A mig quart de deu del matí, venint per Con­sell de Cent, el pri­mer que es veu és una gen­tada al mig de la cruïlla d’aquest car­rer amb el de Calàbria. El segon que es veu és la pan­carta “Volem seguir vivint al barri”, que l’Asso­ci­ació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixam­ple té pen­jada a la tanca del jardí veïnal Espai Nur. Es fa evi­dent l’èxit de la crida a la con­cen­tració ciu­ta­dana per evi­tar el des­no­na­ment de Josep Tor­rent, mes­tre de matemàtiques de 49 anys que en fa 22 que viu a l’edi­fici del número 137 del car­rer Calàbria, una de les tres cases Orsola que fan xamfrà entre aquests dos car­rers i que el 1909 va fer cons­truir l’empre­sari d’ori­gen italià Gio­vanni Orsola, que, amb socis cata­lans, tenia a la mateixa illa de cases la des­a­pa­re­guda fàbrica de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Cia.

Avui, des del balcó cen­tral de l’immo­ble, el por­ta­veu del Sin­di­cat de Llo­ga­te­res, Enric Ara­gonès, fa saber que els bes­nets d’Orsola se soli­da­rit­zen amb els llo­ga­ters que vol des­no­nar el pro­pi­e­tari del fons inver­sor Lio­ness Inver­si­o­nes, Albert Ollé Bar­to­lomé. Pre­ci­sa­ment, el Sin­di­cat de Llo­ga­te­res va adver­tir de la men­tida o la mitja veri­tat que s’escampa quan s’asse­nya­len els fons vol­tor “estran­gers” com a res­pon­sa­bles de com­prar immo­bles, de fer fora els inqui­lins dema­nant llo­guers impos­si­bles o de negar-se a reno­var-los el con­tracte per con­ver­tir-los poste­ri­or­ment en llo­guers de tem­po­rada molt més lucra­tius. Ai, quin dis­gust. Es veu que també hi ha cata­lans en aquest negoci rodó. I uns quants.

Al balcó mateix, un quar­tet de jazz amb bate­ria –sí, sí, bate­ria– con­tra­baix, saxo i trom­peta entreté la mul­ti­tud que espera l’arri­bada de la comi­tiva judi­cial per exe­cu­tar el desa­llot­ja­ment cap a dos quarts d’onze. Entre els con­cen­trats, hi ha exdi­pu­tats de la CUP com ara Car­les Riera i Eulàlia Reguant, dipu­tats dels comuns com ara Jéssica Albi­ach i Susanna Sego­via, i la nova secretària gene­ral d’ERC i regi­dora bar­ce­lo­nina, Eli­senda Ala­many.

La gent ocupa dem­peus i tran­quil·lament tota la cruïlla i es des­borda cap als qua­tre punts car­di­nals men­tre la Guàrdia Urbana té tallat al trànsit el car­rer Calàbria a l’altura del car­rer Dipu­tació. Veïns del barri i de més lluny, acti­vis­tes del Sin­di­cat de Llo­ga­te­res i grups d’estu­di­ants la fan petar, espe­cu­len si hi haurà desa­llot­ja­ment, fan cafès per empor­tar-se a peu dret o cua per esmor­zar als bars que hi ha al vol­tant –a les deu, amb una bona cua al car­rer, el Tas­café anun­cia que ja no fa entre­pans–. Entre la pre­venció gene­ral, sem­bla que l’opció que con­venç més és que, amb tanta gent con­cen­trada, ni el jut­jat ni la poli­cia no gosa­ran exe­cu­tar un desa­llot­ja­ment que podria aca­bar amb ball de bas­tons com va aca­bar aquesta mateixa set­mana el de la Mas­sana al Raval –amb l’agreu­jant d’una més àmplia soli­da­ri­tat ciu­ta­dana, perquè aquí no es desa­llotja una ocu­pació sinó un inquilí que ha vis­cut en un pis que, després de dues dècades, té tot el dret de sen­tir-se’l com casa seva.

El sin­di­cat –“Força, sin­di­cat!” és un dels crits més escol­tats– retreu que un peri­o­dista s’hagi pre­gun­tat per antena qui pagava la mobi­lit­zació d’aquests dies –amb actu­a­ci­ons de grups com la Ludwig Band i la retrans­missió en línia amb con­vi­dats de renom com Ter­ri­bas, Évole, Ana Polo i Joel Díaz–. Ara­gonès diu que aquest peri­o­dista és incapaç d’enten­dre que el sin­di­cat pot orga­nit­zar-ho per l’acti­visme mili­tant del seu miler de socis “que no depèn de sub­ven­ci­ons” i posa l’acte d’avui com a exem­ple de la “màxima expressió” d’aquest acti­visme: gent “dis­po­sada a posar-hi el cos” per impe­dir un des­no­na­ment. El por­ta­veu sin­di­cal recorda que “anem cap a la vaga de llo­guers” i crida al balcó veïns de Sent­me­nat que ani­ran a la vaga pro­pe­ra­ment jun­ta­ment amb d’altres de Vila­nova i la Geltrú, Banyo­les, Salou, el Ven­drell i Sit­ges. En tots els casos, diu, es van cons­truir habi­tat­ges soci­als amb fons públics que van aca­bar en mans de La Caixa, i que ara l’enti­tat només ofe­reix als llo­ga­ters l’opció de com­prar el pis o mar­xar-ne. Un dels veïns de Sent­me­nat avança que el movi­ment de vaga de llo­guers posarà en marxa una caixa de resistència per sufra­gar des­pe­ses i fa una crida a la soli­da­ri­tat.

A un quart i mig d’onze, Josep Tor­rent surt acom­pa­nyat per mem­bres del sin­di­cat abi­llats amb armi­lles taronja amb el lema Abai­xem llo­guers i s’apro­pen a la cruïlla de Calàbria amb Dipu­tació per tal d’espe­rar la comi­tiva judi­cial. Els acti­vis­tes acom­pa­nyants fan de ser­vei d’ordre davant l’amun­te­ga­ment de dese­nes de càmeres i micròfons. Dos mos­sos de paisà, un amb uni­forme, la secretària judi­cial, el llo­ga­ter i dues o tres per­so­nes del sin­di­cat que l’acom­pa­nyen par­len pocs minuts.

S’acaba la con­versa i només es pot sen­tir una de les sin­di­ca­lis­tes retreure en veu alta a les auto­ri­tats que “no tin­guin ver­go­nya”. Comi­tiva i poli­cies es reti­ren i des del sin­di­cat s’anun­cia que, de tor­nada al balcó de Casa Orsola, anun­ci­a­ran a tota la gent quin ha estat el desen­llaç: “La comi­tiva judi­cial ha escrit que hi havia massa gent con­cen­trada, massa gent dor­mint [a l’inte­rior de l’immo­ble] i massa premsa per poder exe­cu­tar el des­no­na­ment. Fan una cosa insòlita. Anun­cien que es farà a les cinc de la mati­nada de dimarts. Con­ver­ti­rem Casa Orsola en un edi­fici indes­no­na­ble.” I, sant tor­nem-hi, con­vo­quen con­cen­tració de soli­da­ri­tat dilluns a les nou del ves­pre i ins­ten a tor­nar-se a con­cen­trar dimarts a par­tir de les tres de la mati­nada.