L’educació, clau per superar la pobresa infantil
El 34,8% dels menors d’edat a Catalunya estan en risc d’exclusió i només Romania ho supera a la UE
Les 1.700 entitats agrupades a la Pincat exigeixen inversions per lluitar contra la xacra, que no s’atura
Mesures per afavorir l’equitat educativa ajuden a trencar l’herència de la vulnerabilitat social
A Catalunya, el 34,8% dels menors d’edat estan en risc de pobresa o exclusió social. O el que és el mateix, un de cada tres infants i adolescents té problemes per veure garantides necessitats tan bàsiques com un àpat amb proteïna cada dos dies, una casa ben climatitzada on poder fer els deures sense passar fred o dos parells de sabates. O una llar segura, perquè en els casos més extrems viuen amb les seves famílies el drama que representa un desnonament. Traduït en termes de renda familiar, està en risc de pobresa un infant o adolescent que viu en una llar monoparental amb ingressos inferiors a 1.360 euros mensuals, i menys de 1.884 euros al mes si hi viuen dos adults, segons dades del 2023.
La pobresa infantil, lluny d’apaivagar-se, creix any rere any, de manera sostinguda. Entre el 2008 i el 2009, coincidint amb la gran crisi econòmica, es va disparar del 17,6% al 23,4%, dada que situava Catalunya a la cua d’Europa. Quinze anys més tard, el percentatge ha crescut. El 2022 estava en un 32,5% de la població; el 2023, en un 33,1%, i el 2024, en un 34,8%. Només Romania presenta unes dades pitjors en l’àmbit de la Unió Europea.
“És la gran vergonya d’aquest país”, afirma, sense embuts, José Antonio Ruiz, coordinador de la Plataforma d’Infància de Catalunya (Pincat) de la Taula del Tercer Sector, que agrupa 1.700 entitats que, d’una manera o altra, tenen un impacte en un milió de nens i nenes. Darrerament, Ruiz ha tingut ocasió de recordar-ho. L’última vegada, a principis de mes en la comissió d’Infància del Parlament. També en la presentació, al febrer, de les mesures educatives que tant la Pincat com la Fundació Jaume Bofill creuen que poden trencar el cicle de la pobresa de la infància.
“La pobresa a Catalunya s’ha cronificat. Cada any hi veiem un empitjorament progressiu”, alerta Ruiz, i posa l’accent en la falta d’inversions públiques. “A Catalunya s’inverteix en matèria d’infància l’1,6% del PIB. La mitjana europea està en el 2,5%. Hi ha molt recorregut a fer”, assenyala, i recorda que “la Unió Europea va recomanar el 2012 que la millor inversió que pot fer un país és en infància. Perquè unes bones polítiques d’infància, dins de les quals hi podria haver totes les que tenen a veure amb la pobresa infantil, permeten amb el temps un estalvi en l’atenció dels serveis socials” pel que fa a actuacions de prevenció i emergència.
La classe política no és aliena a la necessitat d’abordar la pobresa infantil. Ho prova el Pacte per a la Infància a Catalunya, el compromís que els grups parlamentaris del 2013 van signar conjuntament amb una seixantena d’entitats, representants d’administracions locals, agents econòmics i socials i col·legis professionals. En el document s’assenyalava l’avenç que suposava reconèixer la infància, en el seu conjunt, com una de les prioritats del país. I s’acordaven compromisos per fomentar la participació infantil en els diferents entorns, garantir la protecció i la igualtat d’oportunitats de tots els infants i adolescents, així com una vida saludable. I fer que l’educació sigui un dret que vagi més enllà de l’escolarització. El document es va revisar el 2023 i, segons va destacar la Generalitat, l’aplicació del pacte va servir per dissenyar polítiques i intervencions com l’educació inclusiva, la prevenció de l’abandonament escolar, l’atenció a la salut mental, la promoció de la participació juvenil i la protecció davant de la violència i l’abús. Calia posar-lo al dia, per les transformacions socials, econòmiques i tecnològiques que s’han viscut des del 2013.
Paral·lelament, l’abril del 2024, el govern va aprovar l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya 2024-2030. Se centra de manera específica en la lluita contra la vulnerabilitat social i econòmica a través de dotze iniciatives amb les quals es vol fer front al fet que la infància i l’adolescència és la franja més empobrida. Segons les dades del 2023, 442.300 menors –un de cada tres– es troben en situació de pobresa o exclusió, i 167.771 dels quals, en risc de pobresa severa. La vulnerabilitat social en l’edat adulta, en canvi, és menor, ja que s’hi troba una quarta part de la població, un 24,4%.
L’estratègia vol trencar el cicle intergeneracional de pobresa i exclusió social en què està immers el col·lectiu més jove, amb accions com l’ajut a l’habitatge, polítiques d’ocupació adreçades a les famílies i mesures per afavorir la conciliació. També un pla de xoc contra l’abandonament escolar, la implantació de xarxes educatives comunitàries i la universalització del lleure educatiu, així com una prestació també universal per fill. La cobertura del cost total del menjador escolar per a famílies en situació de pobresa relativa s’estableix com a prioritària, així com garantir un àpat diari també a l’estiu en els casos de més vulnerabilitat. Es posa l’accent en la salut, amb la prevenció i abordatge de l’obesitat infantil i la millora de l’atenció a la salut mental. El conjunt de mesures de l’estratègia tindria un cost d’uns 740 milions.
Pla que cal dotar econòmicament
El coordinador de Pincat va recordar en la comissió d’Infància del Parlament que aquest conjunt d’actuacions aprovades al final de la legislatura passada “s’ha de dotar econòmicament i s’ha de poder desplegar per poder avançar en la millora d’aquesta xacra, que no ens podem permetre. Anem tard”. I va insistir en la urgència tot afirmant que “les entitats fan moltes coses, segurament políticament es fan moltes coses, però alguna cosa no estem fent bé, perquè no millorem”.
L’estratègia contra la pobresa infantil recull propostes que incideixen en l’habitatge, la millora laboral dels progenitors, la salut, l’alimentació, les prestacions i ajuts, l’educació i l’alimentació. A més, les 1.700 entitats que formen la Pincat i la Fundació Bofill han agrupat les propostes educatives en l’informe L’educació venç la pobresa. Es tracta d’una desena de propostes, entre les quals hi ha la universalització de l’educació infantil d’un i dos anys, la dotació de beques per a tot l’alumnat vulnerable i el reforç de l’orientació i el suport educatius. També polítiques de segona igualtat perquè els joves es reenganxin als estudis, la reducció de la segregació escolar, l’ampliació de les beques menjador i l’extensió de les extraescolars, amb més activitats gratuïtes i de qualitat.
“Hi ha polítiques educatives que poden posar fi a la pobresa infantil”, assegura la directora de recerca de la Fundació Bofill, Mònica Nadal. Es tracta de trencar el cicle, ja que el fet que “els pares no tinguin estudis postobligatoris triplica la probabilitat dels fills de caure en la pobresa”, segons Nadal. Les entitats que treballen amb la infància fa anys que assumeixen el cost de part d’aquestes polítiques. Per exemple, amb un programa de beques que es nodreix en bona part de l’aportació d’empreses i particulars per ajudar infants i adolescents que no poden accedir a casals o colònies d’estiu.
Mesures que funcionen
“Tenim un problema molt greu amb la pobresa infantil”, considera Nadal, que destaca que “no és una fatalitat, perquè tenim experiències de països de l’entorn que han apostat per aquestes polítiques i han reduït els nivells de pobresa infantil”. La vulnerabilitat, adverteix, “s’hereta”, i una via d’herència és l’educativa, com mostra el fet que el 64% dels infants en risc de pobresa tenen progenitors amb un nivell d’estudis baix. Els menors vulnerables tenen el triple de possibilitats de fracassar a l’escola, fet que aboca a més precarietat laboral i vital. Nadal insisteix que les deu polítiques de L’educació venç la pobresa funcionen, i moltes entitats fa anys que les despleguen. Com el suport educatiu que es fa fora de les aules i la tasca d’orientació que treballen amb alumnes i famílies. Les associacions defensen també la universalització de certes mesures, com l’educació infantil d’un i dos anys. “Tenen la virtut de reduir les desigualtats educatives”, afirma la directora de recerca de la Fundació Bofill. L’espai de migdia beneficia pels valors educatius, a més de garantir un àpat saludable al dia. Però les beques menjador abasten només la meitat de l’alumnat que ho necessita, segons l’informe, que defensa també que les extraescolars són clau per reforçar els aprenentatges i les competències socials i personals, per la qual cosa s’han de garantir en igualtat de condicions.
I què hi diuen, els grups parlamentaris? Els representants d’ERC, Junts, el PSC, el PP i els comuns coincideixen a posar en l’agenda parlamentària els drets de la infància com a qüestió prioritària, en la necessitat de tirar endavant el pacte del 2003 i l’estratègia de lluita contra la pobresa, a millorar la salut mental en la sanitat pública i l’escola inclusiva, així com l’acolliment familiar d’infants que ara estan en institucions de la Generalitat. També coincideixen a ampliar l’atenció en els casos de violències sexuals, tot i el desplegament del model Barnahus. Susanna Segovia, del grup dels comuns, insisteix en la importància de garantir el dret a l’habitatge, mentre que la socialista Mónica Ríos, del PSC, reconeix que, “del Pacte per a la Infància, no se’n parla”. Assegura que la Generalitat està treballant per desplegar l’estratègia contra la pobresa infantil i “s’està revisant per establir prioritats”, tot i que “no tenir pressupostos ho dificulta”.
