Empresa i sindicats

L’apa­rició dels sin­di­cats va ser essen­cial en la millora dels drets dels tre­ba­lla­dors, i té una impor­tant funció en el dis­seny de l’estat de benes­tar.

Un dels can­vis als quals ha de fer front una empresa fami­liar quan creix és a l’apa­rició dels sin­di­cats en el seu dia a dia. Tot canvi, encara que sigui per a bé, genera ten­si­ons. Quan l’empresa és gran pot tenir una estruc­tura de govern i direcció en la qual hi hagi una funció espe­ci­a­lit­zada en la relació amb els sin­di­cats. Però en la majo­ria d’empre­ses al cap­da­vant d’elles hi ha una per­sona orques­tra.

Com cadas­cun compta el mer­cat segons li va, con­taré la meva experiència empre­sa­rial amb els sin­di­cats, perquè els records no escrits se’ls emporta el vent; i sabent que de tota història hi ha dife­rents ver­si­ons, totes elles cer­tes, segons el punt de vista.

Em vaig fer càrrec de l’empresa fami­liar a la fi de la dècada dels vui­tanta del segle pas­sat, amb gai­rebé cent tre­ba­lla­dors i sense dele­gats sin­di­cals. En entrar en el segle vint-i-un érem més de tres-cen­tes cin­quanta per­so­nes. Vàrem dema­nar una sub­venció per a for­mació a la Comissió Tri­par­tida que se’ns va con­ce­dir, i a les poques set­ma­nes es va pre­sen­tar un sin­di­cat dema­nant la con­vo­catòria d’elec­ci­ons sin­di­cals. No sé si entre tots dos fets va haver-hi relació de cau­sa­li­tat o de casu­a­li­tat, però diuen que “pensa mala­ment i encer­taràs”. Vam bus­car un advo­cat espe­ci­a­lit­zat en nego­ci­ació col·lec­tiva, ja que l’assumpte exce­dia a la nos­tra labo­ra­lista habi­tual.

L’altre sin­di­cat majo­ri­tari al país va impug­nar la con­vo­catòria i no sé com vaig ser deman­dat per atemp­tar con­tra les lli­ber­tats sin­di­cals, amb comu­ni­cació a la fis­ca­lia per la pos­si­ble existència de delicte penal. L’advo­cat em va dir: “tran­quil, tot forma part del tea­tre habi­tual”. La causa no va pros­pe­rar.

El comitè d’empresa va ser cons­tituït per cinc inde­pen­dents i qua­tre del sin­di­cat con­vo­cant. A con­ti­nu­ació, dos dels mino­ri­ta­ris van deman­dar davant magis­tra­tura a l’empresa pel sis­tema sala­rial argu­men­tant que en el mateix hi havia un vari­a­ble sub­jec­tiu depen­dent de l’opinió dels cli­ents. Abans d’entrar a la sala de vista l’advo­cat dels deman­dants, en un apart, em va dir “amb divuit mil ho arre­glem”. Gua­nyem el judici en part gràcies al tes­ti­mo­ni­atge d’un altre dele­gat mino­ri­tari.

Tot això em va por­tar a crear una nova línia de negoci basada en auto­ser­vei amb el mínim de per­so­nal i la màxima estan­dar­dit­zació, apli­cant el con­sell de “el que puguis pagar amb IVA no el paguis amb segu­re­tat social” que de manera rei­te­rada havia sen­tit un empre­sari.

La gran recessió ini­ci­ada en 2008 ens va enxam­par amb una plan­ti­lla total de cinc-cen­tes per­so­nes i lamen­ta­ble­ment vam haver d’apli­car ERO tem­po­rals, amb gran com­prensió de tots els afec­tats. Dei­xem de cobrir les vacants que es produïen i la plan­ti­lla es va reduir len­ta­ment en un qua­ranta per cent. Les coses empit­jo­ra­ven més ràpida­ment del que actuàvem i, per cau­ses endògenes i exògenes, estruc­tu­rals i con­jun­tu­rals, deci­dim en 2013 posar fi al pro­jecte empre­sa­rial amb la pre­sen­tació d’un con­curs de cre­di­tors i poste­rior pla de liqui­dació orde­nada, que va durar gai­rebé dos anys amb venda d’uni­tats pro­duc­ti­ves i tan­ca­ments.

En els dife­rents ERO defi­ni­tius vaig tenir ocasió d’expe­ri­men­tar de pri­mera mà dife­rents nego­ci­a­dors. En un cas la repre­sen­tació dels tre­ba­lla­dors la lidero un advo­cat labo­ra­lista sense experiència en casos simi­lars; va ser una far­ra­gosa nego­ci­ació. En un altre es va incor­po­rar al comitè nego­ci­a­dor dos alli­be­rats sin­di­cals que es repar­tien el paper de bo i dolent pro­vo­ca­dor sobre­pas­sant l’insult per­so­nal; real­ment em va cos­tar seguir la ins­trucció del nos­tre nego­ci­a­dor de “esti­gues callat com un mort i no entris a cap drap”. Durant aquesta nego­ci­ació vaig rebre tru­ca­des en el meu domi­cili par­ti­cu­lar, a altes hores de la mati­nada, avi­sant-me de desgràcies en ins­tal·laci­ons o en el meu entorn fami­liar. En el ter­cer esce­nari teníem enfronti una cone­guda coo­pe­ra­tiva d’advo­cats labo­ra­lis­tes que van ser uns autèntics pro­fes­si­o­nals. Acu­dien amb la història i els números ben estu­di­ats i amb un tracte exqui­sit estre­nyien fins al fons; per des­comp­tat van ser els més durs de tots.

No sé en quin grau totes aques­tes experiències van influir en què reo­ri­entés la meva vida pro­fes­si­o­nal cap a la con­sul­to­ria en lloc de con­ti­nuar amb l’acti­vi­tat empre­ne­dora.