Altres

Agustí Alcoberro

President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

“Hem de generar il·lusió i noves formes de mobilització”

“Vam crear esperances col·lectives que no han estat possibles. Ara cal reforçar la nació, perquè sense nació no serem mai un estat”

“Qualsevol persona que pensi en el país com una realitat que té dret a ser, a repensar-se i a fer-se, serà benvinguda”

S’ha de reprendre el diàleg entre els Països Catalans i ha de ser un element clau en la mobilització
Era molt jove, però va par­ti­ci­par en el congrés del 1975?
Soc nas­cut el 1958, però sí que hi vaig par­ti­ci­par; no pròpia­ment el 1975, però sí en els anys següents, en què es va ano­me­nar Congrés de la Joven­tut, que es va fer en paral·lel al Congrés de Cul­tura Cata­lana.
En l’edició que es farà enguany volen impli­car el jovent. Està tan mobi­lit­zat com ales­ho­res?
Ara hi ha un des­encís polític gene­ra­lit­zat i una des­mo­bi­lit­zació. És nor­mal que el jovent que ha vis­cut en pròpia pell el final de les espe­ran­ces que teníem fins al 2017 esti­gui dece­but. Però crec que aquell fet va modi­fi­car la manera de veure les coses de molta gent i que la gent hi és i, per tant, es tracta de tor­nar a bus­car unes estratègies i uns sis­te­mes de mobi­lit­zació que siguin con­vin­cents per a tots.
Per què veieu neces­sari fer un nou congrés enguany?
El 1975-77 es va fer tota una reflexió sobre el país. Estàvem a la fi d’una dic­ta­dura, el país s’havia de cons­truir en gran part de nou. Ara estem en un moment amb unes cer­tes simi­li­tuds. Per una banda, el model autonòmic, el de la Tran­sició del 1978, ha tocat sos­tre i ja no és un model con­vin­cent per a ningú. Per altra banda, 50 anys després, el país és nou en molts sen­tits. Si mirem els Països Cata­lans en ter­mes demogràfics, econòmics..., la rea­li­tat és una altra. Per tant, convé atu­rar-nos i veure quins són els rep­tes de la iden­ti­tat cata­lana al segle XXI.
El congrés es va ori­gi­nar per la rei­vin­di­cació d’uns pares que volien que s’impar­tis­sin clas­ses de català en horari esco­lar. Sem­bla que no estem tan lluny.
Un epi­sodi clau va ser que hi va haver 18 regi­dors de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que es van negar a apro­var que es des­tinés una petita par­tida pres­su­postària a l’ense­nya­ment del català a les esco­les. Aquest fet, jun­ta­ment amb el que comen­tes, va mar­car el congrés. L’any 1975 tot estava per fer i tot era pos­si­ble, com deia el poeta, i hi havia un ideal de canvi. Avui sor­tim d’uns anys d’auto­no­mia que ens han permès valo­rar què s’ha fet i què no. Hi ha àmbits en els quals hem avançat, però d’altres en què hem anat endar­rere. L’any 1975 gai­rebé partíem de zero. Però en la idea que hi ha d’haver un canvi i que val la pena que ens ava­luem nosal­tres matei­xos, el moment és simi­lar.
El model de país nou que volien ales­ho­res és el que tenim avui?
El Congrés de Cul­tura Cata­lana va venir mar­cat per la força que tenia el movi­ment popu­lar cata­la­nista, en sen­tit ampli, amb movi­ments com l’Assem­blea de Cata­lu­nya. El que va suc­ceir en els anys següents va ser que no es va pro­duir la rup­tura, com havien pre­vist molts pro­ta­go­nis­tes del congrés, sinó una reforma de la mateixa dic­ta­dura, i es va ela­bo­rar una Cons­ti­tució, la del 1978, que pro­hi­beix explícita­ment la cre­ació d’una fede­ració dels Països Cata­lans. Això genera una rea­li­tat política que no és la que s’havia somiat. Però sí que hi ha àmbits com el sani­tari, l’edu­ca­tiu, l’ecològic..., en els quals les apor­ta­ci­ons que es van fer en el congrés van ser relle­vants i van ser uti­lit­za­des després per les admi­nis­tra­ci­ons democràtiques.
La llen­gua i el con­cepte de Països Cata­lans van ser els dos grans eixos, però avui tots dos estan ben des­gas­tats.
Als anys 70, Països Cata­lans era un terme assu­mit de manera àmplia. En aquest sen­tit, l’opció del cafè per a tot­hom, és a dir, l’opció de la cre­ació d’admi­nis­tra­ci­ons autònomes, per enten­dre’ns, regi­o­nals, va ser un pas endar­rere. Els grans pro­jec­tes cul­tu­rals dels anys 70 –per exem­ple, la Gran Enci­clopèdia Cata­lana– tenien un marc naci­o­nal que eren els Països Cata­lans. Això no s’ha repe­tit.
Han tre­ba­llat amb Acció Cul­tu­ral del País Valencià i l’Obra Cul­tu­ral Balear per impli­car-los en el congrés?
Reco­llim, com a ele­ments que han de for­mar part del nos­tre ADN, tres con­cep­tes. L’un és el con­cepte Països Cata­lans: cre­iem que és una rea­li­tat que té uns rep­tes comuns, s’ha de repren­dre el diàleg i ha de ser un ele­ment clau en la mobi­lit­zació. El segon punt és que el congrés va ser un moment únic en què es van tro­bar el món acadèmic i la soci­e­tat civil. Hi havia un món intel·lec­tual, que sor­tia del maig del 68 i tenia ganes de com­pro­me­tre’s, i també teníem una soci­e­tat civil que estava nai­xent en àmbits com els movi­ments veïnal o sin­di­cal. Aquesta és una idea que hem de repren­dre. I la ter­cera és la noció de cul­tura, no entesa pura­ment com a alta cul­tura sinó en un sen­tit ampli: com la manera de pen­sar, de pen­sar-nos i d’actuar. Però hi ha coses que són molt dife­rents. És evi­dent que els Països Cata­lans d’avui, com totes les soci­e­tats desen­vo­lu­pa­des, són una soci­e­tat més frag­men­tada i hi ha dife­rents rea­li­tats soci­als que tenen molt poc diàleg entre elles. El mateix feno­men de les xar­xes soci­als ha con­tribuït a crear aques­tes divi­si­ons. És a dir, jo em faig amb la gent que són com jo. I fins i tot en un espai comú com és l’escola, a la pràctica hi ha dife­rents esco­les que aca­ben repro­duint rea­li­tats soci­als que són dife­rents. Per tant, hi ha molta feina a fer. Avui la soci­e­tat civil és molt més diversa i comprèn des de movi­ments eco­lo­gis­tes, movi­ments al vol­tant de les iden­ti­tats sexu­als, al vol­tant de la llen­gua, etc. Tot això reque­reix aquest espai comú de diàleg, de debat. El congrés ha d’acon­se­guir avançar en aquesta línia.
Es tracta de recu­pe­rar l’auto­es­tima col·lec­tiva per­duda?
Aquest és un ele­ment clau. Com dèiem, estem encara en un moment de des­encís. És evi­dent que vam gene­rar unes grans espe­ran­ces col·lec­ti­ves que no han estat pos­si­bles, perquè hi ha hagut una acció àmplia, que cada vegada es va conei­xent millor, per impe­dir que poguéssim rea­lit­zar-les, però nosal­tres hem de con­ti­nuar en la mateixa línia. El pri­mer pas és reforçar la nació, perquè sense nació no serem mai un estat. Hem de reforçar la nació, la nos­tra iden­ti­tat, l’hem de rede­fi­nir en ter­mes pro­pis del món actual, un món cada vegada més com­plex.
El pri­mer congrés va mobi­lit­zar milers de per­so­nes i 1.500 enti­tats. Serà més com­pli­cat, ara?
Aspi­rem a aple­gar tots aquells col·lec­tius i per­so­nes que cre­uen que hem de tenir com a país el dret a deci­dir què volem fer, el dret a pen­sar-nos i a fer-nos col·lec­ti­va­ment, i per tant, estem oberts a molta gent. Es tracta de gene­rar noves for­mes de mobi­lit­zació i, sobre­tot, de gene­rar il·lusió, auto­es­tima, orgull col·lec­tiu. Si això fun­ci­ona, el congrés haurà com­plert un objec­tiu essen­cial.
No sé si els par­tits polítics hi aju­da­ran gaire...
Hem inten­tat mun­tar una orga­nit­zació a banda dels par­tits, no en con­tra de ningú, però que no esti­gui mar­cada per cap opció política con­creta. Això sí, qual­se­vol per­sona que pensi en el país com una rea­li­tat que té dret a ser, a exis­tir, i a repen­sar-se i a fer-se, serà ben­vin­guda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.