La vaig anar desen­vo­lu­pant amb l’experiència i amb les per­so­nes amb qui vaig anar coin­ci­dint. Em sem­blen dos ele­ments deter­mi­nants: les esco­les som comu­ni­tats que tre­ba­llem en equip i ho fem amb la pre­tensió de col·labo­rar en la millora de la cohesió social.

El pro­mo­ci­o­nava el Depar­ta­ment d’Edu­cació i l’havien creat uns pro­fes­sors de la Uni­ver­si­tat de La Laguna, a les Canàries. Era un pro­grama que volia ense­nyar a resol­dre pro­ble­mes rela­ci­o­nals i de con­vivència de l’alum­nat mit­jançant el desen­vo­lu­pa­ment de les seves habi­li­tats soci­als i cog­ni­ti­ves, amb el llen­guatge com a ele­ment cen­tral. 

Segu­ra­ment, no, perquè, amb els can­vis de governs i de per­so­nes direc­ti­ves, se’n va per­dre l’interès, va dei­xar de pro­mo­ci­o­nar-se i va aca­bar des­a­pa­rei­xent de les vides dels nos­tres docents. Segur que per tre­ba­llar la con­vivència s’han anat pro­mo­vent altres pro­pos­tes i pro­gra­mes. Ara, cada cen­tre ha de tenir un pro­jecte de con­vivència, es parla de l’enfo­ca­ment res­tau­ra­tiu... Tot va i ve sense gaire segui­ment o valo­ració de resul­tats. Tinc la impressió que l’edu­cació també és víctima del con­su­misme: plans i pro­gra­mes van des­fi­lant, es con­su­mei­xen i pas­sem al següent. Però també estic segura que, tot i can­viar els noms, el fons sem­pre és el mateix: tre­ba­llar per millo­rar la con­vivència. Això ens interessa a tots.

I l’edu­cació vol repòs, temps. Aquests estats del nord d’Europa, per exem­ple, tenen polítiques edu­ca­ti­ves de país, que con­tro­len molt des del muni­cipi. No és la política d’un par­tit, és la d’un país. A casa, tenim la referència de Suècia, perquè la meva filla va estar tre­ba­llant quinze anys en el seu sis­tema edu­ca­tiu, un país que va tenir trenta anys de soci­al­de­mocràcia, una con­tinuïtat molt gran en el govern que va aju­dar molt en l’edu­cació. Ara, també s’ha tren­cat, i ja es veurà quin serà el preu a pagar. Difícil tot ple­gat.

Que és impres­cin­di­ble un bon lide­ratge, amb un pro­jecte clar i com­par­tit, en què les per­so­nes juguin un paper clau, i al cen­tre de l’acció edu­ca­tiva ha d’haver-hi el res­pecte i l’estima pels infants, cadascú des de les seves pos­si­bi­li­tats i rit­mes.

Són qüesti­ons prou evi­dents, i mira que cos­ten! Entre d’altres: dis­po­sar d’auto­no­mia i fle­xi­bi­li­tat per donar esta­bi­li­tat i qua­li­tat a les plan­ti­lles; res­pec­tar la sin­gu­la­ri­tat de cada cen­tre; una dis­tri­bució equi­li­brada de l’alum­nat amb neces­si­tats específiques de suport edu­ca­tiu; sim­pli­fi­car les ges­ti­ons amb el Depar­ta­ment d’Edu­cació; donar temps i recur­sos per con­so­li­dar plans i pro­jec­tes, i pro­moure i faci­li­tar la difusió dels pro­jec­tes reei­xits en bene­fici del sis­tema edu­ca­tiu.

Bàsica­ment, per pro­moure la reflexió i el debat entre mes­tres, per qüesti­o­nar-se què suposa fer de mes­tre en els nos­tres dies. Hi ha un lli­bre que va fer la Fede­ració de Movi­ments de Reno­vació Pedagògica de Cata­lu­nya, El com­promís ètic del pro­fes­so­rat, que ho explica. I ser mes­tre vol dir, per damunt de tot, for­mar part d’una comu­ni­tat, tot el con­trari d’aque­lla idea del jo soc mes­tre, entro a la meva classe i faig el que em sem­bla. Tu el que fas quan t’incor­po­res a qual­se­vol cen­tre és entrar en una comu­ni­tat. I estàs al ser­vei d’aquesta comu­ni­tat, amb què hauràs de pac­tar què con­vindrà fer i com, de manera col·lec­tiva, pel bé dels infants que teniu sota la vos­tra res­pon­sa­bi­li­tat. 

Ho fèiem en el mateix sen­tit que ara pro­posa el movi­ment Edu­cació 360, que posa de mani­fest que l’edu­cació va més enllà de l’escola i el tre­ball acadèmic i que també s’ha de vet­llar per l’estona de men­ja­dor, pel temps extra­es­co­lar, per l’esplai del cap de set­mana… Espais en què les diferències soci­als entre l’alum­nat es posen més de mani­fest. En aquest sen­tit, algun dia s’haurà de par­lar de les con­di­ci­ons de tre­ball de les per­so­nes que tre­ba­llen als men­ja­dors esco­lars i els espais de lleure, mal paga­des, amb poca for­mació, amb massa nens per cada edu­ca­dor, sense capa­ci­tat per abor­dar les enor­mes difi­cul­tats que com­porta, per exem­ple, tenir més d’un cen­te­nar de nens i nenes dinant en una escola. Par­lem del men­ja­dor com un espai i un temps edu­ca­tiu, però ho és en les actu­als con­di­ci­ons? I el tema de les extra­es­co­lars ges­ti­o­na­des amb tota la bona volun­tat per les asso­ci­a­ci­ons de famílies? Quan se’n farà càrrec l’admi­nis­tració edu­ca­tiva i seran acces­si­bles per a tot l’alum­nat?

Els rep­tes de l’edu­cació són nous i molt com­ple­xos. La glo­ba­lit­zació, les desi­gual­tats crei­xents, les tec­no­lo­gies, la intel·ligència arti­fi­cial… segu­ra­ment supo­sa­ran nous estils de relació i de con­vivència, però l’espècie s’hi adap­tarà, com sem­pre ha fet, i l’escola aca­barà jugant un paper impor­tant, com li cor­res­pon. Jo tinc con­fiança en les noves gene­ra­ci­ons i, si els dei­xem fer, penso que esta­rem en bones mans.