Jo crec que s’ha avançat molt, però encara queda molt camí per recórrer. Hi ha historiadores com ara la Mary Nash o la Cristina Borderías, que van ser pioneres en aquesta temàtica. També la Susanna Tavera, que acaba de morir fa uns dies. Totes elles van començar a fer història de la dona, i penso que sí, que s’ha avançat molt. Però encara queden molts aspectes que s’haurien de tractar i d’investigar.

Ara acaba de sortir un llibre de Marylène Patou-Mathis sobre la importància de la dona en la prehistòria. Les interpretacions que s’han fet tradicionalment de les restes arqueològiques han contribuït a invisibilitzar les dones prehistòriques i a menystenir la seva importància en l’economia. Sempre s’havia dit que eren homes els que caçaven, els que pintaven... A banda d’això, penso que també s’haurien de tractar aspectes de la dona en l’edat mitjana o en la moderna. S’ha aprofundit poc en aquestes èpoques, i quan garbellem una mica ens adonem que hi ha moltes dones rellevants i que no han tingut un paper gens secundari, tot al contrari. Sempre s’ha fet la història política i de les guerres, i tot s’ha centrat exclusivament en els homes. La història del paper que han tingut les dones no s’ha investigat prou.

En els llibres escrits per dones, menys, perquè hem anat prenent consciència. Però en els llibres escrits per homes encara es nota molt aquesta mancança. Als homes els costa més posar-se en el lloc de les dones. Veuen la història des del punt de vista masculí i, és clar, els costa. De fet, a les pel·lícules passa el mateix. Quan veus una pel·lícula dirigida per un home, els protagonistes sempre són masculins.

Primer de tot hem d’aclarir que es tracta d’una revolució de les dones occidentals. Imagina’t com estan les dones a l’Afganistan o a l’Iran, per exemple! En tot cas, si ens centrem en el món occidental, és una de les poques revolucions que han triomfat, perquè les revolucions en general han fracassat. La revolució de les dones no ha fracassat. Continua endavant. És una revolució pacífica més, un triomf de les dones. I continuarà, que no s’ha acabat. Una dona de l’any 1900 i una dona de l’any 2000 no tenen res a veure. Les dones de l’any 1900 no podien anar a la universitat, eren dones submises, eren dones que treballaven a casa, a les fàbriques o al camp. No tenien dret de pensar, de ser elles mateixes i d’actuar segons el seu criteri. Estaven subjectes al poder dels homes i el control de l’Església. Ara, a l’any 2025, ningú s’estranya que les dones ocupin espais professionals que havien estat un monopoli dels homes. Avui tenim dones biòlogues, conductores de metro, metgesses, advocades... El canvi ha estat brutal.

Sí, certament. Ara la dona pot tenir el domini del seu propi cos. Això és importantíssim perquè la dona pugui tenir el projecte de vida que desitgi. Quan la dona tenia vuit o deu fills era impossible que es pogués significar d’alguna manera. Sempre estava criant. Ara la dona pot escollir la seva sexualitat: pot ser heterosexual, pot ser lesbiana, pot ser mare soltera... I ho pot viure amb normalitat. Abans, si una era mare soltera en un poble, havia de marxar a la ciutat, perquè tothom la distingia amb el dit. La píndola anticonceptiva ha estat un avenç molt important en aquest sentit perquè ha permès separar la procreació de la sexualitat.

El franquisme, sobretot. Va ser un període terrible per a la dona. Jo he estudiat bastant el paper de les dones durant la República i la Guerra Civil, i el contrast amb l’etapa posterior és brutal. Durant la postguerra la dona no podia treballar sense permís del marit, no podia treure diners del banc... Estava lligada de peus i mans. La dona adúltera podia ser castigada amb la mort pel seu marit. En canvi, el marit no. Imagina aquesta distinció! L’Església tenia un pes sobre ella fortíssim. Després hi havia les institucions oficials, com ara la Secció Femenina de la Falange o les “Margarites”, les tradicionalistes. Totes les dones havien de fer el servei social si volien treure’s el carnet de conduir o volien treballar. Es promovia un model de dona domesticada, al servei del marit.

La Segona República és molt important per a les dones. Ara hi ha historiadors que estan dient que no va significar res, quan en realitat va representar un canvi espectacular. En el cas de la participació política va ser fonamental l’aprovació del dret de vot, que es va fer efectiu per primera vegada el 1933. Tot i això, també hi havia dones intel·lectuals que s’oposaven al vot de la dona perquè deien que es deixarien influir per l’Església i acabarien votant les dretes. En tot cas, la consecució del vot va convertir les dones en subjectes polítics. Els partits van crear seccions femenines i les dones es van implicar en la política com no ho havien fet fins aleshores. Després hi ha el període de la guerra civil, quan tot s’accelera. Vam tenir la primera ministra dona, la Frederica Montseny, que era catalana i també anarquista, però que es va acabar implicant en tasques de govern. La guerra civil representa que les dones es facin milicianes. És la primera vegada que les dones apareixien amb un fusell al braç i van a les trinxeres amb els homes. I és clar, això va ser molt important per a l’empoderament de la dona. La guerra també va significar que elles anessin al front com a infermeres, que anessin a les manifestacions contra la guerra, que s’enquadressin en les Mujeres Libres, un grup anarquista que reivindicava una revolució política, econòmica i social, la igualtat entre homes i dones lluny del sistema patriarcal i que predicava una sexualitat oberta, sense passar per papers.

El feminisme va ser dual a Catalunya. D’una banda tenim les que van aparèixer a finals del segle XIX, les avantguardistes, radicals, maçones o republicanes. La més important va ser l’Angeles López de Ayala, una andalusa feminista que es va establir a Catalunya i que defensava la necessitat d’aconseguir l’emancipació de la dona. Juntament amb la Teresa Claramunt, que era una treballadora tèxtil de Sabadell, van ser les pioneres del feminisme a Catalunya. El 10 de juliol del 1910 van organitzar la primera manifestació en què reclamaven els drets polítics per a les dones. La impulsora va ser López de Ayala, però van organitzar-la conjuntament l’Agrupació de Dames Roges, l’Associació de Dames Radicals i la Societat Progressista Femenina. En total es calcula que hi van assistir 22.000 dones, moltes d’elles vingudes de diferents pobles de Catalunya. Les cròniques que van aparèixer a la premsa ens expliquen que entre els assistents hi havia una nena vestida de República i que moltes manifestants duien una caricatura amb una república clavant un cop de peu a un frare. Més explicit, impossible.

Sí, també hi havia les dones feministes més conservadores, com la Francesca Bonnemaison o la Carme Karr. Totes aquestes eren conservadores, però potser no tant. Feien una tasca molt important i estaven convençudes que el seu paper era protegir la dona treballadora, aconseguir que tinguessin una vida autònoma. Van fundar, per exemple, la primera biblioteca per a dones d’Europa, que encara existeix. Hi anaven les dones treballadores i hi aprenien oficis. Van fer una tasca importantíssima d’incorporació de la dona al món del treball, de treure-la de l’àmbit domèstic. Una de les més emblemàtiques va ser la Dolors Monserdà, que va ser la primera que es va ocupar de la condició de la dona des del món intel·lectual. No apostava per un canvi dràstic, sinó per una educació millor de les dones per aconseguir que tinguessin cultura i accedissin a millors llocs de treball. Monserdà va publicar El feminisme a Catalunya el 1907, un intent de teoritzar sobre un feminisme cristià i conservador.

Barcelona era la “rosa de foc”. Era una ciutat revolucionària, una ciutat oberta a noves experiències i nous corrents. Moltes dones d’Espanya, com l’Ángeles López de Ayala, que estava perseguida, van venir a Barcelona amb la idea que hi tindria més lloc per expandir les seves idees. Moltes dones venien a Barcelona per aquesta idea. Però el fet principal és que Barcelona era una ciutat industrial i molt permeable a les idees més avantguardistes de França. Els burgesos catalans, que en les relacions laborals amb els seus obrers eren duríssims, tenien una mentalitat més oberta amb les dones. Molts van deixar que les seves filles estudiessin. D’altra banda, el fet que tantes dones treballessin a les fàbriques feia que moltes fossin econòmicament lliures, tot i les condicions precàries. O sigui que per una banda tenim les que tenien una ascendència més burgesa i podien estudiar, i tenim les obreres que tenien contacte amb els obrers masculins i amb els nous corrents de pensament. En el cas dels ateneus o centres, es tractava d’uns espais on hi havia més homes, però també hi havia moltes dones que hi assistien i entraven en contacte amb les idees més obertes.

L’esperança és que sí. Penso que potser les dones occidentals haurien de fer més passos per ajudar les dones d’aquests països que estan tan marginats. Penso que haurien de fer més manifestacions i més força; i els periodistes haurien d’impulsar més aquesta idea i tot allò que representa, aconseguir que acabi arribant a tot arreu, que s’estengui com una taca d’oli.

Encara en queden moltes. Una és el tema dels salaris, que encara no són iguals. També l’accés a determinades professions o a llocs de responsabilitat. Encara no hem tingut una presidenta de la Generalitat i moltes ciutats o pobles no han tingut una alcaldessa. D’altra banda, les tasques de la casa o la cura de la mainada o els pares no estan repartides. Recauen molt més sobre les dones. I això és un obstacle, evidentment. A més a més, s’hauria de reduir molt més la jornada laboral o fer més ajudes per a tasques familiars perquè les dones poguessin desenvolupar amb llibertat el projecte de vida que volguessin.