Sabia que ens ho tro­baríem difícil. Però no sabíem que ens tro­baríem tan­tes coses pen­dents. Per exem­ple, només arri­bar vam tro­bar un parell de sub­ven­ci­ons que pen­ja­ven d’un fil: venien del 2019 i esta­ven a punt de per­dre’s si no s’aca­ba­ven aquest 2024. L’alberg juve­nil i la plaça Sant Sal­va­dor hau­rien d’haver estar aca­ba­des, però no. Ens hi vam haver de posar ràpid per no per­dre-les. I a par­tir d’aquí, posar-nos a la feina i tre­ba­llar el dia a dia, que t’absor­beix moltíssim. Una de les pri­me­res coses que vaig fer, i de les quals estic més orgu­llosa, és obrir el des­patx d’alcal­dia. Feia anys que no es feia. Ara, tots els diven­dres obro des­patx de les 11 del matí a les 2 de la tarda i pot venir qui vul­gui a reu­nir-se amb mi, sense cita prèvia, en visi­tes de 15 minuts sense qüesti­o­nari previ.

Molt. Jo vaig apun­tant tot el que em dema­nen, els asses­soro allà on puc o els dic on han d’anar a ges­ti­o­nar tal cosa o tal altra. O ho passo direc­ta­ment al depar­ta­ment cor­res­po­nent. Són visi­tes de metge, breus, però és atenció directa al ciu­tadà. Jo crec que això és molt impor­tant, per als ciu­ta­dans, i per a mi també, perquè prenc un con­tacte molt directe amb els veïns de la ciu­tat, les seves pre­o­cu­pa­ci­ons i els seus pro­ble­mes. Direc­ta­ment, de pri­mera mà. A mi m’encanta. És el millor moment de la set­mana. S’havia fet en altres moments, però amb la pandèmia es va refre­dar. Crec que també, com a ins­ti­tució, és molt impor­tant que hi hagi la pos­si­bi­li­tat, qui tin­gui algun pro­blema o alguna qüestió que no li agrada, de venir-ne a par­lar direc­ta­ment, en lloc d’omplir les xar­xes soci­als amb mis­sat­ges nega­tius que gene­ren males sen­sa­ci­ons, que pot­ser ni tan sols arri­ben on han d’arri­bar o que es fan en un to que és impos­si­ble dia­lo­gar-hi.

A vega­des es fixen en coses que em fan pen­sar que no ho estem fent tan mala­ment. Per exem­ple, ara es quei­xen que als Reis, en lloc de venir del Sagrat Cor, els fem venir en tren, i que ens estem car­re­gant l’ima­gi­nari popu­lar. Si aquesta ha de ser la crítica, jo estic molt con­tenta.

Sí, i per això des de Junts em diuen que això és fer pas­sos enrere i des d’Esquerra, que estem tren­cant la màgia del pro­jecte que havien impul­sat ells els dar­rers anys. Nosal­tres hem man­tin­gut el seu pro­jecte, man­te­nim els matei­xos per­so­nat­ges, sim­ple­ment hem can­viat el lloc on venen els Reis perquè tenim la gran sort que vin­guin a una estació de tren cen­tenària: aquest 2024 hem cele­brat el cen­te­nari de l’arri­bada del tren a Bala­guer. Si això és el que no els agrada, vol dir que no ho estem fent tan mala­ment.

Venim d’on venim, la línia de Lleida a la Pobla va estar a punt de des­a­parèixer diver­sos cops. Es va tras­pas­sar en temps del tri­par­tit a la Gene­ra­li­tat, i ara amb la gestió que se n’està fent està donant molt bons resul­tats. Ara hem de fer un pas enda­vant.

Per exem­ple, que poguéssim arri­bar en tren a la Seu d’Urgell. Per què no? I con­tac­tar amb Andorra. En un no res tens la fron­tera i l’aero­port. Si ens cre­iem real­ment la ver­te­bració, hauríem de poder arri­bar a la Seu i Andorra en tren. Ja hi ha hagut un estudi fet des de la Dipu­tació fa uns anys. Doncs mirem-ho.

Ho estan valo­rant. Estem encara en la fase d’anar llançant la idea. Quan va venir la con­se­llera Ester Cape­lla a l’acte del cen­te­nari del tren, ho vaig dir en el meu dis­curs, en res­posta al seu, perquè ella havia dit que ens havíem de creure el ter­ri­tori que s’havia de ver­te­brar i havíem d’entrar a tot arreu. No podem ser ciu­ta­dans de pri­mera o de segona en funció del trans­port o dels ser­veis públics que tenim. I perquè una idea es faci pos­si­ble al llarg del temps, pri­mer cal llançar-la i fer-la córrer.

És cert, ens interessa a Bala­guer, però també interessa molt al Piri­neu. Cal una con­nexió directa amb el nord de la demar­cació, i aquesta passa per Bala­guer. Hi ha molta gent de les nos­tres ter­res que té molta relació amb Andorra, i també seria molt bo per al Piri­neu. Si ens cre­iem el país, cal con­nec­tar el tren amb la Seu i Andorra.

Això ja els tècnics hau­ran de deci­dir com va. Però seria molt potent per a tot el ter­ri­tori per ver­te­brar ho. N ’estic con­vençuda. Quan hi havia en Joa­quim Nadal a la con­se­lle­ria, tenia un equip que no parava de pen­sar en aques­tes coses, en una ver­te­bració real del país a través d’eixos d’infra­es­truc­tu­res ben pen­sats. Però, després, hem tin­gut governs que no hi han pen­sat, i sovint ens veiem arra­co­nats. Per exem­ple: per què l’eix tran­ver­sal acaba a Cer­vera? Havia d’aca­bar a Bala­guer! Això ens ha per­ju­di­cat durant les dar­re­res dècades i tenim un greuge com­pa­ra­tiu res­pecte a la resta de muni­ci­pis mit­jans i grans de la demar­cació de Lleida. Som l’única capi­tal de comarca de la plana que no té via ràpida. Nosal­tres no. Nosal­tres estem a 20 minuts de tot. Els meus amics de Bar­ce­lona em diuen que han pas­sat per Bala­guer perquè van veure un car­tell a l’auto­via, però en rea­li­tat esta­ven a 30 minuts.

I està atu­rat! Fa més de 20 anys que es va apro­var, i només s’han fet sis quilòmetres i escaig d’auto­via. I en aquell tram cons­truït, fixi-s’hi, entre Térmens i Vila­nova de la Barca, ha cres­cut moltíssim la ins­tal·lació de noves empre­ses. Pot­ser si fóssim a Bar­ce­lona, les coses ani­rien molt més ràpides. Però a Lleida sem­bla que no tenim aques­tes neces­si­tats, quan sí que les tenim, i a més és un pro­jecte en què cre­iem tots, perquè no va de colors de polítics, sinó del ter­ri­tori i de la gent que hi vivim. Neces­si­tem que l’auto­via es com­pleti, i que sigui una auto­via de veri­tat, de dos + dos car­rils, i no aques­tes vies 2+1 com la de l’eix d’Igua­lada a Vila­franca, que s’ha demos­trat que no fun­ci­o­nen bé.

Doncs a la B-40 no s’ho van pen­sar tant i van tro­bar-ne tants com neces­si­ta­ven. I a l’aero­port de Bar­ce­lona, tam­poc. És un tema de pri­o­ri­tats i tenir al cap tot el ter­ri­tori del país. Con­fio que aquesta sen­si­bi­li­tat la tin­guin el nou govern, perquè conec per­so­nal­ment alguns dels seus mem­bres, i perquè el muni­ci­pa­lisme és a l’ADN del PSC.

I a Ciu­ta­dans. Ens vam mar­xar per les dues ban­des. Entenc que va gene­rar il·lusió a molta gent, i ho res­pecto, però es va des­cui­dar el dia a dia, i ara ho veiem en assump­tes com l’informe PISA sobre l’estat de l’edu­cació.