Episodis de les classes mitjanes

Tenim a l’abast lli­bres sobre els antics gre­mis cata­lans, sobre els nos­tres “indus­tri­als i polítics”, sobre algu­nes de les empre­ses de llarga durada d’aquest país, i, també, lli­bres sobre els “movi­ments soci­als”, i sobre la història del movi­ment obrer català. És lògic, perquè la bur­ge­sia i el pro­le­ta­riat català han pro­ta­go­nit­zat grans moments. Els autors d’aquests lli­bres són ana­lis­tes, cro­nis­tes, assa­gis­tes, peri­o­dis­tes, eco­no­mis­tes, ense­nyants. No són bur­ge­sos. Ni pro­le­ta­ris. Són de classe mit­jana. Les clas­ses que estu­dien –amb admi­ració, amb raó– són les clas­ses que tenen “per sobre” (les dites bur­ge­sies) i les clas­ses sub­al­ter­nes, les que tenen “per sota”. Resul­tat: no hi ha lli­bres glo­bals sobre la classe mit­jana cata­lana, que és tant o més impor­tant que les altres dues. El pro­blema ve, en part, de la diver­si­tat interna. Els page­sos i rama­ders, molts arte­sans, els comer­ci­ants, els petits indus­tri­als, els pro­fes­si­o­nals libe­rals, i fins i tot un sec­tor de no pro­pi­e­ta­ris de mit­jans de pro­ducció (els fun­ci­o­na­ris) for­men les clas­ses mit­ja­nes. Dis­po­sem d’algun lli­bre sobre alguna orga­nit­zació, una ini­ci­a­tiva o un esde­ve­ni­ment en què ha estat impor­tant el lide­ratge d’un sec­tor de les clas­ses mit­ja­nes.

1. Un pri­mer exem­ple. A par­tir del Com­promís d’Amer (1485), els maso­vers començaren a poder fun­ci­o­nar com a petits pro­pi­e­ta­ris de la terra, tot i que no n’eren. La Unesco ha decla­rat patri­moni de la huma­ni­tat el seu Lli­bre del Sin­di­cat Remença (1448) con­ser­vat a l’Arxiu de Girona.

Segon exem­ple: Vita Christi, nar­ració biogràfica escrita en llen­gua cata­lana per Isa­bel de Villena, aba­dessa, publi­cat el 1497 a València és el pri­mer lli­bre imprès sig­nat per una dona. Lec­tors/es: ben segur, les clas­ses altes i mit­ja­nes.

3. El com­po­sant menes­tral i pagès de les guer­res de les Ger­ma­nies (des del 1519, a Mallorca, al País Valencià, i, menys, al Prin­ci­pat) ha estat molt ben estu­diat per Eulàlia Duran.

4. Una de les farmàcies que, des de la seva ini­ci­ació, el 1561, fins ara, ha seguit fun­ci­o­nant és la del Dr. Padrell. Amb can­vis de pro­pi­e­ta­ris i de loca­lit­za­ci­ons, sem­pre com a farmàcia de barri, a la Bar­ce­lona Antiga.

5. L’empresa Sagalés de trans­port interurbà va començar el 1641 trans­por­tant gel des dels pous de glaç de Moià fins a alguns punts de la ciu­tat de Bar­ce­lona. Les línies de Sagalés són per a totes les per­so­nes.

6. El 1641, Gazeta fou el pri­mer periòdic –un set­ma­nari– català. Publi­cat en llen­gua cata­lana, infor­mava espe­ci­al­ment dels suc­ces­sos polítics a l’àrea medi­terrània, i al món euro­peu. Fet i adreçat a tot­hom que sabés lle­gir.

7. La Fide­ue­ria San­martí fun­ci­ona, a Cal­des de Mont­bui, des del 1700. Hi fabri­quen fideus, galets, tota mena de pas­tes de sopa, des d’ales­ho­res. I, dis­tri­bu­ei­xen, és clar, a comerços espe­ci­a­lit­zats. L’aigua de Cal­des és excel·lent.

8. Bal­diri Rei­xac, rec­tor d’una petita població, Ollers, va escriure i publi­car (a Girona, 1749) Ins­truc­ci­ons per a l’ense­nyança de minyons. Les cri­a­tu­res havien de conèixer cinc llengües: la cata­lana (la pròpia), la fran­cesa (la científica), el llatí (la de la uni­ver­si­tat), la cas­te­llana (per al comerç amb Amèrica) i la ita­li­ana (per a la música).

9. Ernest Lluch va redes­co­brir les nou raons que, el 1766, l’eco­no­mista Fran­cesc Romà i Ros­sell donava per expli­car la neces­si­tat de trans­for­mar els gre­mis medi­e­vals en gre­mis moderns. La idea de fons és que els gre­mis fomen­ta­ven la com­petència i, doncs, les expor­ta­ci­ons.

10. Per tal de cons­truir els eixam­ples urbans que dema­nava la revo­lució indus­trial del vapor, l’engi­nyer Ilde­fons Cerdà ideà, el 1859, el que ell va ano­me­nar exac­ta­ment man­sana i/o man­sa­nes. No eren, és clar, pomes, man­za­nas. Eren masos, o masies, de grans dimen­si­ons. Octo­go­nals, per faci­li­tar la mobi­li­tat futura dels vehi­cles.

11. A Reus, el 1859, un grup de joves de classe mit­jana (segons la Viquipèdia en neer­landès) van crear el Cen­tre de Lec­tura. És una ins­ti­tució/soci­e­tat que tenia com a objec­tiu ini­cial l’alfa­be­tit­zació de la població. Ha esde­vin­gut una gran pro­mo­tora cul­tu­ral. I una bibli­o­teca excel·lent. (Segui­ran)