Soc nas­cut el 1958, però sí que hi vaig par­ti­ci­par; no pròpia­ment el 1975, però sí en els anys següents, en què es va ano­me­nar Congrés de la Joven­tut, que es va fer en paral·lel al Congrés de Cul­tura Cata­lana.

Ara hi ha un des­encís polític gene­ra­lit­zat i una des­mo­bi­lit­zació. És nor­mal que el jovent que ha vis­cut en pròpia pell el final de les espe­ran­ces que teníem fins al 2017 esti­gui dece­but. Però crec que aquell fet va modi­fi­car la manera de veure les coses de molta gent i que la gent hi és i, per tant, es tracta de tor­nar a bus­car unes estratègies i uns sis­te­mes de mobi­lit­zació que siguin con­vin­cents per a tots.

El 1975-77 es va fer tota una reflexió sobre el país. Estàvem a la fi d’una dic­ta­dura, el país s’havia de cons­truir en gran part de nou. Ara estem en un moment amb unes cer­tes simi­li­tuds. Per una banda, el model autonòmic, el de la Tran­sició del 1978, ha tocat sos­tre i ja no és un model con­vin­cent per a ningú. Per altra banda, 50 anys després, el país és nou en molts sen­tits. Si mirem els Països Cata­lans en ter­mes demogràfics, econòmics..., la rea­li­tat és una altra. Per tant, convé atu­rar-nos i veure quins són els rep­tes de la iden­ti­tat cata­lana al segle XXI.

Un epi­sodi clau va ser que hi va haver 18 regi­dors de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona que es van negar a apro­var que es des­tinés una petita par­tida pres­su­postària a l’ense­nya­ment del català a les esco­les. Aquest fet, jun­ta­ment amb el que comen­tes, va mar­car el congrés. L’any 1975 tot estava per fer i tot era pos­si­ble, com deia el poeta, i hi havia un ideal de canvi. Avui sor­tim d’uns anys d’auto­no­mia que ens han permès valo­rar què s’ha fet i què no. Hi ha àmbits en els quals hem avançat, però d’altres en què hem anat endar­rere. L’any 1975 gai­rebé partíem de zero. Però en la idea que hi ha d’haver un canvi i que val la pena que ens ava­luem nosal­tres matei­xos, el moment és simi­lar.

El Congrés de Cul­tura Cata­lana va venir mar­cat per la força que tenia el movi­ment popu­lar cata­la­nista, en sen­tit ampli, amb movi­ments com l’Assem­blea de Cata­lu­nya. El que va suc­ceir en els anys següents va ser que no es va pro­duir la rup­tura, com havien pre­vist molts pro­ta­go­nis­tes del congrés, sinó una reforma de la mateixa dic­ta­dura, i es va ela­bo­rar una Cons­ti­tució, la del 1978, que pro­hi­beix explícita­ment la cre­ació d’una fede­ració dels Països Cata­lans. Això genera una rea­li­tat política que no és la que s’havia somiat. Però sí que hi ha àmbits com el sani­tari, l’edu­ca­tiu, l’ecològic..., en els quals les apor­ta­ci­ons que es van fer en el congrés van ser relle­vants i van ser uti­lit­za­des després per les admi­nis­tra­ci­ons democràtiques.

Als anys 70, Països Cata­lans era un terme assu­mit de manera àmplia. En aquest sen­tit, l’opció del cafè per a tot­hom, és a dir, l’opció de la cre­ació d’admi­nis­tra­ci­ons autònomes, per enten­dre’ns, regi­o­nals, va ser un pas endar­rere. Els grans pro­jec­tes cul­tu­rals dels anys 70 –per exem­ple, la Gran Enci­clopèdia Cata­lana– tenien un marc naci­o­nal que eren els Països Cata­lans. Això no s’ha repe­tit.

Reco­llim, com a ele­ments que han de for­mar part del nos­tre ADN, tres con­cep­tes. L’un és el con­cepte Països Cata­lans: cre­iem que és una rea­li­tat que té uns rep­tes comuns, s’ha de repren­dre el diàleg i ha de ser un ele­ment clau en la mobi­lit­zació. El segon punt és que el congrés va ser un moment únic en què es van tro­bar el món acadèmic i la soci­e­tat civil. Hi havia un món intel·lec­tual, que sor­tia del maig del 68 i tenia ganes de com­pro­me­tre’s, i també teníem una soci­e­tat civil que estava nai­xent en àmbits com els movi­ments veïnal o sin­di­cal. Aquesta és una idea que hem de repren­dre. I la ter­cera és la noció de cul­tura, no entesa pura­ment com a alta cul­tura sinó en un sen­tit ampli: com la manera de pen­sar, de pen­sar-nos i d’actuar. Però hi ha coses que són molt dife­rents. És evi­dent que els Països Cata­lans d’avui, com totes les soci­e­tats desen­vo­lu­pa­des, són una soci­e­tat més frag­men­tada i hi ha dife­rents rea­li­tats soci­als que tenen molt poc diàleg entre elles. El mateix feno­men de les xar­xes soci­als ha con­tribuït a crear aques­tes divi­si­ons. És a dir, jo em faig amb la gent que són com jo. I fins i tot en un espai comú com és l’escola, a la pràctica hi ha dife­rents esco­les que aca­ben repro­duint rea­li­tats soci­als que són dife­rents. Per tant, hi ha molta feina a fer. Avui la soci­e­tat civil és molt més diversa i comprèn des de movi­ments eco­lo­gis­tes, movi­ments al vol­tant de les iden­ti­tats sexu­als, al vol­tant de la llen­gua, etc. Tot això reque­reix aquest espai comú de diàleg, de debat. El congrés ha d’acon­se­guir avançar en aquesta línia.

Aquest és un ele­ment clau. Com dèiem, estem encara en un moment de des­encís. És evi­dent que vam gene­rar unes grans espe­ran­ces col·lec­ti­ves que no han estat pos­si­bles, perquè hi ha hagut una acció àmplia, que cada vegada es va conei­xent millor, per impe­dir que poguéssim rea­lit­zar-les, però nosal­tres hem de con­ti­nuar en la mateixa línia. El pri­mer pas és reforçar la nació, perquè sense nació no serem mai un estat. Hem de reforçar la nació, la nos­tra iden­ti­tat, l’hem de rede­fi­nir en ter­mes pro­pis del món actual, un món cada vegada més com­plex.

Aspi­rem a aple­gar tots aquells col·lec­tius i per­so­nes que cre­uen que hem de tenir com a país el dret a deci­dir què volem fer, el dret a pen­sar-nos i a fer-nos col·lec­ti­va­ment, i per tant, estem oberts a molta gent. Es tracta de gene­rar noves for­mes de mobi­lit­zació i, sobre­tot, de gene­rar il·lusió, auto­es­tima, orgull col·lec­tiu. Si això fun­ci­ona, el congrés haurà com­plert un objec­tiu essen­cial.

Hem inten­tat mun­tar una orga­nit­zació a banda dels par­tits, no en con­tra de ningú, però que no esti­gui mar­cada per cap opció política con­creta. Això sí, qual­se­vol per­sona que pensi en el país com una rea­li­tat que té dret a ser, a exis­tir, i a repen­sar-se i a fer-se, serà ben­vin­guda.