No és que sigui el gran pro­jecte de man­dat, sinó que segu­ra­ment era un dels grans rep­tes urbanístics que hi havia. No és que sigui la feina prin­ci­pal per la qual tre­ba­lla l’Ajun­ta­ment, que n’hi ha d’altres, i que seria l’obra pública, o millo­res en l’àmbit d’enllu­me­nat, d’eficiència, con­ti­nuar la línia de les polítiques soci­als i de tenir aquest acom­pa­nya­ment amb pro­jec­tes sin­gu­lars que crec que ens dife­ren­cien també. Però sí que en l’àmbit de l’urba­nisme és una qüestió que era molt impor­tant perquè implica un pla par­cial, però també gene­rava pre­o­cu­pació ciu­ta­dana i interès gene­ral.

El que podem dir és que hem fet el més difícil, que és arri­bar a un con­cepte, arri­bar a una idea. Ara s’està fent tota la tra­mi­tació admi­nis­tra­tiva, per tant encara hi ha molt de tra­jecte per enda­vant. Estem fent la modi­fi­cació del POUM, estem fent l’apro­vació ini­cial també dels plans par­ci­als i tot això té un recor­re­gut. Par­lem de dos o tres anys de marge, però tot això avança sota un parai­gua d’una idea i d’un con­sens, i aquesta idea s’ha produït després de temps de tre­ball, amb audiències públi­ques expli­cant la feina a la ciu­ta­da­nia i comp­tant amb un grup d’experts en àmbits molt dife­rents.

Els prin­ci­pals can­vis són, sobre­tot, els reforços de la sessió d’espais públics. De tot el sec­tor, que són 116.000 metres qua­drats, el 80% passa a ser públic. Par­lem d’una zona verda urba­nit­zada a càrrec del pri­vat perquè la ciu­ta­da­nia en gau­deixi i on s’esta­blei­xen tres àmbits dife­rents: una part serà parc urbà, una altra serà agrària cen­trada en la vinya i una ter­cera, espais natu­ra­lit­zats de tran­sició cap a la vall de Rials. Aquests can­vis són molt impor­tants, però n’hi ha un altre igual de des­ta­cat que és el reforç de l’equi­pa­ment públic. Pas­sem de 4.000 metres qua­drats a gai­rebé 13.000. Paral·lela­ment hi ha un canvi vital. Fins ara, l’edi­fi­cació es tro­bava en tot el sec­tor i amb aquesta modi­fi­cació es tras­llada cap al sud de la peça, que és la part més petita, on sí que hi haurà pos­si­bi­li­tat de cons­truir. També hi haurà més habi­tatge, però el 50% de les uni­tats del que apa­re­gui seran de llo­guer i de pro­tecció social. El barri que en sor­girà serà eco­sos­te­ni­ble i volem que tin­guin cabuda els nous models de con­vivència. Final­ment, de tres super­mer­cats es passa a dos. Hem hagut d’equi­li­brar el pro­jecte.

Ale­lla va fer un gran pas el 2014 apro­vant defi­ni­ti­va­ment el seu POUM amb una vigència de 15 anys que aca­barà el 2029. Tra­di­ci­o­nal­ment els pla­ne­ja­ments urbanístics sem­pre allar­guen la seva vigència, la doblen fins i tot. En els pro­pers anys sí que hi haurà sec­tors estratègics, com és la Ser­reta-el Pla o la mateixa Miralda, que es desen­vo­lu­pa­ran. També és veri­tat que, a grans trets, la majo­ria d’aquesta cons­trucció apor­tarà fins a un 40% d’habi­tatge social, que també és una cosa vol­guda, i habi­tatge plu­ri­fa­mi­liar, que és un altre model del qual no en tenim gaire a Ale­lla i que també és neces­sari. També és cert que després d’això el POUM con­ti­nuarà vigent. Un POUM molt con­ser­va­dor, que va reduir les pos­si­bi­li­tats de crei­xe­ment del muni­cipi, que manté el con­cepte de poble, que té uns nivells de pro­tecció dels més grans pos­si­bles. I és en aquest àmbit on jus­ta­ment ara també estem tre­ba­llant per fer un pas més enllà no només fent pro­tec­ci­ons indi­vi­du­als d’edi­fi­cis que tin­guin interès patri­mo­nial, sinó anant a fer una pro­tecció del que és la iden­ti­tat nos­tra com a poble quant a con­junt patri­mo­nial. Pot­ser no edi­fi­cis con­crets, però sí car­rers, pla­ces, i que es desen­vo­lupi una cons­trucció en un lloc que con­servi la iden­ti­tat.

Jo sem­pre dic que és un luxe, de veri­tat, poder estar més en con­tacte amb la natura, gau­dir dels espais públics, tenir menys den­si­tat urbanística. A més a més a Ale­lla ens hem pre­o­cu­pat des de fa un temps per con­ver­tir-nos en Poble Cui­da­dor, i quan diem que volem fer del nos­tre un muni­cipi cui­da­dor, anem molt més enllà, en l’àmbit ideològic, de polítiques soci­als, i d’una altra cosa que és un valor quasi imma­te­rial, però és una de les coses que més es valora, que és que hi hagi una xarxa humana. Que hi hagi comu­ni­tat, que la gent es cone­gui, que les famílies bai­xin a la plaça amb els nens perquè juguin tran­quil·lament. Això té un valor incal­cu­la­ble i no volem que es perdi. Ale­lla ha can­viat molt al llarg del temps, però al mateix temps tenim un lle­gat, una història vin­cu­lada amb el món viti­vinícola que és claríssim que ens defi­neix. Des d’ERC tenim la sort que gover­nem des del 2003 i fa 22 anys que tenim molt clar el que volíem, doncs, pro­moure i defen­sar aquest con­cepte de tenir un poble viu amb iden­ti­tat. No dei­xa­rem de ser un poble resi­den­cial majo­ritària­ment, és cert, però també man­tin­drem l’acti­vi­tat cul­tu­ral, el tei­xit d’asso­ci­a­ci­ons i enti­tats, els comerços i els ser­veis que con­fi­gu­ren aquesta comu­ni­tat de per­so­nes.

Vam ser un dels pobles a qui van san­ci­o­nar durant la sequera per con­sum exces­siu d’aigua. Sumen pèrdues d’aigua, és cert, però no és que tin­guem unes pèrdues d’aigua exces­si­ves. L’urba­nisme d’Ale­lla el con­forma un model en el qual més del 85% són cases uni­fa­mi­li­ars amb jar­dins. Segons els estu­dis fets, i no podria equi­vo­car-me, una casa uni­fa­mi­liar con­su­meix un 46% més que un habi­tatge plu­ri­fa­mi­liar, perquè hi ha pis­ci­nes que vols omplir i jar­dins plens de plan­tes que vols regar. Ara bé, el 2026 acaba la con­cessió del sub­mi­nis­tra­ment de l’aigua, després de 53 anys! A Ale­lla tenim encara les matei­xes con­di­ci­ons que l’any 73, amb 60 quilòmetres de car­rers, tenim cano­na­des dels anys sei­xanta, setanta, vui­tanta, que estan arri­bant a un final de vida útil. Hem començat una inversió impor­tant de 900.000 euros, gràcies també a les sub­ven­ci­ons de l’ACA i de la Dipu­tació. Tenim ja cal­cu­lat, però, que en el futur hau­rem d’inver­tir 5 mili­ons d’euros. I no em refe­reixo a un futur gaire llunyà, sinó a par­tir del 2026 amb el nou ser­vei.

És un dels pit­jors mal­de­caps per a la gran majo­ria dels ajun­ta­ments. Crec que hem fet tota la feina que havíem de fer pel que fa a reflexió i, de fet, a Ale­lla és cert que som dels dar­rers muni­ci­pis a pren­dre una decisió, per bé que fa molt de temps que hi donem mol­tes vol­tes. En con­cret, jo diria que des del 2020 estem tre­ba­llant en el nou model. Les dades que tenim de sepa­ració avui en dia són prou bones, un 56%, i pot­ser per això hem tri­gat tant. Tot i això hem de fer millo­res, és obvi, però com fer-les i a quin cost també és una qüestió que havíem d’ana­lit­zar molt bé. Crec que aquest 2025 tan­ca­rem la decisió i podrem ini­ciar ja els tràmits per pre­pa­rar la lici­tació del nou ser­vei. No ens hem decan­tat encara per un sis­tema con­cret, però en tot cas no serà un model mixt, que és la pit­jor solució. Pel que fa a dades, el sis­tema que més bons resul­tats dona és el porta a porta, però ja ho veu­rem.

Si alguna cosa ens ha afec­tat ha estat els roba­to­ris a domi­ci­lis i de forma menor, les ocu­pa­ci­ons, però d’això fa més anys. Ale­lla som la per­fecta diana per als roba­to­ris: som un dels pobles amb la renda per càpita més ele­vada i que cons­tant­ment es recorda a tot arreu, mal­grat que agrairíem que no se’n fes tanta pro­pa­ganda. Sem­bla que tenir la renda per càpita alta es tra­du­eixi en el fet que tots nedem en diners, i no sem­pre és així. Un altre dels aspec­tes que ens per­ju­dica és que la majo­ria de cases són uni­fa­mi­li­ars, a qua­tre vents, amb par­cel·les inde­pen­dents, tocant el bosc i, per tant, més difícils de con­tro­lar. L’any de menys roba­to­ris ha estat el 2020, perquè hi va haver la pandèmia i en vam sumar 30. El 2023 i aquest any que aca­bem de tan­car ens hem situat en els 40-42 roba­to­ris. No hi ha un botó màgic que es premi i que tot es resol­gui, però sí que com més mesu­res es pre­nen, millor. Cal posar en relleu que tenim una poli­cia molt pro­fes­si­o­na­lit­zada, amb un grup espe­ci­a­lit­zat en segu­re­tat ciu­ta­dana. Estem fent mol­tes cam­pa­nyes, molts con­trols, ens hem dotat amb una uni­tat de drons. Final­ment també vull des­ta­car una sen­si­bi­lit­zació molt nota­ble per part de la població, que ha entès que cal ser cons­ci­ent i aler­tar quan passa res o se sos­pita d’alguna acti­vi­tat que no és nor­mal.

Per poder par­lar de què està pas­sant i de què haurà de pas­sar en el futur, també cal mirar com és que hem arri­bat aquí. La Vinícola havia estat la coo­pe­ra­tiva de tota una gene­ració i que es va començar a cons­truir el 1906, on s’embo­te­llava i es venia el vi pro­vi­nent d’una extensió de vinya que envol­tava el muni­cipi. Un edi­fici enorme pen­sat per a uns pro­ce­di­ments que ara ja no fun­ci­o­nen i que no jus­ti­fi­quen la càrrega edi­fi­catòria que té. Està ubi­cada al cen­tre del poble amb pro­ble­mes logístics molt impor­tants. Avui en dia quan algú com­pra ampo­lles no com­pra cai­xes d’ampo­lles, sinó que com­pra tràilers que venen direc­ta­ment en palets i han de parar la car­re­tera prin­ci­pal. A més, està ubi­cada en una zona resi­den­cial i no té capa­ci­tat de dedi­car-se a l’eno­tu­risme. Tota aquesta suma de qüesti­ons va dur la pro­pi­e­tat a plan­te­jar a l’Ajun­ta­ment que no podia con­ti­nuar al lloc de sem­pre. Òbvi­a­ment va ser una notícia que ens va tocar de ple però, després de cert temps per dige­rir-ho i amb la capa­ci­tat pragmàtica que intento apli­car, crec que el que havíem de garan­tir era que el celler no tanqués les por­tes i que pogués tras­lla­dar l’acti­vi­tat sense mar­xar d’Ale­lla. L’edi­fici sem­pre ha estat pri­vat i les pro­pos­tes que es van fer arri­bar no es van aca­bar desen­vo­lu­pant. Com a Ajun­ta­ment estem obli­gats, o crec que estem obli­gats, a acom­pa­nyar els pro­pi­e­ta­ris en la recerca d’una solució que ens agradi, que sigui accep­tada, perquè un edi­fici sense cap acti­vi­tat es fa malbé i no podem obli­dar que forma part del nos­tre patri­moni.

Ara mateix hi ha un posició majo­ritària­ment accep­tada i més enllà dels interes­sos par­ti­dis­tes, que és que l’Ajun­ta­ment pre­ten­gui que una part o la major part pos­si­ble de la finca històrica passi a ser pública i passi a ser equi­pa­ment muni­ci­pal. Però això suposa que el con­sis­tori pugui dige­rir econòmica­ment aquesta situ­ació i que, per tant, dedi­qui els menys recur­sos pos­si­bles. Lla­vors, això com es fa? Només hi ha una solució, és a dir, com­pen­sar els pro­pi­e­ta­ris amb drets edi­fi­ca­to­ris. Drets edi­fi­ca­to­ris, de resi­den­cial, en una altra ubi­cació. Par­ci­al­ment, pot­ser dins de la finca, no de l’edi­fici històric, sinó de la finca àmplia que queda a alguns metres, pot­ser allà s’hi pot incloure alguna cosa. I també estem jus­ta­ment ara ana­lit­zant qui­nes alter­na­ti­ves podríem tenir. Par­lem de pagar més de 4 mili­ons d’euros de taxació, o més de 6 que dema­nen els pro­pi­e­ta­ris, per sim­ple­ment tenir l’edi­fici i després gas­tar el mateix import per reha­bi­li­tar-lo. És inas­su­mi­ble, però al mateix temps entenc que d’aquí a 50 o 100 anys, si aquell edi­fici no acaba esde­ve­nint públic, la ciu­ta­da­nia mirarà enrere i dirà que vam dei­xar per­dre l’opor­tu­ni­tat.

Això per norma ho fixa el Con­sell Regu­la­dor, inte­grat pels cellers i els viti­cul­tors. Per­so­nal­ment crec que no és tan impor­tant el crei­xe­ment quant a muni­ci­pis inte­grants de la DO, que ara en som 31, sinó, en aquests muni­ci­pis on ja estem, per­me­tre un crei­xe­ment de la vinya, més plan­tació. Estem reduint les plan­ta­ci­ons any a any per dife­rents motius: pressió urbanística, falta de relleu agrícola… Cal­dria tro­bar la manera de dis­po­sar de més sol, perquè ens tro­bem amb ter­renys que actu­al­ment estan clas­si­fi­cats de fores­tals quan històrica­ment han estat agra­ris. A més, supo­sa­ria reduir el perill d’incen­dis si les pine­des es con­ver­tis­sin en vinyes. Ho hem par­lat amb altres alcal­des i seria bo tenir la capa­ci­tat d’esti­rar del carro i poder fer una pro­moció per tor­nar a créixer, pro­mo­vent siner­gies publi­co­pri­va­des. En aquest sen­tit, el Vallès Ori­en­tal té molta més capa­ci­tat de crei­xe­ment. De fet, la Roca del Vallès avui en dia és el ter­cer muni­cipi amb més vinya plan­tada de la DO.

Després de molt de temps de rei­vin­di­car des del ter­ri­tori, sem­bla que sí, que final­ment la cosa avançarà. L’obra con­creta no ens afec­tarà direc­ta­ment, però sí que en trau­rem un gran bene­fici. M’explico, actu­al­ment Ale­lla rep la pressió dels 40.000 habi­tants que fan ús de l’accés d’Ale­lla, el Mas­nou i Teià. Qua­tre vega­des més que la població que tenim i que pas­sen per les nos­tres car­re­te­res amb més reten­ci­ons i més acci­dents. El nou accés ens hau­ria d’alli­be­rar d’aquesta càrrega pobla­ci­o­nal. Estem pen­dents de dues acci­ons con­cre­tes: els nous acces­sos i la cre­ació d’una rotonda a l’antiga zona del peatge. Els tres ajun­ta­ments hi estem a sobre i en el nos­tre cas con­tro­lant que les obres no afec­tin la vall de Rials. També és obvi que l’actu­ació hau­ria de millo­rar la con­nec­ti­vi­tat interna entre els muni­ci­pis i, de retruc, la paci­fi­cació de l’N-2. Hi ha dis­crepàncies res­pecte a això, però crec que el més ideal seria fer pri­mer els nous enllaços, perquè, si es comença a la car­re­tera, els vehi­cles aca­ba­ran pujant cap a l’auto­pista i tot es blo­que­jarà molt més.

Comp­tem també que a la paci­fi­cació a l’N-2 hi haurà la cons­trucció de la rotonda a l’altura de Can Tei­xi­dor, i que també ens per­metrà millo­rar la con­nec­ti­vi­tat amb els bar­ris de mar. Però hi ha una altra qüestió vital, que és el reforç del trans­port públic. Els pobles de mun­ta­nya hem patit l’eli­mi­nació de l’apar­ca­ment a la zona de mar on el Mas­nou ha habi­li­tat la zona verda. És del tot legítim, però a nosal­tres ens afecta de ple perquè ens faci­li­tava l’accés al tren. Reforçar la línia de busos exprés, direc­tes a l’estació, és un gran pas perquè la gent d’Ale­lla no hagi d’aga­far el cotxe. D’altra banda, la línia de bus que ens con­necta amb els cen­tres sani­ta­ris de referència de Bada­lona va incor­po­rar al novem­bre una parada a l’L2 de metro i ha estat un gran avenç. Però aquí neces­si­tem més freqüències, perquè les freqüències que hi ha són molt insu­fi­ci­ents i no és una opció real per a la ciu­ta­da­nia.