El nou ordre econòmic

Amb la cadena d’actu­a­ci­ons que l’admi­nis­tració de Trump està por­tant a terme, s’ha posat fi a l’acord no escrit que des del final de la Segona Guerra Mun­dial els EUA havien fir­mat amb la resta del món: els EUA accep­ta­rien les expor­ta­ci­ons que la resta del món fes als EUA de béns que als EUA no els interes­ses­sin, que no pogues­sin fabri­car o amb una demanda supe­rior a la seva capa­ci­tat pro­duc­tiva, i la resta del món absor­bi­ria el deute que als EUA els con­vingués eme­tre i tots els dòlars que als EUA els con­vingués impri­mir. Tret d’epi­so­dis aïllats com l’apre­ci­ació del dòlar de mit­jan anys vui­tanta, el pacte ha fun­ci­o­nat força bé. Fins ara. El rao­na­ment del pre­si­dent Trump és sim­ple: si un país o asso­ci­ació de països té superàvit comer­cial amb els EUA perquè ven als EUA més del que com­pra als EUA, està esta­fant els EUA, i aquesta situ­ació s’ha de cor­re­gir mit­jançant el que el pre­si­dent deno­mina “aran­zels recíprocs”: recàrrecs per enca­rir als EUA els preus dels béns impor­tats des de països que, segons l’admi­nis­tració de Trump, gra­ven amb impos­tos o amb mesu­res regu­la­do­res els béns que empre­ses dels EUA volen expor­tar a aquests països, i per això, per exem­ple, el pre­si­dent Trump vol fer equi­val­dre l’IVA a un recàrrec als béns dels EUA. En el fons, les mesu­res que l’admi­nis­tració de Trump està adop­tant venen a dir que els EUA no neces­si­ten la resta del món per a gai­rebé res o que el neces­si­ten en els ter­mes que els EUA dic­tin, i si la resta del món no accepta això i pro­testa, els EUA posa­ran encara les coses més difícils perquè la resta del món sí que neces­sita els EUA. Bé. Per què els EUA han arri­bat a la con­clusió que poden posar en marxa aquesta bate­ria de mesu­res sense con­seqüències nega­ti­ves per a la seva eco­no­mia? Doncs perquè estan con­vençuts que la resta del món les accep­tarà, cosa que per­metrà als EUA reduir o eli­mi­nar el seu enorme dèficit comer­cial d’1,2 bili­ons de dòlars, tras­lla­dant-lo a la resta del món. Hi ha una alter­na­tiva: que la resta del món reco­ne­gui que ha esta­fat els EUA, demani perdó i, voluntària­ment, redu­eixi o com­pensi les nor­mes que segons el pre­si­dent Trump enca­rei­xen les expor­ta­ci­ons dels EUA, o que posi en marxa altres meca­nis­mes, per exem­ple com­prar mas­si­va­ment arma­ment als EUA, reduir l’IVA dels béns expor­tats pels EUA o tras­lla­dar fàbri­ques d’Europa o altres països als EUA.

A con­seqüència d’aquests “aran­zels com­pen­sa­to­ris”, a l’inte­rior dels EUA puja­ran els preus, però l’admi­nis­tració de Trump ja cons­truirà un relat per convèncer o per forçar la seva ciu­ta­da­nia a accep­tar aques­tes con­seqüències; els argu­ments seran sim­ples: “la culpa és dels altres” i “una mica de dolor” és neces­sari per arri­bar a l’“edat dau­rada”. Amb el dèficit fis­cal pas­sarà una cosa sem­blant. Els EUA tenen un dèficit fis­cal mons­truós: 1,7 bili­ons de dòlars, el 7% del seu PIB. Per reduir-lo i eli­mi­nar-lo en un esce­nari de reducció d’impos­tos segons la pro­posta del pre­si­dent Trump, només hi ha un camí: reduir enor­me­ment la des­pesa pública. A l’inte­rior dels EUA ja ho ha començat a fer i a l’exte­rior també, per exem­ple, eli­mi­nant fonts de des­pesa ara exis­tents, com gran part de l’ajuda exte­rior.

I quin serà l’esce­nari d’aquí a un parell d’anys, quan totes aques­tes mesu­res ja esti­guin rodant a plena velo­ci­tat? Doncs, segons els supòsits de l’admi­nis­tració de Trump i de les cor­po­ra­ci­ons que li donen suport, que el domini en el mer­cat intern de les empre­ses dels EUA i de les com­pa­nyies fora­nes que hi hagin tras­lla­dat les seves fàbri­ques serà quasi com­plet. Aques­tes com­pa­nyies nord-ame­ri­ca­nes també obtin­dran més ren­di­ments pels matei­xos aug­ments de preus i/o per l’apli­cació mas­siva de tec­no­lo­gia que aug­menti la pro­duc­ti­vi­tat. A escala mun­dial, encara que en alguns béns la influència dels EUA caurà, en d’altres, sobre­tot els tec­nològics, se suposa que serà més gran.

El 99,99% de la població haurà que­dat nega­ti­va­ment afec­tada, i el PIB total pos­si­ble­ment serà menor, però la con­cen­tració del capi­tal i de la riquesa haurà cres­cut, per la qual cosa el poder de les cor­po­ra­ci­ons, els mag­nats –i no només dels EUA, per les par­ti­ci­pa­ci­ons encre­ua­des de capi­tal–, serà bas­tant més gran que ara, com també ho serà la desi­gual­tat econòmica i social, i tot això comp­tant amb un apa­rell de segu­re­tat pro­gres­si­va­ment sofis­ti­cat a fi de pre­ve­nir dis­sidències. Arri­bats a aquest punt, ja hau­rem entrat defi­ni­ti­va­ment i total­ment en el nou model que subs­ti­tuirà el que va entrar en crisi, per esgo­ta­ment, el 2007.(Aquest text com­ple­menta el meu arti­cle ‘ Nou Ordre ’ publi­cat a El Punt Avui el 02.02.2025)(Sug­ge­ri­ment: repas­sin o fulle­gin el meu lli­bre Capi­ta­lismo (1679-2065), Ed. Ariel 2020). (Sug­ge­ri­ment: repas­sin el meu lli­bre Capi­ta­lismo 1679-2065.)