“Per fer cada film invento les seves pròpies regles”

Sí, és veri­tat. En el cinema passa una cosa veri­ta­ble­ment increïble, podem dir sem­pre que un pai­satge, un lloc fil­mat en una pel·lícula, exis­teix per si mateix, és un lloc al món amb la seva pròpia per­so­na­li­tat, i alhora, inse­rit en el con­text d’una història, pot dir alguna cosa, hi pot res­so­nar el món inte­rior dels per­so­nat­ges. A Grand tour intentàvem fer esce­nes més ver­ti­gi­no­ses o més malen­co­ni­o­ses d’acord amb el que volíem que passés en el seu món inte­rior, en les emo­ci­ons i els sen­ti­ments dels pro­ta­go­nis­tes.

Érem qua­tre guio­nis­tes. Vam deci­dir que abans d’escriure hauríem de fer nosal­tres el viatge i inten­tar fil­mar-lo per incloure’l en la pel·lícula. No sabíem exac­ta­ment què fil­mar o com seria exac­ta­ment la història, però havíem de començar per alguna cosa i volíem ser con­di­ci­o­nats per l’experiència de fer aquest viatge. Diguem que la manera clàssica de fer pel·lícules seria escriure el guió i després fer la viatge. Però a mi em sem­bla molt pro­duc­tiu posar límits, inten­tar tenir totes les pos­si­bi­li­tats ober­tes, però con­di­ci­o­nar la feina, la ima­gi­nació amb coses molt con­cre­tes. Ales­ho­res, el que filmàvem a cada lloc d’aquest viatge ens limi­tava i ens obli­gava a reac­ci­o­nar. Una pel·lícula és també el resul­tat de la manera com es fa, no només de les idees prèvies que tenim. Quan faig un film invento gai­rebé una mecànica, invento les seves pròpies regles, i no sé exac­ta­ment el resul­tat que em dona­ran al final. Però cal seguir aquest dis­po­si­tiu, aquesta mecànica, i inten­tar des­co­brir la pel·lícula a mesura que l’estàs fent.

Pre­ci­sa­ment perquè el cinema és com una cons­tel·lació de coses molt dife­rents, hi ha la pos­si­bi­li­tat de regis­trar el món tal com exis­teix, però hi ha la pos­si­bi­li­tat d’inven­tar gai­rebé un món paral·lel, un món que només pot exis­tir en cinema amb les seves regles pròpies que no són les de la vida. Per què esco­llir fer-les d’una manera si tenim tan­tes pos­si­bi­li­tats? Per a mi, l’interes­sant és pas­sar d’una cosa a l’altra.

Bé aquesta és una qüestió sub­jec­tiva perquè hi ha gent que diu que sí que ho és i d’altra gent que no. Em sem­bla mera­vellós. Si fas una pel·lícula de pro­pa­ganda, no hi ha dub­tes sobre el que explica la pel·lícula, m’agrada que sigui més ambi­gua. La veri­tat és que és una casu­a­li­tat. A Tabú el colo­ni­a­lisme hi era des del prin­cipi, era molt cen­tral en la pel·lícula, m’interes­sava la qüestió del patri­moni de la memòria del període colo­nial por­tuguès. Aquí no és el mateix, perquè ja no és por­tuguès és l’imperi Britànic. Els per­so­nat­ges prin­ci­pals de la pel·lícula són angle­sos. Va ser per casu­a­li­tat perquè estava lle­gint un lli­bre que es diu en anglès Gent­le­man in the par­lour (Cava­ller al saló), d’un escrip­tor britànic ano­me­nat Somer­set Maug­ham, sobre la seva experiència de viat­jar al sud-est asiàtic, a Cam­bodja, l’antiga Birmània i crec que Tailàndia. L’escrip­tor va conèixer un senyor que estava promès amb una dona i per una raó o l’altra mai no es van poder casar. Quan la senyora ja estava farta d’espe­rar se’n va anar en vai­xell cap a Birmània i el senyor va tenir un atac de pànic i es va esca­par. La senyora va con­ti­nuar per­se­guint-lo. En el lli­bre són tres pàgines, són el punt de par­tida per a aquesta pel·lícula. Com que era un lli­bre de viat­ges, vaig pen­sar que era pos­si­ble expli­car aquesta història i també mos­trar el món que tra­ves­sen els per­so­nat­ges, però en l’actu­a­li­tat, amb imat­ges con­tem­porànies d’aquests llocs per on estan pas­sant.

Sí, hi ha imat­ges actu­als, però sense per­dre de vista els per­so­nat­ges. Hi ha una veu en off que va rela­tant què passa als pro­ta­go­nis­tes, men­tre mirem imat­ges con­tem­porànies dels llocs on eren. Els actors estan inter­pre­tant els per­so­nat­ges en un estudi, en un espai molt arti­fi­cial, tea­tral. La història d’Edward i Molly pas­sava el 1917. Era un període colo­nial i no podia fugir d’això, venia amb la història. No és que volgués trac­tar la qüestió colo­nial, no la vaig bus­car.