Sí, es va entre­gar després de tenir la nina perquè no pren­gues­sin represàlies con­tra la família.

La web, sí; la direcció gene­ral, no [som­riu]. [El govern de Marga Pro­hens va subs­criure un acord pro­gramàtic amb Vox que inclou la dero­gació de la llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reco­nei­xe­ments democràtics de les illes Bale­ars.]

Ma mare ens ho con­tava a la meva ger­mana i a jo quan ens pen­ti­nava, a ca nos­tra, amb veu flui­xeta. Em deia que era un bon home, que es deia Andreu París, que el varen matar a la guerra, però que aquí [a Mallorca] no hi va haver guerra. I jo no ho ente­nia, això. El meu padrí va estar set mesos tan­cat. Ma mare era qui anava a la presó, a Can Mir, i li duia men­jar i roba neta. Devia tenia uns dotze anys. El dia que li varen dir que l’havien posat en lli­ber­tat, ella va tele­fo­nar com va poder a sa mare, feia feina en una fàbrica d’Inca. La meva padrina no tingué el cer­ti­fi­cat de defunció. Lla­vors, ni les viu­des eren viu­des ni els fills eren orfes. A aques­tes dones les varen dei­xar fora de l’empara de la llei. I això va pas­sar a Inca i no només al meu padrí, també a amics seus com ara els ger­mans Sancho: eren tres ger­mans, juga­dors del Club Espor­tiu Constància, no em puc ima­gi­nar sa mare.

No.

No. Mai. La meva padrina no va voler sig­nar un docu­ment que exi­mia el seu fill gran, el meu oncle Andreu, de fer el ser­vei mili­tar. En l’època fran­quista, els fills de vídua esta­ven exempts de fer el ser­vei mili­tar perquè se supo­sava que era l’ajuda econòmica que tenia la família. Les dones esta­ven rele­ga­des a la casa. Però la meva padrina, pobreta, va fer feina de sol a sol per poder surar els seus fills.

Perquè el docu­ment deia que havia vist mort el seu home a ca seva. Quan els falan­gis­tes l’hi varen dur, la padrina els va dir: “Jo no sign això.” És el mateix cas que el d’Aurora Picor­nell, també hi ha un paper en què es diu que la varen posar en lli­ber­tat. No es va voler acos­tar mai a aquesta gent a dema­nar clemència.

Jo crec que sí, almanco els caps de la Falange sabíem qui eren. Mort en Franco, els nets i les netes ens vàrem orga­nit­zar en tema de memòria i, per això, en el mur també hi surt una imatge d’un moca­dor ver­mell. [Elles por­ten un moca­dor ver­mell quan es mani­fes­ten en memòria de les vícti­mes.] Les dones, majo­ritària­ment, som les guar­di­a­nes de la memòria. Als homes els varen silen­ciar. Les dones varen que­dar rele­ga­des a la llar, i els homes, com ara el meu oncle Andreu, no en par­la­ven. S’havien de veure al cafè o a la feina amb els falan­gis­tes. En Rai­mon canta “jo venc d’un silenci”. S’ha de saber que venim d’un silenci i aquest silenci s’ha de rom­pre. Perquè ells no pogue­ren, nosal­tres ho hem hagut de fer. Ho sent com un deure i un dret recu­pe­rar la memòria.

En el cas dels inquers, no n’han tro­bat cap cos, i mira que hem cer­cat a les fos­ses. Ma mare con­tava que els falan­gis­tes havien dut els inquers a matar a Por­re­res. [A la paret de l’Ora­tori de la Santa Creu, vora el cemen­teri muni­ci­pal, assas­si­na­ren mol­tes de les per­so­nes que esta­ven detin­gu­des a les pre­sons de Palma: a Can Mir, a la presó de dones de Can Sales i al cas­tell de Bell­ver.] La pri­mera exhu­mació que es va fer va ser a la fossa de Por­re­res i va ser bes­tial. Nosal­tres vàrem coor­di­nar aquesta exhu­mació. El pri­mer dia, ja vàrem tro­bar cos­sos. La dar­rera imatge del mur són unes saba­tes. Pedro de Echabe les va foto­gra­fiar. En arri­bar a Por­re­res, les vàrem tro­bar damunt un pedrís. No esta­ven lli­ga­des a cap cos.

Atu­rada, mala­ment diguin que fan feina. El poc que fan ho fan d’ama­gat. Han fet un cinquè pla de fos­ses que ha sor­tit a la premsa. Segons l’arti­cle 8 de la llei de fos­ses, qui l’ela­bora i el coor­dina és la comissió tècnica de des­a­pa­re­guts i fos­ses. Dins aquesta comissió també hi som nosal­tres, l’Asso­ci­ació de Memòria de Mallorca. Voldràs creure que no en sabem res? Ni ens han con­vo­cat. No hi ha hagut ni una reunió de la comissió en quasi dos anys. Perquè es faci una idea, la legis­la­tura pas­sada varen man­te­nir 70 reu­ni­ons. Tot el que han exe­cu­tat es va apro­var la legis­la­tura ante­rior.

Durant la legis­la­tura ante­rior es van posar a lici­tació vint ses­si­ons de tea­tre de memòria per a les esco­les. Havia de ser una prova pilot que havíem apro­vat en la comissió. El tea­tre es va fer d’ama­gat, no va sor­tir a la premsa, ens en vàrem assa­ben­tar pels actors.

També ho han fet d’ama­gat. Varen fer una pros­pecció i no hi varen tro­bar res. Com a mem­bre de la comissió, des­co­nec els resul­tats per escrit i d’una manera científica.

Perquè els seus socis no se n’ado­nin. Ja sap qui són els seus socis, Vox. I la llei de memòria democràtica no s’ha dero­gat per una qüestió de prin­ci­pis, sinó de gover­na­bi­li­tat. [L’esquerra va nego­ciar amb la dreta no dero­gar la llei a canvi d’esme­nar l’error que va fer el PP; va apro­var 34 esme­nes de Vox en el decret de sim­pli­fi­cació admi­nis­tra­tiva, entre les quals s’incloïen l’eli­mi­nació del català com a llen­gua vehi­cu­lar en l’edu­cació i com a requi­sit per als fun­ci­o­na­ris de les Bale­ars.] Uti­lit­zen la memòria com una moneda de canvi. Quina qua­li­tat democràtica té el Par­tit Popu­lar, perquè Vox tots sabem qui és. Aurora Picor­nell està fent una fei­nada per la memòria amb el cas Le Senne. No s’ho poden ima­gi­nar.

Ter­ri­ble. No tenc parau­les. No hi ha una paraula que pugui defi­nir l’acció comesa per un home que repre­senta una ins­ti­tució com és el Par­la­ment balear, que ens repre­senta a tots i a totes. Va arra­bas­sar la foto­gra­fia (de l’ordi­na­dor de la dipu­tada soci­a­lista) i la va rom­pre davall la taula en tros­sos, està gra­vat, després la va tirar a terra. Li surt la ràbia, què vol que li digui? Aquest senyor és de Vox. Tots sabem que repre­senta Vox, ho diuen ells. En la legis­la­tura pas­sada, un dipu­tat de Vox es va atre­vir a dir, en seu par­la­mentària, i està enre­gis­trat, que s’hau­ria de fumi­gar la direcció gene­ral de Memòria Democràtica i la secre­ta­ria gene­ral de Memòria Democràtica perquè estava plena de pane­ro­les. Això és un dis­curs fei­xista. No va dir gasar com feren els ale­manys, va dir fumi­gar, però quasi... Això passa quan posam un fei­xista en un càrrec públic. I què vàrem fer nosal­tres? Denun­ciar. Les famílies d’Aurora Picor­nell i de les ger­ma­nes Pas­cual (cone­gu­des com “les roges del Moli­nar”), elles que són asso­ci­a­des nos­tres, vàrem pre­sen­tar una denúncia que ha pros­pe­rat i en aquests moments estam en espera que s’obri judici oral. Només que puguem asseure aquest senyor al banc dels acu­sats, que és un fei­xista decla­rat, no és un insult, ho dic perquè és una ide­o­lo­gia que ell defensa... Ja esta­ria bé poder fer seure un fei­xista al banc dels acu­sats per un delicte d’odi con­tra les vícti­mes del fran­quisme. No ha pas­sat enlloc, ni aquí, ni a l’Estat ni al món. Seria una satis­facció enorme. És una manera de repa­ració. De moment ha hagut de dipo­si­tar 40.000 euros de fiança, alguna cosa n’ha sor­tit. Aurora Picor­nell i les ger­ma­nes Pas­cual fan una feina increïble per la memòria democràtica. Ara molta gent s’ha ado­nat del que va pas­sar i el Par­tit Popu­lar calla com sem­pre i s’amaga; no li cau la cara de ver­go­nya per haver-se embo­li­cat amb aquesta gent.

Sí. Ella té audiència per a tot­hom, però per a nosal­tres, no. Repre­sen­tam un col·lec­tiu de vícti­mes de la seva comu­ni­tat autònoma, unes vícti­mes que no han tin­gut ni justícia, ni repa­ració ni abso­lu­ta­ment res. Miri com són: l’Ajun­ta­ment de Palma va decla­rar el 24 de febrer Dia de Record de les Vícti­mes de la Guerra Civil i el Fran­quisme. És un acte que es du a terme al Mur de la Memòria (del cemen­teri de Palma). [L’acte va coin­ci­dir amb el dia que assas­si­na­ren en aquest cemen­teri el dar­rer batle repu­blicà de Palma, Emili Dar­der; el batle d’Inca, Antoni Mateu; el dipu­tat Ale­xan­dre Jaume, i l’empre­sari d’Alcúdia Antoni Maria Ques.] Ara fa dos anys que el batle no ve ni vol saber-ne res. [A l’Ajun­ta­ment de Palma governa el PP i Vox.] Varen dir que a ells ningú els hi havia con­vi­dat. Nosal­tres no els hem de con­vi­dar, són ells que ho han d’orga­nit­zar i hi han de con­vi­dar fami­li­ars de vícti­mes. Només fal­ta­ria! És molt fort, l’assumpte. A vega­des pens: com és pos­si­ble que ten­guem uns repre­sen­tants polítics al govern amb tan poca altesa democràtica. Emili Dar­der era repu­blicà, però era un mode­rat catòlic, una bona per­sona, no va fer mal a ningú, amb una tra­jectòria política impe­ca­ble, fill il·lus­tre de la ciu­tat de Palma, i es neguen a orga­nit­zar-li un acte en repre­sen­tació de totes les vícti­mes de Palma, o de Mallorca, com vul­guin. Això demos­tra l’altesa democràtica que hi ha al dar­rere. I tot perquè gover­nen amb Vox, perquè no s’enfa­din.