L’OMC, tocada de mort
L’organisme creat per regular el comerç internacional que ha afavorit la globalització passa el moment més baix de la seva història
El declivi dels acords multilaterals i l’augment del proteccionisme, a més dels problemes d’eficiència, han conduït l’ens a un estat vegetatiu
“L’Organització Mundial del Comerç (OMC) és a l’UCI en un estat molt greu, necessita assistència vital perquè s’ha infectat d’un nou virus que es diu la política comercial de Donald Trump”, així de metafòric explica l’investigador sènior del centre de recerca en relacions internacionals (Cidob), Víctor Burguete, en quin moment es troba el principal organisme internacional encarregat de regular el comerç.
Totes les opinions al voltant de l’estat de salut de l’OMC són poc encoratjadores. “Hi ha poques esperances. L’OMC era garant d’un ordre mundial que ja no existeix. Ha deixat de tenir sentit tal com està plantejada, perquè el nou ordre té uns nous pesos”, creu Joan Tristany, director general de l’Associació d’Empreses Industrials Internacionalitzades (AMEC).
L’OMC ha estat un ens fonamental en el desenvolupament del comerç internacional, amb un model de funcionament basat en acords comercials negociats i ratificats amb consens.
Un dels seus mecanismes més rellevants ha estat el sistema de resolució de disputes, que permetia als països presentar queixes contra altres membres en cas de pràctiques comercials injustes. A més d’establir les normes sobre aranzels, ho ha fet sobre els subsidis i les barreres comercials amb l’objectiu d’assolir un comerç just i previsible.
Fa anys que es comenta que l’OMC necessita reformar-se, però ara, amb aquesta darrera mena de guerra d’aranzels que ha engegat Trump i les reaccions dels països afectats, es posa més en qüestió el rol d’aquest organisme.
“Tot i que Trump està anant contra les regles de l’OMC amb els aranzels recíprocs, amb un ús i abús del sistema, atribuir-li tota la responsabilitat a aquest malalt seria equivocat”, creu Burguete.
En els darrers anys s’han concatenat diferents factors que han posat contra les cordes aquesta institució. Un d’ells és com el seu lloat model de governança basat en el consens s’ha convertit en un parany. Les decisions a l’OMC requereixen la conformitat dels seus 164 membres, fet que sovint provoca bloquejos en les negociacions, especialment en temes com l’agricultura i la propietat intel·lectual.
Un altre dels factors del declivi ha estat la manca de lideratge. Els EUA, que havien estat el principal artífex de l’organisme i que són el país que històricament més ha contribuït econòmicament al pressupost anual de l’OMC (vegeu el gràfic), va deixar d’estar-hi al capdavant. I, a més, cap dels altres estats o blocs ha volgut agafar-li el relleu.
De fet, no hi ha hagut un compromís dels membres més influents des de l’era d’Obama. I la mostra més evident és que la funció de resolució de disputes de l’OMC està pràcticament inoperativa des del 2019, quan Trump va decidir bloquejar la renovació dels jutges del tribunal d’apel·lació. L’administració de Biden tampoc hi va posar remei i va seguir deixant enlaire l’assignació de membres d’aquest òrgan. I així es va descafeïnar una de les principals funcions de l’OMC: resoldre conflictes entre els estats membres. Aquest havia estat un puntal per garantir la seguretat jurídica de les transaccions entre països. Quan un país considerava que una altra nació incomplia normes comercials, s’obria un procés de queixes i negociacions bilaterals que si fallava permetia recórrer al tribunal d’apel·lació. En cas que es confirmés la infracció, l’OMC dictava represàlies comercials com a mesura de pressió perquè l’estat infractor ajustés la seva legislació o pràctiques a les normes internacionals.
Així que quan en el primer mandat Trump va començar a trampejar amb les regles de l’OMC, imposant aranzels sota l’argument de la seguretat nacional, no tenia cap tribunal d’apel·lació actiu que qüestionés les seves mesures. “Va ser des l’aleshores que l’OMC va entrar al quiròfan”, diu Burguete, seguint amb el paral·lelisme sanitari. I arran d’això, entre els anys del primer mandat de Trump i el de Biden es van multiplicar per tres els aranzels, però també la limitació de moviment de capitals i les limitacions tecnològiques.
El professor del departament d’economia, finances i comptabilitat a Esade, Pedro Aznar, explica que Trump i el seu equip econòmic van optar per una estratègia de negociació unilateral, argumentant que obtenen millors resultats quan imposen mesures de pressió directes, com ara aranzels. Un exemple clar ha estat l’estratègia amb Mèxic, on els aranzels han estat utilitzats com a eina de negociació per aconseguir concessions en altres àmbits. “Encara que pugui semblar erràtic, és una estratègia calculada”, diu Aznar.
Pedro Aznar destaca que el problema no és només la manca de voluntat política, sinó també la incapacitat de l’OMC d’adaptar-se a un nou ordre econòmic global: “Els grans blocs comercials han deixat de veure l’OMC com un espai útil per resoldre disputes i fixar normes. Prefereixen actuacions unilaterals o acords bilaterals, cosa que desmunta la raó de ser de l’OMC.”
Des del 2010 s’ha anat observant l’increment de mesures proteccionistes. Així doncs, segons dades de l’OMC, el nombre total de mesures restrictives al comerç es va gairebé quadruplicar entre el 2010 i el 2016, passant de 324 a 1.263. Aquest augment es va atribuir a factors com la crisi financera global i noves tensions geopolítiques. L’augment de mesures proteccionistes per part de diverses economies ha acabat posant a prova la capacitat de l’OMC de promoure la liberalització del comerç.
A més de la manca de compromís dels seus propis socis, hi ha hagut un problema de desconfiança interna, especialment de l’ús que n’ha fet la Xina. “Tant Europa com els EUA senten que el gegant asiàtic s’ha aprofitat de l’organisme en benefici propi, resultant afavorit pels avantatges que dona l’ens als països considerats en desenvolupament”, diu la directora de la unitat de negoci internacional d’Acció, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa de la Generalitat de Catalunya. La Xina va entrar l’any 2001 com a membre del grup de nacions en vies de desenvolupament. Els tractats de l’OMC preveuen algunes excepcions i regles més permissives per als països en desenvolupament i, per tant, es permet al país asiàtic gaudir de regles preferents en alguns àmbits, malgrat ser una potència comercial més important que moltes economies avançades i ser la segona economia més gran del món.
L’OMC, hereu de l’Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT), que es va impulsar per reconstruir el sistema comercial després de la Segona Guerra Mundial i que ha tingut en els acords multilaterals el seu model de funcionament, fa anys que no lidera cap entesa multilateral efectiva. Des de la de l’Uruguai no s’ha aconseguit una entesa multilateral d’abast similar.
Així doncs, la multilateralitat s’ha quedat a una banda i les regles del comerç internacional han funcionat per la via dels acords bilaterals, i tant els Estats Units com la Xina han adoptat una estratègia de negociació basada en la seva força econòmica i geopolítica. La UE que ha fet el paper de gran defensora de l’organisme, però paral·lelament ha sumat moltíssims acords a dues bandes amb el Japó, el Canadà, el Vietnam, Mercosur, que encara s’ha de ratificar, o ara amb Malàisia.
Per la seva banda, la Xina ha desenvolupat una estratègia d’expansió mitjançant inversions en països en desenvolupament, especialment a Àfrica, oferint finançament per a infraestructures a canvi de matèries primeres i acords comercials favorables. És a dir, la Xina també prioritza estratègies unilaterals en lloc del multilateralisme.
Hi ha encara un altre element que deixa descol·locat l’OMC. No té tant clar com incidir en el comerç internacional de serveis com ho ha sabut fer en el de béns. “Ha estat lent a l’hora d’abordar qüestions relacionades amb el comerç electrònic i la digitalització, aspectes cada cop més rellevants en l’economia global”, opina Serradell.
Vist això, què passaria si l’OMC desaparegués? Els experts coincideixen que l’impacte seria devastador per a l’economia mundial. Els aranzels dispararien els preus dels productes importats i es produiria un increment dels costos per als consumidors.
L’OMC facilita acords comercials previsibles i estables. Hi ha un cert consens que sense aquest marc la incertesa faria que molts països reduïssin les seves relacions comercials, tindria un impacte en la inversió estrangera i també condicionaria la creació de llocs de treball. Segons les dades actuals, gairebé el 30% de l’ocupació mundial depèn de les exportacions. “En un escenari de guerra comercial sense regulacions, sectors clau com la manufactura, l’automoció i la tecnologia, podrien resultar greument afectats”, creu Aznar.
Malgrat tot, per a Joan Tristany l’organisme no es pot donar per mort, perquè, encara a molts països, fins i tot als que semblen desafectes al model, els interessa mantenir unes regles de comerç establertes. “Amb un nou ordre global internacional, o es reforma l’OMC o es creen institucions noves”, diu Burguete.
De fet, el 2020, la UE, la Xina i altres països van decidir crear un acord d’intermediació en comerç, anomenat acord multipartidista d’arbitratge multinacional, que no s’ha hagut de fer servir perquè les disputes en aquests territoris s’han resolt fent mediació.
Tanmateix, hi ha hagut intents de millora, tot i que aleshores no hi havia Trump a la Casa Blanca, però a la cimera del futur de l’ONU per la implementació de les ODS i la recuperació de la governança multilateral, per exemple, hi va haver unanimitat en la votació sobre el compromís de les lleis de l’aprovació de complir les regles de l’OMC.
Renovar o morir.
Alicia García, membre sènior del think-tank europeu Bruegel, en una jornada de geopolítica organitzada per Esade, considerava que no sols s’imposa una reforma, sinó que ja s’hauria d’haver produït fa temps. “El principal escull és que la Xina –i probablement altres països emergents amb una gran economia dirigida per l’Estat o amb plans de política industrial de gran importància– es pot sentir més còmoda amb les normes actuals de l’OMC que amb les propostes de reforma.”
No és fàcil, perquè mentre a la Xina se li reclama que deixi d’estar enquadrada dintre de la classificació de països en vies de desenvolupament i perdi privilegis com les generoses polítiques de subsidis a la indústria, la mateixa Europa ha engegat una política d’injecció de capital a certs sectors que podria ser invalidada per l’OMC.
Hi ha qui diu que si Europa i la Xina la impulsessin, l’OMC podria revifar. Però en realitat tenen interessos molt diferents. Europa també veu la Xina com un competidor problemàtic, especialment en sectors com l’automoció, on recentment s’han imposat aranzels sobre els cotxes elèctrics xinesos per evitar una competició deslleial.
Per a Serradell, hi ha una lectura positiva de l’ús coercitiu en la política comercial dels EUA. “Potser acabarà aproximant posicions entre la resta de blocs i països per revifar l’OMC o almenys mantenir un marc regulador global”, diu.
Sigui com sigui, hi ha molt en joc. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), la desaparició de l’OMC podria reduir el PIB global fins a un 7%, xifra equivalent a pèrdues de 7,4 mil milions de dòlars. Pedro Aznar explica que hi ha un cert acord entre els economistes que tots aquests acords de comerç han contribuït a la reducció de la pobresa, i el cas paradigmàtic és la Xina. “L’èxit econòmic xinès durant les darreres dècades està clarament vinculat a la seva adhesió a l’OMC. Només els primers cinc anys, la contribució de les exportacions al PIB va augmentar en 5 punts”, explicava Alicia García a Esade.
I per si això no fos suficient, l’organisme ha estat clau en l’homologació d’estàndards que harmonitzen regulacions entre països i evitar barreres tècniques innecessàries. Aquests estàndards abasten aspectes com la seguretat alimentària, l’etiquetatge i les mesures sanitàries, amb normes internacionals com el Codex Alimentarius o les certificacions ISO. Un bon exemple n’és la regulació sobre els límits de residus de pesticides en aliments, perquè un producte agrícola compleixi els mateixos requisits en qualsevol mercat. Un altre cas paradigmàtic en el sector electrònic ha estat l’harmonització de normes tècniques que permet la compatibilitat i seguretat dels dispositius a escala global, sense costos addicionals d’adaptació.
O sigui, malgrat tots els mals que pateix, és de justícia destacar el que ha aconseguit un sistema de comerç sota el model de multilateralitat, en el qual pràcticament el 75% del comerç mundial està sota les regles de l’OMC i que ha afavorit que s’hagin multiplicat per 44 els volums de comerç mundial. També ha estat mèrit seu que la mitjana dels aranzels de béns industrials entre països desenvolupats hagi baixat fins al 4%.
Al cap i a la fi, el comerç internacional ha estat un dels motors del creixement mundial. En els darrers anys, fins i tot ha incrementat el creixement del comerç internacional per sobre del del PIB mundial.
La transparència com a valor
La clàusula de transparència i la de no discriminació són dos pilars fonamentals de l’Organització Mundial del Comerç que aspiraven a garantir un sistema comercial just i previsible. La transparència obliga els països membres a publicar i comunicar qualsevol canvi en les seves polítiques comercials. La clàusula de no discriminació es materialitza en els principis de la nació més afavorida (NMF) i del tracte nacional: cap estat pot oferir avantatges comercials a un país sense estendre’ls a la resta, i no pot afavorir els seus productes nacionals en detriment dels estrangers. Eren mesures que havien de prevenir pràctiques proteccionistes.