Víctimes i utilitzades en els conflictes armats
La violència sexual contra les dones s’usa com a estratègia de guerra per humiliar l’enemic i destruir comunitats ètniques
Tot i les eines polítiques i jurídiques, falten instruments que obliguin els estats a protegir els drets de tota la població
“Coneixia alguna cosa d’Espanya, sobretot de Barcelona, perquè seguia el Barça amb la meva família. Ho fèiem amb molt d’entusiasme on vivíem. Avui soc aquí perquè m’ajudeu, perquè necessito viure amb llibertat, necessito reivindicar els meus drets. A la nostra zona la dona no té cap dret, a l’Orient Mitjà en general la dona es converteix en combustible per a la guerra, com li ha passat a la dona yazidita”. Així es dirigia la Nadia Murad als barcelonins el 2017, durant el lliurament del 37è Premi per la Pau de les Nacions Unides a Espanya (ANUE), amb el suport de la Diputació de Barcelona.
Un any més tard, el 2018, va rebre el premi Nobel de la pau, juntament amb Denis Mukwege, ginecòleg congolès guardonat per la seva especialització en el tractament de les dones violades col·lectivament. A la Nadia Murad, també la van premiar pels seus esforços per posar fi a l’ús de la violència sexual com a arma de guerra.
La Nadia va néixer el 10 de març de 1993 a Kojo, una ciutat de l’oest de l’Iraq, a prop de la frontera amb Síria. Era filla d’una família de la minoria yazidita. El 2014, militants d’Estat Islàmic van arribar a Kojo i van massacrar yazidites acusats de ser diables i apòstates que s’havien d’exterminar. La Nadia tenia 21 anys i se la van emportar juntament amb més companyes per convertir-les en esclaves sexuals si no entraven a formar part d’Estat Islàmic. Els gihadistes van violar més de 3.500 dones yazidites. El 2015 es va poder escapar i va arribar a Alemanya. Des d’aquell moment, l’activisme per erradicar la violència sexual com a arma de guerra ha estat present en el seu dia a dia.
El 2016 va ser nomenada primera ambaixadora de Bona Voluntat per la Dignitat dels Supervivents del Tràfic de Persones per les Nacions Unides i el 2024 la BBC la va incloure en la seva llista de les 100 Women, que és un reconeixement a les dones mundialment més inspiradores i influents de l’any. Ha escrit també un llibre autobiogràfic: The last girl. A la mateixa conferència va dir: “Vaig fugir de la violació per preservar la meva dignitat, el meu honor. Els yazidites fugim per viure en dignitat, perquè al nostre país l’hem perduda. Ara reclamem a la comunitat internacional perquè treballi per crear una zona pacífica per a les minories.”
Als textos d’Homer, la violència cap a les dones com a arma de guerra ja apareix, inherent al conflicte bèl·lic i reconeguda com una eina més per fer efectiva la victòria. A les guerres de l’època antiga les dones eren les recompenses pels objectius bèl·lics acomplerts i les conquestes territorials, i a les guerres modernes la violació de les dones s’ha convertit en una eina d’estratègia per humiliar l’enemic a través del cos de les dones de la seva comunitat i fer present la seva empremta a les generacions futures.
Alguns estudis parlen de com les violacions poden arribar a ser un missatge de l’home contra l’home, un crim contra l’estatut d’honor de l’home. “Mirar una guerra amb perspectiva de gènere vol dir entendre com el patriarcat dona legitimitat a la guerra com una manera de resoldre els conflictes de qualsevol societat, en comptes de prioritzar la via del diàleg, de la confrontació política i de la no-violència”, explica Maria Villellas, investigadora de l’Escola de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i especialitzada en la perspectiva de gènere en els conflictes. Històricament, doncs, patriarcat i militarisme han anat junts: els soldats s’han convertit en màrtirs, s’ha monopolitzat la manera de solucionar els conflictes i s’ha aconseguit una normalització social de la guerra.
Perquè hi hagi una utilització de la dona com a arma de guerra, però, hi ha d’haver una estratègia organitzada. El genocidi de Ruanda i la guerra de Iugoslàvia en són els exemples més reconeguts internacionalment. En ambdós casos, hi havia una voluntat de destruir una comunitat ètnica a través de les violacions i els embarassos forçats. A Iugoslàvia es calcula que entre 25.000 i 50.000 dones van ser violades durant la guerra als Balcans.
Encara hi ha algú al bosc és un llibre de la periodista i escriptora Anna Maria Ricart que es va convertir també en una obra de teatre i un documental, emès a TV3.
Avortaments i unions forçades
Parla d’aquesta violència i dels camps de violació i embarassos forçats: “Fa 26 anys, la meva mare va patir uns fets que no desitjaria mai a ningú. Va sobreviure a les violacions de guerra i em va parir a mi. Ha viscut i viu en una societat que la considera culpable pel que li va passar, una societat que encara avui no està preparada per acceptar-la.” Ho va dir l’Ajna, presidenta de l’associació Nens Oblidats de la Guerra, durant un discurs a la seu de l’ONU, a Nova York, recollit en el documental.
A Ruanda, el relator especial de la Comissió de Drets Humans de l’ONU calcula que es van cometre entre 250.000 i 500.000 violacions. A més, s’han documentat altres formes de violència sexual com la mutilació genital femenina, l’amputació dels pits, l’esclavitud sexual, l’avortament forçat i el matrimoni no desitjat.
Les dones tutsis eren entregades als hutus coneguts per les seves accions bèl·liques, i les dones hutus que no es posicionaven amb la seva comunitat, també eren víctimes de violacions i altres tipus de violència.
Les xifres de Ruanda i de Iugoslàvia no són oficials, perquè a la majoria dels conflictes moltes de les víctimes no han sobreviscut o ho han viscut en silenci. Ho va denunciar Passy Mubalama, activista i membre de les Nacions Unides a la República Democràtica del Congo, conflicte que els darrers mesos ha format part de l’agenda d’actualitat per l’escalada de violència.
Ca parlar sobre aquesta invisibilització a la 55a sessió del Consell dels Drets Humans: “La Zawadi és mare de nou infants, però no coneix el pare del vuitè fill. Va ser violada pels rebels mentre atacaven el seu poble. Per por de les represàlies, mai no va explicar a ningú què va passar. Els abusadors eren tres homes armats sense identificar.”
La por de l’estigmatització de la comunitat i la pròpia responsabilitat fa que moltes dones silenciïn la violació, fet que provoca una violència psicològica, una revictimització i una privació dels recursos judicials.
No és fins als tribunals ad hoc en què es jutgen els crims de Iugoslàvia i Ruanda que no s’introdueix la perspectiva de gènere a l’anàlisi dels conflictes armats, explica Ezgi Kilinc, llicenciada en dret i especialitzada en dret internacional: “En el cas de Ruanda, de fet, va ser el primer cop que una institució va reconèixer la violació com a mitjà per perpetrar el genocidi.” El tractament jurídic de la violència sexual ha anat canviant al llarg de la història, des de la seva negació fins a la seva incorporació al dret internacional humanitari i al judici com a crim internacional.
“Prendre possessió del cos”
A l’Estatut de Roma, l’instrument de la Cort Penal Internacional, s’inclou dins de l’article 7, dedicat als crims contra la humanitat. Es detalla que la violència sexual pot ser penada sense necessitat que hi hagi una connexió amb un conflicte, i es parla de la violència sexual en un àmbit ampli, detalla Ezgi Kilinc: “S’entén la violació no només com una penetració, sinó que insisteix en el fet d’haver-hi una voluntat de prendre possessió del cos de la víctima. Pot ser un acte comès sobre el cos d’una víctima de qualsevol manera. Pot ser la humiliació, l’amenaça o la degradació”.
En l’àmbit polític, l’eina més important ha estat la resolució 1325 del Consell de Seguretat de l’ONU. Aquest instrument va donar resposta a les reivindicacions del moviment de dones i va reconèixer els crims de gènere dins de les guerres, i va establir recomanacions per als governs. Va ser el tret de sortida d’una sèrie de deu resolucions més que van formar l’Agenda de Dones, Pau i Seguretat, que enguany compleix el 25è aniversari. Aquest any també en fa 30 de la Plataforma d’Acció de Beijing, que va incloure “la dona i els conflictes armats” entre les esferes d’especial preocupació, va donar visibilitat al tema i va formar un precedent per a l’Agenda.
Tot i les eines polítiques, hi ha una dificultat per construir una justícia penal internacional, tant en el moment de la sentència com en el moment de la prevenció, conclou Ezgi Kilinc: “La frustració com a jurista és que la majoria de textos no són vinculants, això vol dir que els estats no estan obligats a seguir-los. Això passa amb els drets de les dones i amb els drets humans en general.”
La Brenda, activista del sud-oest de Colòmbia, va defensar: “El treball que fem les dones a Colòmbia és fonamental, reconstruïm el teixit social a través del treball comunitari, som guardianes de la memòria del nostre poble i aixequem la nostra veu contra la guerra. Però és una tasca molt complicada, perquè tenim una cultura patriarcal molt arrelada que menysprea i invisibilitza la feina que fan les dones.” El procés de pau a Colòmbia entre el govern i les FARC el 2016 és el més reconegut internacionalment quant a l’aplicació de la perspectiva de gènere.
Gràcies a les organitzacions de dones, aquesta perspectiva hi va ser present de forma transversal. Durant el procés es van fer consultes, comissions inclusives i representacions directes de dones a les taules de negociacions. A l’Acord de Pau, a més, es va determinar que s’havia de comptar amb dones, joves i membres LGTBIQ+ dins de l’àmbit polític, es va promoure la participació de les dones a la reparació col·lectiva i es van organitzar accions pensades directament per elles, com ara la creació de llars d’infants en zones rurals per permetre que les dones tinguessin més accés a les ofertes laborals, tot emmarcat dins d’un pla per solucionar el problema de les drogues il·lícites.
La Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Contra la Dona, la Cedaw, inclou la garantia del dret de participació de les dones en els processos de pau, així com que les seves demandes i necessitats es tinguin en compte. De fet, des de la resolució 1325, cada cop les dones havien format part més activa d’aquests processos i, a través del moviment encapçalat per les associacions de dones, s’havia aconseguit que fossin més inclusius per altres comunitats tradicionalment excloses.
Apartades a Ucraïna i Gaza
Tot i això, des de la guerra a Ucraïna i el genocidi a Gaza, l’augment de la violència en l’àmbit global ha portat cap a unes dinàmiques cada vegada més autoritàries, segons explica la investigadora Maria Vilellas: “Aquestes dinàmiques cada cop són també més patriarcals, perquè els grans líders internacionals com poden ser Putin i Netanyahu decideixen com se solucionen els conflictes sense cap mena de participació de la societat civil i, conseqüentment, sense cap participació de les dones.”
El retrocés és greu: aquest tancament, a més de perjudicar les dones, denota una crisi de la democràcia global.
