Ini­ci­al­ment, la política de defensa no exis­tia a la Unió Euro­pea; estava en mans dels estats. Però, a poc a poc, la qüestió de la segu­re­tat s’hi va anar intro­duint. Sobre­tot, a par­tir dels anys 2000, en el con­text de l’11-S. És veri­tat que aquell i altres moments pun­tu­als han pogut acce­le­rar els pro­ces­sos de mili­ta­rit­zació, però no és una cosa casual. Tam­poc és una decisió espontània que hagi sor­git després de la invasió russa d’Ucraïna, sinó que hem pogut veure que es tracta d’un cúmul d’inten­ci­ons i de deci­si­ons que han vin­gut dona­des per pro­ces­sos en què ha par­ti­ci­pat, sobre­tot, la indústria mili­tar.

Des de fa dues dècades, la indústria mili­tar ha estat con­vo­cada a par­ti­ci­par en reu­ni­ons de grups d’experts en què s’ana­lit­za­ven les neces­si­tats de segu­re­tat i defensa de la Unió Euro­pea. S’ha poten­ciat la trans­ferència de recur­sos euro­peus cap a aquesta indústria a través de fons de R+D mili­tar i de tec­no­lo­gies de defensa i d’altres acords que han anat evo­lu­ci­o­nant fins arri­bar a pres­su­pos­tos relle­vants en l’últim pro­grama marc. En l’aspecte polític, s’ha anat intro­duint, cada vegada més, la qüestió de la cons­trucció de la pota de segu­re­tat i defensa euro­pea fins a tenir, ara, un comis­sari de defensa.

Els fons des­ti­nats a la mili­ta­rit­zació euro­pea s’han mul­ti­pli­cat. S’ha pujat d’escala. Segons el Sipri [Ins­ti­tut Inter­na­ci­o­nal de Recerca de la Pau d’Esto­colm], el que des­tina cada estat a des­pe­ses mili­tars, que és un con­cepte més ampli, són uns 300.000 mili­ons d’euros anu­als. La xifra seria bas­tant més alta si sumem tots els països de l’OTAN d’Europa. Aquí par­laríem de més del 2% del PIB. I una altra dada impor­tant: la des­pesa mili­tar euro­pea total és la segona més impor­tant del món en volum, dar­rere dels EUA. Una mica més lluny, hi ha la Xina i, molt més lluny, Rússia.

Des dels nos­tres movi­ments, pre­pa­rar la pau i no la guerra reque­reix tre­ba­llar de manera con­ti­nu­ada per tal que no es donin les cir­cumstàncies perquè pugui pas­sar el que ha pas­sat a Ucraïna. És a dir, que s’ha de tre­ba­llar per gene­rar rela­ci­ons de con­fiança i de cobrir les neces­si­tats de tots els estats que es podrien tro­bar en un con­flicte en un moment deter­mi­nat.

Sí, però hem de veure les cau­ses per saber quins pas­sos es poden fer. En una guerra, la res­posta mili­tar és una, però n’hi ha més: social, huma­nitària, política. La res­posta política ha d’anar diri­gida a les cau­ses i als fac­tors que han dut a una deter­mi­nada situ­ació. I això no s’està abor­dant de la manera ade­quada. Al prin­cipi del con­flicte, sí que es van plan­te­jar algu­nes solu­ci­ons polítiques per com­plir amb la pro­mesa que els països occi­den­tals havien fet a Rússia de dei­xar una zona neu­tral de què Ucraïna for­ma­ria part. Aquesta solució hau­ria d’estar sobre la taula. I per què dic això? Perquè, si ara la pro­posta d’un acord de pau con­ti­nua sent que Ucraïna esti­gui dins l’OTAN o la UE, això és una manera de blo­que­jar una pos­si­bi­li­tat de pau, sabent com hem arri­bat fins aquí. Això els nego­ci­a­dors ho saben i quan ho diuen és perquè no tenen la intenció d’arri­bar a la pau. El que volen és allar­gar la guerra per acon­se­guir guanys mili­tars. El que sí que s’hau­ria de fer és inter­ve­nir tant com es pugui en aspec­tes huma­ni­ta­ris i soci­als, per exem­ple.

És difícil saber què fer, però inter­ve­nir per ali­men­tar que con­tinuï la guerra és una opció que ja sabem que gene­rarà molta mort, des­trucció i pati­ment. Qui dona la cara per dir que assu­mim que mori­ran 300.000 per­so­nes allà? Si no volem con­ti­nuar ali­men­tant la guerra, tre­ba­llem per posar-hi fi, que, de fet, és el que vol des de fa temps la majo­ria de la soci­e­tat ucraïnesa.

Volem pen­sar que estem en un cicle que pas­sarà, reac­ci­o­nari, con­ser­va­dor, en què l’hege­mo­nia ja no serà la que ha tin­gut durant un temps aquest pro­gres­sisme libe­ral, neo­li­be­ral, ano­me­nat pels seus crítics capi­ta­lisme woke, en què sem­blava, fins i tot, que valors i plan­te­ja­ments femi­nis­tes, eco­lo­gis­tes i anti­ra­cis­tes havien arri­bat a instàncies de poder. Això no ha des­a­pa­re­gut del tot, però, ara, sem­bla que l’altre plan­te­ja­ment està com­pe­tint per con­ver­tir-se en hegemònic. No sabem què pas­sarà, però no podem resig­nar-nos a accep­tar anar cap enrere, cap a un món feu­dal en què des­truïm tot el que havíem cons­truït aquests anys. El con­text és com­pli­cat. I, diguem-ho clara­ment, l’esquerra està veient que, quan és al poder, el que ha de fer són polítiques d’esquer­res. Si en tots els països gua­nyen les opci­ons polítiques d’ultra­dreta, con­tra l’estat de benes­tar i amb una visió repres­siva de la soci­e­tat, el dibuix inter­na­ci­o­nal serà un reflex d’aquests governs.

En la part, sobre­tot, de segu­re­tat i defensa, la UE està supe­di­tada al lide­ratge dels EUA a través de l’OTAN i d’altres acords. El que està pas­sant a Ucraïna ha aug­men­tat aquesta dependència en molts aspec­tes. I no hi ha cap lògica política que indi­qui que això hagi de can­viar. M’atre­vi­ria a dir que les ame­na­ces de Trump d’aban­do­nar mili­tar­ment Europa no són creïbles i que la UE uti­litza aques­tes ame­na­ces per llançar mis­sat­ges de màrque­ting polític, per gene­rar un estat d’opinió perquè, quan la des­pesa mili­tar de cada país pugi de l’1% al 2% o fins al 5% del PIB a costa de des­mun­tar l’estat de benes­tar, l’accep­tació de la gent sigui més gran, en con­si­de­rar que és una neces­si­tat supe­rior quan, en rea­li­tat, es tracta d’una decisió política. El pres­su­post mili­tar de molts països euro­peus es pot veure dupli­cat en pocs anys: el d’Ale­ma­nya, França, Espa­nya, Itàlia... Aquest aug­ment va des­ti­nat a com­prar armes, la majo­ria fabri­ca­des als EUA.

Segons l’informe ofi­cial de la UE sobre expor­tació de mate­rial de defensa i de doble ús, els prin­ci­pals sub­mi­nis­tra­dors d’armes a l’exèrcit d’Israel des del 7 d’octu­bre del 2023 han estat els EUA seguits d’Ale­ma­nya, amb molta diferència res­pecte a qual­se­vol altre país euro­peu. Després venen França, Espa­nya, que n’han reduït volums, i Itàlia. I una de les con­clu­si­ons que hem de dir és que el geno­cidi de Gaza, com qual­se­vol altre con­flicte armat, també està deter­mi­nat pel negoci. No importa tant què passa sinó que, men­tre es com­prin armes, se’n venen.

El pro­blema és que, faci el que faci, ningú no li diu res. I això des­le­gi­tima el sis­tema mul­ti­la­te­ral inter­na­ci­o­nal, basat en el com­pli­ment de nor­mes sig­na­des, els con­ve­nis de Gine­bra, el dret inter­na­ci­o­nal huma­ni­tari... Encara que Israel no hagi sig­nat tots els acords, està sub­jecte, com a mínim, als de guerra. I, és clar, quan el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal plan­teja pro­ces­sar Neta­nyahu i el seu minis­tre de Defensa, i sur­ten països euro­peus dient que, si venen al seu ter­ri­tori, tin­dran immu­ni­tat, això pro­voca des­con­fiança cap al sis­tema mul­ti­la­te­ral lide­rat per Occi­dent. Després, ens sor­pre­nem quan veiem que Rússia no està sola i té el suport de bona part del Sud glo­bal.

Està rela­ci­o­nada amb la cons­trucció de l’Europa For­ta­lesa, aixe­car murs per fer pràcti­ca­ment impos­si­ble el trànsit de per­so­nes. Murs físics i no físics, basats en sis­te­mes de vigilància que incor­po­ren tec­no­lo­gies com ara la bio­me­tria. També hi ha mili­tars i guàrdies cos­ta­ne­res. Amb això s’empeny la gent que fa aquest trànsit –sovint, fugint de guer­res en què s’usen armes que hem enviat nosal­tres– a bus­car altres rutes amb més ris­cos. També hi ha el pri­mer mur, que és quan van a les ambai­xa­des euro­pees per dema­nar un visat pràcti­ca­ment impos­si­ble d’obte­nir per les con­di­ci­ons que s’impo­sen. I ni això ni els res­cats marítims gene­ren l’efecte crida que diu la ultra­dreta, sinó un efecte fugida: se’ls empeny a dei­xar els seus països perquè no tenen con­di­ci­ons per viure-hi.

Tenim una situ­ació pro­blemàtica a Europa, sí. Què hem de fer, depor­tar-los? No, això ho rebut­gem. Ana­lit­zem de veri­tat les con­seqüències nega­ti­ves que té la immi­gració sobre l’eco­no­mia i la soci­e­tat i veu­rem que a penes són visi­bles. En rea­li­tat, és racisme i apro­fi­tar una qüestió que comu­nica i atrau vots fàcils. I hi ha, també, un fracàs de les polítiques fetes fins ara que expli­ca­ria per què tant jovent té sim­pa­ties per Vox o Aliança Cata­lana, per exem­ple. Ha fallat el model neo­li­be­ral en aquesta democràcia, que pot­ser no ha com­plert les expec­ta­ti­ves gene­ra­des. Quan això no fun­ci­ona, no tens accés a l’habi­tatge ni a fei­nes que no siguin precàries, no tens espe­rança de pros­pe­rar, gua­nya el racisme.

És cert que s’estan tren­cant les rela­ci­ons de coo­pe­ració també en qüestió de des­ar­ma­ment, des de dalt, amb mis­sat­ges dels líders polítics de torn. Putin, per exem­ple, no és tan dife­rent ideològica­ment, de plan­te­ja­ment naci­o­na­lista i de força i pro­ba­ble­ment d’hiper­mas­cu­li­ni­tat que altres líders de la ultra­dreta, Trump entre ells. I si aquesta ano­me­nada inter­na­ci­o­nal reac­cionària acon­se­gueix l’hege­mo­nia, una gran part de gover­nants amb armes nucle­ars les podrien usar per acon­se­guir els seus interes­sos, com ame­na­cen Putin i, a Gaza, Israel. Qual­se­vol dia ho poden dir Trump o el líder de l’Índia. I quan ho dius, intro­du­ei­xes aquest risc en l’equació.