Llibres

Joan Mayans

Novel·lista

“La maternitat com a concepte és el tema de la novel·la”

Joan Mayans Pla­nells va néixer a Eivissa el 1974, “entre hip­pies, page­sos i blocs de for­migó”. Té for­mació d’antro­po­lo­gia social i història con­tem­porània. El 2020 va debu­tar en novel·la amb El futur no és el que era, gua­nya­dora del premi Pollença.

L’edi­to­rial d’Argen­tona, Voli­ana, li acaba de publi­car una nova novel·la, Pensa un desig. L’obra comença amb la Clara a punt de bufar les nou espel­mes del pastís d’ani­ver­sari. La família, encapçalada pels seus pares, la mira expec­tant. Els desit­jos no es poden dir en veu alta, és clar.

Catorze anys després, la Clara és una dona rebel, amb milers de segui­dors a les xar­xes soci­als i cada cop més tatu­at­ges a la pell. La seva mare, la Maria, va mar­xar del pis fami­liar aque­lla nit d’ani­ver­sari i no n’han sabut res més, a banda de les car­tes de comiat que els va dei­xar, a ella i al seu pare. I és que la Maria havia pas­sat bona part de la seva vida volent ser en un altre lloc, fent una altra cosa. A tot això, l’Eugeni, el pare, viu com pot el trauma de l’aban­do­na­ment i la criança de la filla.

Pensa un desig és una novel·la que, al llarg d’una trama que té lloc durant 17 anys, vol par­lar sobre els límits de la lli­ber­tat indi­vi­dual, els tabús de la mater­ni­tat i el preu del perdó.

La novel·la està basada en algun cas real?
Està ins­pi­rada en la cançó Ani­ver­sari, de Manel. Com a la cançó, a la novel·la hi ha una bar­reja de cos­tu­misme i deta­llisme. Històries i pla­ques tectòniques que es mouen per sota la superfície. La cançó acaba en dolç. El meu text té el con­trast de la dona aban­do­nant filla i llar, amb noc­tur­ni­tat i traïdoria.
La feina de l’Eugeni, el pare de la Clara, a pom­pes fúnebres... és per subrat­llar la seva part ‘morta’?
La novel·la té dos per­so­nat­ges forts, magnètics, amb molt poder de decisió. Tot­hom balla al vol­tant del que mare i filla empe­nyen. La resta de per­so­nat­ges –espe­ci­al­ment els homes– van a remolc, són més pas­sius, pusil·lànimes. Podríem dir que morts, fins i tot, en el sen­tit que les vives són elles dues, la Clara i la Maria.
Assis­tim a la com­plexa evo­lució per­so­nal de la Clara, dels 9 als 26 anys. Com va deci­dir l’arc dramàtic que des­criu el per­so­natge?
És un dels prin­ci­pals rep­tes de la novel·la: que la Clara sigui ver­sem­blant en tot moment, dins la pecu­li­a­ri­tat del seu caràcter i situ­ació. Tenia més enfo­cada aquesta evo­lució del per­so­natge de la Clara que no exac­ta­ment com es desen­vo­lu­pa­ria la trama. Gau­deixo més de la lite­ra­tura de per­so­nat­ges que de la que se sosté en una trama com­plexa i engi­nyosa.
Tre­uen el nas tot de temes d’actu­a­li­tat: les xar­xes soci­als com a ‘you­tu­ber’, els tatu­at­ges, l’expo­sició (moral i física), les mares de llo­guer...
Més que actu­a­li­tat, rea­li­tat. La novel·la se situa en un con­text pro­per i fàcil de reconèixer on el lec­tor s’hi pot sen­tir iden­ti­fi­cat. Es pot lle­gir en temps pre­sent i per això les situ­a­ci­ons, per ser reals, han de ser actu­als.
D’alguna manera, ha vol­gut mos­trar que els llaços de sang són més forts que els d’una altra mena?
És un dels debats de la novel·la. D’una banda, veiem que on es car­rega el pes moral de la novel·la no és en el fet que la mare aban­doni la família o el marit. El pecat que costa tant de dige­rir és que aban­doni la filla. La nos­tra soci­e­tat ha natu­ra­lit­zat molts com­por­ta­ments que fa dues gene­ra­ci­ons ens sem­bla­ven into­le­ra­bles. Hi ha la vola­ti­li­tat dels vin­cles de pare­lla. En canvi, el vin­cle pares-fills i, espe­ci­al­ment, mare-fill, no només con­ti­nua sent inqüesti­o­na­ble, és que fins i tot l’hem sacra­lit­zat. De fet, la mater­ni­tat com a con­cepte, és el fil con­duc­tor i el tema prin­ci­pal de la novel·la.
La figura del psicòleg que tracta la Clara és molt qüesti­o­na­ble... Ha vol­gut fer alguna mena de crítica?
Cap crítica, en abso­lut. Com en el cas de l’Eugeni, és volun­tat de con­trast. En el seu cas, perquè per­met veure el per­so­natge de la filla des d’un punt de vista dife­rent que, a més, és cons­tant durant tota la novel·la. El doc­tor Ramon és molt impor­tant, en aquest sen­tit.
Els per­so­nat­ges es fan mol­tes pre­gun­tes i van donant vol­tes sobre el mateix, en bucle, en bona part de l’obra. La vida és una mena de labe­rint en què tots els camins poden ser bons i dolents alhora, suposo...
El lli­bre d’ins­truc­ci­ons que ens ha donat la vida és incom­plet. Li falta el capítol d’exem­ples. Tenim una visió moral, ètica, de com han de ser les coses. La divisió entre el bé i el mal, la tenim força clara. No obs­tant, la vida no és tan sen­zi­lla i els gri­sos són el color pre­do­mi­nant. L’oscil·lació que fan els per­so­nat­ges davant situ­a­ci­ons crítiques és extre­ma­da­ment humana. La novel·la par­teix d’un pecat imper­do­na­ble, dins el nos­tre esquema moral. A par­tir d’aquí, la novel·la rami­fica aquest fet, li busca arrels, li extreu bran­ques i veiem que cap arbre creix dret del tot. Que res és tan sen­zill de jut­jar. M’agrada pen­sar que, al final de la novel·la, el lec­tor haurà can­viat de parer un parell de cops i, fins i tot, serà incapaç de cul­par a ningú.
En aquest sen­tit, suposo que ha vol­gut plan­te­jar al lec­tor els límits de la lli­ber­tat per­so­nal.
Exacte. Con­cre­ta­ment, la tensió explícita que mou la mare és la línia que va del com­promís vers els altres fins a la lli­ber­tat indi­vi­dual. No és un tema nou, però és tan o més vigent que mai, espe­ci­al­ment pel que fa a la manera en què triem fer família o fer soci­e­tat. Estem a dues gene­ra­ci­ons de distància d’un món on l’equi­li­bri entre indi­vidu i grup/família es decan­tava d’una manera subs­tan­ci­al­ment dife­rent a com ho vivim actu­al­ment. I no obs­tant, per indi­vi­du­a­lista i ato­mit­zada que sigui la nos­tra actual soci­e­tat urbana, occi­den­tal i digi­tal, encara hi ha com­pro­mi­sos vers els altres que ens fan dub­tar. La mare marxa per pro­cla­mar la seva indi­vi­du­a­li­tat, la seva lli­ber­tat. Sobre el paper no hi ha res més modern, més empo­de­rat que això, oi? O pot­ser no tot s’hi val? Això és el que plan­tejo a Pensa un desig. I que el lec­tor triï...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.