La vaig anar desenvolupant amb l’experiència i amb les persones amb qui vaig anar coincidint. Em semblen dos elements determinants: les escoles som comunitats que treballem en equip i ho fem amb la pretensió de col·laborar en la millora de la cohesió social.

El promocionava el Departament d’Educació i l’havien creat uns professors de la Universitat de La Laguna, a les Canàries. Era un programa que volia ensenyar a resoldre problemes relacionals i de convivència de l’alumnat mitjançant el desenvolupament de les seves habilitats socials i cognitives, amb el llenguatge com a element central. 

Segurament, no, perquè, amb els canvis de governs i de persones directives, se’n va perdre l’interès, va deixar de promocionar-se i va acabar desapareixent de les vides dels nostres docents. Segur que per treballar la convivència s’han anat promovent altres propostes i programes. Ara, cada centre ha de tenir un projecte de convivència, es parla de l’enfocament restauratiu... Tot va i ve sense gaire seguiment o valoració de resultats. Tinc la impressió que l’educació també és víctima del consumisme: plans i programes van desfilant, es consumeixen i passem al següent. Però també estic segura que, tot i canviar els noms, el fons sempre és el mateix: treballar per millorar la convivència. Això ens interessa a tots.

I l’educació vol repòs, temps. Aquests estats del nord d’Europa, per exemple, tenen polítiques educatives de país, que controlen molt des del municipi. No és la política d’un partit, és la d’un país. A casa, tenim la referència de Suècia, perquè la meva filla va estar treballant quinze anys en el seu sistema educatiu, un país que va tenir trenta anys de socialdemocràcia, una continuïtat molt gran en el govern que va ajudar molt en l’educació. Ara, també s’ha trencat, i ja es veurà quin serà el preu a pagar. Difícil tot plegat.

Que és imprescindible un bon lideratge, amb un projecte clar i compartit, en què les persones juguin un paper clau, i al centre de l’acció educativa ha d’haver-hi el respecte i l’estima pels infants, cadascú des de les seves possibilitats i ritmes.

Són qüestions prou evidents, i mira que costen! Entre d’altres: disposar d’autonomia i flexibilitat per donar estabilitat i qualitat a les plantilles; respectar la singularitat de cada centre; una distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu; simplificar les gestions amb el Departament d’Educació; donar temps i recursos per consolidar plans i projectes, i promoure i facilitar la difusió dels projectes reeixits en benefici del sistema educatiu.

Bàsicament, per promoure la reflexió i el debat entre mestres, per qüestionar-se què suposa fer de mestre en els nostres dies. Hi ha un llibre que va fer la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, El compromís ètic del professorat, que ho explica. I ser mestre vol dir, per damunt de tot, formar part d’una comunitat, tot el contrari d’aquella idea del jo soc mestre, entro a la meva classe i faig el que em sembla. Tu el que fas quan t’incorpores a qualsevol centre és entrar en una comunitat. I estàs al servei d’aquesta comunitat, amb què hauràs de pactar què convindrà fer i com, de manera col·lectiva, pel bé dels infants que teniu sota la vostra responsabilitat. 

Ho fèiem en el mateix sentit que ara proposa el moviment Educació 360, que posa de manifest que l’educació va més enllà de l’escola i el treball acadèmic i que també s’ha de vetllar per l’estona de menjador, pel temps extraescolar, per l’esplai del cap de setmana… Espais en què les diferències socials entre l’alumnat es posen més de manifest. En aquest sentit, algun dia s’haurà de parlar de les condicions de treball de les persones que treballen als menjadors escolars i els espais de lleure, mal pagades, amb poca formació, amb massa nens per cada educador, sense capacitat per abordar les enormes dificultats que comporta, per exemple, tenir més d’un centenar de nens i nenes dinant en una escola. Parlem del menjador com un espai i un temps educatiu, però ho és en les actuals condicions? I el tema de les extraescolars gestionades amb tota la bona voluntat per les associacions de famílies? Quan se’n farà càrrec l’administració educativa i seran accessibles per a tot l’alumnat?

Els reptes de l’educació són nous i molt complexos. La globalització, les desigualtats creixents, les tecnologies, la intel·ligència artificial… segurament suposaran nous estils de relació i de convivència, però l’espècie s’hi adaptarà, com sempre ha fet, i l’escola acabarà jugant un paper important, com li correspon. Jo tinc confiança en les noves generacions i, si els deixem fer, penso que estarem en bones mans.