Educació
Víctor Saura
Periodista i professor de secundària
“El món no deixa indiferents els joves, encara que ho sembli”
“Estan interessats pel que passa al món, però penso que les vies que tenen per informar-se no són les millors”
“Als joves els entra molt més una comunicació que va directa a ells, amb un estil més desenfadat i trencador”
Observo una gran implicació de la major part de professorat amb la matèria que imparteix
No compro els discursos tremendistes que diuen que estem regalant títols
La manera de pensar dels nois abraça més posicionaments de dreta i ultradreta que la de les noies
Les ràtios més baixes i la codocència ajuden molt a feruna gestió d’aulamés dinàmica
Víctor Saura ha publicat Aquest confús i desigual món explicat als joves (Octaedro), un assaig que vol ajudar els adolescents a l’anàlisi i la reflexió.
Com va sorgir aquesta idea?
Quan vaig començar aquest llibre estava fent classe a alumnes de formació professional d’entre 16 i 18 anys, més o menys. Sorgeix del diàleg que tinc amb ells i de les coses que surten espontàniament. Soc professor d’història, però sobretot he fet de professor d’anglès i també he fet, com a substitut, francès, català, castellà i filosofia. Va ser amb els alumnes de filosofia de quart, amb els quals vaig tenir durant un trimestre molta interrelació, que vaig pensar que potser el llibre els podria interessar.
El llibre parla de política, religió, economia, sociologia...
La idea és donar eines per a l’anàlisi. Potser en algun moment peco d’explicar les coses com em sembla que són. Però la voluntat és crear el marc perquè un s’adoni que el món va molt més enllà del que veiem en el dia a dia. Que passen coses i condicionen les altres, que hi ha un sistema comunicatiu que ens fa veure algunes coses d’una manera o d’una altra, que hi ha un sistema social en el qual hi ha unes classes de gent molt benestants i un soterrani molt gran de gent que no ho és, però que l’estabilitat a les democràcies occidentals es basa en unes grans capes de classe mitjana que mantenen aquests dos mons separats. Explicar també com funcionen les relacions internacionals i les desigualtats que hi ha. El que vull és donar unes quantes eines de com està el món com si fos una llarga crònica adreçada a joves que potser no han tingut encara temps per reflexionar sobre tot això.
Diu que això sorgeix de les converses que surten a l’aula. Què interessa i preocupa als joves?
El món no els deixa indiferents, encara que a vegades ens ho sembli. No estan pendents de l’actualitat, del dia a dia, però tenen un ull posat en el que passa al món i això els entra per molts llocs: per coses que comenten companys, els seus pares, per coses que veuen a la televisió i a les xarxes socials. Tots els meus alumnes de quart d’ESO estaven al cas que hi havia unes eleccions americanes i tenien un posicionament. Curiosament, la major part d’ells, homes, eren trumpistes. A mi em sorprenia molt i ho vam debatre. Estan interessats pel que passa al món, però penso que les vies que tenen per informar-se no són les millors.
Per què?
Considero que els mitjans de comunicació més convencionals tenen biaix, però almenys juguen amb unes regles del joc que coneixem. Però aquests personatges que hi ha a les xarxes i que no sabem ni qui els finança estan adoptant formes periodístiques per fer veure que informen però falsegen el periodisme, no fan periodisme. Però t’ho pots empassar perfectament, perquè van amb el micròfon i la càmera i fan preguntes. Em fa patir que aquesta gent sigui la que té més penetració en aquestes franges d’edat, i és molt difícil de rebatre el que aquesta gent diu i fa.
Per què es creuen tant els tiktokers i els youtubers?
Als joves els entra molt més una comunicació que va directa a ells, amb un estil més desenfadat i trencador, amb els mateixos codis comunicatius d’una xerrada de cafè, en la qual dones molta credibilitat a la persona. No és el periodisme tradicional de posar distància amb la informació que emet però també amb l’espectador. A banda, els periodistes, si no tenim ètica, sabem descontextualitzar unes paraules, una dada, i això alguns d’aquests ho fan molt bé. Com a periodista pots arribar a detectar-ho si tens la precaució de contrastar la informació, que és una cosa que costa molt de fer als adults, imagina’t als joves. Per què han fet confiança a un individu que va prometre que donaria el seu salari d’eurodiputat si el votaven i va obtenir un milió de vots i tres escons al Parlament Europeu? Algú ha comprovat que ho ha donat?
Parlen a les classes de com combatre la desinformació?
A filosofia de quart d’ESO sí, perquè al currículum, a banda de parlar de filòsofs, s’estimula l’esperit crític. Hi ha debats filosòfics sobre què és la veritat, què és la realitat. Doncs es tracta de portar això a fets d’actualitat. Hem de fer que els alumnes entenguin com es construeix l’actualitat i que aprenguin a detectar i entendre la manipulació. Hem tingut debats macos respecte a això. Per exemple, un alumne deia que Stephen Hawking era pederasta arran d’un rumor que el vinculava amb Jeffrey Epstein. Un altre estava convençut que treballar era una pèrdua de temps i pensava invertir en criptomonedes per fer-se ric. Algunes coses són fàcils de contrastar, altres s’han de deixar obertes. Un alumne queia en els tòpics que els homes estan discriminats respecte a les dones i que s’ha d’aturar la immigració perquè és la causa de delinqüència. No el vaig convèncer de res, però segurament algun dubte li vaig crear. I no crec que des de l’escola puguem pretendre més que això.
Amb l’experiència de l’institut El Palau, arran del referèndum de l’1 d’octubre, més d’un docent s’ho deu pensar a l’hora de parlar de segons quins temes.
Sincerament, no ho sé, perquè han passat molts anys des d’això. Els ànims llavors estaven molt més caldejats que ara. També he de dir que a mi els alumnes m’han preguntat què voto, i és de les poques preguntes que no puc contestar. Perquè no vull que algun pare em digui que estic dient als alumnes què han de votar. En altres coses sí que m’he mullat clarament, però si la cosa és més pròxima hem de mantenir una certa distància. Puc explicar la meva visió però hem de defugir de dir que una cosa és la bona i l’altra la dolenta.
Veu diferències entre nois i noies respecte del que els preocupa o com ho enfoquen?
Hi ha moltes diferències. Crec que la manera de pensar dels nois abraça més posicionaments o ideologies que jo qualificaria de dreta o ultradreta, però no vull generalitzar. Les noies les veig molt empoderades i impregnades del discurs feminista. I als nois això crec que els crea una mena de reacció contrària. Perquè a l’escola no hi ha una situació de poder del grup de nois sobre el grup de noies com sí que passa en altres àmbits. Segurament perquè les noies acostumen a ser més bones estudiants. Els professors no som especialistes a explicar les desigualtats històriques entre homes i dones i potser acabem fent una explicació una mica simple, i hem d’anar amb compte amb les generalitzacions.
Vostè treballava com a periodista a ‘El Diari de l’Educació’ i va passar a fer de professor. Com és l’escola vista des de dintre?
Una de les coses maques que té ser professor és que no és gens edatista. Jo ara amb 57 anys entro als claustres i no em sento dels grans. A les rodes de premsa em sentia el Matusalem. A banda d’això, jo em posiciono amb la gent que considera que no estem tan malament.
Vist des de fora sembla que l’escola té moltes mancances.
El que ha crescut molt és la complexitat de l’escola. Els nens no s’estan calladets esperant que comenci la classe per preguntar. Però nosaltres quan estudiàvem ho fèiem? Observo una gran implicació de la major part de professorat amb la matèria que imparteix, i també per ajudar els nois a créixer com a persones, aportant-hi valors, i si tenen problemes, intentant ajudar-los amb consells. Una de les últimes mostres d’implicació són les plataformes de docents preocupats per la situació de desnonament de famílies. El que no veig són mantres de l’estil “ens imposen la metodologia de competències i treuen continguts”. En l’anglès, la cosa competencial és poder-lo usar. Però per fer-ho has saber com es fa una frase o els verbs irregulars. A mi no m’han imposat cap metodologia, i no perquè jo m’hi oposi, sinó perquè quan expliquem un temari normalment hi ha un llibre de text, perquè és molt més fàcil seguir una programació si hi ha un llibre que t’acompanya. Crec que molts professors encara el fan servir, ja sigui digital o físic.
Aquell descontentament que va desembocar en vagues de docents potser s’ha rebaixat?
És una professió que dona satisfaccions però que, segons com, és cansada. També és cansat el periodisme. La burocràcia, que suscita queixes, la veiem poc els professors rasos, la tenen més els caps d’estudis i direccions. El mínim de burocràcia que jo he de fer el trobo normal. Crec que les coses funcionen raonablement bé, i no compro els discursos tremendistes que diuen que estem regalant títols.
Què canviaria del sistema?
Penso que les ràtios més baixes i la codocència, i crec que la codocència ajuda molt a fer una gestió d’aula més dinàmica i ajuda els alumnes a treballar. És veritat que t’has de coordinar molt bé amb l’altre docent. En algun centre he tingut problemes de gestió d’aula amb vuit alumnes, i en canvi amb 25 no n’he tingut cap. Si tinguéssim més recursos segurament apostaria més per la codocència, que alguns centres ja fan.
Vostè va formar part del Grup Impulsor de Millores Educatives. Què en va sortir?
El va crear el 2024 l’antiga cúpula del Departament d’Educació per donar idees de millora del sistema. S’havia de fer en molt poc temps perquè se suposava que s’aprovaven uns pressupostos nous i alguna mesura que suggeriria el grup ja s’hi podria incloure. Vam fer una feina de la qual els 18 participants, que no ens coneixíem prèviament, vam sortir contents, perquè ningú es va encaparrar amb cap mesura concreta. Érem allà per treballar per un consens.
Es va aplicar el document que va aprovar el grup?
Ha quedat com a document de referència d’un grup de persones que tenen diferents òptiques sobre el sistema educatiu, i alguna cosa s’ha aplicat. Es va decidir crear perfils de mestres especialistes en matemàtiques de primària, perquè hi havia un dèficit en això i podia ser una de les raons que podien explicar les baixes competències matemàtiques que té l’alumnat quan arriba a l’ESO. Altres s’han aplicat perquè no descobríem la sopa d’all i el departament ja tenia coses en marxa, com l’augment de recursos i d’estabilitat. Una proposta nostra que s’està fent és la guia d’aprenentatges bàsics per a cada cicle educatiu, que ha de servir per orientar els docents amb més claredat que el currículum.
Vostè forma part de la Plataforma per una Escola Inclusiva des de fa 22 anys. En aquest sentit com s’ha avançat? Tenim un decret d’inclusió que no s’ha desplegat com s’hauria d’haver desplegat.
Això és una llegenda urbana. A l’últim informe de la síndica de greuges, presentat fa pocs dies, es diu que els recursos que s’han invertit per a alumnes amb necessitats educatives superen, de bastant, els previstos pel decret. De recursos se n’han posat moltíssims. Això vol dir que no hi ha problemes? No. Això vol dir que les queixes no estan justificades? No. Però en aquelles mesures que no es refereixen només a recursos és clar que s’està desplegant. Per exemple, avui l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògica no decideix si un nen ha d’estar escolaritzat en un centre d’educació especial o en un centre ordinari. L’EAP aconsella i ho decideix la família, com recull el decret, cosa que abans no passava. I l’escola ordinària cada vegada té més recursos.
Però no prou.
Però no prou, perquè la complexitat també s’ha multiplicat. El que li ha passat és que les previsions del decret han quedat molt curtes. El decret es va aprovar el 2017, però en realitat es va redactar el 2015-2016 i va estar més o menys un any aturat. És clar que s’ha desplegat el decret que regeix com es construeix l’escola inclusiva, i les decisions es prenen tenint en compte el que diu aquest decret, que és la norma. Ara, si parlem de recursos, doncs les previsions han quedat superades i per tant en fan falta més. Jo detecto que on fan falta més recursos és en l’àmbit sanitari. Una de les coses que creen més mala maror són tots aquests infants que tenen problemes de salut i que, a causa d’aquests problemes, tenen dificultats amb les escoles, ja que no troben un professional que atengui aquests problemes de salut perquè no hi ha infermera escolar. La pilota hauria d’estar al terrat de Salut.
El perfil
L’escola, des de dins
Rosa M. BravoVíctor Saura (Barcelona, 1967) ha estat explicant el món de l’educació des de fora, com a periodista, fins que fa tres anys va decidir canviar les redaccions per les aules i el gener del 2023 va començar a treballar com a professor de secundària, ja que a més de ser llicenciat en ciències de la informació ho és en història. Com a director d’El Diari de l’Educació entre el 2018 i el 2022 va informar de l’impacte que la covid va tenir al món de l’educació i les vagues que van esclatar arran de l’avançament del curs escolar. Ara que coneix els centres educatius des de dins, defensa la implicació del professorat. El Departament d’Educació va requerir la seva expertesa i el va convidar a participar, l’any passat, en el Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives. La major part de la seva vida laboral ha estat periodista. Abans de reconvertir-se en professor va col·laborar en la secció de cultura de l’Avui i va treballar al Diari de Barcelona i a El Triangle, setmanari que va codirigir. A més, ha estat responsable de comunicació d’Intermón Oxfam a Burkina Faso i a la Coordinadora Down Catalunya, i és autor de diversos llibres.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.