Soc nascut el 1958, però sí que hi vaig participar; no pròpiament el 1975, però sí en els anys següents, en què es va anomenar Congrés de la Joventut, que es va fer en paral·lel al Congrés de Cultura Catalana.

Ara hi ha un desencís polític generalitzat i una desmobilització. És normal que el jovent que ha viscut en pròpia pell el final de les esperances que teníem fins al 2017 estigui decebut. Però crec que aquell fet va modificar la manera de veure les coses de molta gent i que la gent hi és i, per tant, es tracta de tornar a buscar unes estratègies i uns sistemes de mobilització que siguin convincents per a tots.

El 1975-77 es va fer tota una reflexió sobre el país. Estàvem a la fi d’una dictadura, el país s’havia de construir en gran part de nou. Ara estem en un moment amb unes certes similituds. Per una banda, el model autonòmic, el de la Transició del 1978, ha tocat sostre i ja no és un model convincent per a ningú. Per altra banda, 50 anys després, el país és nou en molts sentits. Si mirem els Països Catalans en termes demogràfics, econòmics..., la realitat és una altra. Per tant, convé aturar-nos i veure quins són els reptes de la identitat catalana al segle XXI.

Un episodi clau va ser que hi va haver 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona que es van negar a aprovar que es destinés una petita partida pressupostària a l’ensenyament del català a les escoles. Aquest fet, juntament amb el que comentes, va marcar el congrés. L’any 1975 tot estava per fer i tot era possible, com deia el poeta, i hi havia un ideal de canvi. Avui sortim d’uns anys d’autonomia que ens han permès valorar què s’ha fet i què no. Hi ha àmbits en els quals hem avançat, però d’altres en què hem anat endarrere. L’any 1975 gairebé partíem de zero. Però en la idea que hi ha d’haver un canvi i que val la pena que ens avaluem nosaltres mateixos, el moment és similar.

El Congrés de Cultura Catalana va venir marcat per la força que tenia el moviment popular catalanista, en sentit ampli, amb moviments com l’Assemblea de Catalunya. El que va succeir en els anys següents va ser que no es va produir la ruptura, com havien previst molts protagonistes del congrés, sinó una reforma de la mateixa dictadura, i es va elaborar una Constitució, la del 1978, que prohibeix explícitament la creació d’una federació dels Països Catalans. Això genera una realitat política que no és la que s’havia somiat. Però sí que hi ha àmbits com el sanitari, l’educatiu, l’ecològic..., en els quals les aportacions que es van fer en el congrés van ser rellevants i van ser utilitzades després per les administracions democràtiques.

Als anys 70, Països Catalans era un terme assumit de manera àmplia. En aquest sentit, l’opció del cafè per a tothom, és a dir, l’opció de la creació d’administracions autònomes, per entendre’ns, regionals, va ser un pas endarrere. Els grans projectes culturals dels anys 70 –per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana– tenien un marc nacional que eren els Països Catalans. Això no s’ha repetit.

Recollim, com a elements que han de formar part del nostre ADN, tres conceptes. L’un és el concepte Països Catalans: creiem que és una realitat que té uns reptes comuns, s’ha de reprendre el diàleg i ha de ser un element clau en la mobilització. El segon punt és que el congrés va ser un moment únic en què es van trobar el món acadèmic i la societat civil. Hi havia un món intel·lectual, que sortia del maig del 68 i tenia ganes de comprometre’s, i també teníem una societat civil que estava naixent en àmbits com els moviments veïnal o sindical. Aquesta és una idea que hem de reprendre. I la tercera és la noció de cultura, no entesa purament com a alta cultura sinó en un sentit ampli: com la manera de pensar, de pensar-nos i d’actuar. Però hi ha coses que són molt diferents. És evident que els Països Catalans d’avui, com totes les societats desenvolupades, són una societat més fragmentada i hi ha diferents realitats socials que tenen molt poc diàleg entre elles. El mateix fenomen de les xarxes socials ha contribuït a crear aquestes divisions. És a dir, jo em faig amb la gent que són com jo. I fins i tot en un espai comú com és l’escola, a la pràctica hi ha diferents escoles que acaben reproduint realitats socials que són diferents. Per tant, hi ha molta feina a fer. Avui la societat civil és molt més diversa i comprèn des de moviments ecologistes, moviments al voltant de les identitats sexuals, al voltant de la llengua, etc. Tot això requereix aquest espai comú de diàleg, de debat. El congrés ha d’aconseguir avançar en aquesta línia.

Aquest és un element clau. Com dèiem, estem encara en un moment de desencís. És evident que vam generar unes grans esperances col·lectives que no han estat possibles, perquè hi ha hagut una acció àmplia, que cada vegada es va coneixent millor, per impedir que poguéssim realitzar-les, però nosaltres hem de continuar en la mateixa línia. El primer pas és reforçar la nació, perquè sense nació no serem mai un estat. Hem de reforçar la nació, la nostra identitat, l’hem de redefinir en termes propis del món actual, un món cada vegada més complex.

Aspirem a aplegar tots aquells col·lectius i persones que creuen que hem de tenir com a país el dret a decidir què volem fer, el dret a pensar-nos i a fer-nos col·lectivament, i per tant, estem oberts a molta gent. Es tracta de generar noves formes de mobilització i, sobretot, de generar il·lusió, autoestima, orgull col·lectiu. Si això funciona, el congrés haurà complert un objectiu essencial.

Hem intentat muntar una organització a banda dels partits, no en contra de ningú, però que no estigui marcada per cap opció política concreta. Això sí, qualsevol persona que pensi en el país com una realitat que té dret a ser, a existir, i a repensar-se i a fer-se, serà benvinguda.