“Som l’1 per 1.000 del món, però tenim opcions en l’economia distribuïda”

Jo tenia una militància cívica que venia de l’època d’estu­di­ant. Soc també dels de la Caput­xi­nada. No vaig fer una opció política, però, és clar, quan sé que surt l’Avui imme­di­a­ta­ment m’hi apunto des del pri­mer moment. Aquell any vaig lle­gir la meva tesi doc­to­ral i era cap dels ser­veis ambi­en­tals de la Dipu­tació de Bar­ce­lona. Havia dei­xat la uni­ver­si­tat per mun­tar tècni­ca­ment la pri­mera estruc­tura de tota l’admi­nis­tració espa­nyola d’aquests temes. I el mateix dia que surt l’Avui es publica Natura, ús o abús? Lli­bre blanc de la gestió de la natura als Països Cata­lans.

Simbòlica­ment és bonic perquè men­tre uns feien l’Avui, del qual vaig ser subs­crip­tor des del pri­mer moment, jo feia això [m’ense­nya el diari i el lli­bre].

Era un home jove, sí. Soc del 46. Però ja era un pro­fes­si­o­nal amb una mica de tra­jectòria.

El pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas va saber que era fun­ci­o­nari públic i dels de després, per enten­dre’ns. Tenia el domini de la qüestió poli­ti­co­ad­mi­nis­tra­tiva i, a més, era de con­fiança cata­la­nista. No n’hi havia pas gai­res. Em va cri­dar perquè l’anés a veure a l’exili. Jo ja era con­sul­tor ambi­en­tal de la Unesco, de Naci­ons Uni­des, i em pas­sava dies a París, on ens vam tro­bar.

Ràpida­ment va crear un petit nucli de per­so­nat­ges que l’interes­sa­ven. En Romà Pla­nas, que va ser alcalde de la Roca...

Mira, jo vaig conèixer Sal­va­dor Illa de molt jove­net perquè era l’adlàter d’en Romà Pla­nas. I quan en Sal­va­dor va ser alcalde li vam fer un pro­jecte des del meu estudi del traçat de l’AVE que pas­sava pel seu muni­cipi.

No. L’últim con­tacte el vam tenir a Aigües de Bar­ce­lona.

Penso que és un ges­tor públic. Les nos­tres posi­ci­ons ideològiques no són coin­ci­dents quant a posició naci­o­nal, però ha fet coses molt lúcides, com aga­far en Jordi Sar­ga­tal de secre­tari de Tran­sició Ecològica.

Soc par­ti­dari de l’ampli­ació de l’aero­port del Prat, però no de les coses que s’hi asso­cien. La pri­mera ampli­ació con­sis­teix a fer un aero­port en comp­tes dels dos que tenim ara. Hi ha dos aero­ports amb un sis­tema de pis­tes. No pots anar a una ter­mi­nal i fac­tu­rar per un vol que surt de l’altra. Són dos aero­ports que fan ser­vir les matei­xes pis­tes, fun­ci­o­nant amb dues lògiques dife­rents. Que no esti­guin con­nec­tats amb un tre­net... En ter­mes esca­lars, això li dona una dimensió molt gran perquè no només és sumar una ter­mi­nal que està semi­buida a l’altra, sinó que esca­lar­ment 2 més 2 són 5. D’altra banda, per a què el vols, l’aero­port? El con­cepte de hub no aporta grans valors afe­gits a la població, sí que n’aporta a tot el sis­tema. I té una deri­vada interes­sant, que si tens un hub com a català et pots bene­fi­ciar del volum de ser­veis de l’aero­port encara que tu no el facis ser­vir com a hub, amb tota una colla de des­ti­na­ci­ons que si no fos hub no t’ofe­ri­ria. Per tant, soc par­ti­dari que des de Bar­ce­lona es pugui anar a tot arreu, que hi hagi aquests avan­tat­ges, però no sacri­fi­car-ho tot perquè un senyor de Dina­marca se’n pugui anar a San­ti­ago de Xile. Jo soc pilot, a més a més, entre mol­tes coses estra­folàries que soc.

Sí. I per això estic a favor que l’aero­port s’ha d’ampliar, però això no vol dir que s’hagin de cons­truir més boti­gues de Mango. Aena té un negoci des­co­mu­nal amb els 50 mili­ons de pas­sat­gers que pas­sen per l’aero­port i vol con­ti­nuar ampli­ant el seu negoci. Això a mi no m’interessa, i és l’aspecte frívol i desen­vo­lu­pista d’un aero­port. Jo el que vull són ser­veis aeronàutics, no boti­gues duty free. Hi ha pocs aero­ports de la cate­go­ria d’aquest que esti­guin a 10 quilòmetres de la ciu­tat. Té unes con­di­ci­ons ope­ra­ti­ves molt bones, això no es diu gaire, perquè està arran de mar i sense grans cade­nes mun­ta­nyo­ses i un clima que li per­met l’ope­ració 365 dies a l’any. Si mires el mapa d’Europa, és una pla­ta­forma tan bona o més com Madrid. El que està fent Madrid ara és una com­pe­tició des­lle­ial, això és evi­dentíssim. L’incon­ve­ni­ent, amb la pro­xi­mi­tat a la ciu­tat i les zones humi­des, és que el sis­tema de pis­tes sigui molt just. N’hi ha tres, de pis­tes, però en rea­li­tat en té dues perquè una és tra­ves­sera. El que s’ha de fer és allar­gar una de les pis­tes i unir les dues ter­mi­nals. I, lli­gat a això, un altre pecat mor­tal que hem de resol­dre és superar la situ­ació ver­go­nyosa d’un tren d’alta velo­ci­tat que passa per l’aero­port de Reus-Tar­ra­gona, pel de Bar­ce­lona i pel de Girona, però no s’atura a cap dels tres.​Això és una cosa que no cap en el cap de ningú que tin­gui dos dits de front. Per tant, les dues ter­mi­nals con­nec­ta­des i fun­ci­o­nant alhora, i lli­ga­des per un sis­tema fer­ro­vi­ari amb esta­ci­ons a dins de l’aero­port. Lla­vors sí que té sen­tit, perquè si real­ment tens con­nec­tat amb AVE l’estació dins dels aero­ports Bar­ce­lona, Girona i Reus, lla­vors no és cap bes­ti­esa fer-los fun­ci­o­nar com una sola cosa perquè els tin­dries a 20 minuts un de l’altre.A 20 minuts entre ells, ep!

Deu ser les misèries de ser petit, que es creen cape­lle­tes. Els polítics han de ser direc­tors d’orques­tra. Quan els polítics volen ser vir­tu­o­sos del violí, ja l’hem cagat, per dir-ho clara­ment.

He estat vuit anys al con­sell d’admi­nis­tració d’Aigües de Bar­ce­lona, n’era el cap de la comissió de sos­te­ni­bi­li­tat. He estat en una empresa que dona aigua cada dia a 3 mili­ons de per­so­nes, i que tracta les aigües resi­du­als. I la solució és l’aigua rege­ne­rada. Que es dei­xin estar de com­bi­na­ci­ons estra­folàries. L’aigua que abo­quem a les depu­ra­do­res del Llo­bre­gat i del Besòs té una qua­li­tat supe­rior a la que cap­tu­rem en superfície al riu Llo­bre­gat.

Una cosa són les depu­ra­des, que ja es poden llançar al medi un cop trac­ta­des, i una altra és fer-les total­ment pota­bles. Tota l’aigua que plou és des­til·lada rege­ne­rada. Per tant, és aquest mateix procés. Es pot fer arti­fi­ci­al­ment i només tin­dries la neces­si­tat de tor­nar a col·locar en el sis­tema l’aigua que surt del sis­tema perquè té una expor­tació o aque­lla que es perd per fui­tes. Això deu ser un 20%. L’altre 80% seria la mateixa que ani­ria donant vol­tes. Això sig­ni­fica que l’aigua crua, recu­pe­rar-la per al sis­tema, seria només el 20%. S’ha aca­bat el pro­blema. Fins ara demanàvem el 100% de l’aigua crua del Ter o el Llo­bre­gat, i tota anava després abo­cada al mar. A par­tir del moment en què la pressió sobre el Ter, el Llo­bre­gat i els aqüífers la dis­mi­nu­ei­xes un 80% s’aca­ben els pro­ble­mes de la sequera.

Ho hem comp­tat del dret i del revés, sí. En ter­mes d’eco­no­mia d’escala és un encert fer-ho. Ho hem cal­cu­lat, inter­na­lit­zant tots els cos­tos, els energètics, etcètera. Costa el doble, si no el tri­ple, des­sa­lar que no pas rege­ne­rar. I gene­res una dis­funció medi­am­bi­en­tal suple­mentària perquè és la sal­morra. Per tenir un litre d’aigua pota­ble a par­tir d’aigua de mar, en neces­si­tes dos. Hi abo­ques un litre d’aigua hiper­sa­lina per obte­nir un litre d’aigua pota­ble. En un con­text d’ari­desa plu­viomètrica crei­xent com la que ens ve...

Quan l’Àngel Simon em va dema­nar que m’incor­porés a l’equip d’Aigües de Bar­ce­lona li vaig dir: “Mira, només et poso una con­dició. No vindré a fer bonic.” Oi que si vas a un cirurgià que té, com en tinc jo, 50 anys de tra­jectòria pro­fes­si­o­nal, no li qüesti­o­naràs com s’opera una apen­di­ci­tis? Doncs jo no vull dis­cu­tir, sinó fer el que jo sé fer.

Cla­vat! Però alguns són Hansi Flick! I els altres no! Toca els pebrots que con­fon­guin un Guar­di­ola amb el pri­mer senyor que passa pel car­rer.

Depèn, depèn. He tre­ba­llat la major part de les vega­des a través del sis­tema de les Naci­ons Uni­des, i això vol dir que ha estat en països que abans en deien ter­cer­mun­dis­tes. No sé quants països d’Àfrica i Amèrica Lla­tina i alguna cosa a Àsia i Europa. Jo tre­ba­llava per a Naci­ons Uni­des, no pels governs dels països. N’hi ha alguns que de cirur­gia hi ente­nem! Volen fer el favor de sor­tir del quiròfan, que estem ope­rant?

El pla­neta dei­xem-lo tran­quil. Fa 4.500 mili­ons d’anys que exis­teix i ha vis­cut en totes les situ­a­ci­ons ima­gi­na­bles. El pla­neta és un feno­men astronòmic que farà la seva via. Ara, la nos­tra espècie s’ha ins­tal·lat al pla­neta en un moment deter­mi­nat de la seva història, fa 3 o 4 mili­ons d’anys. Aques­tes con­di­ci­ons, que per a nosal­tres són les fona­men­tals, estan en un moment d’una certa pro­blemàtica. El pla­neta no l’hem de sal­var. El que hem de garan­tir és que les con­di­ci­ons de la vida en aquest pla­neta con­tinuïn fent pos­si­ble totes aque­lles coses que per a nosal­tres són fona­men­tals per viure, com per exem­ple l’aigua. O la qua­li­tat de l’aire.L’efecte hiver­na­cle és el que per­met que hi hagi vida sobre la Terra, però si anem fotent lle­nya des­es­pe­rats arri­barà un moment que que­da­rem esca­li­vats. El canvi climàtic és això. No podem con­ti­nuar incre­men­tant el gruix del vidre d’aquest hiver­na­cle que es diu atmos­fera perquè arri­barà un moment que no es podrà viure allà dins. Això vol dir que el pla­neta tin­gui un pro­blema com a tal? El pla­neta no, però nosal­tres no hi tin­drem lloc. O l’hi tin­drem a uns cos­tos extra­or­di­na­ris. Les ciu­tats ten­dei­xen a estar arran de mar. Si el mar puja, ales­ho­res esta­ran amb els peus a l’aigua.

Sí, perquè a sobre s’hi sumen les pallas­sa­des del pre­si­dent dels Estats Units. Les seves atza­ga­ia­des eclipsen els temes impor­tants.Hi ha un pro­blema seriós. La plu­vi­o­me­tria can­viarà, i els nivells del mar també.

Sí, amb tota la modèstia del món. Em va sem­blar enten­dre per on ana­ven els trets, tot i que tenir raó massa d’hora és com estar equi­vo­cat. Tens raó, però no en tires cap tros a l’olla. Com que vas rumi­ant la mos­tra, sem­pre vas tenint raó, però no és la raó del moment Et pas­ses la vida tenint la raó, però te la pas­ses com un out­si­der.

Frus­tració no, però un cert cabreig sí, per enten­dre’ns. Par­lem de l’aero­port, del clima, de l’aigua, dels espais natu­rals, dels incen­dis fores­tals...

Això del Lli­bre blanc és del 1976, tu! Tot el que s’hi diu són les bece­ro­les de tot el que han estat les polítiques ambi­en­tals que s’han fet en aquest país.

Més o menys, més o menys. Però sem­pre tard i mala­ment. Amb l’aigua, per exem­ple. En canvi, amb els incen­dis hem pro­gres­sat. Era la por­tada del lli­bre. Els bom­bers pro­fes­si­o­nals només eren a Bar­ce­lona.El pre­si­dent Pujol ens va dema­nar a tres per­so­nes, al cap de Bom­bers de Bar­ce­lona, en Jordán, i el de la Dipu­tació, en Pou, i a mi, que ima­ginéssim un sis­tema per al país, i vam fer el dis­seny del sis­tema d’extinció d’incen­dis. Ho vam fer!

Dels que apuntàvem al lli­bre, tot un sis­tema de jerar­quit­zació del ter­ri­tori i esta­bli­ment d’àrees pro­te­gi­des que no està pas mala­ment. Però era una iden­ti­fi­cació dels pro­ble­mes d’aquell moment.

Nosal­tres ens hem que­dat tan pen­jats d’un tema molt impor­tant com és el de l’auto­de­ter­mi­nació que, entre aquesta pen­jada i l’objec­tiu man­te­ni­ment de les con­di­ci­ons d’opressió naci­o­nal, s’ha creat un còctel i estem con­ge­lats des de fa deu anys.

I tant! Mira el que està pas­sant amb les ener­gies reno­va­bles. Hem pas­sat de ser a nivell teòric els cap­da­van­ters euro­peus a ser els últims abso­luts de la cua. Estem a uns nivells de pro­ducció d’ener­gia eòlica i foto­vol­taica ridículs.

Que enlloc exis­teix una empresa com Aena, per exem­ple. O els ser­veis de Renfe, que són per llo­gar-hi cadi­res. I l’infra­fi­nançament. Som allà on érem. Aques­tes con­di­ci­ons es man­te­nen i la nos­tra capa­ci­tat de reac­ci­o­nar-hi està blo­que­jada perquè no sabem qui hem de votar al Con­sell de la República...

Sí, una de les coses, sí.

He tran­si­tat per aquesta vida dient coses que la rea­li­tat s’ha encar­re­gat amb el temps de demos­trar que eren cor­rec­tes, però que van ser per­ce­bu­des com a mar­gi­nals en el moment que les deia. Per això sem­pre deia que volia par­ti­ci­par del nucli de les mino­ries trac­to­res. Ja m’ave­nia a ser una mino­ria, a ser un de pocs. Però tenia com a missió no mar­gi­na­lit­zar-me, sinó esde­ve­nir majo­ria. La mino­ria trac­tora gosa ser mino­ria amb volun­tat d’esde­ve­nir majo­ria. Això m’ha resul­tat molt gra­ti­fi­cant.He vist les coses des de molts angles, com a fun­ci­o­nari públic, empre­sari, acadèmic i ideòleg. Aques­tes face­tes les he fet men­tal­ment de manera simultània. I con­vençut d’això vaig fer apos­tes impor­tants en el món de la trans­missió del conei­xe­ment o de la comu­ni­cació científica. Mol­tes vega­des pas­sava pels mit­jans de comu­ni­cació...

Sí, o pels pro­gra­mes del Josep Cuní, els lli­bres de divul­gació... Em sento gra­ti­fi­cat, però, per con­tra, em sento ado­lo­rit per haver hagut de fer això amb una sabata i una espar­de­nya i una certa incom­prensió.

El pre­si­dent Tar­ra­de­llas, que m’havia fit­xat a París i em va encar­re­gar que orga­nitzés els ser­veis ambi­en­tals de la Gene­ra­li­tat, després d’haver-ho fet a la Dipu­tació de Bar­ce­lona,em va dema­nar que pre­sidís l’Hos­pi­tal Clínic perquè era una gali­ma­ties admi­nis­tra­tiu de mil dimo­nis, i que muntés la cam­pa­nya per a l’apro­vació de l’Esta­tut d’Auto­no­mia. I imme­di­a­ta­ment després, amb l’Esta­tut ja apro­vat, em va nome­nar secre­tari per orga­nit­zar les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques. Vaig haver de mun­tar tot el sis­tema elec­to­ral.

No, no ho feia un biòleg. Ho feia una per­sona amb capa­ci­tats de gestió i de la con­fiança del pre­si­dent. Que fos biòleg és com pre­gun­tar-li a en Pujol què feia un metge pre­si­dint la Gene­ra­li­tat.

Total­ment!

Sí, és clar. Ni més ni menys! Va ser una època apas­si­o­nant. I el mateix que es va donar el resul­tat de les elec­ci­ons—que sem­pre fèiem la mateixa broma: “Tenim dos can­di­dats a la pre­sidència, un que té por de no sor­tir esco­llit [Jordi Pujol] i un altre que té por de sor­tir [Joan Reventós]—, con­tra pronòstic va gua­nyar en Pujol amb gran irri­tació del Tar­ra­de­llas perquè no s’ave­nien gens, aque­lla nit a la una de la mati­nada Tar­ra­de­llas em va dir que em nome­nava ofi­cial major del Par­la­ment de Cata­lu­nya. “Teniu un mes per orga­nit­zar el Par­la­ment de Cata­lu­nya”, em va dir. Ostres! I com s’orga­nitza un Par­la­ment? En un mes ho vam haver de fer tot. I on l’ins­tal·larem?On havia estat a l’època repu­bli­cana, al Parc de la Ciu­ta­de­lla, hi havia un museu d’art modern. Doncs com a ofi­cial major d’un Par­la­ment que encara no exis­tia vaig anar a veure la direc­tora del museu a dir-li que ella i els qua­dres havien de mar­xar i que ja veuríem on els posaríem.​Imagina’t.

Sí, i jo actu­ant allà. Et puc ense­nyar les foto­gra­fies. M’ho vaig haver d’inven­tar tot, les cre­den­ci­als, llo­gar el per­so­nal, tot.

Sí, però no volia. Ens va aga­far el dia de la cons­ti­tució del Par­la­ment al [Josep Maria] Bri­call, que era con­se­ller de Gover­nació, a mi, ens reu­nim tots tres i ens diu: “No vull pas­sar la pre­sidència a en Pujol.”

Se’m va acu­dir: “Fem una cosa, pre­si­dent. Ens reu­nim, tots els dipu­tats ens estan espe­rant. Feu un dis­curs, jo lle­geixo les actes, se suspèn la sessió i el pre­si­dent aban­dona la sala.” I va dir: “Això està molt bé.” Va pas­sar així, i tot­hom el va aplau­dir i jo el vaig acom­pa­nyar a fora i així ell es va estal­viar fer el trànsit. Sal­vat d’un pèl en l’últim moment. Quan s’acaba aquesta història me’n vaig a l’Heri­bert [Bar­rera], a qui conei­xia perquè ell feia la Química de la Gran Enci­clopèdia Cata­lana i jo feia la Bio­lo­gia, i li dic: “Heri­bert, escolta’m, per mi la guerra s’acaba d’aca­bar i de moment sem­bla que l’hem gua­nyat. Em lli­cen­cio i torno a la meva con­dició civil i me’n vaig a fer de biòleg”.

Un mes, el temps d’orga­nit­zar el Par­la­ment, fer la cons­ti­tució i vaig dimi­tir ales­ho­res perquè ja havia fet de mala­ba­rista. Ara que vin­gui un lle­trat i faci d’ofi­cial major, que és el que va ser.

La cosa diver­tida és que 50 anys després tenim l’Esta­tut, no sé quants dia­ris, però ara ens falta tot! Hem des­co­bert que no tenim estruc­tura política. Amb l’acu­dit d’en Cesc sem­blava que amb un esta­tu­tet ja ho tindríem tot, que era el que neces­sitàvem. I 50 anys després no en tenim prou amb aquell Esta­tut que ales­ho­res no teníem.

En el pri­mer número hi ha un anunci del Lli­bre blanc, però ni aquell dia ni després es va fer cap notícia tot i que va ser un best-seller: se’n van ven­dre 6.000 exem­plars, que era increïble.

Sí, el sor­pre­nent és que exis­tim com a país. No té cap sen­tit que no siguem bre­tons o occi­tans. És una ano­ma­lia extra­or­dinària. Quan obli­dem que política­ment estem tan mala­ment, també obli­dem que Espa­nya no és que esti­gui gaire millor. Ells tenen poder i exèrcit, però les bara­lles de Vox i PP i diri­gents de Feijoó que encara és hora que hagi d’expo­sar una idea... Jo no sé si estic d’acord amb ell o no, perquè no sé què pensa. L’únic que sé és que dimi­teixi Sánchez, és l’únic que diu. Ells no estan millor, no fotem.

Els últims 300 anys els hem tran­si­tat en unes con­di­ci­ons abso­lu­ta­ment insòlites. Per­dem una guerra, la per­dem! I la per­dem a mans d’un rei abso­lu­tista. Ens deca­pi­ten. Entrem en un règim d’anor­re­a­ment total. La nos­tra aris­tocràcia queda escapçada. Enmig d’aquest marasme una emer­gent bur­ge­sia molt tímida s’apunta a la Revo­lució Indus­trial i, per tant, aga­fem el tren euro­peu d’aquesta revo­lució, cosa que Espa­nya no ha aga­fat mai ni ara. Ales­ho­res, amb aquesta bur­ge­sia sense ide­ari polític espe­cial sobre­vi­vim. I pot flo­rir una renai­xença cul­tu­ral amb el suport econòmic d’una bur­ge­sia indus­trial que fa pos­si­ble que esti­guem en aquest moment rei­vin­di­cant un Estat per veure si acon­se­guim nor­ma­lit­zar d’una punye­tera vegada. Perquè com que l’Estat al qual per­ta­nyem no ens reco­neix com a part d’aquest Estat, aquesta és la rea­li­tat. Jo puc voler-ne mar­xar, però ells no volen que em quedi. Ara, no volen que em quedi però no volen que me’n vagi. És clar, és una situ­ació insu­por­ta­ble, per enten­dre’ns. Per tant, penso que és un mira­cle que esti­guem cele­brant que sortís un diari en català fa 50 anys, és ben curiós. Va ser un gran esde­ve­ni­ment naci­o­nal.

I tant, i tant!

Això que dius és això[agafa l’exem­plar, amb la por­tada i la con­tra­por­tada]. És una boge­ria total [l’Enci­clopèdia Cata­lana, en un anunci a tota la con­tra­por­tada]. Jo vaig arri­bar a ser sub­di­rec­tor de l’Enci­clopèdia. Era una obra impos­si­ble. La fèiem a mà, a més a més. No amb màquina d’escriure.

Això m’ho he inven­tat jo. Hi va haver un moment en què em vaig inven­tar com em pre­sen­tava a mi mateix. De for­mació soc ecòleg, científic ecòleg, però el que m’interessa és la dimensió social i la manera com aquest conei­xe­ment es tra­du­eix en opci­ons i solu­ci­ons dins del món soci­o­e­conòmic, i a l’inrevés. Però, és clar, això no exis­teix com una dis­ci­plina. És una acti­tud. En [Ole­guer] Sar­sa­ne­das va enge­gar una col·lecció de pen­sa­ment a Pla­neta i em va dema­nar un lli­bre d’eco­lo­gia. Li vaig dir: “No te’l faré, però sí d’una cosa que m’interessa més i m’acabo d’inven­tar: la soci­o­e­co­lo­gia”. I vaig publi­car el Dic­ci­o­na­rio de Soci­o­e­co­logía. És molt antic, té 30 anys. Va anar cor­rent i ara hi ha molta gent que s’iden­ti­fica amb aquesta acti­tud.

[Riu] Aquesta pre­gunta és bona! Fa anys. Amb en [Pas­qual] Mara­gall havia tin­gut col·labo­ració. Amb en Puig­de­mont ja no vaig ser-hi a temps. Amb en Torra, tam­poc. L’últim crec que va ser en Mon­ti­lla, i esporàdica­ment amb en Mas. I l’últim alcalde, en Xavier Trias. Amb la Colau, ni una paraula. Amb els ante­ri­ors alcal­des, amb tots.

Ah, això no t’ho puc con­tes­tar, això t’ho ha de dir el jurat que les con­ce­deixi.

Pot­ser sí.

Podria ser, tot i que jo soc un català d’esquer­res. Vull un trac­ta­ment naci­o­nal nor­mal.

Con­vergència ha tin­gut un com­po­nent carlí d’una certa mag­ni­tud. Con­vergència no era car­lina, però la major part dels car­lins eren con­ver­gents. A part d’això, en Pujol tenia fílies i fòbies. Jo hi he tin­gut un dis­tan­ci­a­ment impor­tant amb ell, però ens hem trac­tar sem­pre bé. Ell tenia una sèrie de tics, i una gran des­con­fiança en el món de la ciència, què vols que et digui. I en el món de la cre­a­ti­vi­tat intel·lec­tual també. De fet, tot i que em trac­tava molt bé, vaig ser vetat en coses, per exem­ple quan es va crear el Con­sell de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble de la Gene­ra­li­tat, que va pre­si­dir en Pere Duran [i Farell]. Em va tru­car dient que en Pujol no en volia sen­tir par­lar de mi per ser-hi. Té collons que es veti l’ingrés al con­sell de la sos­te­ni­bi­li­tat al pare, amb perdó, de la idea a casa nos­tra. Va ser així.

Sí, mani­fes­ta­ment. En Pas­qual Mara­gall, quan vaig fer l’expo­sició Habi­tar el món, al Fòrum de les Cul­tu­res, el 2004, va voler que la hi ensenyés i el vaig acom­pa­nyar tot un matí. Quan el deixo, al cap de cinc minuts em tru­quen i em diuen: “S’acaba de morir en [Ramon] Mar­ga­lef.” Vaig tru­car al Pas­qual i em va dema­nar que l’acom­panyés a la vet­lla. Estàvem allà i en Pas­qual va dir: “Hauríem de fer alguna cosa, crear un premi en record d’en Mar­ga­lef. Per què no te n’ocu­pes?” I vaig pre­pa­rar-ho tot, tots els esta­tuts, del que és el premi Ramon Mar­ga­lef. Aquell premi va néixer amb en Mar­ga­lef de cos pre­sent per decisió d’en Mara­gall, que m’ho va encar­re­gar.

Oitant! Som set o vuit de la seva pri­mera for­nada, perquè en Mar­ga­lef va gua­nyar la càtedra d’Eco­lo­gia a l’Estat l’any 66, que era l’any que jo havia de començar l’opta­tiva. Com a catedràtic, la pri­mera for­nada d’ecòlegs d’en Mar­ga­lef va ser la meva, sí. Vam tenir una relació molt fluïda fins que es va morir.

Mar­ga­lef per des­comp­tat. Lynn Mar­gu­lis [1938-2011], una microbiòloga nord-ame­ri­cana que és una de les coau­to­res de Bios­fera, una d’aque­lles obres que has vist a la meva bibli­o­teca, i va ser la dona del Carl Sagan, el famós. Lynn Mar­gu­lis va ser qui va posar en cir­cu­lació la idea de la sim­biogènesi, un con­cepte que ha revo­lu­ci­o­nat com­ple­ta­ment la bio­lo­gia. Érem molt amics. Venia sem­pre a casa i volia que li fes esca­li­vada. I després diria un altre nom que he esmen­tat: en Pere Duran Farell. Vaig col·labo­rar-hi molt, a Cata­lana de Gas, Gas Natu­ral i vam anar junts a Amèrica. Em va donar la idea del món de l’empresa però d’una empresa amb consciència. No una empresa com a negoci fàcil sinó com a cons­trucció de pro­ces­sos pro­duc­tius encar­nats en la rea­li­tat. Jo diria, doncs: Mar­ga­lef, Lynn Mar­gu­lis i Pere Duran.

Vol­dria comen­tar una idea que m’agrada difon­dre. Som un 1 per 1.000 del món, tant en demo­gra­fia com en pes econòmic. Un de cada 1.000 humans és català. Som 7 mili­ons d’entre 7.000 mili­ons. És un per­cen­tatge molt modest, però, en canvi, tenim uns per­cen­tat­ges en coses com, per exem­ple, la presència a inter­net de l’odre del 8, 10 o 15 per 1.000, i això és un actiu. Podem estar con­tents.Crec que tenim un nínxol d’opor­tu­ni­tat en aquest món de les eco­no­mies dis­tribuïdes que s’està ges­tant actu­al­ment. S’està aca­bant el model dinosàuric de l’eco­no­mia, que encara en té per anys, i està aflo­rant un museu de les micro­em­pre­ses més difo­ses i ins­tal·lades en el ter­ri­tori. Aquest uni­vers de la com­ple­xi­tat petita i inter­re­la­ci­o­nada, de la xarxa enfront de la mura­lla, està emer­gint. Jo ja no ho veuré. Això a 15 o 20 anys vista serà molt impor­tant en el món, i nosal­tres tenim un tei­xit pro­duc­tiu i unes carac­terísti­ques bones per apun­tar-nos a aquest carro. A cinc quilòmetres al vol­tant d’aquesta taula, en aquest modest Pla de l’Estany, hi ha una pila d’empre­ses de pri­mera dimensió mun­dial. Escu­bedo fa con­nec­tors electrònics, i saps quants en fa cada dia? Nou mili­ons cada dia! Això és un per­cen­tatge sig­ni­fi­ca­tiu dels con­nec­tors electrònics d’arreu del món. I al cos­tat hi ha Meca­nit­zats Pri­vat, que està fent tor­ne­jats i peces d’ultra­pre­cisió per a la NASA, per als satèl·lits i coets que envia per aquests mons de Déu. Tot això són peti­tes coses ins­tal·lades al ter­ri­tori,i aquest aco­bla­ment de la indústria molt espe­ci­a­lit­zada, pio­nera, difosa en un ter­ri­tori molt inter­co­mu­ni­cat, és un tei­xit soci­o­e­conòmic en què nosal­tres ens podem moure amb como­di­tat i que queda rela­ti­va­ment al marge de les grans pug­nes de la macroindústria tra­di­ci­o­nal. Fins i tot de la macroindústria tra­di­ci­o­nal en els ter­renys cap­da­van­ters. Aquest és el nos­tre nínxol d’opor­tu­ni­tat, sense renun­ciar a cap de les coses a les quals tenim dret d’aspi­rar, això que quedi clar. Hem de tor­nar a recu­pe­rar el que ens ha fet mínima­ment grans al segle XIX, que és un vigor pro­duc­tiu que ha d’estar com­ple­men­tat per una com­prensió del sis­tema glo­bal a nivell soci­o­e­conòmic i ambi­en­tal. Si som capaços de moure’ns en aquest domini, podríem tenir un recor­re­gut bas­tant interes­sant.