Encara con­ti­nue recor­dant una nit ter­ri­ble. I va ser així mal­grat que jo vaig ser una de les per­so­nes afor­tu­na­des, perquè no hi vaig per­dre cap fami­liar o mas­cota, sinó que única­ment vaig patir pèrdues mate­ri­als i sen­ti­men­tals. El meu car­rer, a Catar­roja, és molt tran­quil. I ens va donar temps d’avi­sar-nos a tots i pujar a una pri­mera planta. No vam sen­tir cri­dar ningú. I no vam veure pas­sar ningú. I això és una gran sort, perquè hi ha unes vícti­mes, fins a 227 de mor­tals, que són el més ter­ri­ble que va pas­sar aque­lla nit. Però també hi ha moltíssi­mes vícti­mes que es van aco­mi­a­dar de la vida eixa nit pen­sant que no ho con­ta­rien. Van pas­sar situ­a­ci­ons molt i molt com­pli­ca­des. Estem par­lant de gent que van estar qua­tre hores engan­xa­des en una reixa, que van haver de tren­car un fals sos­tre per poder res­pi­rar o d’estar-se dalt d’un cotxe amb la gent tirant-los llençols per poder res­ca­tar-los, o gent que sen­tia com altres dema­na­ven auxili i no va poder aju­dar. I eixes vícti­mes no estan en cap estadística. I eixa nit la recorde com una nit ter­ri­ble tot i no haver vis­cut tot això. No sabíem el que estava pas­sant. Va ser el pre­si­dent Mazón quan en una com­pa­rei­xença a la una va dir que a les sis ja hau­ria pas­sat el tem­po­ral, però ara sabem que va ser a par­tir de les sis quan va començar tot. Però quan això va començar a pas­sar, en rea­li­tat no sabíem què pas­sava. No era una inun­dació on havia eixit un bar­ranc i l’aigua anava pujant. No. La força de l’aigua va reben­tar por­tes, va arros­se­gar cot­xes, i se va empor­tar tot el que va poder. Va ser una devas­tació total. I no sabíem quan para­ria. Recorde la por d’això, de no saber què estava pas­sant i de veure que l’aigua pujava i no sabies quan para­ria, fins que a les qua­tre de la mati­nada va començar a bai­xar. Ter­ri­ble. I jo pense que, si ja va ser ter­ri­ble per a mi, per a tota la resta de la gent, què? És que estem par­lant d’una tragèdia humana que s’hau­ria pogut evi­tar amb un avís.

Estem en un dol col·lec­tiu. El dia 29 el món es va fer molt menut. Es va fer tan menut com pugui ser un car­rer, un veïnat, la família o mirar de loca­lit­zar els fami­li­ars i, a par­tir d’ací, la soci­e­tat valen­ci­ana va començar un dol col·lec­tiu. I en eixe dol col·lec­tiu, cada per­sona, dam­ni­fi­cat o empresa, està en una fase dife­rent. Però sí que és de veres que cada tor­nada a la quo­ti­di­a­ni­tat s’agra­eix moltíssim, perquè tenim moltíssi­mes ganes de tor­nar a la nor­ma­li­tat, tenim ganes de festa, de sen­tir-nos bé, però tenim ganes de recu­pe­rar tota eixa nor­ma­li­tat sota dos con­di­ci­o­nants: sense obli­dar les 227 vícti­mes mor­tals i sense obli­dar tot el que ací ha pas­sat, i alhora dema­nant una recons­trucció que sigui justa i esti­gui con­sen­su­ada amb la ciu­ta­da­nia.

Mai tin­drem prou parau­les i prou sen­ti­ment d’agraïment cap al volun­ta­riat, cap a eixes per­so­nes que, no fent cas del que deia la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana, van cre­uar un pont a peu, i van vin­dre de tots els pobles i de totes les comar­ques valen­ci­a­nes, i de tot Europa, a aju­dar-nos. I, repe­teixo, no esta­rem mai prou agraïts i agraïdes, perquè a banda d’aju­dar-nos, el suport moral de saber que hi havia gent que estava amb nosal­tres men­tre la Gene­ra­li­tat rebut­java ajuda, per a nosal­tres va ser molt, però molt, impor­tant. Ningú fica en dubte el paper fona­men­tal que va tin­dre el volun­ta­riat. Ells, i els mit­jans de comu­ni­cació, ens van ficar al mapa i van con­tar la tragèdia i la situ­ació que estàvem pas­sant. I a par­tir d’ací va haver-hi una reacció, perquè els pri­mers dies teníem una gran sen­sació d’aban­do­na­ment. Ima­gina una zona que està total­ment devas­tada, sense llum, aigua o men­jar, i sense poder anar a com­prar o moure’s. I el dia que va començar a vin­dre tot aquest volun­ta­riat, a aju­dar-nos però també a escol­tar-nos, va ser una cosa molt gran. Molt. I per des­comp­tat que els esta­rem sem­pre molt agraïts. Evi­dent­ment, també ho estem als ser­veis soci­als. Els ser­veis públics són indis­pen­sa­bles. I s’ha vist que, en situ­a­ci­ons com estes, una emergència, són impres­cin­di­bles. I per això també denun­ciem que una de les pri­me­res acci­ons del govern valencià fora el des­man­te­lla­ment de la Uni­tat Valen­ci­ana d’Emergències i que ara s’ha demos­trat que és vital en qual­se­vol tipus d’emergència.

La nos­tra asso­ci­ació busca un objec­tiu, que són dos en rea­li­tat, però que van de bra­cet: justícia i repa­ració. El pri­mer és una justícia que s’ha d’acon­se­guir als tri­bu­nals, però també una justícia social i política. Perquè volem repa­ració en els tres àmbits. Perquè la justícia és repa­ra­dora.

Ara no hi estem. Estem defi­nint l’estratègia i estu­di­ant també l’equip jurídic que ens repre­sen­tarà. No tar­da­rem molt.

Sí, perquè par­lem de famílies de vícti­mes mor­tals, vícti­mes amb afec­tació psi­co­e­mo­ci­o­nal, i vícti­mes amb pèrdues mate­ri­als. I en qual­se­vol dels casos estem par­lant de recons­truc­ci­ons vitals. Qui hi ha per­dut la casa, ha de recons­truir la seua vida. Qui hi ha per­dut un ésser esti­mat, també ha de recons­truir. Estem par­lant d’una recons­trucció vital que se suma a una recons­trucció de l’entorn en una pet­jada que queda ja per sem­pre, que és el que va pas­sar el dia 29. I, per des­comp­tat, el que també inten­tem és crear xarxa amb la resta d’asso­ci­a­ci­ons amb qui com­par­tim objec­tius i que pot­ser poden agru­par-se perquè, tot i tenir carac­terísti­ques i tarannàs dife­rents, al final el que bus­quem és el mateix.

El pri­mer que fem és agrair a la jut­gessa la seua inves­ti­gació. Perquè les decla­ra­ci­ons de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana i el seu pre­si­dent cada dia mos­tren una versió dife­rent i una men­tida dar­rere l’altra. Que no es podia donar la llista telefònica, però ara resulta que sí. Que no en sabien res, però hi ha cor­reus de l’Aemet. Que no se sabia la situ­ació com era, però s’estan veient totes les tele­fo­na­des que hi havia al 112. La tasca d’inves­ti­gació que s’està fent, i que s’ha vist al sumari, mos­tra la situ­ació que van pas­sar totes les per­so­nes que esta­ven als 75 pobles que es van veure afec­tats pels efec­tes devas­ta­dors de la dana. Res­pecte a això, sí que hem dema­nat al govern esta­tal, a través de la dele­gació del govern a la Comu­ni­tat Valen­ci­ana, que des­tine més recur­sos i per­so­nal a la jut­gessa del jut­jat número 3 de Catar­roja, en la línia del que ha fet el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de la Comu­ni­tat Valen­ci­ana, que ja ha dema­nat un jutge per als casos ordi­na­ris i per­so­nal per a eixos casos ordi­na­ris. Però pen­sem que és insu­fi­ci­ent. Neces­sita més per­so­nal i mit­jans, perquè està fent una ins­trucció que és de 227 vícti­mes mor­tals, amb un volum d’infor­mació pel mig que és molt gran.

Amb molta indig­nació. Després del que va pas­sar, sabíem que el govern de la Gene­ra­li­tat i el pre­si­dent Mazón no van estar a l’altura política i van fer una gestió total­ment indigna i ino­pe­rant, però les expli­ca­ci­ons poste­ri­ors encara ho rati­fi­quen més. I ens fa enfa­dar. Ha fal­tat empa­tia cap a les vícti­mes, dema­nar perdó i donar les expli­ca­ci­ons per­ti­nents. És indigne. Perquè és que no té empa­tia ni cap a les vícti­mes i famílies, ni cap a la població que vam estar afec­tada. Com a mínim una dis­culpa, no? Doncs no. Per això des de l’asso­ci­ació, com que sabem que això serà un procés llarg i pesat, estem pre­pa­rats per a eixe procés llarg i pesat que serà tota la tra­jectòria judi­cial i la petició de res­pon­sa­bi­li­tats.

Quan encara teníem el fang a casa, no teníem llum o no podíem eixir dels pobles, 200 asso­ci­a­ci­ons van con­vo­car una mani­fes­tació a la qual van acu­dir 130.000 per­so­nes per dema­nar la dimissió de Mazón. I després d’eixa n’hi ha hagut cinc més de mul­ti­tu­dinàries, i en l’última ja vam estar les asso­ci­a­ci­ons de vícti­mes obrint-la. Les vícti­mes hem estat des del pri­mer moment en les mani­fes­ta­ci­ons, tenint en compte la limi­tació de mobi­li­tat que hi havia. És a dir, la soci­e­tat valen­ci­ana, i les vícti­mes, li hem dema­nat d’una manera molt directa la dimissió. I dar­rere de les seues expli­ca­ci­ons o el canvi de ver­si­ons, el que no pot fer és igno­rar el que li estan dema­nant les vícti­mes i el poble valencià: que dimi­teixi. I no li ho està dema­nant perquè sí. Ha de dimi­tir per la seua inacció el dia 29 d’octu­bre i per les men­ti­des poste­ri­ors.

Espe­rem que dimi­tisca. No parem de dema­nar-li-ho. Però també és de veres que va haver-hi una votació a les Corts valen­ci­a­nes per dema­nar-li la dimissió. Nosal­tres estàvem a la porta per recor­dar als 99 par­la­men­ta­ris i par­la­mentàries les 227 vícti­mes mor­tals i el que va pas­sar el dia 29. I, així i tot, la dimissió no va eixir per la posició del PP i Vox. Però, en aquest pla polític, nosal­tres no hi entrem. Com a ciu­ta­da­nia, com a asso­ci­ació de vícti­mes, el que li dema­nem és la dimissió.

De la mateixa manera que ens fa ver­go­nya el canvi cons­tant de versió del pre­si­dent Mazón, les men­ti­des, els àudios reta­llats, el fet d’ama­gar les tele­fo­na­des i d’inten­tar jugar política­ment amb nosal­tres, també ens fan mal. Vull dir, a cada admi­nis­tració li exi­gim el que li cor­res­ponga, i nosal­tres, com a vícti­mes i com a asso­ci­ació, a cadas­cuna de les quals li dema­na­rem les res­pon­sa­bi­li­tats per allò que li per­toca. En el tema d’emergències tenim claríssim que la res­pon­sa­bi­li­tat és de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana. Però, poste­ri­or­ment, també podem anar a veure unes altres res­pon­sa­bi­li­tats que arri­ba­ran. I també un com­promís en la recons­trucció. I, com a vícti­mes, a cada admi­nis­tració li anem a recla­mar i dema­nar el que li per­toca. El xoc polític i la lluita política que por­ten entre admi­nis­tra­ci­ons ens fa ver­go­nya.

Sabem que això serà llarg. I que arriba un moment en què tot s’oblida. Però per això hi ha l’asso­ci­ació, per fer memòria i per estar ací recla­mant i tre­ba­llant perquè això no s’oblidi. Perquè no s’oblidi la memòria de les 227 vícti­mes, el que va pas­sar el dia 29 d’octu­bre als 75 pobles que es van veure afec­tats per la dana i per recla­mar les solu­ci­ons que cal­guin perquè això no torni a pas­sar i per con­sen­suar amb la ciu­ta­da­nia, amb tot el tre­ball que faci falta des d’un ves­sant tècnic, actu­a­ci­ons per miti­gar el canvi climàtic i pos­si­bles riua­des i bar­ran­ca­des que pos­si­ble­ment vin­guin.

Per damunt de tot, soc una veïna de Catar­roja que es pre­o­cupa pel seu veïnat i el que vull és que es faci justícia. I jo, que soc afec­tada, vull tre­ba­llar per una recons­trucció justa. I la resta em sem­bla ten­denciós.