses.

Només fa deu anys que fem aquest segui­ment. Estem començant a moni­to­rar situ­a­ci­ons que no teníem fins ara. És com els models climàtics: estan entre­nats en una rea­li­tat que està can­vi­ant. Els models gri­nyo­len perquè la rea­li­tat és dife­rent d’aque­lla a par­tir de la qual han estat cre­ats. En els models de dinàmica fores­tal passa una mica el mateix. Ens basem en unes dinàmiques que seran dife­rents perquè el clima ho can­viarà tot. Fa de mal dir, però és veri­tat que tot apunta que tin­drem eco­sis­te­mes més àrids. Ten­di­rem més a eco­sis­te­mes medi­ter­ra­nis que a eco­sis­te­mes euro­si­be­ri­ans. Cata­lu­nya té una diver­si­tat fores­tal enorme que s’anirà veient modi­fi­cada cap a la tendència més àrida i a la pèrdua d’espècies. El pi roig ja està patint molt. El faig no té un futur gaire esplen­dorós pre­vi­si­ble­ment. I espècies com l’alzina i rou­res medi­ter­ra­nis que crei­xen sota aquests bos­cos de pi roig que s’estan començant a morir tira­ran més. Però com seran els bos­cos d’aquí a 50 anys no ho sabem.

Hi ha can­vis molt diver­sos. El pi negre –l’espècie de pi més alta, que creix sota els prats sub­al­pins– mai havia estat afec­tat per pro­ces­sionària i en els dar­rers anys tenen impor­tants afec­ta­ci­ons perquè, com que fa menys fred, la cota alti­tu­di­nal de la pro­ces­sionària ha pujat. Al final la pro­ces­sionària no fa que hi hagi o no pi negre, però els eco­sis­te­mes són estruc­tu­res molt com­ple­xes amb mili­ons de vari­a­bles inter­re­la­ci­o­na­des. Fa de mal dir. Apun­tem la tendència cap a espècies més xeròfiles –alzi­nes, rou­res medi­ter­ra­nis– que són capa­ces de viure en con­di­ci­ons més àrides. Això fa pen­sar que les alzi­nes seran les gua­nya­do­res davant d’un bosc de faig que neces­sita molta humi­tat. Però depèn molt dels can­vis. No és el mateix un epi­sodi de decaïment fores­tal que un incendi. Els fajos, per exem­ple, són capaços de rebro­tar després d’un incendi però són molt més sen­si­bles a la sequera.

Molt. L’exem­ple més clar són mas­ses nas­cu­des després d’un incendi. Per exem­ple, a la Cata­lu­nya Cen­tral hi ha mas­ses molt homogènies, den­ses, gens ges­ti­o­na­des...

Exacte. Fins que això no passi aques­tes mas­ses estan sot­me­ses a uns nivells altíssims de com­petència per l’aigua. La gestió és una eina útil per reduir aquesta com­petència per l’aigua. Si tenim una massa molt densa, en què els arbres estan molt junts, on l’aigua que cau s’ha de repar­tir entre molts arbres, si entrem i tra­iem alguns d’aquests arbres, l’aigua que cai­gui es repar­tirà entre menys. Reduir la com­petència sem­pre és una bona idea. De fet, algu­nes zones on es va detec­tar mor­ta­li­tat el 2016 han por­tat millor la sequera el 2023 perquè ja hi va haver una acla­rida natu­ral. Alguns dels arbres s’havien mort i, per tant, hi havia menys com­petència per l’aigua. Això és una forma de gestió natu­ral. Però es pot fer de forma antròpica, deci­dint quin tipus de gestió, on la fem, quins arbres tra­iem, quins dei­xem. Afa­vo­rir la bio­di­ver­si­tat és una pri­o­ri­tat en les actu­a­ci­ons actu­als de gestió perquè el que no supera una espècie pot­ser ho superarà una altra. És com les per­so­nes: si som exac­ta­ment iguals ens posem malalts del mateix. Si som diver­sos, el virus que agafa l’un, el supera l’altre. La gestió és real­ment una eina impres­cin­di­ble per fer aquest acom­pa­nya­ment als bos­cos perquè s’adap­tin i facin la tran­sició cap al canvi que ja és aquí.