“Maten la víctima i maten les persones que l’estimen”

Per això és impor­tant que a dones com la Carla se’ls posi cara, que la gent les cone­gui, que s’expli­qui qui eren, perquè elles han tin­gut una vida, una família, una feina, unes amis­tats, unes expec­ta­ti­ves, fins que un home que no ha sabut encai­xar un “no” ha tallat el seu camí, sense retorn pos­si­ble. Jo no vull que la meva filla quedi com la víctima número X del 2023, jo no vull que la soci­e­tat l’oblidi, ni a ella ni a cap altra, perquè això seria com tor­nar-les a matar i com dei­xar-nos a nosal­tres, els super­vi­vents, amb la llosa d’un dolor que no s’acaba mai.

Ho és perquè la seva vida ens dona infor­mació sobre com es desen­vo­lupa la violència que patei­xen tan­tes dones al món, ens per­met estar més alerta, inter­pre­tar els detalls i dema­nar ajuda a una tre­ba­lla­dora social, als Mos­sos d’Esqua­dra..., encara que no en tin­guem pro­ves mate­ri­als. Per això porto la Carla per ban­dera i parlo d’ella i del que li va pas­sar, perquè el seu cas ser­veixi per pren­dre consciència i actuar abans no sigui massa tard. A ella no la vaig poder sal­var, no vaig tenir aquesta consciència clara del perill real que cor­ria, i faria el que fos perquè altres per­so­nes la tin­guin i s’evi­tin més assas­si­nats.

Sí que veia coses rares en aquell noi que no m’aca­ba­ven de fer el pes, però mai m’hau­ria ima­gi­nat que arribés a aquest punt, pot­ser perquè quan una cosa tu no la faries no t’entra al cap que un altre la faci. I al con­trari, al prin­cipi pen­sava que n’estava tant, d’ella, que la defen­sa­ria si algú inten­tava posar-li la mà a sobre. Aque­lla tarda de juliol, allà al replà, a pocs metres del cadàver de la meva filla, jo mateixa deia als Mos­sos: “L’ha mort ell, però ha estat sense voler, perquè l’esti­mava molt!” No era així, no l’havia picat ni li havia posat un ull blau, però no l’esti­mava gens perquè inten­tava domi­nar-la, mode­lar-la a la seva manera i sepa­rar-la de nosal­tres, de mi i d’en Pol, el seu xicot, i això no té res a veure amb l’esti­mació, això és una mal­dat, això és violència de gènere. I tam­poc l’havia matat sense voler, l’havia esca­nyat la nit ante­rior de manera pre­me­di­tada.

Estàvem molt uni­des, perquè, quan em vaig divor­ciar, el seu pare també es va divor­ciar d’ella i vam haver de superar jun­tes difi­cul­tats econòmiques i de tot tipus. La Carla és el millor que he fet en la meva vida, el que m’omple d’orgull, el que em dona sen­tit. Era molt bona per­sona, tre­ba­lla­dora, com­pli­dora, honesta, ale­gre; era recep­ci­o­nista al Penin­su­lar de Girona i n’estava molt con­tenta, de la feina. Somi­ava que un dia diri­gi­ria un hotel i tenia la intenció d’estu­diar un grau de turisme a la Uni­ver­si­tat de Girona. S’havia com­prat un pis força atro­ti­nat al barri de Sant Narcís i l’anava arre­glant de mica en mica. Era molt estal­vi­a­dora i em deia que aviat dema­na­ria una altra hipo­teca perquè jo dis­posés també d’un habi­tatge de pro­pi­e­tat. Tenia ben pre­sent com ens havia estat de difícil avançar estant soles i d’alguna manera em cui­dava. La feien feliç les coses més sen­zi­lles, un cafè amb llet i un crois­sant, les seves tor­tu­gues d’aigua, pas­sar el dia a Bar­ce­lona, anar de vacan­ces a Cam­pro­don, lle­gir, veure sèries, estar amb el xicot, feli­ci­tar els com­panys de feina...

A l’ins­ti­tut de Santa Eugènia, havien coin­ci­dit en un curs d’accés a un grau supe­rior. En Toni era molt soli­tari, ningú s’asseia al seu cos­tat. La Carla s’hi va acos­tar i li va donar con­versa, li feia pena i això li va cos­tar la vida, perquè ell s’hi va arra­par i ja no la va dei­xar mai més. Al prin­cipi eren amics i van sor­tir uns mesos, no gaire temps. La Carla no com­par­tia el seu pro­jecte de vida. Era prac­ti­cant de parkour (sal­tar obs­ta­cles urbans), afi­ci­o­nat als vide­o­jocs bèl·lics, molt com­pe­ti­tiu, deia que volia anar a com­ba­tre a la guerra d’Ucraïna i pre­su­mia de gua­nyar diners inver­tint en bit­coins, sense haver de tre­ba­llar. Havien estat com­panys de pis, quan la meva filla ja tenia una altra pare­lla, i de bon començament no hi va haver pro­ble­mes; ell es mos­trava atent i es feia el mil­ho­mes perquè volia que tor­nes­sin junts, però quan va veure que no seria així lla­vors va can­viar: s’enfa­dava si jo o el xicot pujàvem al pis, si en Pol s’hi que­dava a dor­mir o ella no pas­sava la nit a casa. Pre­te­nia aïllar-la de nosal­tres, i al final la Carla li va dir que havia de mar­xar, van aca­bar molt mala­ment, però no em va voler expli­car res per no pre­o­cu­par-me i pot­ser per pro­te­gir-me d’ell.

De vega­des jo i de vega­des en Pol, el xicot; ens ho com­binàvem. La Carla havia vist en Toni atu­rant-se davant de l’hotel i com­pro­vant si era a recepció, o vol­tant pel barri. Jo no creia que li faria mal, però sí que podia mun­tar-li un espec­ta­cle, pun­xar-li les rodes del cotxe, fer alguna pin­tada... El 26 de juliol, cap a dos quarts de dotze de la nit, la vaig dei­xar a l’entrada del bloc on vivia, al número 11 del car­rer Bil­bao, i me’n vaig anar tran­quil·la sense saber que ell havia acon­se­guit obrir el por­tal i l’espe­rava dis­fres­sat amb des­su­a­dora, caputxa i guants al replà del ter­cer pis. Quan ella va entrar a casa, se li va tirar al damunt i la va estran­gu­lar. Quan­tes vega­des he pen­sat: “Si l’hagués acom­pa­nyat fins a dalt...” O “si hagués sos­pi­tat alguna cosa quan la Carla plan­te­java mar­xar de Girona...”

M’adono que sí. Una vegada vam anar de viatge a Madrid amb el meu germà, que és fun­ci­o­nari i viu a Lan­za­rote, i li va dir: “Per què no ens bus­quem un pis? Tu dema­nes tras­llat i nosal­tres ja tro­ba­rem feina.” Un mes abans de l’assas­si­nat, vam anar a veure el meu germà i també feia plans per que­dar-se a l’illa. Jo no sé fins a quin punt ell la va arri­bar a amenaçar i a asset­jar, no m’ho deia, no em volia fer patir, però ara sí que sé que la Carla va tenir molta por l’últim any de la seva vida, i això, que ella visqués espan­tada, em des­trossa tant com la seva mort. Em sap greu plo­rar, però ho vull expli­car per si pot aju­dar algú a iden­ti­fi­car més bé les situ­a­ci­ons de risc, per si es pot evi­tar un altre assas­si­nat, encara que només sigui un!

No soc la mateixa per­sona. M’he esti­rat hores, dies, a terra o al llit sense men­jar, sense dut­xar-me, dei­xant pas­sar el temps per dei­xar-me morir. Aquests mons­tres no només maten la víctima sinó també les per­so­nes que l’esti­men. Els pri­mers dies no volia veure ningú i m’auto­en­ga­nyava, ima­gi­nant que la Carla havia anat a viure en un altre país sense cober­tura telefònica. Després m’enfa­dava amb ella i feia per recor­dar les vega­des que ens havíem dis­cu­tit, suposo que per ate­nuar el sofri­ment. La fase de ràbia m’ha durat molt, ràbia con­tra en Toni, con­tra els seus pares, con­tra l’entorn on tre­ba­llava perquè sabien com era i hau­rien d’haver fet alguna cosa...

El meu germà, en pri­mer lloc, tot i que davant seu em feia la forta, perquè ell també estava molt mala­ment. I dues ami­gues molt res­pec­tu­o­ses i sen­si­bles, que m’han dei­xat espai i han estat al meu cos­tat; a més, rebo atenció psi­cològica i formo part d’un grup de dol. Altres per­so­nes segur que em volien aju­dar, però els seus comen­ta­ris no eren els més adi­ents: “Has de tor­nar a sor­tir, anem a fer la cer­vesa, no et pots que­dar tot el dia tan­cada a casa, ja han pas­sat tres mesos!” Que ja han pas­sat tres mesos, deien, com si fos hora de girar full, de posar distància entre jo i la meva filla, de la qual ni tan sols m’havia pogut aco­mi­a­dar! No m’ho pre­nia bé, jo el que neces­si­tava ales­ho­res és que algú m’expliqués com es fa per con­ti­nuar vivint amb aquesta tris­tesa que se’t menja per dins! Entenc que no és fàcil diri­gir-se a qui ha patit una pèrdua en aques­tes cir­cumstàncies, que molta gent no sap què dir. Sovint és millor fer un gest d’afecte i callar, perquè hi ha parau­les que ferei­xen com flet­xes encara que no tin­guin cap mala intenció. Amb tot, els que m’han fet més mal són els tafa­ners que, pas­sats uns mesos, t’atu­ren pel car­rer, et dema­nen detalls i es posen a par­lar-ne com si es tractés d’un per­so­natge de revista del cor o d’un des­co­ne­gut. Una mica d’huma­ni­tat!

No, que jo sàpiga, i ho he pre­gun­tat. Cadascú viu el dolor a la seva manera, però par­ti­cu­lar­ment crec que seria bo tenir aquest suport, sobre­tot després del minut de silenci o dels home­nat­ges de reco­nei­xe­ment, quan has d’afron­tar la sole­dat més atroç. I també has de resol­dre un munt de tràmits burocràtics arros­se­gant una pena infi­nita men­tre et vas fent càrrec, i no te’n vols fer, que ella no hi és. Amb mi l’Ajun­ta­ment de Girona s’ha por­tat molt bé, l’Amy ha estat un amor [Amy Sabaly, regi­dora d’Igual­tat, Justícia Social i Coo­pe­ració], i crec que les admi­nis­tra­ci­ons, ja sigui els ajun­ta­ments o la Gene­ra­li­tat, hau­rien de crear una ofi­cina o una figura d’acom­pa­nya­ment per als pri­mers mesos, perquè vas pels llocs negui­tosa i per­duda, com una gallina sense cap, és una experiència ter­ri­ble!

La Carla, fer tots els pos­si­bles perquè la gent no l’oblidi i par­lar-ne també per si puc estal­viar que a una mare li mati la filla un home que no admet la seva lli­ber­tat. Penso en tot el que a ella li agra­da­ria fer i ho faig. Li ense­nyo les cons­tel·laci­ons, la lluna plena, tinc pre­vist anar al Cen­tre de Recu­pe­ració d’Amfi­bis i Rèptils de Cata­lu­nya i al Cen­tre de Repro­ducció de Tor­tu­gues de l’Albera i serà com si ella ho veiés, també; avui m’he arre­glat el cabell per a aquesta entre­vista, ella sem­pre anava molt ben pen­ti­nada. La Carla em fa millor per­sona, intento ser més com­pren­siva i agraïda com ho era ella, la porto sem­pre amb mi i visc perquè ella viurà men­tre jo vis­qui.