Sabia que ens ho trobaríem difícil. Però no sabíem que ens trobaríem tantes coses pendents. Per exemple, només arribar vam trobar un parell de subvencions que penjaven d’un fil: venien del 2019 i estaven a punt de perdre’s si no s’acabaven aquest 2024. L’alberg juvenil i la plaça Sant Salvador haurien d’haver estar acabades, però no. Ens hi vam haver de posar ràpid per no perdre-les. I a partir d’aquí, posar-nos a la feina i treballar el dia a dia, que t’absorbeix moltíssim. Una de les primeres coses que vaig fer, i de les quals estic més orgullosa, és obrir el despatx d’alcaldia. Feia anys que no es feia. Ara, tots els divendres obro despatx de les 11 del matí a les 2 de la tarda i pot venir qui vulgui a reunir-se amb mi, sense cita prèvia, en visites de 15 minuts sense qüestionari previ.

Molt. Jo vaig apuntant tot el que em demanen, els assessoro allà on puc o els dic on han d’anar a gestionar tal cosa o tal altra. O ho passo directament al departament corresponent. Són visites de metge, breus, però és atenció directa al ciutadà. Jo crec que això és molt important, per als ciutadans, i per a mi també, perquè prenc un contacte molt directe amb els veïns de la ciutat, les seves preocupacions i els seus problemes. Directament, de primera mà. A mi m’encanta. És el millor moment de la setmana. S’havia fet en altres moments, però amb la pandèmia es va refredar. Crec que també, com a institució, és molt important que hi hagi la possibilitat, qui tingui algun problema o alguna qüestió que no li agrada, de venir-ne a parlar directament, en lloc d’omplir les xarxes socials amb missatges negatius que generen males sensacions, que potser ni tan sols arriben on han d’arribar o que es fan en un to que és impossible dialogar-hi.

A vegades es fixen en coses que em fan pensar que no ho estem fent tan malament. Per exemple, ara es queixen que als Reis, en lloc de venir del Sagrat Cor, els fem venir en tren, i que ens estem carregant l’imaginari popular. Si aquesta ha de ser la crítica, jo estic molt contenta.

Sí, i per això des de Junts em diuen que això és fer passos enrere i des d’Esquerra, que estem trencant la màgia del projecte que havien impulsat ells els darrers anys. Nosaltres hem mantingut el seu projecte, mantenim els mateixos personatges, simplement hem canviat el lloc on venen els Reis perquè tenim la gran sort que vinguin a una estació de tren centenària: aquest 2024 hem celebrat el centenari de l’arribada del tren a Balaguer. Si això és el que no els agrada, vol dir que no ho estem fent tan malament.

Venim d’on venim, la línia de Lleida a la Pobla va estar a punt de desaparèixer diversos cops. Es va traspassar en temps del tripartit a la Generalitat, i ara amb la gestió que se n’està fent està donant molt bons resultats. Ara hem de fer un pas endavant.

Per exemple, que poguéssim arribar en tren a la Seu d’Urgell. Per què no? I contactar amb Andorra. En un no res tens la frontera i l’aeroport. Si ens creiem realment la vertebració, hauríem de poder arribar a la Seu i Andorra en tren. Ja hi ha hagut un estudi fet des de la Diputació fa uns anys. Doncs mirem-ho.

Ho estan valorant. Estem encara en la fase d’anar llançant la idea. Quan va venir la consellera Ester Capella a l’acte del centenari del tren, ho vaig dir en el meu discurs, en resposta al seu, perquè ella havia dit que ens havíem de creure el territori que s’havia de vertebrar i havíem d’entrar a tot arreu. No podem ser ciutadans de primera o de segona en funció del transport o dels serveis públics que tenim. I perquè una idea es faci possible al llarg del temps, primer cal llançar-la i fer-la córrer.

És cert, ens interessa a Balaguer, però també interessa molt al Pirineu. Cal una connexió directa amb el nord de la demarcació, i aquesta passa per Balaguer. Hi ha molta gent de les nostres terres que té molta relació amb Andorra, i també seria molt bo per al Pirineu. Si ens creiem el país, cal connectar el tren amb la Seu i Andorra.

Això ja els tècnics hauran de decidir com va. Però seria molt potent per a tot el territori per vertebrar ho. N ’estic convençuda. Quan hi havia en Joaquim Nadal a la conselleria, tenia un equip que no parava de pensar en aquestes coses, en una vertebració real del país a través d’eixos d’infraestructures ben pensats. Però, després, hem tingut governs que no hi han pensat, i sovint ens veiem arraconats. Per exemple: per què l’eix tranversal acaba a Cervera? Havia d’acabar a Balaguer! Això ens ha perjudicat durant les darreres dècades i tenim un greuge comparatiu respecte a la resta de municipis mitjans i grans de la demarcació de Lleida. Som l’única capital de comarca de la plana que no té via ràpida. Nosaltres no. Nosaltres estem a 20 minuts de tot. Els meus amics de Barcelona em diuen que han passat per Balaguer perquè van veure un cartell a l’autovia, però en realitat estaven a 30 minuts.

I està aturat! Fa més de 20 anys que es va aprovar, i només s’han fet sis quilòmetres i escaig d’autovia. I en aquell tram construït, fixi-s’hi, entre Térmens i Vilanova de la Barca, ha crescut moltíssim la instal·lació de noves empreses. Potser si fóssim a Barcelona, les coses anirien molt més ràpides. Però a Lleida sembla que no tenim aquestes necessitats, quan sí que les tenim, i a més és un projecte en què creiem tots, perquè no va de colors de polítics, sinó del territori i de la gent que hi vivim. Necessitem que l’autovia es completi, i que sigui una autovia de veritat, de dos + dos carrils, i no aquestes vies 2+1 com la de l’eix d’Igualada a Vilafranca, que s’ha demostrat que no funcionen bé.

Doncs a la B-40 no s’ho van pensar tant i van trobar-ne tants com necessitaven. I a l’aeroport de Barcelona, tampoc. És un tema de prioritats i tenir al cap tot el territori del país. Confio que aquesta sensibilitat la tinguin el nou govern, perquè conec personalment alguns dels seus membres, i perquè el municipalisme és a l’ADN del PSC.

I a Ciutadans. Ens vam marxar per les dues bandes. Entenc que va generar il·lusió a molta gent, i ho respecto, però es va descuidar el dia a dia, i ara ho veiem en assumptes com l’informe PISA sobre l’estat de l’educació.