El 2014, l’ales­ho­res direc­tor del Parc Científic de Girona, Pere Con­dom, va pro­moure un curs de for­mació breu entre unes 20 per­so­nes. I d’allà en vam sor­tir unes 10 que vèiem que la idea podia tenir recor­re­gut a les comar­ques giro­ni­nes, on no hi havia cap xarxa. Pri­mer vam crear una soci­e­tat específica, però ens vam ado­nar que era més efi­ci­ent una asso­ci­ació. Des d’ales­ho­res, n’hem anat apre­nent, perquè cada pro­jecte, empre­ne­dor o empresa és dife­rent.

Inten­tem que tant l’empre­ne­dor com els inver­sors en l’acci­o­na­riat ini­cial siguin de les comar­ques giro­ni­nes, que l’empresa i l’acti­vi­tat corri també per aquí a prop, perquè això faci­lita un con­tacte més directe. No sem­pre s’acon­se­gueix, perquè també hi influ­ei­xen molts altres fac­tors, però abans de crear l’asso­ci­ació vèiem que hi havia una fuga d’empre­ne­dors giro­nins cap a Bar­ce­lona, Madrid o València, per tro­bar inver­sors.

Començàvem de zero, i la majo­ria hem hagut d’apren­dre a inver­tir. Ana­lit­zar els caràcters, l’evo­lució de fac­tu­ració i detec­tar si seran via­bles o no. Orga­nit­zem fòrums periòdics –ja en por­tem una cin­quan­tena–, cada dos mesos de mit­jana, i són l’opor­tu­ni­tat perquè diver­sos empre­ne­dors pre­sen­tin als inver­sors 3 o 4 pro­jec­tes dife­rents. La mit­jana d’assis­tents és de 30 o 40 per­so­nes, i després d’una pri­mera pre­sen­tació breu, d’uns 10 minuts, en fem 5 més de pre­gun­tes i reso­lució de dub­tes, i després pas­sem al networking, el con­tacte entre empre­ne­dor i inver­sors. Ales­ho­res ve la fase de sin­di­cació, amb els inver­sors deta­llant quina apor­tació econòmica hi volen posar cada un, i les con­di­ci­ons. I nome­nem un repre­sen­tant, que és una de les per­so­nes inver­so­res que té cura de cada pro­jecte i fa de pont entre empre­ne­dor i la resta d’inver­sors. Això fa estal­viar temps.

Vam tenir un pri­mer cas d’èxit impor­tant, que va ser Good­gut el 2015, a par­tir de la diagnosi de la micro­bi­ota intes­ti­nal per pre­ve­nir malal­ties diges­ti­ves. Al cap de dos anys va ser adqui­rida per Hipra i va acon­se­guir un 1 per 5, quin­tu­pli­car els diners que s’havien inver­tit. Això ens va donar cert reco­nei­xe­ment dins del sec­tor, que comprèn altres xar­xes de busi­ness angels.

Ha fun­ci­o­nat molt bé l’Ski­tude, una apli­cació de mòbil pen­sada per al món de l’esport. Començant per l’esquí, però que alhora per­met dis­se­nyar rutes, per exem­ple, per córrer, cami­nar o fer en bici­cleta. I també està oberta a la gestió de reser­ves, publi­ci­tat, màrque­ting de les esta­ci­ons. Una empresa noru­ega s’hi va impli­car fort, i això va fer que alguns petits inver­sors ja deci­dis­sin sor­tir-ne. I con­ti­nua evo­lu­ci­o­nant bé, perquè l’empre­ne­dor fun­da­dor encara hi està molt impli­cat. Estem tran­quils.

Dels dos pri­mers pro­jec­tes, Good­gut va ser un gran èxit i l’altre, no. Hi ha risc, evi­dent­ment. Diver­ses estadísti­ques mos­tren que, de cada 100 pro­jec­tes, 80 poden aca­bar fra­cas­sant i 20 fun­ci­o­nen bé. Entre aquests n’hi haurà d’equi­li­brats, d’altres que gua­nya­ran diners, encara que pocs, i uns pocs d’èxit, que és on hi ha el retorn. Curi­o­sa­ment, en el cas de Bagi, de les 18 ini­ci­a­ti­ves que la xarxa ha impul­sat, en tenim un 80% de vives i només un 20% de mor­tes. Hem acon­se­guit inver­tir la tendència.

Pot­ser una part dels bons resul­tats és que no tenim ningú dedi­cat al 100% a la xarxa, en plan­ti­lla. Això ens resta la pressió d’haver de gene­rar un mínim d’ingres­sos per a estruc­tura. I tam­poc no fem ser­vir cap vehi­cle finan­cer, com ara fons comuns per apor­tar-hi capi­tals, sinó que cadascú deci­deix indi­vi­du­al­ment en quins pro­jec­tes inver­teix i en quins altres no.

Tots els empre­ne­dors són lliu­res de cer­car diners en altres xar­xes ter­ri­to­ri­als, paral·lela­ment, perquè és difícil tan­car el 100% del finançament neces­sari dins d’una única ronda. No hi haurà cap exclu­siva, però les con­di­ci­ons solen ser les matei­xes per a tots els grups, perquè si no seria caòtic.

És que no té cap sen­tit, ni per a nosal­tres ni per a altres, pre­ten­dre anar-hi sols. L’objec­tiu comú és que es cobreixi la inversió necessària i que la nova empresa tiri enda­vant.

L’ori­gen del terme és molt més antic, del segle XIX, a causa de la crisi del sec­tor del tea­tre als Estats Units, quan l’admi­nis­tració va dei­xar de posar diners públics en el món de la cul­tura. Van aparèixer una sèrie d’empre­sa­ris que van posar-hi diners perquè ells, les seves famílies i tota la resta pogues­sin seguir gau­dint d’espec­ta­cles. I aquí sor­geix el con­cepte, com una mena de sal­va­dors o àngels econòmics. Però podríem tro­bar per­fils simi­lars fins i tot a l’Anti­gui­tat, a l’Imperi romà, segu­ra­ment amb con­di­ci­ons dife­rents. Res­pecte al sis­tema ban­cari, jo veig lògic que una enti­tat bancària no vul­gui dei­xar calés a fons per­dut, perquè tam­poc no són ONG. Una altra cosa podrien ser fun­da­ci­ons bancàries o les anti­gues cai­xes, però com a bancs, amb socis al dar­rere, calen resul­tats segurs.

Les cai­xes apos­ta­ven molt més pels empre­ne­dors que no pas els bancs, eren més atre­vi­des. Però mol­tes van aca­bar com van aca­bar, també sobre­tot per fac­tors com la mateixa crisi immo­biliària i allò de cobrir, a més de la hipo­teca, cotxe i altres deu­tes. En part era cul­tu­ral. Als països nòrdics no s’hi van tro­bar.

Ens ho juguem tot. Si hi poses 1.000 euros, saps que els pots per­dre. No hi ha cap ren­di­bi­li­tat garan­tida, i és el pri­mer que diem a alguns inver­sors poten­ci­als que pre­gun­ten. Molts se n’apar­ten, però perquè no tenen el per­fil, no és per a ells. La filo­so­fia és des­ti­nar-hi uns diners que no calen a curt ter­mini i dels quals no pots espe­rar-ne res a cinc, vuit o deu anys vista.

Cor­recte, tot i que a la borsa es pot selec­ci­o­nar entre acci­ons o títols de risc, o els de menor. Amb aques­tes dar­re­res, pots asse­gu­rar-te ren­di­bi­li­tats d’un 3 o un 4%, a mitjà o a llarg ter­mini. Amb les altres hi pots gua­nyar, o per­dre, més. I el risc sem­pre hi és. Amb els empre­ne­dors, el risc és gene­ral­ment alt, però has de saber tro­bar el moment idoni per entrar, abans de com­pe­tir amb els fons d’inversió, quan la idea està desen­vo­lu­pant-se i aju­dant que tiri enda­vant. Valo­ra­ci­ons ajus­ta­des i assu­mi­bles. En un pro­jecte ja madur, la nos­tra apor­tació pesa­ria menys i la ren­di­bi­li­tat futura seria molt menor.

Com a petits inver­sors, quan n’entren de més grans i et com­pren la teva part, és un bon moment per sor­tir-ne i anar a tro­bar-ne de nous. No volem ser socis capi­ta­lis­tes de per vida. Molts empre­ne­dors ja saben el moment de tro­bar una sor­tida i, amb aquests pos­si­bles guanys, inver­tir i con­tri­buir a altres pro­jec­tes. L’objec­tiu és entrar i sor­tir. Tor­nar a començar perquè algú altre pugui peda­lar i arri­bar a l’èxit tan aviat com sigui pos­si­ble.

En part, també. Però l’altra ves­sant que hi veiem és que molts de nosal­tres som empre­sa­ris i ara tenim la sort de dis­po­sar d’uns recur­sos estal­vi­ats, però quan érem més joves també vam haver d’enge­gar, ens va cos­tar i sabem el que costa. I hi suma el fac­tor que jo, per exem­ple, soc advo­cat; d’altres com­panys, eco­no­mis­tes, ges­tors o empre­sa­ris. Cadascú pot ser útil per donar un cop de mà als empre­ne­dors amb el seu conei­xe­ment, un know-how enci­clopèdic. Ara podem aju­dar nous empre­sa­ris que venen a dar­rere i crear un nou eco­sis­tema amb molt de con­tacte humà, social i conei­xe­ment com­par­tit entre dife­rents gene­ra­ci­ons en els fòrums d’inversió. Casos pràctics. I aquí s’aprèn molt més que en la teo­ria. Aquí, dos més dos no sem­pre sumen qua­tre: pot ser molt més o també menys.

Sí, costa, però entra gent nova. L’inver­sor que ens ve a veure segu­ra­ment troba que som trans­pa­rents, per­so­nes com ells, que no anem pel bene­fici propi, sinó per fer la bossa col·labo­ra­tiva més gran i gua­nyar-hi tots una mica. L’asso­ci­ació no en treu diners, però com més gran sigui la xarxa, més pos­si­bi­li­tats hi ha que avan­cin dife­rents pro­jec­tes. Ampliar el diàmetre de la roda.

Tenim mol­tes empre­ses fami­li­ars, peti­tes i mit­ja­nes, però amb noves gene­ra­ci­ons molt pre­pa­ra­des, amb una nova men­ta­li­tat per enten­dre’n el fun­ci­o­na­ment. Aviat veu­rem, no crec que tri­guem gaire, que els matei­xos empre­sa­ris cer­ca­ran empre­ne­dors per inte­grar-los dins la pròpia empresa. Tin­dran una nova neces­si­tat per a un nou pro­jecte i tro­ba­ran un equip específic per tirar-lo enda­vant. Però aquí el per­fil d’empre­ne­dor també can­viarà.

No és el mateix algú visi­o­nari, que veu un nínxol de mer­cat i hi troba una solució pròpia i que neces­si­tarà arri­bar al final de cada mes, que l’encàrrec específic per part d’una empresa amb un salari garan­tit.

És clar que sor­ti­ran molts pro­jec­tes nous. Tin­drem robots que no neces­si­ta­ran mede­ci­nes, però nosal­tres no ho som i hem de viure més anys. La intel·ligència arti­fi­cial (IA) pot fer acce­le­rar trac­ta­ments per al càncer, per exem­ple. I això afa­vo­rirà noves ini­ci­a­ti­ves. En el parc de salut, aple­gant medi­cina, farmàcia, que també hi volen ser, infer­me­ria, cen­tres de recerca i un hos­pi­tal de pri­mer ordre, seran claus. En aquest sen­tit, ja està en marxa una nova asso­ci­ació, Girona Health Hub, amb per­so­nes amb exper­tesa a càrrec i d’altres que ja estan en l’òrbita de Bagi, amb alguns pro­jec­tes cen­trats en la salut. En el dar­rer any i mig, per posar un altre cas, està en marxa una altra ini­ci­a­tiva, Ten­sor Medi­cal, per detec­tar de manera més àgil malal­ties neu­ro­de­ge­ne­ra­ti­ves lle­gint imat­ges de res­sonàncies magnètiques amb la IA, i l’avís als met­ges d’aque­lles que són més con­cre­tes. Es pot estal­viar temps en la diagnosi i en detec­ci­ons pre­co­ces que l’ull humà no detec­ta­ria. O també The Smart Lolli­pop, un cara­mel que detecta malal­ties i evita les agu­lles.