Política
Jordi Calvo
Investigador del Centre Delàs d’Estudis de Pau
“No ens podem resignar que el món vagi cap enrere”
“El context internacional és complicat. Estem en un cicle reaccionari que aspira a convertir-se en hegemònic”
“Si no volem continuar alimentant la guerra a Ucraïna, posem-hi fi, que és el que demana la societat ucraïnesa”
La despesa militar europea total ja és la més important en volum després de la dels EUA
Les amenaces de Trump d’abandonar militarment Europa no són creïbles
El genocidi de Gaza, com qualsevol altre conflicte armat, també està determinat pel negoci
El model neoliberal no ha complert les expectatives; això explica les simpaties amb la ultradreta
El món viu en constant ebullició. L’ordre internacional imperant s’esquerda i apareixen noves amenaces a la seguretat. Des del Centre Delàs estudien aquestes transformacions i com posen en risc la pau global. Ho analitzem amb Jordi Calvo, investigador i coautor de diverses publicacions del centre.
En un informe recent, denuncieu la militarització creixent d’Europa. La guerra d’Ucraïna l’ha accelerada?
Inicialment, la política de defensa no existia a la Unió Europea; estava en mans dels estats. Però, a poc a poc, la qüestió de la seguretat s’hi va anar introduint. Sobretot, a partir dels anys 2000, en el context de l’11-S. És veritat que aquell i altres moments puntuals han pogut accelerar els processos de militarització, però no és una cosa casual. Tampoc és una decisió espontània que hagi sorgit després de la invasió russa d’Ucraïna, sinó que hem pogut veure que es tracta d’un cúmul d’intencions i de decisions que han vingut donades per processos en què ha participat, sobretot, la indústria militar.
De quina manera?
Des de fa dues dècades, la indústria militar ha estat convocada a participar en reunions de grups d’experts en què s’analitzaven les necessitats de seguretat i defensa de la Unió Europea. S’ha potenciat la transferència de recursos europeus cap a aquesta indústria a través de fons de R+D militar i de tecnologies de defensa i d’altres acords que han anat evolucionant fins arribar a pressupostos rellevants en l’últim programa marc. En l’aspecte polític, s’ha anat introduint, cada vegada més, la qüestió de la construcció de la pota de seguretat i defensa europea fins a tenir, ara, un comissari de defensa.
Quina és la despesa europea en seguretat o en defensa?
Els fons destinats a la militarització europea s’han multiplicat. S’ha pujat d’escala. Segons el Sipri [Institut Internacional de Recerca de la Pau d’Estocolm], el que destina cada estat a despeses militars, que és un concepte més ampli, són uns 300.000 milions d’euros anuals. La xifra seria bastant més alta si sumem tots els països de l’OTAN d’Europa. Aquí parlaríem de més del 2% del PIB. I una altra dada important: la despesa militar europea total és la segona més important del món en volum, darrere dels EUA. Una mica més lluny, hi ha la Xina i, molt més lluny, Rússia.
Critiqueu la resposta “eminentment de caràcter militar” al conflicte amb Rússia. Quina seria l’alternativa?
Des dels nostres moviments, preparar la pau i no la guerra requereix treballar de manera continuada per tal que no es donin les circumstàncies perquè pugui passar el que ha passat a Ucraïna. És a dir, que s’ha de treballar per generar relacions de confiança i de cobrir les necessitats de tots els estats que es podrien trobar en un conflicte en un moment determinat.
Però la guerra ja la tenim aquí i anem camí de tres anys.
Sí, però hem de veure les causes per saber quins passos es poden fer. En una guerra, la resposta militar és una, però n’hi ha més: social, humanitària, política. La resposta política ha d’anar dirigida a les causes i als factors que han dut a una determinada situació. I això no s’està abordant de la manera adequada. Al principi del conflicte, sí que es van plantejar algunes solucions polítiques per complir amb la promesa que els països occidentals havien fet a Rússia de deixar una zona neutral de què Ucraïna formaria part. Aquesta solució hauria d’estar sobre la taula. I per què dic això? Perquè, si ara la proposta d’un acord de pau continua sent que Ucraïna estigui dins l’OTAN o la UE, això és una manera de bloquejar una possibilitat de pau, sabent com hem arribat fins aquí. Això els negociadors ho saben i quan ho diuen és perquè no tenen la intenció d’arribar a la pau. El que volen és allargar la guerra per aconseguir guanys militars. El que sí que s’hauria de fer és intervenir tant com es pugui en aspectes humanitaris i socials, per exemple.
Intervenir sense utilitzar la força per aturar el conflicte?
És difícil saber què fer, però intervenir per alimentar que continuï la guerra és una opció que ja sabem que generarà molta mort, destrucció i patiment. Qui dona la cara per dir que assumim que moriran 300.000 persones allà? Si no volem continuar alimentant la guerra, treballem per posar-hi fi, que, de fet, és el que vol des de fa temps la majoria de la societat ucraïnesa.
El món camina en sentit contrari a la pacificació.
Volem pensar que estem en un cicle que passarà, reaccionari, conservador, en què l’hegemonia ja no serà la que ha tingut durant un temps aquest progressisme liberal, neoliberal, anomenat pels seus crítics capitalisme woke, en què semblava, fins i tot, que valors i plantejaments feministes, ecologistes i antiracistes havien arribat a instàncies de poder. Això no ha desaparegut del tot, però, ara, sembla que l’altre plantejament està competint per convertir-se en hegemònic. No sabem què passarà, però no podem resignar-nos a acceptar anar cap enrere, cap a un món feudal en què destruïm tot el que havíem construït aquests anys. El context és complicat. I, diguem-ho clarament, l’esquerra està veient que, quan és al poder, el que ha de fer són polítiques d’esquerres. Si en tots els països guanyen les opcions polítiques d’ultradreta, contra l’estat de benestar i amb una visió repressiva de la societat, el dibuix internacional serà un reflex d’aquests governs.
Com veu Europa en aquest nou ordre mundial que s’està perfilant?
En la part, sobretot, de seguretat i defensa, la UE està supeditada al lideratge dels EUA a través de l’OTAN i d’altres acords. El que està passant a Ucraïna ha augmentat aquesta dependència en molts aspectes. I no hi ha cap lògica política que indiqui que això hagi de canviar. M’atreviria a dir que les amenaces de Trump d’abandonar militarment Europa no són creïbles i que la UE utilitza aquestes amenaces per llançar missatges de màrqueting polític, per generar un estat d’opinió perquè, quan la despesa militar de cada país pugi de l’1% al 2% o fins al 5% del PIB a costa de desmuntar l’estat de benestar, l’acceptació de la gent sigui més gran, en considerar que és una necessitat superior quan, en realitat, es tracta d’una decisió política. El pressupost militar de molts països europeus es pot veure duplicat en pocs anys: el d’Alemanya, França, Espanya, Itàlia... Aquest augment va destinat a comprar armes, la majoria fabricades als EUA.
Quina ha estat la intervenció europea a Gaza a l’hora de subministrar armes a Israel?
Segons l’informe oficial de la UE sobre exportació de material de defensa i de doble ús, els principals subministradors d’armes a l’exèrcit d’Israel des del 7 d’octubre del 2023 han estat els EUA seguits d’Alemanya, amb molta diferència respecte a qualsevol altre país europeu. Després venen França, Espanya, que n’han reduït volums, i Itàlia. I una de les conclusions que hem de dir és que el genocidi de Gaza, com qualsevol altre conflicte armat, també està determinat pel negoci. No importa tant què passa sinó que, mentre es comprin armes, se’n venen.
Qui atura Israel?
El problema és que, faci el que faci, ningú no li diu res. I això deslegitima el sistema multilateral internacional, basat en el compliment de normes signades, els convenis de Ginebra, el dret internacional humanitari... Encara que Israel no hagi signat tots els acords, està subjecte, com a mínim, als de guerra. I, és clar, quan el Tribunal Penal Internacional planteja processar Netanyahu i el seu ministre de Defensa, i surten països europeus dient que, si venen al seu territori, tindran immunitat, això provoca desconfiança cap al sistema multilateral liderat per Occident. Després, ens sorprenem quan veiem que Rússia no està sola i té el suport de bona part del Sud global.
En què consisteix la militarització de les fronteres de la UE?
Està relacionada amb la construcció de l’Europa Fortalesa, aixecar murs per fer pràcticament impossible el trànsit de persones. Murs físics i no físics, basats en sistemes de vigilància que incorporen tecnologies com ara la biometria. També hi ha militars i guàrdies costaneres. Amb això s’empeny la gent que fa aquest trànsit –sovint, fugint de guerres en què s’usen armes que hem enviat nosaltres– a buscar altres rutes amb més riscos. També hi ha el primer mur, que és quan van a les ambaixades europees per demanar un visat pràcticament impossible d’obtenir per les condicions que s’imposen. I ni això ni els rescats marítims generen l’efecte crida que diu la ultradreta, sinó un efecte fugida: se’ls empeny a deixar els seus països perquè no tenen condicions per viure-hi.
Com ho afrontem?
Tenim una situació problemàtica a Europa, sí. Què hem de fer, deportar-los? No, això ho rebutgem. Analitzem de veritat les conseqüències negatives que té la immigració sobre l’economia i la societat i veurem que a penes són visibles. En realitat, és racisme i aprofitar una qüestió que comunica i atrau vots fàcils. I hi ha, també, un fracàs de les polítiques fetes fins ara que explicaria per què tant jovent té simpaties per Vox o Aliança Catalana, per exemple. Ha fallat el model neoliberal en aquesta democràcia, que potser no ha complert les expectatives generades. Quan això no funciona, no tens accés a l’habitatge ni a feines que no siguin precàries, no tens esperança de prosperar, guanya el racisme.
El risc de guerra nuclear creix?
És cert que s’estan trencant les relacions de cooperació també en qüestió de desarmament, des de dalt, amb missatges dels líders polítics de torn. Putin, per exemple, no és tan diferent ideològicament, de plantejament nacionalista i de força i probablement d’hipermasculinitat que altres líders de la ultradreta, Trump entre ells. I si aquesta anomenada internacional reaccionària aconsegueix l’hegemonia, una gran part de governants amb armes nuclears les podrien usar per aconseguir els seus interessos, com amenacen Putin i, a Gaza, Israel. Qualsevol dia ho poden dir Trump o el líder de l’Índia. I quan ho dius, introdueixes aquest risc en l’equació.
Perfil
Un expert en el finançament d’armes
Doctor en pau, conflictes i desenvolupament, l’economista Jordi Calvo (Castelló, 1975) és investigador i coordinador del Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs. També exerceix com a professor de relacions internacionals, pau, seguretat i conflictes, economia i cooperació al desenvolupament en diverses universitats. Ha treballat com a coordinador de projectes humanitaris arreu de l’Àfrica –Libèria, Costa d’Ivori, Mauritània, Uganda, Zàmbia República Democràtica del Congo, Nigèria i República Centreafricana– i s’ha especialitzat en línies de recerca sobre finançament i comerç d’armes, despesa militar, seguretat i defensa, i pau i no violència.
El Centre Delàs, que l’any passat va celebrar el 25è aniversari, va néixer en el marc de Justícia i Pau l’any 1999 com a resultat del treball desenvolupat, des del 1988, per la Campanya Contra el Comerç d’Armes (C3A). Des del febrer del 2010, té personalitat jurídica pròpia i treballa com un centre d’investigació sobre temes relacionats amb el desarmament i la pau. El centre rep o ha rebut finançament de diverses institucions públiques i entitats privades.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.