Guillem Sala (Barcelona, 1974) és professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2006 va guanyar el premi Documenta amb Imagina un carrer. Després ha publicat La fuga de l’home cranc (2019), El càstig (2020) i ara presenta A cent trenta per la nacional, les tres últimes, novel·les publicades per L’Altra. També ha publicat relats i novel·les juvenils i ha escrit guions de cinema documental i de ficció.
La protagonista és la Maria que, acostant-se a la seixantena, viurà un cap de setmana trepidant en respondre a la crida d’una vella amiga –i rival–, la Tere, que vol que vagi al seu xalet per, juntament a la tercera amiga, la Ponça, veure què poden fer amb el fantasma de la Doris, amiga d’elles d’adolescència.
Al poble hi ha un bar on es fuma –som a la dècada dels noranta–, amb gent poc recomanable; al vespre s’activen els sorollosos seguidors de l’equip local de futbol i un pub amb música en directe en què toca el fill gran de la Tere, amb problemes de diners; també coneixerem al seu germà petit i el pare dels dos –que va estar a l’elit de la lluita sambo–, l’avi de la Doris, que va lluitar a finals del XIX a l’Àfrica i, com a estrella convidada, el bust d’un antic guerrer de Benín que tots cobegen. Tot això saltant amb fluïdesa d’escenes i d’èpoques, cosa que marca un ritme narratiu alt, amb moltes referències cinematogràfiques, humor i l’estil personal de Sala, juganer, meditat i coherent.
Fa la sensació que és una narració orgànica, que a mesura que l’anava escrivint, anava sumant trames...
La primera versió la vaig escriure a raig i de manera molt improvisada. Després, tot i que el text està molt treballat, manté aquest caràcter de saltar d’una cosa a l’altra, i això el fa imprevisible i poc tòpic.
I quin va ser el punt de partida?
El que estava des del principi és l’enfrontament, més enllà de la moral, entre dos personatges per veure qui és més fort, una mica en format spaghetti western. Tota la novel·la és força cinematogràfica, amb tocs de Peckinpah, Tarantino, Coen, Kitano...
Una de les dues rivals és la Maria. Com la descriuria?
La Maria és una persona molt buida, sense vida social, que treballa a un oficina de Correus i que dedica el seu temps lliure a veure pel·lícules. Tota la seva imaginació està molt marcada per les pel·lícules. Per això hi ha tants referents, al text. El que viu, durant el cap de setmana, li recorda determinades pel·lícules perquè per a ella, que sempre ha estat una follower d’amigues més fortes, està vivint una aventura.
Surt del tedi vital, però continua sent força normal, tot i travessar unes quantes línies vermelles...
El que funciona, en comèdia, és posar gent normal en situacions estranyes. Si el personatge ja és estrany, no va bé. I la Maria és molt normal.
La Teresa sí que té energia i objectius clars...
La Tere és clarament avariciosa i orgullosa. Quan de petita jura que mai més tornarà a anar descalça, és com l’Scarlett O’Hara. La Tere és un personatge èpic perquè lluita, s’enfronta a les monges de l’escola, però al final no es rebel·la contra l’ordre establert perquè el que vol és prosperar.
La Ponça és molt secundària però, la Doris –la mare, l’avi i el casalot a Mataró on viuen–, d’on va sortir?
La Doris és un record, al llarg de tota la novel·la. És una cosa màgica que els passa a tres nenes, de classe molt humil, de postguerra, amb vides petites, que d’adolescents coneixen aquesta noia anglesa una mica excèntrica que, per a la Maria, els obre les portes del món i, per a la Tere, és una oportunitat per escalar posicions socials.
Per què, la part central, està ambientada fa uns trenta anys?
L’acció abraça un segle. Hi ha un personatge, l’avi de la Doris, que als anys seixanta explica a les protagonistes l’experiència personal d’un episodi bèl·lic, al Benín del 1897. Perquè ell estigui viu i elles siguin adolescents, no me’n podia anar més enllà. A més, em feia mandra que, tal com m’havia imaginat els personatges, l’acció tingués lloc ara. Em feien nosa elements de context actual, com els mòbils i la pandèmia, que penso que no hi pintaven res. Em feia més gràcia que es pagués en pessetes i que als bars es fumés, que no fa tant que es feia. O així m’ho sembla...
Ja que el cita, com és que dedica un relat central a un episodi de guerra a l’Àfrica?
L’objecte pel qual es barallen les dues protagonistes principals necessitava que fos alguna mena de botí o de tresor relacionat amb la cultura, una mica com a El falcó maltès. Buscant les petites escultures –perquè un quadre no ho volia– més cotitzades del món, en el catorzè lloc apareixia una peça que no tenia ni autor, que molta gent ho consideraria artesania, i era una de l’espoli de Benín. Vaig estar dos anys investigant aquell espoli i vaig escriure molt més del que finalment surt a la novel·la, perquè calia fer una esporgada. Volia un episodi històric de teló de fons. I mostrar que el colonialisme és una aplicació directa de la llei del més fort.
I per què una part l’ambienta a Mataró?
Fora de Barcelona, és un lloc estratègic que ho té tot. La història d’Europa es pot escriure des de Mataró. La crisi del sector industrial, el creixement de les ciutats –era una zona de vinyes i garrofers que van desaparèixer d’un dia per l’altre en favor de barris que es desbordaven cada any–; va ser la gran capital del tèxtil, amb cultura obrera. Funcionava com una gran ciutat sense ser-ho i aquesta combinació m’anava molt bé pel que volia explicar.
Ha dit que escriu a raig, però amb quina estructura?
Parteixo d’escenes i procuro que cada escena funcioni per ella mateixa, que tingui el seu ritme, la seva progressió, la seva resolució... Les intento escriure per ordre d’aparició. Una em porta a la següent, de manera intuïtiva. Cada cop més, evito marcar-me un guió previ.
Els diàlegs funcionen bé, tenen una oralitat molt nítida.
És una novel·la molt polifònica. Cada personatge té la seva veu. Sovint, en un diàleg, no cal ni llegir el nom de qui parla per saber-ho.
