De la usurpació d’immobles

Avui volem trac­tar sobre un tema que dar­re­ra­ment ocupa de nou espai en el debat públic i més arran d’alguns casos mediàtics. És un tema a l’ordre del dia pel canvi de cri­teri introduït per la secció penal de l’Audiència Pro­vin­cial de Girona, que recent­ment va publi­car un acord no vin­cu­lant pel qual ha uni­fi­cat el seu cri­teri quant al delicte lleu d’usur­pació de béns immo­bles. El fet és que s’esta­ven dic­tant sentències que uti­lit­za­ven el con­cepte de “funció social” de l’immo­ble a l’hora de deli­mi­tar què era o no era delicte, con­cepte que el Tri­bu­nal Suprem con­si­dera superat com a cri­teri deli­mi­ta­dor del tipus penal, motiu pel qual i per tal d’evi­tar sentències que anes­sin en con­tra d’aquest alt tri­bu­nal, s’ha modi­fi­cat la línia juris­pru­den­cial. S’aban­dona així el cri­teri segons el qual s’havia d’acre­di­tar aquesta funció social de l’immo­ble, con­cepte que podia ser molt abs­tracte, motiu pel qual d’ara enda­vant sols s’haurà de com­plir, entre d’altres:

Que l’immo­ble ocu­pat no cons­ti­tu­eixi llar d’altri. Si es tracta de l’habi­tatge d’una per­sona, no esta­rem davant un delicte lleu d’usur­pació de bé immo­ble, sinó d’una vio­lació de domi­cili, delicte molt més greu, el qual és cas­ti­gat amb penes molt més ele­va­des. Com a canvi subs­tan­cial s’ins­taura que les ocu­pa­ci­ons de sego­nes residències no cons­ti­tu­ei­xen delicte d’usur­pació ja que aquests habi­tat­ges tenen con­dició de llar de les per­so­nes.

També, pre­veu que en el supòsit en què hi hagi violència i/o inti­mi­dació, esta­rem davant un delicte greu, el qual com­porta penes de presó. A part, que l’ocu­pant no dis­posi de títol que legi­timi l’ocu­pació. Si l’ocu­pant dis­posa o ha dis­po­sat en el moment d’ocu­par la finca de títol jurídic, com podria ser un con­tracte d’arren­da­ment, s’ha de tra­mi­tar per la via civil, i aquest supòsit no tin­dria rellevància penal. Així, encara que un cop fina­lit­zat el con­tracte la per­sona arren­datària no marxi de l’immo­ble, no esta­rem davant la comissió d’un delicte, sinó d’una pro­blemàtica civil. Cosa dife­rent seria una situ­ació en què es resol­gui un con­tracte d’arren­da­ment, que la per­sona que era arren­datària entre­gui les claus i deso­cupi l’immo­ble, i poste­ri­or­ment, un cop ja ha mar­xat, torni a ocu­par l’immo­ble. En aquest cas sí que s’esta­ria come­tent un delicte.

Final­ment, hi ha d’haver una desau­to­rit­zació de l’ocu­pació per part de la pro­pi­e­tat, sigui abans o durant l’ocu­pació, sense neces­si­tat d’un reque­ri­ment previ als ocu­pants de la finca per tal que la desa­llot­gin. En aquest cas, es pot pres­su­po­sar la volun­tat contrària de la pro­pi­e­tat a tole­rar l’ocu­pació si el pro­pi­e­tari porta a terme actes d’efec­tiva pos­sessió sobre la finca com, entre d’altres; actes de con­ser­vació de l’immo­ble, actes de pro­tecció de la pos­sessió, actes de com­pli­ment de la nor­ma­tiva econòmica i fis­cal i/o actes com la publi­cació d’anun­cis de venda o llo­guer, etc.

L’Audiència Pro­vin­cial pren altres acords res­pecte a aquest delicte, com és la reco­ma­nació de la tra­mi­tació d’aquests pro­ce­di­ments a través del pro­ce­di­ment imme­diat per a l’enju­di­ci­a­ment de delic­tes lleus, donant-se ins­truc­ci­ons direc­tes als cos­sos poli­ci­als i judi­ci­als per a la pràctica amb cele­ri­tat de les diligències esca­ients per a una ins­trucció i enju­di­ci­a­ment ràpid dels pro­ce­di­ments, amb una clara intenció de reduir subs­tan­ci­al­ment els ter­mi­nis de reso­lució de les ocu­pa­ci­ons, ja que es vol resol­dre aquests pro­ce­di­ments en poques set­ma­nes i no en els llargs ter­mi­nis en què es reso­len actu­al­ment.