Comunicació

Ramon Folch i Guillén

Comptepartícip de l’Avui i subscriptor del 1976

“Som l’1 per 1.000 del món, però tenim opcions en l’economia distribuïda”

“El mateix dia que surt l’Avui, pel Sant Jordi de 1976, es publica el nostre llibre «Natura, ús o abús?»”

“Entre l’autodeterminació i l’opressió nacional, ens hem quedat congelats des de fa deu anys”

“Amb els temes ambientals, alguns són Hansi Flick i els altres no! Porto més de 50 anys de trajectòria”

“Teniu un mes per organitzar el Parlament de Catalunya”, em va dir Josep Tarradellas
Vaig presidir el Clínic, que era un galimaties, i vaig muntar la campanya de l’Estatut d’Autonomia
La cosa divertida és que 50 anys després tenim l’Estatut i no sé quants diaris, però ara ens falta tot!

Ramon Folch i Guillén (Bar­ce­lona, 1946) és ecòleg, es pre­senta com a soci­oecòleg, va ser pio­ner mun­tant els ser­veis ambi­en­tals de la Dipu­tació de Bar­ce­lona i de la Gene­ra­li­tat res­tau­rada, té un volum d’obra publi­cada, una tra­jectòria acadèmica, literària, divul­ga­tiva i pro­fes­si­o­nal espec­ta­cu­lars, i un munt de vivències de fa 50 anys, quan va ser comp­te­partícip de l’Avui. Dues pàgines no per­me­ten reco­llir una con­versa de més d’una hora (al web d’El Punt Avui hi és ínte­gra) que man­te­nim a la seva casa d’Espo­nellà, a la vora del foc, amb l’exem­plar de l’Avui del 23 d’abril de 1976 i el seu lli­bre Natura, ús o abús? publi­cat aquell mateix dia de Sant Jordi.

En un país nor­mal, Ramon Folch, molt cone­gut pel gran públic per les seves apa­ri­ci­ons fa anys en ràdio, tele­visió i premsa, dis­po­sa­ria d’una dis­tinció com la Creu de Sant Jordi, que fins ara li ha estat negada inex­pli­ca­ble­ment. El pare a casa nos­tra de con­cep­tes i rep­tes sobre eco­lo­gia que ara sem­blen nor­mals i han esde­vin­gut vitals com el del canvi climàtic ens ofe­reix una con­versa deli­ci­osa i pri­vi­le­gi­ada, pròpia d’un savi que, a més, s’ha com­promès en moments clau del país. En una etapa històrica d’impro­vi­sa­ci­ons, com els tres mesos per posar en marxa l’Avui un cop obtin­gut el permís minis­te­rial, Folch va haver d’orga­nit­zar en només un mes la cons­ti­tució del pri­mer Par­la­ment per encàrrec del pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas.

Con­ser­ves l’Avui del 23 d’abril de 1976. Aquell any vas publi­car el ‘Natura, ús o abús? Lli­bre blanc de la gestió de la natura als Països Cata­lans’.
Jo tenia una militància cívica que venia de l’època d’estu­di­ant. Soc també dels de la Caput­xi­nada. No vaig fer una opció política, però, és clar, quan sé que surt l’Avui imme­di­a­ta­ment m’hi apunto des del pri­mer moment. Aquell any vaig lle­gir la meva tesi doc­to­ral i era cap dels ser­veis ambi­en­tals de la Dipu­tació de Bar­ce­lona. Havia dei­xat la uni­ver­si­tat per mun­tar tècni­ca­ment la pri­mera estruc­tura de tota l’admi­nis­tració espa­nyola d’aquests temes. I el mateix dia que surt l’Avui es publica Natura, ús o abús? Lli­bre blanc de la gestió de la natura als Països Cata­lans.
Per Sant Jordi del 1976.
Simbòlica­ment és bonic perquè men­tre uns feien l’Avui, del qual vaig ser subs­crip­tor des del pri­mer moment, jo feia això [m’ense­nya el diari i el lli­bre].
Tenies 30 anys.
Era un home jove, sí. Soc del 46. Però ja era un pro­fes­si­o­nal amb una mica de tra­jectòria.
Com vas viure la tran­sició?
El pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas va saber que era fun­ci­o­nari públic i dels de després, per enten­dre’ns. Tenia el domini de la qüestió poli­ti­co­ad­mi­nis­tra­tiva i, a més, era de con­fiança cata­la­nista. No n’hi havia pas gai­res. Em va cri­dar perquè l’anés a veure a l’exili. Jo ja era con­sul­tor ambi­en­tal de la Unesco, de Naci­ons Uni­des, i em pas­sava dies a París, on ens vam tro­bar.
I quan torna Tar­ra­de­llas...
Ràpida­ment va crear un petit nucli de per­so­nat­ges que l’interes­sa­ven. En Romà Pla­nas, que va ser alcalde de la Roca...
Ara ha recu­pe­rat pro­ta­go­nisme. El pre­si­dent Illa el rei­vin­dica.
Mira, jo vaig conèixer Sal­va­dor Illa de molt jove­net perquè era l’adlàter d’en Romà Pla­nas. I quan en Sal­va­dor va ser alcalde li vam fer un pro­jecte des del meu estudi del traçat de l’AVE que pas­sava pel seu muni­cipi.
Des que és pre­si­dent, heu tin­gut con­tacte?
No. L’últim con­tacte el vam tenir a Aigües de Bar­ce­lona.
Com creus que ho farà?
Penso que és un ges­tor públic. Les nos­tres posi­ci­ons ideològiques no són coin­ci­dents quant a posició naci­o­nal, però ha fet coses molt lúcides, com aga­far en Jordi Sar­ga­tal de secre­tari de Tran­sició Ecològica.
En temes medi­am­bi­en­tals, aquest PSC tant a favor de l’ampli­ació del Prat i d’un cert desen­vo­lu­pisme, com el veus?
Soc par­ti­dari de l’ampli­ació de l’aero­port del Prat, però no de les coses que s’hi asso­cien. La pri­mera ampli­ació con­sis­teix a fer un aero­port en comp­tes dels dos que tenim ara. Hi ha dos aero­ports amb un sis­tema de pis­tes. No pots anar a una ter­mi­nal i fac­tu­rar per un vol que surt de l’altra. Són dos aero­ports que fan ser­vir les matei­xes pis­tes, fun­ci­o­nant amb dues lògiques dife­rents. Que no esti­guin con­nec­tats amb un tre­net... En ter­mes esca­lars, això li dona una dimensió molt gran perquè no només és sumar una ter­mi­nal que està semi­buida a l’altra, sinó que esca­lar­ment 2 més 2 són 5. D’altra banda, per a què el vols, l’aero­port? El con­cepte de hub no aporta grans valors afe­gits a la població, sí que n’aporta a tot el sis­tema. I té una deri­vada interes­sant, que si tens un hub com a català et pots bene­fi­ciar del volum de ser­veis de l’aero­port encara que tu no el facis ser­vir com a hub, amb tota una colla de des­ti­na­ci­ons que si no fos hub no t’ofe­ri­ria. Per tant, soc par­ti­dari que des de Bar­ce­lona es pugui anar a tot arreu, que hi hagi aquests avan­tat­ges, però no sacri­fi­car-ho tot perquè un senyor de Dina­marca se’n pugui anar a San­ti­ago de Xile. Jo soc pilot, a més a més, entre mol­tes coses estra­folàries que soc.
Per tant, sap d’aeronàutica.
Sí. I per això estic a favor que l’aero­port s’ha d’ampliar, però això no vol dir que s’hagin de cons­truir més boti­gues de Mango. Aena té un negoci des­co­mu­nal amb els 50 mili­ons de pas­sat­gers que pas­sen per l’aero­port i vol con­ti­nuar ampli­ant el seu negoci. Això a mi no m’interessa, i és l’aspecte frívol i desen­vo­lu­pista d’un aero­port. Jo el que vull són ser­veis aeronàutics, no boti­gues duty free. Hi ha pocs aero­ports de la cate­go­ria d’aquest que esti­guin a 10 quilòmetres de la ciu­tat. Té unes con­di­ci­ons ope­ra­ti­ves molt bones, això no es diu gaire, perquè està arran de mar i sense grans cade­nes mun­ta­nyo­ses i un clima que li per­met l’ope­ració 365 dies a l’any. Si mires el mapa d’Europa, és una pla­ta­forma tan bona o més com Madrid. El que està fent Madrid ara és una com­pe­tició des­lle­ial, això és evi­dentíssim. L’incon­ve­ni­ent, amb la pro­xi­mi­tat a la ciu­tat i les zones humi­des, és que el sis­tema de pis­tes sigui molt just. N’hi ha tres, de pis­tes, però en rea­li­tat en té dues perquè una és tra­ves­sera. El que s’ha de fer és allar­gar una de les pis­tes i unir les dues ter­mi­nals. I, lli­gat a això, un altre pecat mor­tal que hem de resol­dre és superar la situ­ació ver­go­nyosa d’un tren d’alta velo­ci­tat que passa per l’aero­port de Reus-Tar­ra­gona, pel de Bar­ce­lona i pel de Girona, però no s’atura a cap dels tres.​Això és una cosa que no cap en el cap de ningú que tin­gui dos dits de front. Per tant, les dues ter­mi­nals con­nec­ta­des i fun­ci­o­nant alhora, i lli­ga­des per un sis­tema fer­ro­vi­ari amb esta­ci­ons a dins de l’aero­port. Lla­vors sí que té sen­tit, perquè si real­ment tens con­nec­tat amb AVE l’estació dins dels aero­ports Bar­ce­lona, Girona i Reus, lla­vors no és cap bes­ti­esa fer-los fun­ci­o­nar com una sola cosa perquè els tin­dries a 20 minuts un de l’altre.A 20 minuts entre ells, ep!
No entenc com cer­vells com el seu no s’apro­fi­ten prou.
Deu ser les misèries de ser petit, que es creen cape­lle­tes. Els polítics han de ser direc­tors d’orques­tra. Quan els polítics volen ser vir­tu­o­sos del violí, ja l’hem cagat, per dir-ho clara­ment.
Par­lem de l’aigua.
He estat vuit anys al con­sell d’admi­nis­tració d’Aigües de Bar­ce­lona, n’era el cap de la comissió de sos­te­ni­bi­li­tat. He estat en una empresa que dona aigua cada dia a 3 mili­ons de per­so­nes, i que tracta les aigües resi­du­als. I la solució és l’aigua rege­ne­rada. Que es dei­xin estar de com­bi­na­ci­ons estra­folàries. L’aigua que abo­quem a les depu­ra­do­res del Llo­bre­gat i del Besòs té una qua­li­tat supe­rior a la que cap­tu­rem en superfície al riu Llo­bre­gat.
Rege­ne­rada què vol dir, les depu­ra­des?
Una cosa són les depu­ra­des, que ja es poden llançar al medi un cop trac­ta­des, i una altra és fer-les total­ment pota­bles. Tota l’aigua que plou és des­til·lada rege­ne­rada. Per tant, és aquest mateix procés. Es pot fer arti­fi­ci­al­ment i només tin­dries la neces­si­tat de tor­nar a col·locar en el sis­tema l’aigua que surt del sis­tema perquè té una expor­tació o aque­lla que es perd per fui­tes. Això deu ser un 20%. L’altre 80% seria la mateixa que ani­ria donant vol­tes. Això sig­ni­fica que l’aigua crua, recu­pe­rar-la per al sis­tema, seria només el 20%. S’ha aca­bat el pro­blema. Fins ara demanàvem el 100% de l’aigua crua del Ter o el Llo­bre­gat, i tota anava després abo­cada al mar. A par­tir del moment en què la pressió sobre el Ter, el Llo­bre­gat i els aqüífers la dis­mi­nu­ei­xes un 80% s’aca­ben els pro­ble­mes de la sequera.
Costa més des­sa­lar que no pas rege­ne­rar?
Ho hem comp­tat del dret i del revés, sí. En ter­mes d’eco­no­mia d’escala és un encert fer-ho. Ho hem cal­cu­lat, inter­na­lit­zant tots els cos­tos, els energètics, etcètera. Costa el doble, si no el tri­ple, des­sa­lar que no pas rege­ne­rar. I gene­res una dis­funció medi­am­bi­en­tal suple­mentària perquè és la sal­morra. Per tenir un litre d’aigua pota­ble a par­tir d’aigua de mar, en neces­si­tes dos. Hi abo­ques un litre d’aigua hiper­sa­lina per obte­nir un litre d’aigua pota­ble. En un con­text d’ari­desa plu­viomètrica crei­xent com la que ens ve...
Quants anys fa que ho vas aler­tar, això?
Quan l’Àngel Simon em va dema­nar que m’incor­porés a l’equip d’Aigües de Bar­ce­lona li vaig dir: “Mira, només et poso una con­dició. No vindré a fer bonic.” Oi que si vas a un cirurgià que té, com en tinc jo, 50 anys de tra­jectòria pro­fes­si­o­nal, no li qüesti­o­naràs com s’opera una apen­di­ci­tis? Doncs jo no vull dis­cu­tir, sinó fer el que jo sé fer.
Amb els temes medi­am­bi­en­tals és com amb el fut­bol: tot­hom és entre­na­dor del Barça?
Cla­vat! Però alguns són Hansi Flick! I els altres no! Toca els pebrots que con­fon­guin un Guar­di­ola amb el pri­mer senyor que passa pel car­rer.
Quan tre­ba­lles fora, que ho has fet molts anys, notes més res­pecte per la figura de l’”entre­na­dor”?
Depèn, depèn. He tre­ba­llat la major part de les vega­des a través del sis­tema de les Naci­ons Uni­des, i això vol dir que ha estat en països que abans en deien ter­cer­mun­dis­tes. No sé quants països d’Àfrica i Amèrica Lla­tina i alguna cosa a Àsia i Europa. Jo tre­ba­llava per a Naci­ons Uni­des, no pels governs dels països. N’hi ha alguns que de cirur­gia hi ente­nem! Volen fer el favor de sor­tir del quiròfan, que estem ope­rant?
Seguint amb la metàfora, com tenim el paci­ent? El pla­neta?
El pla­neta dei­xem-lo tran­quil. Fa 4.500 mili­ons d’anys que exis­teix i ha vis­cut en totes les situ­a­ci­ons ima­gi­na­bles. El pla­neta és un feno­men astronòmic que farà la seva via. Ara, la nos­tra espècie s’ha ins­tal·lat al pla­neta en un moment deter­mi­nat de la seva història, fa 3 o 4 mili­ons d’anys. Aques­tes con­di­ci­ons, que per a nosal­tres són les fona­men­tals, estan en un moment d’una certa pro­blemàtica. El pla­neta no l’hem de sal­var. El que hem de garan­tir és que les con­di­ci­ons de la vida en aquest pla­neta con­tinuïn fent pos­si­ble totes aque­lles coses que per a nosal­tres són fona­men­tals per viure, com per exem­ple l’aigua. O la qua­li­tat de l’aire.L’efecte hiver­na­cle és el que per­met que hi hagi vida sobre la Terra, però si anem fotent lle­nya des­es­pe­rats arri­barà un moment que que­da­rem esca­li­vats. El canvi climàtic és això. No podem con­ti­nuar incre­men­tant el gruix del vidre d’aquest hiver­na­cle que es diu atmos­fera perquè arri­barà un moment que no es podrà viure allà dins. Això vol dir que el pla­neta tin­gui un pro­blema com a tal? El pla­neta no, però nosal­tres no hi tin­drem lloc. O l’hi tin­drem a uns cos­tos extra­or­di­na­ris. Les ciu­tats ten­dei­xen a estar arran de mar. Si el mar puja, ales­ho­res esta­ran amb els peus a l’aigua.
Quin pano­rama.
Sí, perquè a sobre s’hi sumen les pallas­sa­des del pre­si­dent dels Estats Units. Les seves atza­ga­ia­des eclipsen els temes impor­tants.Hi ha un pro­blema seriós. La plu­vi­o­me­tria can­viarà, i els nivells del mar també.
Vas ser pio­ner en la divul­gació de temes medi­am­bi­en­tals. Recordo la teva etapa mediàtica.
Sí, amb tota la modèstia del món. Em va sem­blar enten­dre per on ana­ven els trets, tot i que tenir raó massa d’hora és com estar equi­vo­cat. Tens raó, però no en tires cap tros a l’olla. Com que vas rumi­ant la mos­tra, sem­pre vas tenint raó, però no és la raó del moment Et pas­ses la vida tenint la raó, però te la pas­ses com un out­si­der.
Genera frus­tració?
Frus­tració no, però un cert cabreig sí, per enten­dre’ns. Par­lem de l’aero­port, del clima, de l’aigua, dels espais natu­rals, dels incen­dis fores­tals...
Temes que apun­ta­ves fa 50 anys.
Això del Lli­bre blanc és del 1976, tu! Tot el que s’hi diu són les bece­ro­les de tot el que han estat les polítiques ambi­en­tals que s’han fet en aquest país.
T’han fet cas?
Més o menys, més o menys. Però sem­pre tard i mala­ment. Amb l’aigua, per exem­ple. En canvi, amb els incen­dis hem pro­gres­sat. Era la por­tada del lli­bre. Els bom­bers pro­fes­si­o­nals només eren a Bar­ce­lona.El pre­si­dent Pujol ens va dema­nar a tres per­so­nes, al cap de Bom­bers de Bar­ce­lona, en Jordán, i el de la Dipu­tació, en Pou, i a mi, que ima­ginéssim un sis­tema per al país, i vam fer el dis­seny del sis­tema d’extinció d’incen­dis. Ho vam fer!
Quins deu­res més sí que s’han fet en aquests 50 anys?
Dels que apuntàvem al lli­bre, tot un sis­tema de jerar­quit­zació del ter­ri­tori i esta­bli­ment d’àrees pro­te­gi­des que no està pas mala­ment. Però era una iden­ti­fi­cació dels pro­ble­mes d’aquell moment.
I ara?
Nosal­tres ens hem que­dat tan pen­jats d’un tema molt impor­tant com és el de l’auto­de­ter­mi­nació que, entre aquesta pen­jada i l’objec­tiu man­te­ni­ment de les con­di­ci­ons d’opressió naci­o­nal, s’ha creat un còctel i estem con­ge­lats des de fa deu anys.
Estem para­lit­zats?
I tant! Mira el que està pas­sant amb les ener­gies reno­va­bles. Hem pas­sat de ser a nivell teòric els cap­da­van­ters euro­peus a ser els últims abso­luts de la cua. Estem a uns nivells de pro­ducció d’ener­gia eòlica i foto­vol­taica ridículs.
Què vol dir quan diu “con­di­ci­ons d’opressió naci­o­nal”?
Que enlloc exis­teix una empresa com Aena, per exem­ple. O els ser­veis de Renfe, que són per llo­gar-hi cadi­res. I l’infra­fi­nançament. Som allà on érem. Aques­tes con­di­ci­ons es man­te­nen i la nos­tra capa­ci­tat de reac­ci­o­nar-hi està blo­que­jada perquè no sabem qui hem de votar al Con­sell de la República...
El 1976, l’any de l’Avui, fun­des Depana.
Sí, una de les coses, sí.
No has estat un fona­men­ta­lista ni un ges­tor pur i dur. Has estat una bar­reja que ha obert camí de la gestió pública amb sen­si­bi­li­tat ecològica. Una figura que no satis­feia cap extrem?
He tran­si­tat per aquesta vida dient coses que la rea­li­tat s’ha encar­re­gat amb el temps de demos­trar que eren cor­rec­tes, però que van ser per­ce­bu­des com a mar­gi­nals en el moment que les deia. Per això sem­pre deia que volia par­ti­ci­par del nucli de les mino­ries trac­to­res. Ja m’ave­nia a ser una mino­ria, a ser un de pocs. Però tenia com a missió no mar­gi­na­lit­zar-me, sinó esde­ve­nir majo­ria. La mino­ria trac­tora gosa ser mino­ria amb volun­tat d’esde­ve­nir majo­ria. Això m’ha resul­tat molt gra­ti­fi­cant.He vist les coses des de molts angles, com a fun­ci­o­nari públic, empre­sari, acadèmic i ideòleg. Aques­tes face­tes les he fet men­tal­ment de manera simultània. I con­vençut d’això vaig fer apos­tes impor­tants en el món de la trans­missió del conei­xe­ment o de la comu­ni­cació científica. Mol­tes vega­des pas­sava pels mit­jans de comu­ni­cació...
Pel ‘Medi­terrània’ de TV3?
Sí, o pels pro­gra­mes del Josep Cuní, els lli­bres de divul­gació... Em sento gra­ti­fi­cat, però, per con­tra, em sento ado­lo­rit per haver hagut de fer això amb una sabata i una espar­de­nya i una certa incom­prensió.
Mai has estat en política?
El pre­si­dent Tar­ra­de­llas, que m’havia fit­xat a París i em va encar­re­gar que orga­nitzés els ser­veis ambi­en­tals de la Gene­ra­li­tat, després d’haver-ho fet a la Dipu­tació de Bar­ce­lona,em va dema­nar que pre­sidís l’Hos­pi­tal Clínic perquè era una gali­ma­ties admi­nis­tra­tiu de mil dimo­nis, i que muntés la cam­pa­nya per a l’apro­vació de l’Esta­tut d’Auto­no­mia. I imme­di­a­ta­ment després, amb l’Esta­tut ja apro­vat, em va nome­nar secre­tari per orga­nit­zar les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques. Vaig haver de mun­tar tot el sis­tema elec­to­ral.
Però què feia un biòleg...
No, no ho feia un biòleg. Ho feia una per­sona amb capa­ci­tats de gestió i de la con­fiança del pre­si­dent. Que fos biòleg és com pre­gun­tar-li a en Pujol què feia un metge pre­si­dint la Gene­ra­li­tat.
Era una com­po­nent política.
Total­ment!
Eres com la Junta Elec­to­ral de l’època?
Sí, és clar. Ni més ni menys! Va ser una època apas­si­o­nant. I el mateix que es va donar el resul­tat de les elec­ci­ons—que sem­pre fèiem la mateixa broma: “Tenim dos can­di­dats a la pre­sidència, un que té por de no sor­tir esco­llit [Jordi Pujol] i un altre que té por de sor­tir [Joan Reventós]—, con­tra pronòstic va gua­nyar en Pujol amb gran irri­tació del Tar­ra­de­llas perquè no s’ave­nien gens, aque­lla nit a la una de la mati­nada Tar­ra­de­llas em va dir que em nome­nava ofi­cial major del Par­la­ment de Cata­lu­nya. “Teniu un mes per orga­nit­zar el Par­la­ment de Cata­lu­nya”, em va dir. Ostres! I com s’orga­nitza un Par­la­ment? En un mes ho vam haver de fer tot. I on l’ins­tal·larem?On havia estat a l’època repu­bli­cana, al Parc de la Ciu­ta­de­lla, hi havia un museu d’art modern. Doncs com a ofi­cial major d’un Par­la­ment que encara no exis­tia vaig anar a veure la direc­tora del museu a dir-li que ella i els qua­dres havien de mar­xar i que ja veuríem on els posaríem.​Imagina’t.
La cons­ti­tució de la pri­mera legis­la­tura ja es fa allà?
Sí, i jo actu­ant allà. Et puc ense­nyar les foto­gra­fies. M’ho vaig haver d’inven­tar tot, les cre­den­ci­als, llo­gar el per­so­nal, tot.
I Tar­ra­de­llas va pas­sar la pre­sidència a Pujol?
Sí, però no volia. Ens va aga­far el dia de la cons­ti­tució del Par­la­ment al [Josep Maria] Bri­call, que era con­se­ller de Gover­nació, a mi, ens reu­nim tots tres i ens diu: “No vull pas­sar la pre­sidència a en Pujol.”
I com ho vau resol­dre?
Se’m va acu­dir: “Fem una cosa, pre­si­dent. Ens reu­nim, tots els dipu­tats ens estan espe­rant. Feu un dis­curs, jo lle­geixo les actes, se suspèn la sessió i el pre­si­dent aban­dona la sala.” I va dir: “Això està molt bé.” Va pas­sar així, i tot­hom el va aplau­dir i jo el vaig acom­pa­nyar a fora i així ell es va estal­viar fer el trànsit. Sal­vat d’un pèl en l’últim moment. Quan s’acaba aquesta història me’n vaig a l’Heri­bert [Bar­rera], a qui conei­xia perquè ell feia la Química de la Gran Enci­clopèdia Cata­lana i jo feia la Bio­lo­gia, i li dic: “Heri­bert, escolta’m, per mi la guerra s’acaba d’aca­bar i de moment sem­bla que l’hem gua­nyat. Em lli­cen­cio i torno a la meva con­dició civil i me’n vaig a fer de biòleg”.
Quant dures d’ofi­cial major del Par­la­ment?
Un mes, el temps d’orga­nit­zar el Par­la­ment, fer la cons­ti­tució i vaig dimi­tir ales­ho­res perquè ja havia fet de mala­ba­rista. Ara que vin­gui un lle­trat i faci d’ofi­cial major, que és el que va ser.
L’acu­dit d’en Cesc de la pri­mera por­tada de l’Avui deia: “Així, ara només ens falta l’Esta­tut?”
La cosa diver­tida és que 50 anys després tenim l’Esta­tut, no sé quants dia­ris, però ara ens falta tot! Hem des­co­bert que no tenim estruc­tura política. Amb l’acu­dit d’en Cesc sem­blava que amb un esta­tu­tet ja ho tindríem tot, que era el que neces­sitàvem. I 50 anys després no en tenim prou amb aquell Esta­tut que ales­ho­res no teníem.
Què més ha vist repas­sant el pri­mer exem­plar de l’Avui?
En el pri­mer número hi ha un anunci del Lli­bre blanc, però ni aquell dia ni després es va fer cap notícia tot i que va ser un best-seller: se’n van ven­dre 6.000 exem­plars, que era increïble.
Té a veure amb l’”ano­ma­lia cata­lana” que has des­crit algun cop?
Sí, el sor­pre­nent és que exis­tim com a país. No té cap sen­tit que no siguem bre­tons o occi­tans. És una ano­ma­lia extra­or­dinària. Quan obli­dem que política­ment estem tan mala­ment, també obli­dem que Espa­nya no és que esti­gui gaire millor. Ells tenen poder i exèrcit, però les bara­lles de Vox i PP i diri­gents de Feijoó que encara és hora que hagi d’expo­sar una idea... Jo no sé si estic d’acord amb ell o no, perquè no sé què pensa. L’únic que sé és que dimi­teixi Sánchez, és l’únic que diu. Ells no estan millor, no fotem.
Històrica­ment com estem?
Els últims 300 anys els hem tran­si­tat en unes con­di­ci­ons abso­lu­ta­ment insòlites. Per­dem una guerra, la per­dem! I la per­dem a mans d’un rei abso­lu­tista. Ens deca­pi­ten. Entrem en un règim d’anor­re­a­ment total. La nos­tra aris­tocràcia queda escapçada. Enmig d’aquest marasme una emer­gent bur­ge­sia molt tímida s’apunta a la Revo­lució Indus­trial i, per tant, aga­fem el tren euro­peu d’aquesta revo­lució, cosa que Espa­nya no ha aga­fat mai ni ara. Ales­ho­res, amb aquesta bur­ge­sia sense ide­ari polític espe­cial sobre­vi­vim. I pot flo­rir una renai­xença cul­tu­ral amb el suport econòmic d’una bur­ge­sia indus­trial que fa pos­si­ble que esti­guem en aquest moment rei­vin­di­cant un Estat per veure si acon­se­guim nor­ma­lit­zar d’una punye­tera vegada. Perquè com que l’Estat al qual per­ta­nyem no ens reco­neix com a part d’aquest Estat, aquesta és la rea­li­tat. Jo puc voler-ne mar­xar, però ells no volen que em quedi. Ara, no volen que em quedi però no volen que me’n vagi. És clar, és una situ­ació insu­por­ta­ble, per enten­dre’ns. Per tant, penso que és un mira­cle que esti­guem cele­brant que sortís un diari en català fa 50 anys, és ben curiós. Va ser un gran esde­ve­ni­ment naci­o­nal.
Els comp­te­partícips fan el pri­mer micro­me­ce­natge?
I tant, i tant!
També és el seny i la rauxa de treure el diari pre­ci­pi­ta­da­ment apro­fi­tant l’ago­nia del règim.
Això que dius és això[agafa l’exem­plar, amb la por­tada i la con­tra­por­tada]. És una boge­ria total [l’Enci­clopèdia Cata­lana, en un anunci a tota la con­tra­por­tada]. Jo vaig arri­bar a ser sub­di­rec­tor de l’Enci­clopèdia. Era una obra impos­si­ble. La fèiem a mà, a més a més. No amb màquina d’escriure.
Et pre­sen­tes com a soci­oecòleg. Quina diferència hi ha amb ecòleg?
Això m’ho he inven­tat jo. Hi va haver un moment en què em vaig inven­tar com em pre­sen­tava a mi mateix. De for­mació soc ecòleg, científic ecòleg, però el que m’interessa és la dimensió social i la manera com aquest conei­xe­ment es tra­du­eix en opci­ons i solu­ci­ons dins del món soci­o­e­conòmic, i a l’inrevés. Però, és clar, això no exis­teix com una dis­ci­plina. És una acti­tud. En [Ole­guer] Sar­sa­ne­das va enge­gar una col·lecció de pen­sa­ment a Pla­neta i em va dema­nar un lli­bre d’eco­lo­gia. Li vaig dir: “No te’l faré, però sí d’una cosa que m’interessa més i m’acabo d’inven­tar: la soci­o­e­co­lo­gia”. I vaig publi­car el Dic­ci­o­na­rio de Soci­o­e­co­logía. És molt antic, té 30 anys. Va anar cor­rent i ara hi ha molta gent que s’iden­ti­fica amb aquesta acti­tud.
Quan va ser l’últim cop que vas par­lar amb un polític?
[Riu] Aquesta pre­gunta és bona! Fa anys. Amb en [Pas­qual] Mara­gall havia tin­gut col·labo­ració. Amb en Puig­de­mont ja no vaig ser-hi a temps. Amb en Torra, tam­poc. L’últim crec que va ser en Mon­ti­lla, i esporàdica­ment amb en Mas. I l’últim alcalde, en Xavier Trias. Amb la Colau, ni una paraula. Amb els ante­ri­ors alcal­des, amb tots.
Com pot ser que no tin­guis la Creu de Sant Jordi?
Ah, això no t’ho puc con­tes­tar, això t’ho ha de dir el jurat que les con­ce­deixi.
No hi ha gai­res cata­lans amb el teu volum de pro­ducció edi­to­rial i de conei­xe­ment científic. Tens més pre­di­ca­ment a fora?
Pot­ser sí.
L’esquerra cuida millor que el naci­o­na­lisme català el món de la ciència?
Podria ser, tot i que jo soc un català d’esquer­res. Vull un trac­ta­ment naci­o­nal nor­mal.
D’on ve que el món de CiU no els tractés tan bé?
Con­vergència ha tin­gut un com­po­nent carlí d’una certa mag­ni­tud. Con­vergència no era car­lina, però la major part dels car­lins eren con­ver­gents. A part d’això, en Pujol tenia fílies i fòbies. Jo hi he tin­gut un dis­tan­ci­a­ment impor­tant amb ell, però ens hem trac­tar sem­pre bé. Ell tenia una sèrie de tics, i una gran des­con­fiança en el món de la ciència, què vols que et digui. I en el món de la cre­a­ti­vi­tat intel·lec­tual també. De fet, tot i que em trac­tava molt bé, vaig ser vetat en coses, per exem­ple quan es va crear el Con­sell de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble de la Gene­ra­li­tat, que va pre­si­dir en Pere Duran [i Farell]. Em va tru­car dient que en Pujol no en volia sen­tir par­lar de mi per ser-hi. Té collons que es veti l’ingrés al con­sell de la sos­te­ni­bi­li­tat al pare, amb perdó, de la idea a casa nos­tra. Va ser així.
Para­do­xal­ment, els de la ciu­tat t’han trac­tat millor. Tens el premi Ciu­tat de Bar­ce­lona.
Sí, mani­fes­ta­ment. En Pas­qual Mara­gall, quan vaig fer l’expo­sició Habi­tar el món, al Fòrum de les Cul­tu­res, el 2004, va voler que la hi ensenyés i el vaig acom­pa­nyar tot un matí. Quan el deixo, al cap de cinc minuts em tru­quen i em diuen: “S’acaba de morir en [Ramon] Mar­ga­lef.” Vaig tru­car al Pas­qual i em va dema­nar que l’acom­panyés a la vet­lla. Estàvem allà i en Pas­qual va dir: “Hauríem de fer alguna cosa, crear un premi en record d’en Mar­ga­lef. Per què no te n’ocu­pes?” I vaig pre­pa­rar-ho tot, tots els esta­tuts, del que és el premi Ramon Mar­ga­lef. Aquell premi va néixer amb en Mar­ga­lef de cos pre­sent per decisió d’en Mara­gall, que m’ho va encar­re­gar.
Ets dei­xe­ble de Mar­ga­lef, oi?
Oitant! Som set o vuit de la seva pri­mera for­nada, perquè en Mar­ga­lef va gua­nyar la càtedra d’Eco­lo­gia a l’Estat l’any 66, que era l’any que jo havia de començar l’opta­tiva. Com a catedràtic, la pri­mera for­nada d’ecòlegs d’en Mar­ga­lef va ser la meva, sí. Vam tenir una relació molt fluïda fins que es va morir.
Quina altra per­so­na­li­tat t’ha mar­cat?
Mar­ga­lef per des­comp­tat. Lynn Mar­gu­lis [1938-2011], una microbiòloga nord-ame­ri­cana que és una de les coau­to­res de Bios­fera, una d’aque­lles obres que has vist a la meva bibli­o­teca, i va ser la dona del Carl Sagan, el famós. Lynn Mar­gu­lis va ser qui va posar en cir­cu­lació la idea de la sim­biogènesi, un con­cepte que ha revo­lu­ci­o­nat com­ple­ta­ment la bio­lo­gia. Érem molt amics. Venia sem­pre a casa i volia que li fes esca­li­vada. I després diria un altre nom que he esmen­tat: en Pere Duran Farell. Vaig col·labo­rar-hi molt, a Cata­lana de Gas, Gas Natu­ral i vam anar junts a Amèrica. Em va donar la idea del món de l’empresa però d’una empresa amb consciència. No una empresa com a negoci fàcil sinó com a cons­trucció de pro­ces­sos pro­duc­tius encar­nats en la rea­li­tat. Jo diria, doncs: Mar­ga­lef, Lynn Mar­gu­lis i Pere Duran.
Hauríem d’anar aca­bant...
Vol­dria comen­tar una idea que m’agrada difon­dre. Som un 1 per 1.000 del món, tant en demo­gra­fia com en pes econòmic. Un de cada 1.000 humans és català. Som 7 mili­ons d’entre 7.000 mili­ons. És un per­cen­tatge molt modest, però, en canvi, tenim uns per­cen­tat­ges en coses com, per exem­ple, la presència a inter­net de l’odre del 8, 10 o 15 per 1.000, i això és un actiu. Podem estar con­tents.Crec que tenim un nínxol d’opor­tu­ni­tat en aquest món de les eco­no­mies dis­tribuïdes que s’està ges­tant actu­al­ment. S’està aca­bant el model dinosàuric de l’eco­no­mia, que encara en té per anys, i està aflo­rant un museu de les micro­em­pre­ses més difo­ses i ins­tal·lades en el ter­ri­tori. Aquest uni­vers de la com­ple­xi­tat petita i inter­re­la­ci­o­nada, de la xarxa enfront de la mura­lla, està emer­gint. Jo ja no ho veuré. Això a 15 o 20 anys vista serà molt impor­tant en el món, i nosal­tres tenim un tei­xit pro­duc­tiu i unes carac­terísti­ques bones per apun­tar-nos a aquest carro. A cinc quilòmetres al vol­tant d’aquesta taula, en aquest modest Pla de l’Estany, hi ha una pila d’empre­ses de pri­mera dimensió mun­dial. Escu­bedo fa con­nec­tors electrònics, i saps quants en fa cada dia? Nou mili­ons cada dia! Això és un per­cen­tatge sig­ni­fi­ca­tiu dels con­nec­tors electrònics d’arreu del món. I al cos­tat hi ha Meca­nit­zats Pri­vat, que està fent tor­ne­jats i peces d’ultra­pre­cisió per a la NASA, per als satèl·lits i coets que envia per aquests mons de Déu. Tot això són peti­tes coses ins­tal·lades al ter­ri­tori,i aquest aco­bla­ment de la indústria molt espe­ci­a­lit­zada, pio­nera, difosa en un ter­ri­tori molt inter­co­mu­ni­cat, és un tei­xit soci­o­e­conòmic en què nosal­tres ens podem moure amb como­di­tat i que queda rela­ti­va­ment al marge de les grans pug­nes de la macroindústria tra­di­ci­o­nal. Fins i tot de la macroindústria tra­di­ci­o­nal en els ter­renys cap­da­van­ters. Aquest és el nos­tre nínxol d’opor­tu­ni­tat, sense renun­ciar a cap de les coses a les quals tenim dret d’aspi­rar, això que quedi clar. Hem de tor­nar a recu­pe­rar el que ens ha fet mínima­ment grans al segle XIX, que és un vigor pro­duc­tiu que ha d’estar com­ple­men­tat per una com­prensió del sis­tema glo­bal a nivell soci­o­e­conòmic i ambi­en­tal. Si som capaços de moure’ns en aquest domini, podríem tenir un recor­re­gut bas­tant interes­sant.
Records

El deixeble de Margalef que organitza el seu premi

A l’ecòleg Ramon Folch, paradoxalment, l’ha tractat millor l’Ajuntament —té el Premi Ciutat de Barcelona— que la Generalitat, tot i ser deixeble de Ramon Margalef i haver creat el premi amb el seu nom. “En Pasqual Maragall, quan vaig fer l’exposició Habitar el món, al Fòrum de les Cultures, el 2004, va voler que la hi ensenyés tot un matí. Quan marxa, al cap de cinc minuts em truquen i em diuen: «S’acaba de morir en Margalef.» Vaig trucar a Maragall i em va demanar que l’acompanyés a la vetlla. Estàvem allà i en Maragall va dir: «Hauríem de fer alguna cosa, crear un premi en record d’en Margalef. Per què no te n’ocupes?» I vaig preparar-ho tot, els estatuts, del que és el premi Ramon Margalef. Aquell premi va néixer amb en Margalef de cos present per decisió d’en Maragall, que m’ho va encarregar.” Folch es declara deixeble seu: “En Margalef va guanyar la càtedra d’Ecologia a l’Estat l’any 66, que era quan jo havia de començar l’optativa. Com a catedràtic, la primera fornada d’ecòlegs d’en Margalef va ser la meva, sí. Érem set o vuit. Vam tenir una relació molt fluïda fins que es va morir.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.