Política

Jordi Calvo

Investigador del Centre Delàs d’Estudis de Pau

“No ens podem resignar que el món vagi cap enrere”

“El context internacional és complicat. Estem en un cicle reaccionari que aspira a convertir-se en hegemònic”

“Si no volem continuar alimentant la guerra a Ucraïna, posem-hi fi, que és el que demana la societat ucraïnesa”

La despesa militar europea total ja és la més important en volum després de la dels EUA
Les amenaces de Trump d’abandonar militarment Europa no són creïbles
El genocidi de Gaza, com qualsevol altre conflicte armat, també està determinat pel negoci
El model neoliberal no ha complert les expectatives; això explica les simpaties amb la ultradreta

El món viu en cons­tant ebu­llició. L’ordre inter­na­ci­o­nal impe­rant s’esquerda i apa­rei­xen noves ame­na­ces a la segu­re­tat. Des del Cen­tre Delàs estu­dien aques­tes trans­for­ma­ci­ons i com posen en risc la pau glo­bal. Ho ana­lit­zem amb Jordi Calvo, inves­ti­ga­dor i coau­tor de diver­ses publi­ca­ci­ons del cen­tre.

En un informe recent, denun­cieu la mili­ta­rit­zació crei­xent d’Europa. La guerra d’Ucraïna l’ha acce­le­rada?
Ini­ci­al­ment, la política de defensa no exis­tia a la Unió Euro­pea; estava en mans dels estats. Però, a poc a poc, la qüestió de la segu­re­tat s’hi va anar intro­duint. Sobre­tot, a par­tir dels anys 2000, en el con­text de l’11-S. És veri­tat que aquell i altres moments pun­tu­als han pogut acce­le­rar els pro­ces­sos de mili­ta­rit­zació, però no és una cosa casual. Tam­poc és una decisió espontània que hagi sor­git després de la invasió russa d’Ucraïna, sinó que hem pogut veure que es tracta d’un cúmul d’inten­ci­ons i de deci­si­ons que han vin­gut dona­des per pro­ces­sos en què ha par­ti­ci­pat, sobre­tot, la indústria mili­tar.
De quina manera?
Des de fa dues dècades, la indústria mili­tar ha estat con­vo­cada a par­ti­ci­par en reu­ni­ons de grups d’experts en què s’ana­lit­za­ven les neces­si­tats de segu­re­tat i defensa de la Unió Euro­pea. S’ha poten­ciat la trans­ferència de recur­sos euro­peus cap a aquesta indústria a través de fons de R+D mili­tar i de tec­no­lo­gies de defensa i d’altres acords que han anat evo­lu­ci­o­nant fins arri­bar a pres­su­pos­tos relle­vants en l’últim pro­grama marc. En l’aspecte polític, s’ha anat intro­duint, cada vegada més, la qüestió de la cons­trucció de la pota de segu­re­tat i defensa euro­pea fins a tenir, ara, un comis­sari de defensa.
Quina és la des­pesa euro­pea en segu­re­tat o en defensa?
Els fons des­ti­nats a la mili­ta­rit­zació euro­pea s’han mul­ti­pli­cat. S’ha pujat d’escala. Segons el Sipri [Ins­ti­tut Inter­na­ci­o­nal de Recerca de la Pau d’Esto­colm], el que des­tina cada estat a des­pe­ses mili­tars, que és un con­cepte més ampli, són uns 300.000 mili­ons d’euros anu­als. La xifra seria bas­tant més alta si sumem tots els països de l’OTAN d’Europa. Aquí par­laríem de més del 2% del PIB. I una altra dada impor­tant: la des­pesa mili­tar euro­pea total és la segona més impor­tant del món en volum, dar­rere dels EUA. Una mica més lluny, hi ha la Xina i, molt més lluny, Rússia.
Cri­ti­queu la res­posta “emi­nent­ment de caràcter mili­tar” al con­flicte amb Rússia. Quina seria l’alter­na­tiva?
Des dels nos­tres movi­ments, pre­pa­rar la pau i no la guerra reque­reix tre­ba­llar de manera con­ti­nu­ada per tal que no es donin les cir­cumstàncies perquè pugui pas­sar el que ha pas­sat a Ucraïna. És a dir, que s’ha de tre­ba­llar per gene­rar rela­ci­ons de con­fiança i de cobrir les neces­si­tats de tots els estats que es podrien tro­bar en un con­flicte en un moment deter­mi­nat.
Però la guerra ja la tenim aquí i anem camí de tres anys.
Sí, però hem de veure les cau­ses per saber quins pas­sos es poden fer. En una guerra, la res­posta mili­tar és una, però n’hi ha més: social, huma­nitària, política. La res­posta política ha d’anar diri­gida a les cau­ses i als fac­tors que han dut a una deter­mi­nada situ­ació. I això no s’està abor­dant de la manera ade­quada. Al prin­cipi del con­flicte, sí que es van plan­te­jar algu­nes solu­ci­ons polítiques per com­plir amb la pro­mesa que els països occi­den­tals havien fet a Rússia de dei­xar una zona neu­tral de què Ucraïna for­ma­ria part. Aquesta solució hau­ria d’estar sobre la taula. I per què dic això? Perquè, si ara la pro­posta d’un acord de pau con­ti­nua sent que Ucraïna esti­gui dins l’OTAN o la UE, això és una manera de blo­que­jar una pos­si­bi­li­tat de pau, sabent com hem arri­bat fins aquí. Això els nego­ci­a­dors ho saben i quan ho diuen és perquè no tenen la intenció d’arri­bar a la pau. El que volen és allar­gar la guerra per acon­se­guir guanys mili­tars. El que sí que s’hau­ria de fer és inter­ve­nir tant com es pugui en aspec­tes huma­ni­ta­ris i soci­als, per exem­ple.
Inter­ve­nir sense uti­lit­zar la força per atu­rar el con­flicte?
És difícil saber què fer, però inter­ve­nir per ali­men­tar que con­tinuï la guerra és una opció que ja sabem que gene­rarà molta mort, des­trucció i pati­ment. Qui dona la cara per dir que assu­mim que mori­ran 300.000 per­so­nes allà? Si no volem con­ti­nuar ali­men­tant la guerra, tre­ba­llem per posar-hi fi, que, de fet, és el que vol des de fa temps la majo­ria de la soci­e­tat ucraïnesa.
El món camina en sen­tit con­trari a la paci­fi­cació.
Volem pen­sar que estem en un cicle que pas­sarà, reac­ci­o­nari, con­ser­va­dor, en què l’hege­mo­nia ja no serà la que ha tin­gut durant un temps aquest pro­gres­sisme libe­ral, neo­li­be­ral, ano­me­nat pels seus crítics capi­ta­lisme woke, en què sem­blava, fins i tot, que valors i plan­te­ja­ments femi­nis­tes, eco­lo­gis­tes i anti­ra­cis­tes havien arri­bat a instàncies de poder. Això no ha des­a­pa­re­gut del tot, però, ara, sem­bla que l’altre plan­te­ja­ment està com­pe­tint per con­ver­tir-se en hegemònic. No sabem què pas­sarà, però no podem resig­nar-nos a accep­tar anar cap enrere, cap a un món feu­dal en què des­truïm tot el que havíem cons­truït aquests anys. El con­text és com­pli­cat. I, diguem-ho clara­ment, l’esquerra està veient que, quan és al poder, el que ha de fer són polítiques d’esquer­res. Si en tots els països gua­nyen les opci­ons polítiques d’ultra­dreta, con­tra l’estat de benes­tar i amb una visió repres­siva de la soci­e­tat, el dibuix inter­na­ci­o­nal serà un reflex d’aquests governs.
Com veu Europa en aquest nou ordre mun­dial que s’està per­fi­lant?
En la part, sobre­tot, de segu­re­tat i defensa, la UE està supe­di­tada al lide­ratge dels EUA a través de l’OTAN i d’altres acords. El que està pas­sant a Ucraïna ha aug­men­tat aquesta dependència en molts aspec­tes. I no hi ha cap lògica política que indi­qui que això hagi de can­viar. M’atre­vi­ria a dir que les ame­na­ces de Trump d’aban­do­nar mili­tar­ment Europa no són creïbles i que la UE uti­litza aques­tes ame­na­ces per llançar mis­sat­ges de màrque­ting polític, per gene­rar un estat d’opinió perquè, quan la des­pesa mili­tar de cada país pugi de l’1% al 2% o fins al 5% del PIB a costa de des­mun­tar l’estat de benes­tar, l’accep­tació de la gent sigui més gran, en con­si­de­rar que és una neces­si­tat supe­rior quan, en rea­li­tat, es tracta d’una decisió política. El pres­su­post mili­tar de molts països euro­peus es pot veure dupli­cat en pocs anys: el d’Ale­ma­nya, França, Espa­nya, Itàlia... Aquest aug­ment va des­ti­nat a com­prar armes, la majo­ria fabri­ca­des als EUA.
Quina ha estat la inter­venció euro­pea a Gaza a l’hora de sub­mi­nis­trar armes a Israel?
Segons l’informe ofi­cial de la UE sobre expor­tació de mate­rial de defensa i de doble ús, els prin­ci­pals sub­mi­nis­tra­dors d’armes a l’exèrcit d’Israel des del 7 d’octu­bre del 2023 han estat els EUA seguits d’Ale­ma­nya, amb molta diferència res­pecte a qual­se­vol altre país euro­peu. Després venen França, Espa­nya, que n’han reduït volums, i Itàlia. I una de les con­clu­si­ons que hem de dir és que el geno­cidi de Gaza, com qual­se­vol altre con­flicte armat, també està deter­mi­nat pel negoci. No importa tant què passa sinó que, men­tre es com­prin armes, se’n venen.
Qui atura Israel?
El pro­blema és que, faci el que faci, ningú no li diu res. I això des­le­gi­tima el sis­tema mul­ti­la­te­ral inter­na­ci­o­nal, basat en el com­pli­ment de nor­mes sig­na­des, els con­ve­nis de Gine­bra, el dret inter­na­ci­o­nal huma­ni­tari... Encara que Israel no hagi sig­nat tots els acords, està sub­jecte, com a mínim, als de guerra. I, és clar, quan el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal plan­teja pro­ces­sar Neta­nyahu i el seu minis­tre de Defensa, i sur­ten països euro­peus dient que, si venen al seu ter­ri­tori, tin­dran immu­ni­tat, això pro­voca des­con­fiança cap al sis­tema mul­ti­la­te­ral lide­rat per Occi­dent. Després, ens sor­pre­nem quan veiem que Rússia no està sola i té el suport de bona part del Sud glo­bal.
En què con­sis­teix la mili­ta­rit­zació de les fron­te­res de la UE?
Està rela­ci­o­nada amb la cons­trucció de l’Europa For­ta­lesa, aixe­car murs per fer pràcti­ca­ment impos­si­ble el trànsit de per­so­nes. Murs físics i no físics, basats en sis­te­mes de vigilància que incor­po­ren tec­no­lo­gies com ara la bio­me­tria. També hi ha mili­tars i guàrdies cos­ta­ne­res. Amb això s’empeny la gent que fa aquest trànsit –sovint, fugint de guer­res en què s’usen armes que hem enviat nosal­tres– a bus­car altres rutes amb més ris­cos. També hi ha el pri­mer mur, que és quan van a les ambai­xa­des euro­pees per dema­nar un visat pràcti­ca­ment impos­si­ble d’obte­nir per les con­di­ci­ons que s’impo­sen. I ni això ni els res­cats marítims gene­ren l’efecte crida que diu la ultra­dreta, sinó un efecte fugida: se’ls empeny a dei­xar els seus països perquè no tenen con­di­ci­ons per viure-hi.
Com ho afron­tem?
Tenim una situ­ació pro­blemàtica a Europa, sí. Què hem de fer, depor­tar-los? No, això ho rebut­gem. Ana­lit­zem de veri­tat les con­seqüències nega­ti­ves que té la immi­gració sobre l’eco­no­mia i la soci­e­tat i veu­rem que a penes són visi­bles. En rea­li­tat, és racisme i apro­fi­tar una qüestió que comu­nica i atrau vots fàcils. I hi ha, també, un fracàs de les polítiques fetes fins ara que expli­ca­ria per què tant jovent té sim­pa­ties per Vox o Aliança Cata­lana, per exem­ple. Ha fallat el model neo­li­be­ral en aquesta democràcia, que pot­ser no ha com­plert les expec­ta­ti­ves gene­ra­des. Quan això no fun­ci­ona, no tens accés a l’habi­tatge ni a fei­nes que no siguin precàries, no tens espe­rança de pros­pe­rar, gua­nya el racisme.
El risc de guerra nuclear creix?
És cert que s’estan tren­cant les rela­ci­ons de coo­pe­ració també en qüestió de des­ar­ma­ment, des de dalt, amb mis­sat­ges dels líders polítics de torn. Putin, per exem­ple, no és tan dife­rent ideològica­ment, de plan­te­ja­ment naci­o­na­lista i de força i pro­ba­ble­ment d’hiper­mas­cu­li­ni­tat que altres líders de la ultra­dreta, Trump entre ells. I si aquesta ano­me­nada inter­na­ci­o­nal reac­cionària acon­se­gueix l’hege­mo­nia, una gran part de gover­nants amb armes nucle­ars les podrien usar per acon­se­guir els seus interes­sos, com ame­na­cen Putin i, a Gaza, Israel. Qual­se­vol dia ho poden dir Trump o el líder de l’Índia. I quan ho dius, intro­du­ei­xes aquest risc en l’equació.

Perfil

Un expert en el finançament d’armes

Doctor en pau, conflictes i desenvolupament, l’economista Jordi Calvo (Castelló, 1975) és investigador i coordinador del Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs. També exerceix com a professor de relacions internacionals, pau, seguretat i conflictes, economia i cooperació al desenvolupament en diverses universitats. Ha treballat com a coordinador de projectes humanitaris arreu de l’Àfrica –Libèria, Costa d’Ivori, Mauritània, Uganda, Zàmbia República Democràtica del Congo, Nigèria i República Centreafricana– i s’ha especialitzat en línies de recerca sobre finançament i comerç d’armes, despesa militar, seguretat i defensa, i pau i no violència.

El Centre Delàs, que l’any passat va celebrar el 25è aniversari, va néixer en el marc de Justícia i Pau l’any 1999 com a resultat del treball desenvolupat, des del 1988, per la Campanya Contra el Comerç d’Armes (C3A). Des del febrer del 2010, té personalitat jurídica pròpia i treballa com un centre d’investigació sobre temes relacionats amb el desarmament i la pau. El centre rep o ha rebut finançament de diverses institucions públiques i entitats privades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.