[Quintí Casals] La major part dels estu­dis estan molt cen­trats en la dar­rera etapa de la seva vida. Macià arriba a la política quan ja té 47 anys. Però ante­ri­or­ment té una vida molt pro­duc­tiva, com a mili­tar, com a engi­nyer, com a ini­ci­a­dor de certs movi­ments de pro­testa a les Ter­res de Ponent... Tota aquesta part era molt poc cone­guda, i, en canvi és una etapa que acaba ali­men­tant el seu pres­tigi. Si ens cen­trem en el seu ves­sant com a engi­nyer, cada dia sur­ten noves obres en les quals va par­ti­ci­par. L’altre dia vaig esbri­nar que havia fet el dis­seny del pri­mer velòdrom de la ciu­tat de Lleida, que és una nove­tat total. Macià con­tri­bu­eix que hi arribi l’aigua a través del canal de Cata­lu­nya i Aragó. Tot això fa que asso­leixi una popu­la­ri­tat molt gran, que fa que les per­so­nes confiïn molt en ell. De fet, entra en política perquè els elec­tors de les Bor­ges Blan­ques van a dema­nar-li que s’hi pre­senti, i això ho fan per la popu­la­ri­tat que ja ha asso­lit.

[Quintí Casals] A l’època de la Res­tau­ració, els dipu­tats esta­ven molt poc arre­lats al dis­tricte que repre­sen­ta­ven. A Macià el podríem defi­nir com un dels pri­mers dipu­tats de ter­ri­tori, que tre­pitja el ter­ri­tori, que coneix el ter­ri­tori, que tre­ba­lla pel ter­ri­tori. Per exem­ple, tot just quan acaba de ser esco­llit dipu­tat, l’any 1907, hi ha unes riua­des i ell va direc­ta­ment a visi­tar la zona afec­tada i com­pra dues bar­ques per al poble de la Granja d’Escarp perquè la seva s’havia enfon­sat i capta diners per aju­dar les famílies. Tot això fa que la gent el cone­gui com a dipu­tat pro­per i hon­rat. Estem par­lant de l’època del caci­quisme, de la tupi­nada, i, en canvi, la gent del seu dis­tricte el coneix com un dipu­tat hon­rat. És una per­sona que genera con­fiança. I aquest és el seu gran atrac­tiu. Com a can­di­dat, no té rival. Durant anys no té rival i, si s’hi pre­senta algú, és de manera anecdòtica, perquè tot­hom sap que a les Bor­ges Blan­ques gua­nyarà ell.

[Quintí Casals] La casa de Vall­ma­nya és una casa fami­liar. El seu sogre, Aga­pito Lamarca, és un per­so­natge molt cone­gut i és el pri­mer que té al cap, jun­ta­ment amb altres pro­pi­e­ta­ris de la zona, con­ver­tir en pro­duc­ti­ves aque­lles ter­res que són ermes. Macià con­ti­nua la tasca que havia fet el seu sogre. És una finca que anirà crei­xent en importància, fins al punt que la família la con­ver­teix en la residència prin­ci­pal. Per això ens sem­bla tan impor­tant recu­pe­rar-la. Una altra cosa que cal des­ta­car és que es tracta d’un tipus de cons­trucció que no exis­teix al Segrià. És una gran masia, que pot­ser això és més de la Cata­lu­nya Cen­tral. Nosal­tres, inde­pen­dent­ment de donar a conèixer tota aquesta infor­mació, també rei­vin­di­quem aquesta casa, la defensa d’aquesta casa.

[Marc Macià] En el cas de Macià, es bar­reja la imatge d’un per­so­natge molt miti­fi­cat però alhora pre­sen­tat com a extra­va­gant. S’han encre­uat dos pro­ces­sos a la vegada. En aquest sen­tit, Gio­vanni Catini diu que la his­to­ri­o­gra­fia ha assu­mit acrítica­ment la mirada pròpia del dis­curs de la Lliga Regi­o­na­lista i de la bur­ge­sia cata­lana. Aquesta imatge de Qui­xot català, de per­so­natge que té unes idees molt extra­va­gants i a qui de sobte se li acu­deix envair Cata­lu­nya des de Prats de Molló, ens ha arri­bat fins avui dia. També s’ha tras­lla­dat la idea que un bon dia Macià cau del cavall i de cop i volta es trans­forma en el Macià repu­blicà, d’esquer­res i inde­pen­den­tista. Però això no és així. Més aviat es tracta d’un procés lent de trans­for­mació intel·lec­tual i política. Aquest gir es pro­du­eix des que deixa la Lliga i comença al vol­tant del 1915, quan s’apro­xima als movi­ments soci­als i al repu­bli­ca­nisme, tot i que és un procés que té arrels ante­ri­ors.

[Marc Macià] El tema d’un Macià d’esquer­res, que aspira a una soci­e­tat millor, és clau per inter­pre­tar el per­so­natge. L’eix social neix del seu con­tacte cons­tant amb les clas­ses popu­lars a les Ter­res de Ponent. A mesura que comença a fer obres civils, con­tri­bu­eix deci­si­va­ment a millo­rar les con­di­ci­ons de vida de la gent, com ara amb l’arri­bada de l’aigua pota­ble a molts muni­ci­pis. Després, intervé en epi­so­dis de con­flic­ti­vi­tat social, com ara la Set­mana Tràgica que es pro­du­eix a les Bor­ges i Arbeca i la Flo­resta. És un moment impor­tant, perquè s’adona que aquesta con­flic­ti­vi­tat és un tema clau que s’ha d’afron­tar política­ment. Més enda­vant, des­co­breix la rea­li­tat de la classe tre­ba­lla­dora bar­ce­lo­nina i assu­meix que no hi pot haver alli­be­ra­ment social sense alli­be­ra­ment naci­o­nal. I vice­versa. De manera que uneix molt bé els dos vèrtexs.

[Marc Macià] Un dels quals és la idea que les sobi­ra­nies s’han d’exer­cir, i que per exer­cir-les el que has de fer és un procés d’eman­ci­pació que et con­du­eixi a unes millors con­di­ci­ons de vida. I, per tant, tota aque­lla gent que vol millo­rar les seves con­di­ci­ons de vida ha d’alli­be­rar-se, i és en ter­mes de classe i naci­o­nals. A vega­des s’ha tin­gut un debat que jo entenc, perquè mol­tes vega­des els debats naci­o­nals són molt sen­ti­men­tals, que no és el que hem de fer. Si no hi ha un model d’estat, pri­mer alli­be­rem-nos naci­o­nal­ment i després ja veu­rem quin model d’estat tenim; Macià diu que no. L’alli­be­ra­ment naci­o­nal ha d’anar en el mateix nivell que l’alli­be­ra­ment social. Perquè no exis­teix l’un sense l’altre.