“Ben­vin­guts i ben­vin­gu­des a aquest aque­larre anti­fei­xista. Visca la Terra!” I, així, Fer­min Mugu­ruza, abans de posar-se a can­tar Urrun, una crítica con­tra la indi­ferència publi­cada l’any 1999, va començar el seu con­cert de 40è ani­ver­sari davant de 15.000 per­so­nes al Palau Sant Jordi, part d’una gira per recin­tes gegan­tes­cos que, efemèrides a banda, i amb cites pen­dents al Wizink Cen­ter de Madrid o l'Estadi d’Ano­eta de Sant Sebastià, hau­ria de ser entesa també com un rotund tri­omf davant de tots els que, durant anys, l’han vol­gut callat. A l’esce­nari, una desena de músics (alguns, com la bate­ria Glòria Mau­rel, de gira aquests mesos també amb Gui­llem Gis­bert, cata­lans) i una pan­carta: Casa Orsola resis­teix, en referència a l’edi­fici de l’Eixam­ple que, si les mobi­lit­za­ci­ons no ho atu­ren, podria caure en mans d’un fons vol­tor. A la pista, la zona del Sant Jordi on s’havien exhau­rit abans les loca­li­tats, milers de per­so­nes que, a Hay algo aquí que va mal i La linea del frente, els pri­mers temes de Kor­tatu, històrica banda dels ger­mans Fer­min i Iñigo Mugu­ruza, que van sonar, ja esta­ven fent bots. Era fàcil, veient-los els pèls, ima­gi­nar-ne molts l’any 1985 a l’Euskal Rock o, un any després, al Nica­ra­gua Rock, dos esde­ve­ni­ments que van sege­llar per sem­pre més els vin­cles entre Mugu­ruza, que, ahir, fruit d’haver vis­cut l’any 2017 a Sant Andreu, va adreçar-se a l’audiència en un català per­fecte, i els Països Cata­lans.

Des­mond Tutu (un tema fet per res­sal­tar la con­tra­dicció que sig­ni­fi­cava no llui­tar per treure Nel­son Man­dela de la presó però, en canvi, lliu­rar a Tutu un Nobel de la pau), va ser el següent tema de Kor­tatu en sonar (“ens vam aca­bar ado­nant que tots dos for­ma­ven part de la mateixa lluita”, matisa ara), però, la d’ahir, mal­grat la presència, en dues ter­ce­res parts del reper­tori, de cançons tant de Kor­tatu com, espe­ci­al­ment en el segon tram, de Negu Gor­riak (pode­rosa Kolore bizia!), el seu altre pro­jecte d’impacte inter­na­ci­o­nal, va ser una cele­bració en mirada panoràmica del lle­gat de Mugu­ruza, amb espai també per a les seves incur­si­ons a Nova Orle­ans, als expe­ri­ments hard­core amb el grup Dut (Bida­soa Fun­da­men­ta­lista) o a Black is Beltza, el pro­jecte d’ani­mació cine­ma­togràfica que, en bona part, va engen­drar al seu “poble adop­tiu” de Sant Andreu.

Difícil, ara bé igua­lar la reacció que pro­vo­ca­ven entre el públic cançons com A la calle, també de Kor­tatu, amb un record, per part de Mugu­ruza, d’allò que es can­tava l’octu­bre del 2017, més tard a Urqui­na­ona i que, va dir el músic, caldrà con­ti­nuar can­tant (“els car­rers seran sem­pre nos­tres”) o Nica­ra­gua San­di­nista, amb el Sant Jordi asso­lint les seves, fins ales­ho­res, cotes més altes d’ebu­llició. Mugu­ruza, en un altre to, va dedi­car Bizitza zein laburra den (Que breu és la vida) al seu germà Iñigo (1964-2019), tot recor­dant que el seu últim con­cert va ser a Bar­ce­lona (amb el mateix Fer­min i la Mica­ela Chal­meta Big Band al Tea­tre Grec) i “l’estima” que el petit dels Mugu­ruza va tenir sem­pre pel país.

Clams, també, con­tra la “ignorància mono­lingüe”; per Pales­tina a través de les pan­car­tes que s’havia donat al públic en entrar; una secció de vents que, a mesura que trans­cor­ria la nit, aga­fava més velo­ci­tat; pro­jec­ci­ons, en tres grans pan­ta­lles, de llui­tes, llui­tes i més llui­tes; salu­ta­ci­ons a la “molta gent” que havia vin­gut del País Basc; solos de triki­tixa; aro­mes de Jamaica; i rit­mes sin­co­pats que, de mica en mica, van anar inse­rint-se en les entra­nyes dels espec­ta­dors fins a con­ver­tir el Sant Jordi, des del pri­mer fins a l’últim racó, en un sound sys­tem impla­ca­ble. Els pogos, prou sal­vatges. I la sen­sació que, mal­grat tot el que passa aquests dies al món, no hi ha res per­dut men­tre hi hagi gent llui­tant, durant les quasi tres hores que va durar el con­cert, no va ser menor. Al final, Sarri sarri, moment top. I la sen­sació d’haver vist un gran tri­omf.