[Quintí Casals] La major part dels estudis estan molt centrats en la darrera etapa de la seva vida. Macià arriba a la política quan ja té 47 anys. Però anteriorment té una vida molt productiva, com a militar, com a enginyer, com a iniciador de certs moviments de protesta a les Terres de Ponent... Tota aquesta part era molt poc coneguda, i, en canvi és una etapa que acaba alimentant el seu prestigi. Si ens centrem en el seu vessant com a enginyer, cada dia surten noves obres en les quals va participar. L’altre dia vaig esbrinar que havia fet el disseny del primer velòdrom de la ciutat de Lleida, que és una novetat total. Macià contribueix que hi arribi l’aigua a través del canal de Catalunya i Aragó. Tot això fa que assoleixi una popularitat molt gran, que fa que les persones confiïn molt en ell. De fet, entra en política perquè els electors de les Borges Blanques van a demanar-li que s’hi presenti, i això ho fan per la popularitat que ja ha assolit.

[Quintí Casals] A l’època de la Restauració, els diputats estaven molt poc arrelats al districte que representaven. A Macià el podríem definir com un dels primers diputats de territori, que trepitja el territori, que coneix el territori, que treballa pel territori. Per exemple, tot just quan acaba de ser escollit diputat, l’any 1907, hi ha unes riuades i ell va directament a visitar la zona afectada i compra dues barques per al poble de la Granja d’Escarp perquè la seva s’havia enfonsat i capta diners per ajudar les famílies. Tot això fa que la gent el conegui com a diputat proper i honrat. Estem parlant de l’època del caciquisme, de la tupinada, i, en canvi, la gent del seu districte el coneix com un diputat honrat. És una persona que genera confiança. I aquest és el seu gran atractiu. Com a candidat, no té rival. Durant anys no té rival i, si s’hi presenta algú, és de manera anecdòtica, perquè tothom sap que a les Borges Blanques guanyarà ell.

[Quintí Casals] La casa de Vallmanya és una casa familiar. El seu sogre, Agapito Lamarca, és un personatge molt conegut i és el primer que té al cap, juntament amb altres propietaris de la zona, convertir en productives aquelles terres que són ermes. Macià continua la tasca que havia fet el seu sogre. És una finca que anirà creixent en importància, fins al punt que la família la converteix en la residència principal. Per això ens sembla tan important recuperar-la. Una altra cosa que cal destacar és que es tracta d’un tipus de construcció que no existeix al Segrià. És una gran masia, que potser això és més de la Catalunya Central. Nosaltres, independentment de donar a conèixer tota aquesta informació, també reivindiquem aquesta casa, la defensa d’aquesta casa.

[Marc Macià] En el cas de Macià, es barreja la imatge d’un personatge molt mitificat però alhora presentat com a extravagant. S’han encreuat dos processos a la vegada. En aquest sentit, Giovanni Catini diu que la historiografia ha assumit acríticament la mirada pròpia del discurs de la Lliga Regionalista i de la burgesia catalana. Aquesta imatge de Quixot català, de personatge que té unes idees molt extravagants i a qui de sobte se li acudeix envair Catalunya des de Prats de Molló, ens ha arribat fins avui dia. També s’ha traslladat la idea que un bon dia Macià cau del cavall i de cop i volta es transforma en el Macià republicà, d’esquerres i independentista. Però això no és així. Més aviat es tracta d’un procés lent de transformació intel·lectual i política. Aquest gir es produeix des que deixa la Lliga i comença al voltant del 1915, quan s’aproxima als moviments socials i al republicanisme, tot i que és un procés que té arrels anteriors.

[Marc Macià] El tema d’un Macià d’esquerres, que aspira a una societat millor, és clau per interpretar el personatge. L’eix social neix del seu contacte constant amb les classes populars a les Terres de Ponent. A mesura que comença a fer obres civils, contribueix decisivament a millorar les condicions de vida de la gent, com ara amb l’arribada de l’aigua potable a molts municipis. Després, intervé en episodis de conflictivitat social, com ara la Setmana Tràgica que es produeix a les Borges i Arbeca i la Floresta. És un moment important, perquè s’adona que aquesta conflictivitat és un tema clau que s’ha d’afrontar políticament. Més endavant, descobreix la realitat de la classe treballadora barcelonina i assumeix que no hi pot haver alliberament social sense alliberament nacional. I viceversa. De manera que uneix molt bé els dos vèrtexs.

[Marc Macià] Un dels quals és la idea que les sobiranies s’han d’exercir, i que per exercir-les el que has de fer és un procés d’emancipació que et condueixi a unes millors condicions de vida. I, per tant, tota aquella gent que vol millorar les seves condicions de vida ha d’alliberar-se, i és en termes de classe i nacionals. A vegades s’ha tingut un debat que jo entenc, perquè moltes vegades els debats nacionals són molt sentimentals, que no és el que hem de fer. Si no hi ha un model d’estat, primer alliberem-nos nacionalment i després ja veurem quin model d’estat tenim; Macià diu que no. L’alliberament nacional ha d’anar en el mateix nivell que l’alliberament social. Perquè no existeix l’un sense l’altre.