Veient com ha evo­lu­ci­o­nat el cinema català, la veri­tat és que em sento pro­fun­da­ment satis­feta de l’esforç que va repre­sen­tar aixe­car una Acadèmia de Cinema Català que pràcti­ca­ment no exis­tia i que fixava una imatge de marca per a un cine que estava molt supe­di­tat al cine espa­nyol. Tenint la lite­ra­tura cata­lana que tenim, la música, el tea­tre..., tenint tots els aspec­tes de la cul­tura cata­lana abso­lu­ta­ment defi­nits com una cul­tura pròpia, era molt estrany que al cinema no fos així. Quan vaig accep­tar diri­gir l’Acadèmia de Cinema, aquesta imatge de marca no estava gens con­so­li­dada. El cinema català encara estava en un estadi molt expe­ri­men­tal, amb pel·lícules molt peti­tes, amb una enorme des­con­fiança en si mateix, un com­plex molt gran. I a mi el que em va moti­var moltíssim d’aga­far la pre­sidència de l’Acadèmia va ser dir: “Doncs a par­tir d’ara ani­rem forts!” Les aju­des que havien permès fer cinc pel·lícules com Pa negre van caure en picat i en aquell moment em vaig tro­bar que havíem de con­so­li­dar una imatge de marca. Per això els meus dis­cur­sos a les gales eren sem­pre de dema­nar recur­sos com els que tenen totes les cine­ma­to­gra­fies euro­pees.

Sí, quan vaig aga­far l’Acadèmia va començar la crisi de TV3, la crisi econòmica, i sobre­tot no es va com­plir la llei de cine que s’havia apro­vat al Par­la­ment. La ple­ni­tud ha vin­gut després, i estic encan­tada, perquè és l’objec­tiu a asso­lir. Em van tocar uns anys de molta lluita, però men­tre lluitàvem també vam crear d’una manera molt clara la marca del cine català. Amb Pa negre pen­sava que ja havia obert el camí, però em vaig tro­bar que no, que hi havia un bar­ranc al davant. Una de les coses que també em va fer molta il·lusió és que durant el meu man­dat vam poder entrar a l’Acadèmia de Cinema Euro­peu, que aple­gava totes les cine­ma­to­gra­fies euro­pees que tenen estat, excepte la nos­tra. Vam tre­ba­llar molt també perquè se’ns entengués com una cine­ma­to­gra­fia potent i dife­ren­ci­ada, en un moment en què l’Acadèmia, amb el Wim Wen­ders de pre­si­dent, era molt sen­si­ble al fet que la diver­si­tat euro­pea és la cul­tura euro­pea. Estic molt con­tenta de com l’Acadèmia ha dei­xat fixada la imatge de marca, ho estan fent amb con­tinuïtat i molt bé, i el cine català comença a tenir veu pròpia. Tenia veu pròpia en l’expe­ri­men­tal, però comença a tenir una cosa que tenen les cine­ma­to­gra­fies de tot el món, que és que les veu el públic i el públic les estima i coneix els seus actors, i a la per­ru­que­ria en par­len.

Sí, bé, les polèmiques de les gales són sem­pre tre­men­des. Jo el vaig tro­bar un dis­curs magnífic, el vaig feli­ci­tar, i li vaig encar­re­gar inclús una feina, si vol. L’únic que em va sem­blar és que em sobrava la paraula ven­jança, perquè no és un tema de ven­jança. Més aviat al con­trari, vist com ha anat i el que ell expli­cava. Però segu­ra­ment hi ha una qüestió de matís. Va ser un dis­curs magnífic! Aquest país s’ha fet amb la migració, s’ha fet amb una col·labo­ració i amb una entesa per la banda dels que han aco­llit, entre els quals també hi havia obrers, perquè sem­pre sem­bla que només hi havia bur­ge­sia, per l’amor de Déu! A Santa Coloma hi havia molta gent que havia patit misèria, però una dife­rent de la que havien pas­sat els que venien. I, en canvi, la immersió lingüística es va fer allà. Tot aquest procés que hi ha hagut de migra­ci­ons, de bar­reja amb Cata­lu­nya, ha estat molt bo quan hi ha hagut un ele­ment de cohesió que és la llen­gua, la cul­tura, una manera dife­rent i oberta. A l’Ate­neu Bar­ce­lonès s’estan fent cur­sos de català per a nou­vin­guts i només d’obrir la ins­cripció s’hi van matri­cu­lar 150 per­so­nes. És veri­tat que des del govern s’hau­ria de fer molt més, no s’entén per què no s’ha vigi­lat més la immersió, no s’entén que hi hagi més demanda de clas­ses de català que oferta, això es pot resol­dre des del govern. Jo ho estic reso­lent amb les meves pel·lícules, amb les clas­ses de català a l’Ate­neu, amb el que tinc a les mans, que és el que hauríem de fer una mica tots. Hem de poder expli­car el que som des de la diver­si­tat. En fi, jo crec que el gran tema són els nous cata­lans, però tots som migrants, tots hem sigut migrants. Només cal recor­dar la fugida cap a Sud-amèrica dels cata­lans després de la guerra. Aquest país des del segle XIV rep migració per tirar enda­vant. Això des del punt de vista no només polític sinó artístic ens dona un camp d’una riquesa immensa per cons­truir-nos com un país obert que sap ges­ti­o­nar la seva com­ple­xi­tat i que no la ges­ti­ona expul­sant, sem­pre aco­llint i amb mit­jans. Això és el repte que té ara el país i jo com a pro­duc­tora de cul­tura me’l plan­tejo i em fa molta il·lusió abor­dar-lo, perquè la cul­tura sem­pre surt del con­flicte, els artis­tes sem­pre sur­ten de les difi­cul­tats. Si Cata­lu­nya ha sigut cre­a­tiva i ha fet tot el que ha fet és perquè ha hagut de bre­gar amb unes grandíssi­mes difi­cul­tats per ser país. Els Ate­neus han estat els grans aco­lli­dors d’immi­gració; l’Edu Sola ho va dir, va par­lar del grup d’esplai... Va ser un moment cul­mi­nant de l’acte i al final el vaig anar a abraçar com una boja, emo­ci­o­nada. El dis­curs de l’Edu ha fet història, ho ha expli­cat molt bé. I, si no, mira el cas francès: a França els donen l’escola pública, tenen bar­ris amb arbres... I per què no abra­cen la cul­tura fran­cesa i s’hi enfron­ten? Perquè no hi ha espais on vin­cu­lar la gent que ve amb la gent que hi ha. A Cata­lu­nya, com que el tema de la gent que arriba ve de molt lluny i no hem tin­gut estat, hem creat llocs per­me­a­bles com els ate­neus –no sé quants n’hi ha a Cata­lu­nya!–, els casals, els esplais, els grups de tea­tre... En els llocs on hi ha esport o cas­te­llers, la bar­reja és automàtica. Com a mínim poden veure on han arri­bat. I nosal­tres podem veure qui són. El gran repte del món glo­bal, per a mi, serà sal­var la diver­si­tat cul­tu­ral. A mi em fa molta il·lusió des de tots els fronts on tre­ba­llo, estic molt activa.

Estic amb uns equips de gent fantàstics, els del Texas, els de Massa d’Or [la pro­duc­tora], els de l’Ate­neu... A més, encara soc pre­si­denta de l’asso­ci­ació de pro­duc­tors de la Medi­terrània, on hi ha alge­ri­ans, mar­ro­quins, tuni­si­ans, egip­cis, liba­ne­sos, turcs... Sobre­tot hi ha dones pro­duc­to­res. Això és la meva vida i em sem­bla que té molt sen­tit seguir bata­llant com una lle­ona pel que con­vin­gui. No sola, eh? Jo no he fet res sola. Crec que he estat bona tri­ant els equips molt bé: gent que tre­ba­lli molt i que cre­gui en el mateix. I ara que soc més gran m’adono que els equips ja van sols.

Una pel·lícula que parla de la nova migració a par­tir d’un lli­bre de Najat El Hachmi, aquesta dona del Rif, mar­ro­quina, que escriu en català i fa unes novel·les extra­or­dinàries i uns al·legats fantàstics de l’isla­misme laic. Amb la mateixa idea, que a mi sem­pre m’ha atret molt, de la bar­reja de la immi­gració, i sent posi­tiu en lloc de quei­xar-se tant.

Es tracta de Mare de llet i mel [Edi­ci­ons 62, 2017]. La fem amb el Mar­roc, la roda­rem al Rif en ama­zic, la llen­gua dels àrabs del nord d’Àfrica, els ber­bers, i en català. És un tema apas­si­o­nant, que ens crema a les mans. Jo en això soc molt posi­tiva, ara ho expli­ca­rem en una pel·lícula. Soc una gran fan de la Najat, i és una novel·la pre­ci­osa que parla d’un tema d’abso­luta actu­a­li­tat, que és com algú que ve del sud, sense res, es troba amb la nos­tra cul­tura. Parla de com brega amb el xoc de les cul­tu­res. És un pro­jecte que em fa moltíssima il·lusió. M’ha cos­tat molt d’aixe­car-lo. Final­ment, ja tinc el Minis­teri de Cul­tura, la Gene­ra­li­tat, TV3, Tele­visió Espa­nyola, copro­ducció mar­ro­quina i fran­cesa. No vull fer pel·lícules amb poc pres­su­post. I això no vol dir que una pel·lícula amb poc pres­su­post no sigui molt bona. Quan he hagut de fer docu­men­tals polítics, els he fet així. Però la meva obsessió és demos­trar que es poden fer pel·lícules amb uns estàndards euro­peus, en català i amb una nor­ma­li­tat. I aquesta vegada, a sobre, és català i llen­gua ama­ziga, és la llen­gua dels nòmades.

A mi em va venir a bus­car el Jordi Casas­sas dient-me que l’Ate­neu estava en fallida, que estava molt mala­ment perquè havia pas­sat la covid. Jo aca­bava de dei­xar l’Acadèmia. De l’Ate­neu n’havia sigut sòcia ja als 16 anys, perquè jo vivia al barri i anava a estu­diar allà. Li tenia un gran afecte. M’ho va dema­nar, per favor, que si soc tan llui­ta­dora... Vaig dir que sí i em vaig tro­bar un Ate­neu que era un des­as­tre. Però no era només un des­as­tre per la covid: hi havia un deute acu­mu­lat de 900.000 euros, s’havien per­dut 700 socis amb la pandèmia... Em vaig espan­tar molt, perquè hi havia també molts pro­ble­mes físics a l’edi­fici, i vaig aga­far una junta de pro­fes­si­o­nals en el línia del cata­la­nisme que sem­pre ha tin­gut l’Ate­neu: l’Eli­sa­bet Cirici, que ha fet totes les obres poste­ri­ors; el Ricard Faura, que ho ha vir­tu­a­lit­zat tot i l’ha posat al segle XXI; la Rosa Maria Malet, que ha reco­llit tota la part artística que estava dis­persa; la Lluïsa Julià, que ha orga­nit­zat tota la pro­gra­mació cul­tu­ral; el Daniel Faura, que era pre­si­dent dels audi­tors de comp­tes... I sobre­tot el que vaig posar és tres joves.

Quan vaig entrar i vaig veure la mit­jana d’edat i la poca gent que hi havia, encara dor­mint les mig­di­a­des allà, vaig pen­sar... Ostres! Han estat qua­tre anys fantàstics! Els joves han entrat en tromba a l’Ate­neu, n’han entrat 400, han creat al Cafè Con­ti­nen­tal, una tertúlia que ja ha gua­nyat el premi dels ate­neus, on es debat cons­tant­ment temes històrics, polítics, artístics... Un dels rep­tes que jo em vaig pro­po­sar és que hi havia d’haver joves a l’Ate­neu i es va com­plir. Vaig tro­bar unes coses que no m’espe­rava: l’Ate­neu tenia uns pro­ble­mes a l’edi­fici molt greus, podia cre­mar com una bresca, les mesu­res antiin­cen­dis no s’havien revi­sat mai. Vam dema­nar aju­des i sub­ven­ci­ons per sal­var l’edi­fici, gràcies a l’Eli­sa­bet Cirici i a l’equip, com sem­pre. I sobre­tot hem fet que no sigui defi­ci­tari i hem eixu­gat el deute, dels 800.000 només en que­den 200.000 per pagar, i amb un pla per pagar-los. S’ha fet la feina amb un equip boníssim, i ha estat com­pli­cat. Quan tu entres en un lloc amb tots aquests pro­ble­mes i prens deci­si­ons, hi ha gent a qui no li agra­den. Però si les deci­si­ons han ser­vit per sal­var l’Ate­neu, estic encan­tada de la vida. Per exem­ple, al res­tau­rant se ser­vien 20 menús i ara se’n ser­vei­xen 130. S’hi han fet 600 actes aquest últim any, té un poten­cial enorme.

El que jo no entenc és que ara al març hi ha elec­ci­ons i diu que es vol pre­sen­tar el mateix que em va dei­xar l’Ate­neu, el Jordi Casas­sas, que és una per­sona estu­penda i un gran pro­fes­sor, però l’Ate­neu reque­reix gestió. No pot ser que les per­so­nes que van dei­xar l’Ate­neu com el van dei­xar el tor­nin a dei­xar igual. Jo tenia mol­tes ganes de fer pel·lícules, però em pre­sento. Els del cine estem molt acos­tu­mats a la gestió, hem de ges­ti­o­nar pres­su­pos­tos alts en un període molt curt de temps, amb molts equips. Jo he apli­cat una mica aquesta lògica: teníem molt poc temps, com a les pel·lícules, però hem dei­xat resolta l’excel·lència de la pro­gra­mació cul­tu­ral, que no cai­gui l’edi­fici, el rejo­ve­ni­ment, la bar­reja inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i l’ober­tura i la qua­li­tat dels actes... Tot això ho hem fet en qua­tre anys, ho ha fet un equip extra­or­di­nari. Jo insis­teixo en la idea de l’equip, que l’he lide­rat jo, però s’ha fet una feina extra­or­dinària. I, és clar, tot­hom diu que em pre­senti. Sobre­tot els joves i els tre­ba­lla­dors. Com tre­ba­lla la gent en aquest país! S’entu­si­asma per una idea i es llança a fer-la. Jo encara ara penso que que­den mol­tes coses per fer, en lloc de tanta queixa!

L’Espai Texas jo ara no el porto direc­ta­ment, el porta el meu fill, i ho fa molt bé. Em van venir a bus­car per recu­pe­rar el Texas perquè era l’únic cinema al món que ho feia tot en català. Havia tan­cat, tot i anar molt bé. Jo no ho volia, però el meu fill [Joan Tei­xi­dor] em va dir que faria ell un pla de negoci. Quan vam fer números i vaig veure el que havíem de pagar del llo­guer li vaig dir a l’Anna Rosa Cis­que­lla, amb qui havíem fet tea­tre des de molt joves i som molt ami­gues, que con­ver­tiríem dues sales en un tea­tre, man­tindríem dues sales de cine i sobre­tot faríem un bar i crearíem un espai mul­ti­cul­tu­ral. Havia lle­git ja que a París i a Berlín, després de la pandèmia, hi havia el desig de la gent de con­su­mir cul­tura i de tro­bar-se física­ment. Per exem­ple, el bar del Texas és un lloc de tro­bada fantàstic. S’hi tro­ben els actors de tea­tre amb els que venen de veure cine... El Joan ho ha fet amb un equip fantàstic. L’Anna Rosa des del tea­tre i jo des del cine, fem broma i diem que som les mares aba­des­ses, que hi anem i que hi fem els sopars de Nadal i opi­nem, però ho porta un equip de gent molt jove i estu­penda. O sigui, és això que dic de crear equips que enten­guin la idea i que la tirin enda­vant.

Aquesta mania que el català és un pro­blema... Evi­dent­ment, el català ens l’ha con­ver­tit en un pro­blema un Estat espa­nyol que no ha entès mai la diver­si­tat cul­tu­ral de la Península, i això ens ha fet anar molt mala­ment. Però a la pràctica... Mira Mar i cel, per Déu! Té totes les entra­des venu­des fins al juliol i es va estre­nar al setem­bre. Jo hi vaig por­tar uns amics suïssos aquest cap de set­mana, la vaig tor­nar a veure, i hi havia tota la sala dem­peus aplau­dint i can­tant les cançons. I, en canvi, es va dient que els grans musi­cals en català no tenen prou públic i que s’han de por­tar de Madrid.