Comunicació

Barcelona - 27 febrer 2025 2.00 h

Jordi Pujol i Soley

Expresident de la Generalitat de Catalunya i comptepartícip de l’Avui

“L’Avui és un diari democràtic, catalanista i modern. Copiem la fórmula per crear TV3”

“No ho sé si va ser espectacular el que vam fer amb l’Avui, TV3 i Catalunya Ràdio, però vam fer el que vam poder. El mèrit de l’Avui és de Josep Espar i la colla de col·laboradors”

“A Prenafeta li va agafar l’obsessió que havíem de fer la competència a ‘La Vanguardia’. Jo li vaig dir: «Escolta, això no.» El diari ‘El Observador’ va durar quatre dies”

Això d’ajudar l’Avui sí que es pot dir. Si no ajudéssim l’Avui, a qui ajudaríem? Mai ens va pressionar Madrid

Josep Pla s’enfada amb mi perquè era el be negre i tenia molta influència a ‘Destino’ amb en Vergés

Cahner ens va donar molts disgustos, però va fer una contribució molt important a la llengua i la cultura En Quintà va ser nociu i era bèstia, però posa en marxa TV3, i a ell el puc neutralitzar. Dura poc i acaba dramàticament

Puigdemont és sòlid, no defuig el risc. Una solidesa com a poca gent he vist als meus 94 anys fent política

Saül Gordillo - Barcelona

Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930) va ser comptepartícip de l’Avui juntament amb tota la seva família. Si vostès entren a la web d’El Punt Avui i consulten els més de 34.000 noms, veuran que tota la família Pujol Ferrusola hi és. Als seus 94 anys (els 95 els farà el 9 de juny), qui va ser president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys respon sense pèls a la llengua sobre la seva vinculació i la dels seus governs i partit, Convergència Democràtica, amb els mitjans de comunicació. De finançar l’Enciclopèdia catalana a través de Banca Catalana, ser accionista al diari El Correo Catalán i la revista Destino, on escrivia Josep Pla, fins a contribuir a l’aparició de l’Avui com a primer diari en català des de la Segona República, i construir la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb TV3 dirigida pel primer director, Alfons Quintà, i Catalunya Ràdio.

Aquesta segona part de l’entrevista a Jordi Pujol hauria de ser de lectura obligada per entendre com un polític antifranquista i catalanista com ell esdevé clau en l’articulació d’un sistema de mitjans fonamental per a la reconstrucció de la identitat nacional (Avui, TV3, Catalunya Ràdio i la premsa comarcal) tot i el seu perfil conservador, considerat “de dretes” i tractat amb certa hostilitat durant molts anys per determinada classe periodística.

Farà 50 anys de la sortida de l’Avui. Què recorda, president?

És una època en què es començaven a fer coses i agitar iniciatives. Va ser bastant productiva. L’Espar [Josep Espar i Ticó] hi va jugar un paper molt important. I l’Enric Cirici també. I tot un món catòlic i catalanista. Al pare de l’Espar el van assassinar durant la Guerra Civil. La FAI o qui fos. Eren gent de missa. Alguns d’aquests estaven agrupats en un petit nucli de la congregació dels jesuïtes, al carrer Balmes. Jo hi vaig tenir contacte.

I amb el CC, Crist i Catalunya?

Amb el Crist i Catalunya hi vaig tenir contacte també. I molts dels que vostè ha entrevistat a El Punt Avui com a fundadors de l’Avui van estar també a la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.

L’Espar Ticó i Miquel Esquirol.

Sí, sobretot l’Espar va jugar un paper molt important.

Vostè, la seva dona i sis dels set fills van ser comptepartícips de l’Avui. És cert que al principi li enviaven vuit diaris a casa?

Vuit diaris no ho recordo. Si ho diuen, deu ser veritat perquè algunes coses les vaig viure molt intensament, però no ho recordo prou bé. M’he fet gran. Aquest món, amb molta altra gent, va participar en la fundació de Convergència. El CC, que suposo que volia dir Crist Catalunya... tot i que algú va fer un acudit dient que volia dir Claudia Cardinale. [Riu.] Això és una anècdota.

Ho va dir, vostè, això?

No! Un home de teatre... en Frederic Roda. I un altre hi va afegir: “Ens hauríem de dir BB: Brigitte Bardot.” [Riu]. No, no, aquests noms no anaven!

Vostè no hi és, entre els fundadors directes de l’Avui.

Jo ho vaig seguir, però van ser més aviat aquestes persones.

Ho fan pel seu compte o vostè hi era al darrere empenyent?

Jo no hi era al darrere, però ho coneixia.

Ells expliquen que venen del boicot a Galinsoga, dels Fets del Palau, de crear Edigsa i Ona, i que decideixen fer un diari en català. Que passen de l’activisme antifranquista a fer el salt amb accions empresarials?

Tot això era un món consistent, però una mica dispers. Poc o molt, tots ens coneixíem i hi participàvem.

També hi era en Fuster i Rabés.

Sí, home, és clar, en Fuster!

Pobre home, era president de Premsa Catalana, l’editora de l’Avui, però pràcticament no el va veure perquè l’Avui surt el 23 d’abril i ell mor el 26 d’agost.

Quin any es funda Premsa Catalana?

Abans del 1976, perquè la campanya per aconseguir comptepartícips i subscriptors de l’Avui es fa des de Premsa Catalana tres o quatre anys abans.

Està bé.

Jordi Maluquer tenia registrada la capçalera de l’Avui.

Escolti, molts d’aquests records vostè i els lectors del diari amb les seves entrevistes ara els tenen més presents que jo.

Abans de l’Avui, vostè havia estat accionista d’‘El Correo Catalán’ i de la revista ‘Destino’.

No em va sortir bé per cap banda. El Correo Catalán i Destino no van prosperar. Vaig estar ficat en aquestes coses amb un resultat poc consistent. Les meves intervencions en premsa no van ser afortunades. Què va ser consistent? Convergència ho va ser. Encara hi era fins fa quatre dies. Jo vaig mirar d’ajudar les coses que vaig ajudar, no?

‘El Correo Catalán’ va tancar, en part, perquè va sortir l’Avui?

Potser sí. Algú va considerar que la idea de tenir un diari no anava enlloc perquè estava massa marcat pel tema polític.

Què va passar amb Josep Pla a ‘Destino’?

En Pla es va enfadar amb nosaltres perquè ell era una mica el be negre, hi tenia molta influència amb en [Josep] Vergés. A més, en Vergés s’hi va cansar perquè allò no anava econòmicament. Nosaltres, en [Baltasar] Porcel i jo, érem antifranquistes, però en Pla no estava gens d’acord amb nosaltres. I en Nèstor Luján, no m’atreveixo a dir-ho. Per exemple, en Pla feia elogis d’en Salazar [dictador i primer ministre portuguès]. Primer perquè ell tenia relació amb Portugal a través del suro. I considerava que Salazar portava el país ordenat. En Porcel i jo aquí no hi podíem entrar, era un dictador. Però en Pla deia: “Sí, sí, però s’ocupa de la moneda.” Llavors en Vergés va començar a dubtar, i tot allò es va disgregar.

El 1976 apareix l’Avui, i vostè el 1980 és president.

Sí, i no ens podíem centrar només en l’Avui. Era molt important saber què faria La Vanguardia. No estic descontent del conjunt de tot allò. Es va fer una feina de sensibilització del país. Però pensi que els periodistes són una cosa, els propietaris en són una altra, i els que volen influir des de la política en són uns altres. Són tres actituds que no coincideixen. Per exemple, Destino va ser durant el franquisme una de les finestres obertes a la democràcia i a Europa. En Vergés se’n va cansar una mica. I en Luján. Van fer feina molt ben feta, però després se’n van cansar.

Parlem de l’Avui. Quina contribució fa com a primer diari en català des de la Guerra Civil?

Va fer un paper molt important. No només pel català, sinó perquè era un diari democràtic, catalanista i modern. Això en aquells anys era tota una revolució. Vam copiar aquesta fórmula a l’hora de crear TV3 i Catalunya Ràdio, a través de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Creu que l’Avui va condicionar la resta de mitjans?

Sí, per la llengua i perquè és inequívocament català i catalanista. L’Avui, de fet, és la mateixa fórmula que després aplicarem als mitjans públics, a TV3 i Catalunya Ràdio. La Vanguardia va anar per la seva. El Diari de Barcelona va desaparèixer. I El Noticiero Universal va ser un diari no cent per cent franquista perquè hi havia una mica de tot.

Com a president, l’Avui li era un diari còmode o incòmode?

Els diaris mai no són del tot còmodes perquè no ho són els periodistes. Els polítics, si ens fiquem en això, entrem en una situació difícil. El director d’El Correo Catalán em va dir un dia: “Sap què? Cada vegada que vostè diu que un article està bé, jo penso que anem malament.”

Em permet una maldat? Deien que vostè també escrivia...

Jo no escrivia. Home! Mirava d’influir una mica.

Hi ha la llegenda que vostè escrivia les preguntes i les respostes d’algunes entrevistes...

Això sí! Si em demanaven parlar, jo els deia que d’acord amb el meu criteri. Els periodistes, inclús de La Vanguardia, volien fer el seu diari, però quan jo en un moment determinat tenia una certa influència volia que reflectissin una mica la meva idea. Això sempre creava problemes. Era una mala conjunció.

Ho va arribar a fer a l’Avui?

L’Espar hi tenia una certa influència, i nosaltres si volíem crear un estat d’opinió necessitàvem tenir influència. I l’estat d’opinió catalanista que jo defensava, o d’altres com jo, no era el mateix que el d’en Galinsoga o el dels amos d’El Correo Catalán.

Després d’aparèixer l’Avui vostè crea la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Si suma l’Avui, premsa comarcal en català, TV3 i Catalunya Ràdio, l’imaginari del país gira. Tot això que sorgeix en la seva presidència encara s’aguanta, malgrat les crisis tecnològiques i econòmiques i canvis de consum. És espectacular el que van construir.

No ho sé si va ser espectacular, però vam fer el que vam poder. El mèrit de l’Avui, però, és de l’Espar.

L’Avui no el tractava igual que ‘El País’, oi?

El País, respecte a mi, va ser un diari més aviat hostil, o encara ho és, potser. Ara no ho sé. Ho va ser molt.

Algun dels seus consellers va anar a l’Avui després de sortir del govern, per exemple Max Cahner. I Jordi Maluquer, Josep Faulí, Jaume Serrats, Vicenç Villatoro, Agustí Pons... van anar de l’Avui als seus governs de la Generalitat.

Els meus governs i l’Avui tenien sentiment de país, i aquestes persones també, és clar.

La majoria dels periodistes de l’època eren més d’esquerres que no pas catalanistes?

De catalanistes també n’hi havia. L’Ibáñez Escofet ho era. Però això potser encara dura una mica, no? Que són més d’esquerres que catalanistes...

Amb el procés i la premsa digital, potser ha canviat. El procés trenca les lògiques de dretes-esquerres en l’àmbit mediàtic català, sobretot a internet.

[Hi pensa, no respon.]

Però d’en Max Cahner què diu?

En Max Cahner era un nacionalista català molt convençut i, inclús, molt obsessiu. En va patir una mica, d’això, però va fer uns grans, grans, grans serveis des del punt de vista lingüístic, cultural i polític en tot el món de la publicació. L’Enciclopèdia és una idea del Max Cahner.

Fins al punt que s’arruïnen ell i el pare.

Ell i el pare s’arruïnen.

I el seu?

El meu pare també va quedar perjudicat. Es va infiltrar en tot això el fet de ser molt d’esquerres. En Joan Fuster, que tenia molta influència en Max Cahner, els diu sobre això de l’Enciclopèdia: “Escolta, us equivoqueu.” Hi va haver un moment que, per a una pila de gent, l’important no era fer una enciclopèdia, sinó fer el Maig del 68 i fer la punyeta al Pujol perquè el Pujol era de dretes. D’això, en Max en va ser víctima. Un dia en Max em porta l’Enciclopèdia i el primer volum no havia acabat la lletra A. I jo li dic: “Escolta una cosa, no anem bé, perquè anant bé això només ho pot fer l’Encyclopaedia Britannica.” I ell em contesta: “Bé, és que hem de fer l’Encyclopaedia Britannica.” I jo dic: “Fotuda.”

Per tant, vostè com a “polític de dretes” i conservador va tenir molt mèrit en un país d’intel·lectuals i periodistes d’esquerres de construir estructures, mitjans i un imaginari de país.

Això és un mèrit relatiu. Jo no era un polític de dretes, jo era un polític nacionalista. Jo soc admirador de molta gent d’esquerres, però també de Prat de la Riba i de la idea de construir Catalunya. En Pallach [té el llibre Josep Pallach, política i pedagogia damunt la taula], per exemple, també és víctima de l’esquerranisme. El meu pare em deia: “Escolta, Jordi, tu amb això de l’Enciclopèdia et carregaràs Banca Catalana.” Hi va haver un moment en què hi vam abocar molts diners. Enciclopèdia es convertia en una reunió sistemàtica d’agitació política com al Maig del 68 de París. Tot això era un error, un error meu. I en va ser víctima el meu pare. I en Cahner i el seu pare ho van patir molt. Aquests realment es van arruïnar. En tinc molt mal record, d’aquella època. Amb un gran menyspreu: “Que es fotin aquests, que són de dretes!” I en Max Cahner no era de dretes ni d’esquerres, era un catalanista.

Ho era més que vostè? Més independentista?

No. No sé com dir-li. Jo sempre he tingut una actitud de valoració del que significa Espanya. No que m’agradi, sinó que és una realitat molt contundent.

Gràcies a l’‘Enciclopèdia’, després vostè i ell van per feina en altres temes. El govern, l’Avui...

En Max ens va donar molts disgustos, però!, però!, va fer una contribució molt important, molt important, al tema de la llengua, la cultura i la identitat del país.

Van passant els anys i el 1990 surt ‘El Observador’.

Sí, però aquesta és una història negativa. M’és una mica difícil de parlar-ne perquè deixo algú una mica malament. Va ser una idea d’en [Lluís] Prenafeta, que li va agafar l’obsessió que havíem de fer la competència a La Vanguardia. Jo li vaig dir: “Escolta, això no.” Contra La Vanguardia no hi tenim res a fer. La Vanguardia hi havia moments que emprenyava una mica, oi? I no, perquè també miraven de quedar bé amb tothom i això. El meu pare, que era anglòfil, antinazi i antifranquista, llegia La Vanguardia. O el Diari de Barcelona, que també tenia un cert to anglòfil.

Què hi tenia Lluís Prenafeta amb ‘La Vanguardia’?

Em deia: “Ens fa la punyeta.” I jo li deia: “Sí, però podria haver-hi coses pitjors que La Vanguardia. No ens hi fiquem, amb La Vanguardia”. I ell deia: “No, no, hem de fer alguna cosa. Ho hem de fer.” I era un error. La Vanguardia és una fortalesa, i voler fer la guerra a La Vanguardia és dolent. Però ho va fer, i va fer un diari que era El Observador. Va durar quatre dies.

Tot i que va ser un diari en castellà, vostè creu que ‘El Observador’ va perjudicar més l’Avui que no pas ‘La Vanguardia’?

No va perjudicar res perquè es va acabar.

No només no va fer la guitza a ‘La Vanguardia’ sinó que va acabar desapareixent, cert.

Va ser una mala jugada. En Prenafeta era un home en què jo tenia confiança per moltes coses.

Vostè, pel seu caràcter, era un home pragmàtic amb els mitjans. Fins al punt que posa de primer director de TV3 l’Alfons Quintà, que estava a ‘El País’ en l’època en què més el castigaven per Banca Catalana.

Això d’en Quintà molta gent no ho entén. Si hi va haver una persona amb ganes de fer mal amb el tema de Banca Catalana –molt, en va fer–, va ser en Quintà. I no només en Quintà. Contra Banca Catalana... aquí hi va intervenir més gent, i un d’ells va ser en Quintà. Va ser el PSOE, molt el PSOE i el PSC. Perquè, és clar, tingui present que... –i això no cal que ho escrigui perquè no formen part de les coses que avui són positives– la voluntat de destruir Convergència ve d’una cosa. Nosaltres guanyem les eleccions contra pronòstic. Tothom donava per fet que guanyarien els socialistes i, si de cas i si calia, tindrien l’ajuda del PSUC, que també era una equivocació. Aquesta era la idea, no?

Si Quintà era qui més mal li havia fet amb Banca Catalana, encara té més mèrit que el posés de primer director de TV3.

Aquesta és la sorpresa. Pensava que era la manera de neutralitzar-lo. No va fer cap mal [a TV3] perquè, a més, ell va durar poc. Va durar poc i, a més, va acabar d’una manera dramàtica. En Quintà és com si no existís, tot i que sé que va existir i, en algun moment, va ser molt nociu. Vaig prendre una decisió bestial amb un home bèstia que va ser capaç de posar en marxa TV3. Jo vaig dir: “Escolta, aquest Quintà és un malparit, però anirà bé per arrencar TV3.”

Avui els governants serien incapaços de prendre una decisió tan atrevida com la seva amb Alfons Quintà i TV3.

En Quintà era bèstia. I tenia les seves coses. Però, escolti, jo no li diré si vaig ser atrevit. El que sí que li puc dir és que posar en marxa TV3 en aquells moments era una tasca prop de l’impossible, però hi teníem un convenciment absolut. I ho vàrem fer.

I el va “neutralitzar”.

[Assenteix]. Sí, perquè quan escriu a El País sobre Banca Catalana ningú no li diu boig. Ni quan posa en marxa TV3.

Com a president de la Generalitat va tenir la força de crear uns mitjans públics per enfortir la identitat nacional de Catalunya. I l’Avui hi ajuda en menor o major mesura, també.

Sí, home.

Va haver d’ajudar en algun moment l’Avui davant les dificultats econòmiques que va tenir?

Sí, alguna vegada.

Com ho feia?

Home, mirant d’influir en algun banc perquè els donessin facilitats.

Va patir en algun moment pressions de Madrid per l’Avui?

No.

En els seus pactes i acords amb Madrid, el tema del diari Avui hi va tenir algun paper?

No. No vaig tenir pressions de Madrid.

Ni quan hi va haver canvis de propietat a l’Avui?

No, que jo recordi.

La línia d’ajuts a la premsa del país en català, de la qual l’Avui es beneficiava, tan criticada en el seu moment i que va posar en marxa vostè, finalment acaba afavorint que ‘El Periódico’ i després ‘La Vanguardia’ traguessin edicions en català.

Això de La Vanguardia en català ha estat un èxit. Una partida pressupostària destinada a diaris comarcals com El Punt aleshores i diaris nacionals com l’Avui, de sobte, es va veure fagocitada per aquests dos diaris que van sortir en català. Benvingut sigui.

Va haver de donar algun cop de mà a l’Avui, a part d’això?

Escolti’m, vàrem fer moltes coses i no em recordo de tot.

No es pot dir?

Això d’ajudar l’Avui sí que es pot dir. Si no ajudéssim l’Avui, a qui ajudaríem?

Quan vostè ajudava l’Avui, li comportava problemes polítics? Tenia un cert desgast?

Que reaccionessin en contra els altres diaris?

Alguns partits catalans o l’Estat mateix?

No.

Està subscrit a El Punt Avui?

Sí, home. Cada dia. Només estic subscrit a tres diaris, que són La Vanguardia en català, l’Avui i el... i el... [hi pensa]... Ara.

Hem esmentat Cahner, Maluquer, Faulí i Villatoro com gent que anaven al seu govern i a l’Avui. Anys més tard, s’equipararia al president Carles Puigdemont, que havia estat periodista d’El Punt, director de l’ACN i editor de Catalonia Today?

De tots els noms que des de l’Avui i d’El Punt Avui passen a tenir alguna responsabilitat al govern, sense cap mena de dubte destaca en Carles Puigdemont. Tampoc podia passar massa més temps perquè un periodista amb un fort coneixement de tecnologia digital esdevingués president de Catalunya. De metge a periodista, però amb un fil comú: el mateix projecte de país. No hauria d’estranyar tant que en el si d’un diari catalanista, modern i democràtic es pogués anar coent la personalitat i la qualitat d’una persona que arribés a exercir la presidència de Catalunya. D’alguna manera, tota la gent que fa 50 anys va participar per fer possible l’Avui sabíem que, a més a més, estàvem configurant una mena de planter de persones al servei d’un país.

Vostè diu que Illa és consistent. Com és Puigdemont? Inconsistent o consistent?

Escolti, vostè em busca en una confrontació en què no em trobarà. El que puc dir rotundament sobre el president Puigdemont és que és un home sòlid. Una solidesa com a molta poca gent he vist amb els meus 94 anys fent política. Ja sap vostè que jo vaig ser molt precoç. Vostè entendrà que hagi vist polítics de tota mena, però probablement Puigdemont excel·leix en el seu compromís. Quan jo, fa molts anys, parlava a la gent més jove, sempre els deia que tot compromís comporta risc, i el president Puigdemont no ha defugit mai el risc del seu compromís amb Catalunya. Assumint-lo, ha pogut fer evident a tothom que ha volgut veure-ho la feblesa democràtica de l’Estat espanyol.

Un Estat a qui, per cert, li costa cedir competències d’immigració cap a Catalunya.

Vostè entendrà que fa 50 anys ens semblés senzillament revolucionari que poguéssim treure un diari íntegrament en català. Entengui que totes les meves “aventures” prèvies en mitjans eren en diaris o publicacions fetes en castellà. Des d’aleshores tots hem fet moltíssimes coses a favor del català, tots. Però, sempre hi ha un però, avui em preocupa molt no veure el govern de Catalunya ocupant-se del català a l’ensenyament, a l’escola. No s’ha revertit del tot el que va suposar d’atac la llei Wert, ni amb la correcció que va suposar la llei Celaá. No veig lideratge ni preocupació en això. I, a l’altre extrem, celebro, i crec que és possible, que el creixement de l’autogovern vingui amb l’assumpció de les competències en immigració. Aquesta podria ser una eina clau per exercir unes polítiques diferencials que des de 1980 exercim a pessigadetes i molt i molt condicionats. Això pot ser molt determinant. M’aventuro a dir que cap comunitat autònoma reclamarà per ella mateixa aquestes competències.

Pujol està de moda

El deixeble de Cuyàs prepara un llibre

El periodista i escriptor mataroní Manuel Cuyàs (1952-2020) va col·laborar en l’edició dels tres volums de memòries de Jordi Pujol, entre el 2007 i el 2012. Ara, deu anys després de la confessió de l’expresident de la Generalitat, és un altre periodista de Mataró i deixeble de Cuyàs, Joan Salicrú (1981), qui està acabant un llibre sobre Jordi Pujol. El volum conté deu cròniques de deu moments de l’expresident durant aquesta dècada d’ostracisme, i pretén veure la llum ben aviat coincidint amb això que hem explicat aquí en l’anterior entrevista: que Pujol torna a estar de moda. El periodista ha viscut ben de prop aquests episodis que expliquen com l’expresident de la Generalitat ha superat aquesta dècada que ara s’està acabant amb una restitució per la via dels fets, i que es concreta en una agenda atapeïda. Ara és l’expresident qui pot triar a quins actes assisteix cada dia dels molts als quals el conviden. Aquesta setmana mateix, va preferir assistir a l’acte institucional de la concessió de la medalla d’or a títol pòstum a Isak Andic, al Palau de la Generalitat, mentre que el seu fill Oriol va treure el cap a la presentació d’un llibre sobre el seu pare que es feia a la mateixa hora. Joan Salicrú és probablement el més semblant a la versió moderna de Manuel Cuyàs com a periodista de Mataró, i la connexió de Jordi Pujol amb els cronistes de la capital del seu Maresme natal es manté amb el pas dels anys.