Llibres

Guillem Sala

Novel·lista

“La història d’Europa es pot escriure des de Mataró”

Gui­llem Sala (Bar­ce­lona, 1974) és pro­fes­sor de Soci­o­lo­gia a la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona. El 2006 va gua­nyar el premi Docu­menta amb Ima­gina un car­rer. Després ha publi­cat La fuga de l’home cranc (2019), El càstig (2020) i ara pre­senta A cent trenta per la naci­o­nal, les tres últi­mes, novel·les publi­ca­des per L’Altra. També ha publi­cat relats i novel·les juve­nils i ha escrit guions de cinema docu­men­tal i de ficció.

La pro­ta­go­nista és la Maria que, acos­tant-se a la sei­xan­tena, viurà un cap de set­mana tre­pi­dant en res­pon­dre a la crida d’una vella amiga –i rival–, la Tere, que vol que vagi al seu xalet per, jun­ta­ment a la ter­cera amiga, la Ponça, veure què poden fer amb el fan­tasma de la Doris, amiga d’elles d’ado­lescència.

Al poble hi ha un bar on es fuma –som a la dècada dels noranta–, amb gent poc reco­ma­na­ble; al ves­pre s’acti­ven els soro­llo­sos segui­dors de l’equip local de fut­bol i un pub amb música en directe en què toca el fill gran de la Tere, amb pro­ble­mes de diners; també conei­xe­rem al seu germà petit i el pare dels dos –que va estar a l’elit de la lluita sambo–, l’avi de la Doris, que va llui­tar a finals del XIX a l’Àfrica i, com a estre­lla con­vi­dada, el bust d’un antic guer­rer de Benín que tots cobe­gen. Tot això sal­tant amb fluïdesa d’esce­nes i d’èpoques, cosa que marca un ritme nar­ra­tiu alt, amb mol­tes referències cine­ma­togràfiques, humor i l’estil per­so­nal de Sala, juga­ner, medi­tat i cohe­rent.

Fa la sen­sació que és una nar­ració orgànica, que a mesura que l’anava escri­vint, anava sumant tra­mes...
La pri­mera versió la vaig escriure a raig i de manera molt impro­vi­sada. Després, tot i que el text està molt tre­ba­llat, manté aquest caràcter de sal­tar d’una cosa a l’altra, i això el fa impre­vi­si­ble i poc tòpic.
I quin va ser el punt de par­tida?
El que estava des del prin­cipi és l’enfron­ta­ment, més enllà de la moral, entre dos per­so­nat­ges per veure qui és més fort, una mica en for­mat spag­hetti wes­tern. Tota la novel·la és força cine­ma­togràfica, amb tocs de Peckin­pah, Taran­tino, Coen, Kitano...
Una de les dues rivals és la Maria. Com la des­criu­ria?
La Maria és una per­sona molt buida, sense vida social, que tre­ba­lla a un ofi­cina de Cor­reus i que dedica el seu temps lliure a veure pel·lícules. Tota la seva ima­gi­nació està molt mar­cada per les pel·lícules. Per això hi ha tants refe­rents, al text. El que viu, durant el cap de set­mana, li recorda deter­mi­na­des pel·lícules perquè per a ella, que sem­pre ha estat una follower d’ami­gues més for­tes, està vivint una aven­tura.
Surt del tedi vital, però con­ti­nua sent força nor­mal, tot i tra­ves­sar unes quan­tes línies ver­me­lles...
El que fun­ci­ona, en comèdia, és posar gent nor­mal en situ­a­ci­ons estra­nyes. Si el per­so­natge ja és estrany, no va bé. I la Maria és molt nor­mal.
La Teresa sí que té ener­gia i objec­tius clars...
La Tere és clara­ment ava­ri­ci­osa i orgu­llosa. Quan de petita jura que mai més tor­narà a anar des­calça, és com l’Scar­lett O’Hara. La Tere és un per­so­natge èpic perquè lluita, s’enfronta a les mon­ges de l’escola, però al final no es rebel·la con­tra l’ordre esta­blert perquè el que vol és pros­pe­rar.
La Ponça és molt secundària però, la Doris –la mare, l’avi i el casa­lot a Mataró on viuen–, d’on va sor­tir?
La Doris és un record, al llarg de tota la novel·la. És una cosa màgica que els passa a tres nenes, de classe molt humil, de post­guerra, amb vides peti­tes, que d’ado­les­cents conei­xen aquesta noia anglesa una mica excèntrica que, per a la Maria, els obre les por­tes del món i, per a la Tere, és una opor­tu­ni­tat per esca­lar posi­ci­ons soci­als.
Per què, la part cen­tral, està ambi­en­tada fa uns trenta anys?
L’acció abraça un segle. Hi ha un per­so­natge, l’avi de la Doris, que als anys sei­xanta explica a les pro­ta­go­nis­tes l’experiència per­so­nal d’un epi­sodi bèl·lic, al Benín del 1897. Perquè ell esti­gui viu i elles siguin ado­les­cents, no me’n podia anar més enllà. A més, em feia man­dra que, tal com m’havia ima­gi­nat els per­so­nat­ges, l’acció tingués lloc ara. Em feien nosa ele­ments de con­text actual, com els mòbils i la pandèmia, que penso que no hi pin­ta­ven res. Em feia més gràcia que es pagués en pes­se­tes i que als bars es fumés, que no fa tant que es feia. O així m’ho sem­bla...
Ja que el cita, com és que dedica un relat cen­tral a un epi­sodi de guerra a l’Àfrica?
L’objecte pel qual es bara­llen les dues pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals neces­si­tava que fos alguna mena de botí o de tre­sor rela­ci­o­nat amb la cul­tura, una mica com a El falcó maltès. Bus­cant les peti­tes escul­tu­res –perquè un qua­dre no ho volia– més cotit­za­des del món, en el catorzè lloc apa­rei­xia una peça que no tenia ni autor, que molta gent ho con­si­de­ra­ria arte­sa­nia, i era una de l’espoli de Benín. Vaig estar dos anys inves­ti­gant aquell espoli i vaig escriure molt més del que final­ment surt a la novel·la, perquè calia fer una espor­gada. Volia un epi­sodi històric de teló de fons. I mos­trar que el colo­ni­a­lisme és una apli­cació directa de la llei del més fort.
I per què una part l’ambi­enta a Mataró?
Fora de Bar­ce­lona, és un lloc estratègic que ho té tot. La història d’Europa es pot escriure des de Mataró. La crisi del sec­tor indus­trial, el crei­xe­ment de les ciu­tats –era una zona de vinyes i gar­ro­fers que van des­a­parèixer d’un dia per l’altre en favor de bar­ris que es des­bor­da­ven cada any–; va ser la gran capi­tal del tèxtil, amb cul­tura obrera. Fun­ci­o­nava com una gran ciu­tat sense ser-ho i aquesta com­bi­nació m’anava molt bé pel que volia expli­car.
Ha dit que escriu a raig, però amb quina estruc­tura?
Par­teixo d’esce­nes i pro­curo que cada escena fun­ci­oni per ella mateixa, que tin­gui el seu ritme, la seva pro­gressió, la seva reso­lució... Les intento escriure per ordre d’apa­rició. Una em porta a la següent, de manera intuïtiva. Cada cop més, evito mar­car-me un guió previ.
Els diàlegs fun­ci­o­nen bé, tenen una ora­li­tat molt nítida.
És una novel·la molt polifònica. Cada per­so­natge té la seva veu. Sovint, en un diàleg, no cal ni lle­gir el nom de qui parla per saber-ho.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.