Un ‘modus operandi’

Joan Tugores creu que la trumpada al lliurecanvisme no és cap novetat, és una estratègia coneguda: “Alguns obliden que, en el seu primer mandat, el president Trump va negociar amb la Xina una treva en la guerra aranzelària, l’anomenat acord Fase 1, pel qual el gegant asiàtic es comprometia a comprar béns dels EUA per valor de 200.000 milions de dòlars, sobretot en mercaderia agrària, a canvi de rebaixar els aranzels a la mercaderia xinesa. Aquesta estratègia s’ha convertit en el seu modus operandi, que presumiblement Trump aplicarà a la UE perquè li compri productes transgènics o perquè s’alineï més amb els EUA en la competència comercial amb el gegant asiàtic.” Una perspectiva totalment transaccional que potser s’imposarà a partir d’ara, en què el principi de tot acord serà assolir prou poder de negociació per obligar altres països a arribar a enteses que serveixin als interessos propis.

Interessos propis? Trump haurà de mesurar molt bé la seva imposició de taxes del 10, el 15 o el 25% perquè no se li converteixin en armes de doble tall que fereixin l’economia, en l’escala més domèstica. “Els aranzels perjudiquen als qui els imposen, són els consumidors nacionals els qui acaben pagant-los. Aquests dies ja podem veure a les botigues dels EUA cartells en què es diu «Aquest producte puja per culpa del Sr. Trump».”

En un dels seus raonaments més delirants, Trump ha arribat a dir que els aranzels poden substituir l’impost sobre la renda i nodrir el pressupost federal, però, com ha quedat demostrat, un aranzel universal del 10% mantingut de forma constant, a tot estirar, finançaria una vintena part del pressupost federal. Tampoc no és gaire creïble sostenir que com més proteccionisme, menys dèficit comercial. Un dòlar enfortit per aranzels deprimiria la demanda global d’exportacions nord-americanes. Així mateix, per curar la febre de dèficit comercial que secularment afecta els EUA, no serveix el xarop de l’aranzel, amb el benentès que per assolir aquest objectiu caldria fer augmentar la taxa d’estalvi o fer minvar la inversió, i això sí que no s’ho poden permetre els EUA, que han de mantenir una inversió generosa si volen continuar en el lideratge de les noves tecnologies o ser capaços de competir amb la Xina en el desenvolupament de la IA.

I en quina posició roman la UE? Fa pocs dies la Comissió Europea va anunciar la Brúixola de la Competitivitat, que entre altres coses planteja la simplificació de l’entorn de regulacions i una coordinació més efectiva entre els nivells comunitari i estatal. Per al professor Tugores, “no deixa de ser una versió ligth de l’informe Draghi: cal fer passes decidides, com ara tenir una política fiscal integrada i seriosa, si no es vol caure en la irrellevància, com va advertir Mario Draghi”. Tugores creu que la pretensió de la Comissió, d’esdevenir una mena de supraestat per impulsar les empreses més dinàmiques, pot xocar amb els recels dels estats a l’hora de compartir sobirania.

Les exportacions catalanes van tenir un bon 2024, tot aconseguint superar una altra vegada la barrera dels 100.000 milions d’euros. En aquests 113.000 milions de vendes, cal fer avinent que va créixer notablement l’exportació als Estats Units, un 19,3%. Aquest mercat suposa un 3,5% del total d’exportacions i va créixer un 50% en el període 2020-23. Així doncs, el proteccionisme de Trump podria tenir les seves conseqüències per a l’empresa catalana: segons Acció, un 10% de les taxes sobre les mercaderies catalanes podrien pesar dues dècimes quant a creixement del PIB. És per això que, per abordar el nou context global, Acció ha activat el nou servei Adapta’t als nous Estats Units. Com explica Cristina Serradell, directora de la Unitat de Negoci d’Acció, “tot parlant amb les empreses vam veure una certa inquietud davant tanta incertesa. A algunes, els seus importadors els preguntaven si ja disposaven de plans de contingència”. El nou servei, que s’emmiralla en el que va activar Acció quan es va esdevenir el Brexit, analitza cas per cas el grau d’exposició a un escenari proteccionista, amb la idea d’adaptar-s’hi. “Analitzem, en el cas que s’acabin imposant aranzels d’un 10%, quina capacitat d’absorció té l’empresa, si pot traslladar el cost sense que se’n ressenti la demanda.” I una altra reflexió, transcendental, és si convé ser present físicament al mercat estatunidenc. “Si l’empresa té potencial, pot tenir sentit obrir una filial allà. Algunes empreses opten per obrir-hi una oficina comercial, altres per disposar de magatzem i altres per fabricar, amb el benentès que si fabriques part del producte allà, pots restar alliberat de l’aranzel.” De fet, l’administració anterior de Biden ja va atreure empreses amb els seus forts incentius als negocis involucrats en la transició energètica. I l’actual administració el que busca és “atreure empreses estrangeres per estimular localment l’activitat manufacturera”.

Amb tot, com assenyala Serradell, cal mirar cap a Orient, i cap a l’hemisferi sud. “L’economia mundial, com més va, més gravita cap a Àsia. D’altra banda, l’acord amb el bloc Mercosur pot oferir moltes oportunitats a les empreses catalanes, pels lligams que hi ha amb aquests països, i perquè podria compensar un tancament del mercat dels EUA.” L’alteració del comerç internacional per una possible guerra aranzelària preocupa relativament a Serradell, que remarca que l’empresa catalana “ja està acostumada a buscar nous mercats quan les circumstàncies ho requereixen. Es va adaptar al tancament d’Algèria, que ara ha aixecat les restriccions als nostres productes, o al de Rússia, que va fer que la indústria de la carn de porc es redirigís cap a la Xina”.

Amb tot, no s’han de menystenir les repercussions d’una guerra aranzelària, pels seus efectes indirectes en cadena: “Si venem a Alemanya, que exporta als EUA, si allà ven menys pels aranzels, això afecta la nostra economia.” Cristina Serradell augura que, atès el demostrat caràcter “transaccional” de Trump, “tot acabarà en taules de negociacions, com va passar en el primer mandat de Trump amb la UE o com passa amb la Xina, que també utilitza l’aranzel per no mostrar-se feble d’entrada, per després portar-ho tot a la negociació”. I allà caldrà fer gala de la millor diplomàcia comercial: “La UE on exporta més és als EUA, i d’on importa més és de la Xina. Si els EUA negocien amb la Xina que li compri més, relega la UE, però si no hi ha acord, seria al revés, molts productes es desviarien a Europa, ara que la UE vol escometre un procés de reindustrialització en els sectors més avançats.”

L’efecte indirecte

Per a Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Comerç, en el que més hem de parar atenció és en els efectes indirectes de la guerra comercial que es pugui esdevenir, atès que “Catalunya és una economia molt involucrada en els esglaons intermedis de la cadena de valor: aquí es fabriquen components de cotxes alemanys que s’exporten als Estats Units o elements químics que han de formar part d’un medicament”. Un altre efecte indirecte té a veure amb el comportament de les balances comercials dels nostres socis: “Si economies com les de França o Alemanya s’afebleixen perquè els aranzels restringeixen la seva capacitat d’exportar, la seva demanda dels nostres productes també minvarà, atès que tindran menys poder adquisitiu.”

Un dòlar fort –i com més va la febre aranzelària dels EUA, més sòlida es mostra la divisa nord-americana en la seva paritat amb l’euro i les altres divises mundials–, “certament, pot complicar per als Estats Units revitalitzar les seves exportacions, però, inversament, pot potenciar els fluxos de turistes estatunidencs cap aquí, o fer més barata la inversió d’empreses dels EUA en la nostra economia, tant de forma directa com indirecta”. Per contra, “la inversió als Estats Units sortiria més cara: adquirir instal·lacions, maquinària, contractar... Només els grans grups internacionals que la podrien escometre sense problemes, sí que hi aniran per poder saltar per damunt de les barreres aranzelàries”. En l’actual clima, les empreses catalanes, com totes les europees, “no tindran altra sortida que diversificar al màxim la seva geografia de mercats, anar a tot arreu, sobretot a Àsia, principalment a la Xina, com ja estan fent Alemanya i Itàlia”. Rovira també creu que en aquest context l’acord amb Mercosur “és més urgent que mai”.

Que el comerç internacional havia estat mutant darrerament, era evident. Una espiral proteccionista ja s’albirava, la fragmentació geoeconòmica era un fet, si tenim en compte que, segons l’FMI, el 2023 es van imposar prop de 3.000 mesures de restricció del comerç, gairebé el triple que el 2019. Com diu Víctor Burguete, investigador del Cidob, “sí, es pot parlar d’una nova globalització, reglobalització, desglobalització, a partir del 2008. Fins aleshores, el comerç mundial creixia més que el PIB dels països, i a partir d’aquella data s’alenteix”. Tanmateix, la gran ruptura ve amb la primera administració de Trump, “que va bloquejar de facto l’OMC”. El segon Trump ha persistit en aquesta visió de “l’aranzel de múltiples objectius, que a més de reequilibrar la balança comercial, serveix per contenir el creixement de la Xina i extreure concessions dels altres. Ara la novetat és això que els estrangers paguin els nostres impostos”. Burguete, que ens recorda que l’administració de Biden va mantenir taxes a la mercaderia estrangera, adverteix que, tot i que l’eina proteccionista sempre és negociable, “els aranzels hi són per quedar-se, perquè és una de les eines que el programa econòmic de Trump planteja per obtenir ingressos que li donin marge per reduir la regulació i rebaixar impostos”.

En el nou escenari, hi tindran molt a dir els països connectors, “els guanyadors per la porta del darrere. A través de països com Mèxic, el Vietnam o Turquia, d’altres poden vendre als EUA esmunyint-se de la taxa aranzelària. Tanmateix, els EUA comencen a tenir-los en el punt de mira, i ja veiem com demanen a Mèxic que restringeixi les relacions amb la Xina”.

Giacomo Ponzetto, investigador del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) de la UPF, considera fal·laç l’argument del Trumpnomics que considera l’aranzel una eina de redistribució a l’economia dels EUA: “Si afavoreixes l’acer local imposant taxes a l’importat, perjudiques l’automoció. Si protegeixes l’agricultura, l’efecte redistributiu és molt petit. Ajudar uns sectors determinats amb aranzels és ineficient, hi ha altres mesures que poden funcionar millor, com ara el subsidi directe.” I sobre l’atzagaiada que els estrangers pagaran els impostos, recomana als EUA que instaurin un IVA, que allà és inexistent.

Potser encara és aviat per saber cap a on evolucionarà la geoeconomia mundial, però potser sí que “és una bona oportunitat perquè la UE millori les seves relacions comercials amb els Brics, arribar a acords amb economies com ara l’Índia, el Brasil o Indonèsia, des del respecte mutu”. És clar que l’assignatura principal és una altra: “La UE no ha sabut créixer en els darrers vint anys, al revés que els EUA. Això sí, mentre que la UE té un estat del benestar, allà hi ha més desigualtats. El fenomen Trump podria fer que la UE d’una vegada es decidís a enfortir l’economia a través de l’estímul de la competitivitat.”

Com recorda Pedro Aznar, professor d’economia d’Esade, “no es va complir aquest principi seu pel qual l’aranzel serveix per reduir el dèficit comercial. Certament, els EUA no van importar de la Xina, però sí d’un país connector com el Vietnam. Hi va haver un canvi de fluxos. Una cosa semblant va passar amb la UE, quan va gravar l’oli d’oliva espanyol pel fet que Espanya era al consorci Airbus, competidor de Boeing a l’aeronàutica mundial, però no l’oli italià”.

Per al professor d’Esade, el caràcter transaccional d’aquestes mesures aranzelàries es pot posar de manifest en el camp de l’energia: “És clar que la UE no pot generar tota l’energia que necessita, així que pot comprar als EUA gas natural liquat (GNL), tot arribant a un vincle win-win aquesta vegada.”

En tot cas, Trump haurà d’anar amb molt de compte amb els “efectes perversos” d’aranzels, que “si s’enfilen a tipus del 20-25% generaran una forta inflació en un país que importa molt producte intermedi, com l’alumini per a la indústria del cotxe o la construcció”.

Antoni Cunyat, professor d’economia de la UOC, no creu que sigui una bona idea deslocalitzar-se cap als EUA: “Qui et pot garantir que les regles de joc no canvien per a les empreses europees? La inestabilitat institucional que s’associa a Trump fa que no sigui atractiu establir-se als EUA.” No dubta que els aranzels estatunidencs rebran la rèplica d’altres països, així que “hi haurà una guerra comercial en què guanyen les empreses més ineficients, les que no exportaven, i perden els consumidors i les empreses més dinàmiques”. En el capítol energètic, Cunyat tampoc no veu que la UE pugui aconseguir acords satisfactoris comprant GNL als EUA: “La UE sempre estarà en una posició desavantatjosa.”

Altres experts, com Eduard Gràcia, del Col·legi d’Economistes de Catalunya, paren atenció en la tensió que es pot generar entre Trump i la Reserva Federal, si la seva política radical fa brollar inflació. Com diu, “si s’apugen els aranzels, pots reduir el dèficit comercial, però si la Fed es veu obligada a apujar els tipus d’interès, una cosa va contra l’altra. Hem de pensar que si, com voldria Trump, la Fed imprimís bitllets, a més d’apujar la inflació, el dòlar deixaria de ser moneda refugi. I apujar massa els tipus és una molt mala notícia per als països endeutats en dòlars”.

En tot cas, Gràcia no creu, com han dit alguns, que en un entorn multipolar la Xina es decideixi a comandar amb els Brics un nou Bretton Woods contra el proteccionisme amb el renminbi com a moneda forta. “Sota la forta pressió dels problemes interns de la seva pròpia economia, com la por a un crac immobiliari de grans dimensions, les autoritats xineses no voldrien que la seva divisa fora massa forta.”

Gràcia alerta sobre “el perill que tots els països, per la via del proteccionisme, vulguin competir per quedar-se l’activitat econòmica”: “Tots acabarien pitjor, i tot plegat podria derivar en un conflicte calent.”