Educació

Víctor Saura

Periodista i professor de secundària

“El món no deixa indiferents els joves, encara que ho sembli”

“Estan interessats pel que passa al món, però penso que les vies que tenen per informar-se no són les millors”

“Als joves els entra molt més una comunicació que va directa a ells, amb un estil més desenfadat i trencador”

Observo una gran implicació de la major part de professorat amb la matèria que imparteix
No compro els discursos tremendistes que diuen que estem regalant títols
La manera de pensar dels nois abraça més posicionaments de dreta i ultradreta que la de les noies
Les ràtios més baixes i la codocència ajuden molt a feruna gestió d’aulamés dinàmica

Víctor Saura ha publi­cat Aquest confús i desi­gual món expli­cat als joves (Octa­e­dro), un assaig que vol aju­dar els ado­les­cents a l’anàlisi i la reflexió.

Com va sor­gir aquesta idea?
Quan vaig començar aquest lli­bre estava fent classe a alum­nes de for­mació pro­fes­si­o­nal d’entre 16 i 18 anys, més o menys. Sor­geix del diàleg que tinc amb ells i de les coses que sur­ten espontània­ment. Soc pro­fes­sor d’història, però sobre­tot he fet de pro­fes­sor d’anglès i també he fet, com a subs­ti­tut, francès, català, cas­tellà i filo­so­fia. Va ser amb els alum­nes de filo­so­fia de quart, amb els quals vaig tenir durant un tri­mes­tre molta inter­re­lació, que vaig pen­sar que pot­ser el lli­bre els podria interes­sar.
El lli­bre parla de política, religió, eco­no­mia, soci­o­lo­gia...
La idea és donar eines per a l’anàlisi. Pot­ser en algun moment peco d’expli­car les coses com em sem­bla que són. Però la volun­tat és crear el marc perquè un s’adoni que el món va molt més enllà del que veiem en el dia a dia. Que pas­sen coses i con­di­ci­o­nen les altres, que hi ha un sis­tema comu­ni­ca­tiu que ens fa veure algu­nes coses d’una manera o d’una altra, que hi ha un sis­tema social en el qual hi ha unes clas­ses de gent molt benes­tants i un soter­rani molt gran de gent que no ho és, però que l’esta­bi­li­tat a les democràcies occi­den­tals es basa en unes grans capes de classe mit­jana que man­te­nen aquests dos mons sepa­rats. Expli­car també com fun­ci­o­nen les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals i les desi­gual­tats que hi ha. El que vull és donar unes quan­tes eines de com està el món com si fos una llarga crònica adreçada a joves que pot­ser no han tin­gut encara temps per refle­xi­o­nar sobre tot això.
Diu que això sor­geix de les con­ver­ses que sur­ten a l’aula. Què interessa i pre­o­cupa als joves?
El món no els deixa indi­fe­rents, encara que a vega­des ens ho sem­bli. No estan pen­dents de l’actu­a­li­tat, del dia a dia, però tenen un ull posat en el que passa al món i això els entra per molts llocs: per coses que comen­ten com­panys, els seus pares, per coses que veuen a la tele­visió i a les xar­xes soci­als. Tots els meus alum­nes de quart d’ESO esta­ven al cas que hi havia unes elec­ci­ons ame­ri­ca­nes i tenien un posi­ci­o­na­ment. Curi­o­sa­ment, la major part d’ells, homes, eren trum­pis­tes. A mi em sor­pre­nia molt i ho vam deba­tre. Estan interes­sats pel que passa al món, però penso que les vies que tenen per infor­mar-se no són les millors.
Per què?
Con­si­dero que els mit­jans de comu­ni­cació més con­ven­ci­o­nals tenen biaix, però almenys juguen amb unes regles del joc que conei­xem. Però aquests per­so­nat­ges que hi ha a les xar­xes i que no sabem ni qui els finança estan adop­tant for­mes periodísti­ques per fer veure que infor­men però fal­se­gen el peri­o­disme, no fan peri­o­disme. Però t’ho pots empas­sar per­fec­ta­ment, perquè van amb el micròfon i la càmera i fan pre­gun­tes. Em fa patir que aquesta gent sigui la que té més pene­tració en aques­tes fran­ges d’edat, i és molt difícil de reba­tre el que aquesta gent diu i fa.
Per què es cre­uen tant els tik­tokers i els you­tu­bers?
Als joves els entra molt més una comu­ni­cació que va directa a ells, amb un estil més desen­fa­dat i tren­ca­dor, amb els matei­xos codis comu­ni­ca­tius d’una xer­rada de cafè, en la qual dones molta cre­di­bi­li­tat a la per­sona. No és el peri­o­disme tra­di­ci­o­nal de posar distància amb la infor­mació que emet però també amb l’espec­ta­dor. A banda, els peri­o­dis­tes, si no tenim ètica, sabem des­con­tex­tu­a­lit­zar unes parau­les, una dada, i això alguns d’aquests ho fan molt bé. Com a peri­o­dista pots arri­bar a detec­tar-ho si tens la pre­caució de con­tras­tar la infor­mació, que és una cosa que costa molt de fer als adults, ima­gina’t als joves. Per què han fet con­fiança a un indi­vidu que va pro­me­tre que dona­ria el seu salari d’euro­di­pu­tat si el vota­ven i va obte­nir un milió de vots i tres escons al Par­la­ment Euro­peu? Algú ha com­pro­vat que ho ha donat?
Par­len a les clas­ses de com com­ba­tre la desin­for­mació?
A filo­so­fia de quart d’ESO sí, perquè al currículum, a banda de par­lar de filòsofs, s’esti­mula l’espe­rit crític. Hi ha debats filosòfics sobre què és la veri­tat, què és la rea­li­tat. Doncs es tracta de por­tar això a fets d’actu­a­li­tat. Hem de fer que els alum­nes enten­guin com es cons­tru­eix l’actu­a­li­tat i que apren­guin a detec­tar i enten­dre la mani­pu­lació. Hem tin­gut debats macos res­pecte a això. Per exem­ple, un alumne deia que Step­hen Hawking era pede­rasta arran d’un rumor que el vin­cu­lava amb Jef­frey Eps­tein. Un altre estava con­vençut que tre­ba­llar era una pèrdua de temps i pen­sava inver­tir en crip­to­mo­ne­des per fer-se ric. Algu­nes coses són fàcils de con­tras­tar, altres s’han de dei­xar ober­tes. Un alumne queia en els tòpics que els homes estan dis­cri­mi­nats res­pecte a les dones i que s’ha d’atu­rar la immi­gració perquè és la causa de delinqüència. No el vaig convèncer de res, però segu­ra­ment algun dubte li vaig crear. I no crec que des de l’escola puguem pre­ten­dre més que això.
Amb l’experiència de l’ins­ti­tut El Palau, arran del referèndum de l’1 d’octu­bre, més d’un docent s’ho deu pen­sar a l’hora de par­lar de segons quins temes.
Sin­ce­ra­ment, no ho sé, perquè han pas­sat molts anys des d’això. Els ànims lla­vors esta­ven molt més cal­de­jats que ara. També he de dir que a mi els alum­nes m’han pre­gun­tat què voto, i és de les poques pre­gun­tes que no puc con­tes­tar. Perquè no vull que algun pare em digui que estic dient als alum­nes què han de votar. En altres coses sí que m’he mullat clara­ment, però si la cosa és més pròxima hem de man­te­nir una certa distància. Puc expli­car la meva visió però hem de defu­gir de dir que una cosa és la bona i l’altra la dolenta.
Veu diferències entre nois i noies res­pecte del que els pre­o­cupa o com ho enfo­quen?
Hi ha mol­tes diferències. Crec que la manera de pen­sar dels nois abraça més posi­ci­o­na­ments o ide­o­lo­gies que jo qua­li­fi­ca­ria de dreta o ultra­dreta, però no vull gene­ra­lit­zar. Les noies les veig molt empo­de­ra­des i impreg­na­des del dis­curs femi­nista. I als nois això crec que els crea una mena de reacció contrària. Perquè a l’escola no hi ha una situ­ació de poder del grup de nois sobre el grup de noies com sí que passa en altres àmbits. Segu­ra­ment perquè les noies acos­tu­men a ser més bones estu­di­ants. Els pro­fes­sors no som espe­ci­a­lis­tes a expli­car les desi­gual­tats històriques entre homes i dones i pot­ser aca­bem fent una expli­cació una mica sim­ple, i hem d’anar amb compte amb les gene­ra­lit­za­ci­ons.
Vostè tre­ba­llava com a peri­o­dista a ‘El Diari de l’Edu­cació’ i va pas­sar a fer de pro­fes­sor. Com és l’escola vista des de din­tre?
Una de les coses maques que té ser pro­fes­sor és que no és gens eda­tista. Jo ara amb 57 anys entro als claus­tres i no em sento dels grans. A les rodes de premsa em sen­tia el Matu­sa­lem. A banda d’això, jo em posi­ci­ono amb la gent que con­si­dera que no estem tan mala­ment.
Vist des de fora sem­bla que l’escola té mol­tes man­can­ces.
El que ha cres­cut molt és la com­ple­xi­tat de l’escola. Els nens no s’estan calla­dets espe­rant que comenci la classe per pre­gun­tar. Però nosal­tres quan estudiàvem ho fèiem? Observo una gran impli­cació de la major part de pro­fes­so­rat amb la matèria que impar­teix, i també per aju­dar els nois a créixer com a per­so­nes, apor­tant-hi valors, i si tenen pro­ble­mes, inten­tant aju­dar-los amb con­sells. Una de les últi­mes mos­tres d’impli­cació són les pla­ta­for­mes de docents pre­o­cu­pats per la situ­ació de des­no­na­ment de famílies. El que no veig són man­tres de l’estil “ens impo­sen la meto­do­lo­gia de com­petències i tre­uen con­tin­guts”. En l’anglès, la cosa com­pe­ten­cial és poder-lo usar. Però per fer-ho has saber com es fa una frase o els verbs irre­gu­lars. A mi no m’han impo­sat cap meto­do­lo­gia, i no perquè jo m’hi oposi, sinó perquè quan expli­quem un temari nor­mal­ment hi ha un lli­bre de text, perquè és molt més fàcil seguir una pro­gra­mació si hi ha un lli­bre que t’acom­pa­nya. Crec que molts pro­fes­sors encara el fan ser­vir, ja sigui digi­tal o físic.
Aquell des­con­ten­ta­ment que va desem­bo­car en vagues de docents pot­ser s’ha rebai­xat?
És una pro­fessió que dona satis­fac­ci­ons però que, segons com, és can­sada. També és can­sat el peri­o­disme. La burocràcia, que sus­cita quei­xes, la veiem poc els pro­fes­sors rasos, la tenen més els caps d’estu­dis i direc­ci­ons. El mínim de burocràcia que jo he de fer el trobo nor­mal. Crec que les coses fun­ci­o­nen rao­na­ble­ment bé, i no com­pro els dis­cur­sos tre­men­dis­tes que diuen que estem rega­lant títols.
Què can­vi­a­ria del sis­tema?
Penso que les ràtios més bai­xes i la codocència, i crec que la codocència ajuda molt a fer una gestió d’aula més dinàmica i ajuda els alum­nes a tre­ba­llar. És veri­tat que t’has de coor­di­nar molt bé amb l’altre docent. En algun cen­tre he tin­gut pro­ble­mes de gestió d’aula amb vuit alum­nes, i en canvi amb 25 no n’he tin­gut cap. Si tinguéssim més recur­sos segu­ra­ment apos­ta­ria més per la codocència, que alguns cen­tres ja fan.
Vostè va for­mar part del Grup Impul­sor de Millo­res Edu­ca­ti­ves. Què en va sor­tir?
El va crear el 2024 l’antiga cúpula del Depar­ta­ment d’Edu­cació per donar idees de millora del sis­tema. S’havia de fer en molt poc temps perquè se supo­sava que s’apro­va­ven uns pres­su­pos­tos nous i alguna mesura que sug­ge­ri­ria el grup ja s’hi podria incloure. Vam fer una feina de la qual els 18 par­ti­ci­pants, que no ens coneixíem prèvia­ment, vam sor­tir con­tents, perquè ningú es va enca­par­rar amb cap mesura con­creta. Érem allà per tre­ba­llar per un con­sens.
Es va apli­car el docu­ment que va apro­var el grup?
Ha que­dat com a docu­ment de referència d’un grup de per­so­nes que tenen dife­rents òpti­ques sobre el sis­tema edu­ca­tiu, i alguna cosa s’ha apli­cat. Es va deci­dir crear per­fils de mes­tres espe­ci­a­lis­tes en matemàtiques de primària, perquè hi havia un dèficit en això i podia ser una de les raons que podien expli­car les bai­xes com­petències matemàtiques que té l’alum­nat quan arriba a l’ESO. Altres s’han apli­cat perquè no des­cobríem la sopa d’all i el depar­ta­ment ja tenia coses en marxa, com l’aug­ment de recur­sos i d’esta­bi­li­tat. Una pro­posta nos­tra que s’està fent és la guia d’apre­nen­tat­ges bàsics per a cada cicle edu­ca­tiu, que ha de ser­vir per ori­en­tar els docents amb més clare­dat que el currículum.
Vostè forma part de la Pla­ta­forma per una Escola Inclu­siva des de fa 22 anys. En aquest sen­tit com s’ha avançat? Tenim un decret d’inclusió que no s’ha des­ple­gat com s’hau­ria d’haver des­ple­gat.
Això és una lle­genda urbana. A l’últim informe de la síndica de greu­ges, pre­sen­tat fa pocs dies, es diu que els recur­sos que s’han inver­tit per a alum­nes amb neces­si­tats edu­ca­ti­ves superen, de bas­tant, els pre­vis­tos pel decret. De recur­sos se n’han posat moltíssims. Això vol dir que no hi ha pro­ble­mes? No. Això vol dir que les quei­xes no estan jus­ti­fi­ca­des? No. Però en aque­lles mesu­res que no es refe­rei­xen només a recur­sos és clar que s’està des­ple­gant. Per exem­ple, avui l’equip d’asses­so­ra­ment i ori­en­tació psi­co­pe­dagògica no deci­deix si un nen ha d’estar esco­la­rit­zat en un cen­tre d’edu­cació espe­cial o en un cen­tre ordi­nari. L’EAP acon­se­lla i ho deci­deix la família, com recull el decret, cosa que abans no pas­sava. I l’escola ordinària cada vegada té més recur­sos.
Però no prou.
Però no prou, perquè la com­ple­xi­tat també s’ha mul­ti­pli­cat. El que li ha pas­sat és que les pre­vi­si­ons del decret han que­dat molt cur­tes. El decret es va apro­var el 2017, però en rea­li­tat es va redac­tar el 2015-2016 i va estar més o menys un any atu­rat. És clar que s’ha des­ple­gat el decret que regeix com es cons­tru­eix l’escola inclu­siva, i les deci­si­ons es pre­nen tenint en compte el que diu aquest decret, que és la norma. Ara, si par­lem de recur­sos, doncs les pre­vi­si­ons han que­dat supera­des i per tant en fan falta més. Jo detecto que on fan falta més recur­sos és en l’àmbit sani­tari. Una de les coses que creen més mala maror són tots aquests infants que tenen pro­ble­mes de salut i que, a causa d’aquests pro­ble­mes, tenen difi­cul­tats amb les esco­les, ja que no tro­ben un pro­fes­si­o­nal que aten­gui aquests pro­ble­mes de salut perquè no hi ha infer­mera esco­lar. La pilota hau­ria d’estar al ter­rat de Salut.
El perfil

L’escola, des de dins

Rosa M. Bravo

Víctor Saura (Barcelona, 1967) ha estat explicant el món de l’educació des de fora, com a periodista, fins que fa tres anys va decidir canviar les redaccions per les aules i el gener del 2023 va començar a treballar com a professor de secundària, ja que a més de ser llicenciat en ciències de la informació ho és en història. Com a director d’El Diari de l’Educació entre el 2018 i el 2022 va informar de l’impacte que la covid va tenir al món de l’educació i les vagues que van esclatar arran de l’avançament del curs escolar. Ara que coneix els centres educatius des de dins, defensa la implicació del professorat. El Departament d’Educació va requerir la seva expertesa i el va convidar a participar, l’any passat, en el Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives. La major part de la seva vida laboral ha estat periodista. Abans de reconvertir-se en professor va col·laborar en la secció de cultura de l’Avui i va treballar al Diari de Barcelona i a El Triangle, setmanari que va codirigir. A més, ha estat responsable de comunicació d’Intermón Oxfam a Burkina Faso i a la Coordinadora Down Catalunya, i és autor de diversos llibres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.